El Follet Paco últimament m’està desconcertant amb les seves histories tan inversemblants com esbojarrades. La qüestió es que com no es poden verificar sempre queda el dubte de si son certes o producte de la seva imaginació.
Sabut es – al menys per mi - que el Follet té la possibilitat de comunicació, ja no sé si és oral o telepàtica , amb els essers humans que estan predisposats a escoltar-lo. O sigui que son essers – com jo – “que els hi fa falta un bull com a les guixes”, però podem gaudir i alguns cops patir del seu enginy, bon humor, i millor fantasia. És un gran fabulador, és capaç d’ensarronar al més pintat, però es mereix una mica de crèdit, si més no escoltar-lo de tant en tant, deixant-li explicar alguna de les seves histories, i fen-li adient que son interessants, perquè sinó s’emprenya.
Segons ell diu, aquesta capacitat de comunicació la té amb tot tipus d’habitants del regne animal, siguin aus, insectes, mamífers, etcètera, i d’aquests contactes en surten bona part de les seves histories.
La última explicada per ell, amb tot luxe de detalls – que jo escurçaré - es la següent:
Un dia molt solejat, jo, el Josep, vaig decidir anar a fer una passeig als voltants del far que domina la costa del poble on tinc la sort de viure, el paratge és fabulós, però no és aquest el tema de l’historia. Com sempre que surto li dic al Follet si em vol acompanyar, i si li be de gust m’acompanya. Doncs així va ser, amb ell a la butxaca i un bon entrepà vaig començar el passeig, fins que la gana em fa fer aturar.
Vaig seure còmodament al peu d’un pi, i vaig començar a menjar-me l’entrepà.
Mentrestant, el Follet anava i venia i semblava atrafegat, capficat, amb alguna cosa.
Vaig acabar de menjar i, a punt de continuar la caminada, la meva bufeta em va demanar que la alleugeris i així ho vaig fer, dirigint al raig poc precís a la soca del pi que m’avia protegit amb la seva ombra.
Un cop acabada l’excursió i ja a casa, el Follet es va mostrar molt emprenyat, molt disgustat en mi i me ho va fer saber i em va dir:
No entenc la forma de procedir del humans, Josep, sou uns curts de gambals, no sé com ho has fet, avui l’has vessat. De Deu que essis pogut ser, t’has convertit en un depredador d’una espècie, que, com totes les del regne animal, mereixen respecte i consideració.
Va seguir dient: quan estaves menjant-te el entrapa, les engrunes que queien al terra, eren agafades i transportades als seu niu per un riu de formigues que estaven a l’aguait. Mentres recollien les molles de pa sobrants, em deien que allò era un regal dels Deus, doncs portaven molt de temps afamades.
Em deien que eren creients, que confiaven en un Esser superior i que, quan tenien una necessitat extrema, explicaven el seu problema a aquell Deu, que quasi sempre els hi donava solució.
Doncs bé, aquell mateix mati havien fet una pregaria col·lectiva demanant que caigués Manà del cel i gràcies a les teves engrunes de pa s’havia complert el miracle. Del cel havia arribat el Manà providencial i donaven gracies al Esser Superior per la seva bondat. Eres tu, Josep, que, sense voler, de cop i volta t’havies convertit per elles en un Deu, els hi havies solventat el problema produït per la sequera. .
Però el teu regnat va durar poc, va durar fins que vas tenir necessitat de pixar i, com sempre, ho vas fer fora de test, va ser una llàstima. No havies de haver apuntat a la soca del pi, era el camí obligat per les formigues per tornar al niu.
Encara corren esglaiades i mullades – les que han sobreviscut – eixugant-se com poden, refrega’ns-en pels romers, per treure-s’hi el mal olor que els hi va enviar aquell Deu tan poc considerat en forma de Diluvi.
Que hi ha de cert en aquesta historia? Doncs respecte a la part de la que jo vaig ser protagonista, puc donar fe que es exacta. En quan als fets i a la conversa entre el Follet i les formigues , jo crec que es versemblant., el Paco en mereix tota confiança. Per si acás, d’ara en endavant vigilaré on dirigeix-ho les meves miccions, ja que si vull encara puc fer punteria.
La majoria dels esser humans passem per la vida sense adonar-nos del bé i del mal que podem fer a la Mare Natura en totes les seves manifestacions. Podem ajudar-la i protegir-la , respectant-la, i, per contra, podem contribuir a la seva destrucció no fent cas a les veus que ens arriben demanant respecte per la Vida. Alguns cops aquestes veus són de follets com el Paco, que no són tant folls com nosaltres.
Una recomanació: el que no tingui un Follet com amic que el busqui, doncs hi ha una frase que diu “si em busques ja m`has trobat”.
Fifo 25 de Decembre Nadal
viernes, 26 de diciembre de 2008
miércoles, 17 de diciembre de 2008
Pensar en un futur esperançador es gracies a la democracia
Algú en pot donar la definició de democràcia. I si es així em pot explicar com pot ser, que la voluntat democràtica d’un parlament, l’aprovació per part del parlament del Estat espanyol i desprès per si fora poc, la decisió del poble català mitjançant Referèndum envers l’Estatut de la Nostra Nació, pugui ser aquest escapçat, reinterpretant. Modificat aigualit per nou , NOU magistrats del Tribunal Constitucional, Tribunal desprestigiat, i mes polititzat que mai?.
Com encaixa això amb la democràcia?, i la voluntat del poble català? , i la voluntat dels dos Parlaments que representen les sobiranies del poble?.
Com pot ser que el destí d’un poble, que vol arribar a ser Independent per mitjans pacífics i democràtics, pugui ser decidit per nou ciutadans amb moltes punyetes?
No es això companys no es això, la democràcia no es això.
Jo n’estic fins el pebrots, i valtros?.
Josep
Com encaixa això amb la democràcia?, i la voluntat del poble català? , i la voluntat dels dos Parlaments que representen les sobiranies del poble?.
Com pot ser que el destí d’un poble, que vol arribar a ser Independent per mitjans pacífics i democràtics, pugui ser decidit per nou ciutadans amb moltes punyetes?
No es això companys no es això, la democràcia no es això.
Jo n’estic fins el pebrots, i valtros?.
Josep
sábado, 13 de diciembre de 2008
Fraga un democrata reconvertit, i que mes?
per Vicent Partal
divendres, 12 de desembre de 2008
I escriuré els noms...Que conste que m'he passat mig dia pensant que no escriuria aquest article, de fart que n'estic, del tal Fraga Iribarne. N'estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer que deia que era d'ell. N'he estat fart tots aquests anys, en veure com un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fes pagar les culpes. I estic fart d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que aquest article l'havia d'escriure només per escriure els noms de les seues víctimes.
I els escriuré, aquests noms, perquè davant monstres com Fraga no tenim dret a baixar mai la guàrdia. No podem deixar-ne passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó -per vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguisca, escriuré els noms de Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys; Francisco Aznar, de 17; Romualdo Barrosa, de 19; José Castillo, de 32, i Bienvenido Pereda, de 30. Tots ells van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia que depenia de Fraga. I escriuré el nom d'Oriol Solé, mort després de la fuga de Segòvia a mans dels seus sicaris. I escriuré els noms de Ricardo Garcia Pellejero i Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976 que pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco on aquest va demanar a tots els qui en formaven part que es pronunciaren. Dos d'ells van dubtar i no eren Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
Per a tots ells el meu record, respecte i homenatge. Per a Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que el faça pagar pels seus crims.
divendres, 12 de desembre de 2008
I escriuré els noms...Que conste que m'he passat mig dia pensant que no escriuria aquest article, de fart que n'estic, del tal Fraga Iribarne. N'estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer que deia que era d'ell. N'he estat fart tots aquests anys, en veure com un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fes pagar les culpes. I estic fart d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que aquest article l'havia d'escriure només per escriure els noms de les seues víctimes.
I els escriuré, aquests noms, perquè davant monstres com Fraga no tenim dret a baixar mai la guàrdia. No podem deixar-ne passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó -per vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguisca, escriuré els noms de Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys; Francisco Aznar, de 17; Romualdo Barrosa, de 19; José Castillo, de 32, i Bienvenido Pereda, de 30. Tots ells van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia que depenia de Fraga. I escriuré el nom d'Oriol Solé, mort després de la fuga de Segòvia a mans dels seus sicaris. I escriuré els noms de Ricardo Garcia Pellejero i Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976 que pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco on aquest va demanar a tots els qui en formaven part que es pronunciaren. Dos d'ells van dubtar i no eren Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
Per a tots ells el meu record, respecte i homenatge. Per a Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que el faça pagar pels seus crims.
lunes, 8 de diciembre de 2008
Paraules buides
Les paraules s’encadenen,
en un relat o poema,
per explicar com es el mon
que nosaltres hem copsat.
L’argument potser ben trobat
L’historia interessant.
Però arribarà el missatge
amb prou força i convenciment
per poder-lo compartir
disfrutar-lo , o patir?.
Depèn, com és diu, com s’explica.
Si es fa en sentiment , si.
Però recitades sense sentiment
Encara que sonen boniques
no t’espurnegen el ulls
No et fan pessigolles al cor
Doncs als temes així exposats
no hi trobes significat.
Son paraules buides.
FiFo
en un relat o poema,
per explicar com es el mon
que nosaltres hem copsat.
L’argument potser ben trobat
L’historia interessant.
Però arribarà el missatge
amb prou força i convenciment
per poder-lo compartir
disfrutar-lo , o patir?.
Depèn, com és diu, com s’explica.
Si es fa en sentiment , si.
Però recitades sense sentiment
Encara que sonen boniques
no t’espurnegen el ulls
No et fan pessigolles al cor
Doncs als temes així exposats
no hi trobes significat.
Son paraules buides.
FiFo
sábado, 15 de noviembre de 2008
El Follet fa música
No sé si havia comentat, que a casa tinc una guitarra, la què intento fer sonar de tant en tant.
Últimament cada cop que la volia tocar, la trobava desafinada. Era rar que havent passat tant poc temps des de l’ultima vegada que l’havia afinat, les cordes s’haguessin afluixat de tal manera, que havia d’estar una bona estona tensant-les, fins que per fi feien el so de sempre. El que resultava estrany, era que no estava fluixa ni una sola , sinó que eren les sis cordes de la guitarra les què havien perdut la rigidesa normal.
La cosa tampoc era tan greu, quan volia fer-la sonar, em posava mans
a l’obra, agafava el petit afinador, i prement les clavilles de la guitarra, feia que retornés el so adequat a cada corda. La situació ja es va convertir en una cosa normal i per tant, a poc a poc, vaig deixar de donar-li importància.
Però un tarda, vaig avançar la meva arribada a casa i tal com anava apropant-me a la porta per entra-hi, vaig quedar corprès, garrativat, ja que com més m’hi atansava més clarament es sentien uns forts sorolls que volien ser de música. La música diguem-ne sorollosa estava identificada, però jo era incapaç d’associar-la amb cap instrument per mi conegut.
Respirant profund i prenent-me la situació amb calma vaig estar una bona estona escoltant “el concert” i per sorpresa meva vaig arribar a la conclusió que els sons que sortien de l’habitació, no eren d’un sol instrument. Eren dos els instruments o estris que feien aquella música o soroll. S’identificava clarament una música feta a cops, no sé si ho sabré explicar: Era quelcom que tocava la guitarra però totes les cordes alhora, si és cert, que el ritme sempre era igual i els sons diferents. L’altra música que sonava, feta per un altre instrument, era més melodiosa, no sonava tant malament a l’orella com la primera esmentada.
Ja més refet de la sorpresa, a poc a poc vaig obrir la porta de l’habitació sense fer soroll, i no podeu imaginar-vos qui era l’artista, l’autor de tant d’enrenou, doncs el Follet Paco.
Vaig estar un temps observant, per esbrinar com ell sol, El Follet, era capaç de generar aquella varietat de sons i tots a la vegada.
Estava de peu sobre la meva guitarra, que tenia estesa al bell mig de l’habitació. Bé, ben bé de peu no estava, saltava sobre ella com un boig, tot recorrent el "mástil" ara des del claviller fins on estaven agafades les cordes, i desprès fent el recorregut al l’inrevés , així una i una altra vegada. Aquests eren el sons o sorolls difícil d’identificar.
Però la sorpresa no va acabar aquí. Vaig veure que tenia un braç estirat i amb la mà d’aquest braç s’agafava els quatre bigotis que com sabeu els té llargs i prims, i els tensava amb força. A l’altra mà, brandia un raspall de dents, que refregava una i una altra vegada pels seus quatre bris de bigoti, i sonava,! i tant que sonava !. Era més agradable a l’oïda, la música que sortia del seu bigoti, que no pas la de la guitarra, que els seus peus esbojarrats trepitjaven sense pietat.
Al final vaig estossegar per cridar-li l’atenció, i a l’adonar-se de la meva presència, el Follet Paco es va quedar blanc com un paper de fumar. Es va disculpar dient que quan em sentia a mi tocar la guitarra sentia enveja, i que intentava aprendre d’amagatotis per poder donar-me una agradable sorpresa un cop dominat l’instrument.
Jo tampoc vaig voler preguntar massa, ja que no encaixava prou bé la seva bona intenció, amb el mètode per ell emprat per arribar a ser un virtuós, i menys si en algun concert s’hagués de tocar el bigoti, instrument que ara per ara no he vist a cap formació musical.
Com és el meu amic, no vaig voler afegir més llenya al foc, - ja que tampoc he entès prou bé les seves explicacions - Per tant vaig proposar-li un tracte, d’ara en endavant tocaríem els instruments plegats, és ha dir, ell faria la melodia amb el seu bigoti-violí i jo l’acompanyaria amb la guitarra fent els acords adients, i a poc a poc – sempre estant jo present – li deixaria tocar la guitarra.
Varem quedar d’acord, i ara la tasca feixuga que tinc, és fer-li entendre, que la guitarra no és l’instrument apropiat per a ell, explicant-li, que la guitarra es toca normalment amb les mans, que els peus per petits que siguin no són els apropiats.... De moment sembla entendre-ho. Tot anirà bé, sempre que ell vegi progressos amb l’aprenentatge del seu bigoti-violí, però...... quan es cansi que passarà?. De moment quan surto de casa, tanco la guitarra amb clau.
Havia oblidat dir-vos que la cançó que estem assajant és “anys i anys per molts anys”, segur que la tindrem a punt per al dia que compleix anys l’Arnau.
Fifo 6 de Novembre de 2008
Últimament cada cop que la volia tocar, la trobava desafinada. Era rar que havent passat tant poc temps des de l’ultima vegada que l’havia afinat, les cordes s’haguessin afluixat de tal manera, que havia d’estar una bona estona tensant-les, fins que per fi feien el so de sempre. El que resultava estrany, era que no estava fluixa ni una sola , sinó que eren les sis cordes de la guitarra les què havien perdut la rigidesa normal.
La cosa tampoc era tan greu, quan volia fer-la sonar, em posava mans
a l’obra, agafava el petit afinador, i prement les clavilles de la guitarra, feia que retornés el so adequat a cada corda. La situació ja es va convertir en una cosa normal i per tant, a poc a poc, vaig deixar de donar-li importància.
Però un tarda, vaig avançar la meva arribada a casa i tal com anava apropant-me a la porta per entra-hi, vaig quedar corprès, garrativat, ja que com més m’hi atansava més clarament es sentien uns forts sorolls que volien ser de música. La música diguem-ne sorollosa estava identificada, però jo era incapaç d’associar-la amb cap instrument per mi conegut.
Respirant profund i prenent-me la situació amb calma vaig estar una bona estona escoltant “el concert” i per sorpresa meva vaig arribar a la conclusió que els sons que sortien de l’habitació, no eren d’un sol instrument. Eren dos els instruments o estris que feien aquella música o soroll. S’identificava clarament una música feta a cops, no sé si ho sabré explicar: Era quelcom que tocava la guitarra però totes les cordes alhora, si és cert, que el ritme sempre era igual i els sons diferents. L’altra música que sonava, feta per un altre instrument, era més melodiosa, no sonava tant malament a l’orella com la primera esmentada.
Ja més refet de la sorpresa, a poc a poc vaig obrir la porta de l’habitació sense fer soroll, i no podeu imaginar-vos qui era l’artista, l’autor de tant d’enrenou, doncs el Follet Paco.
Vaig estar un temps observant, per esbrinar com ell sol, El Follet, era capaç de generar aquella varietat de sons i tots a la vegada.
Estava de peu sobre la meva guitarra, que tenia estesa al bell mig de l’habitació. Bé, ben bé de peu no estava, saltava sobre ella com un boig, tot recorrent el "mástil" ara des del claviller fins on estaven agafades les cordes, i desprès fent el recorregut al l’inrevés , així una i una altra vegada. Aquests eren el sons o sorolls difícil d’identificar.
Però la sorpresa no va acabar aquí. Vaig veure que tenia un braç estirat i amb la mà d’aquest braç s’agafava els quatre bigotis que com sabeu els té llargs i prims, i els tensava amb força. A l’altra mà, brandia un raspall de dents, que refregava una i una altra vegada pels seus quatre bris de bigoti, i sonava,! i tant que sonava !. Era més agradable a l’oïda, la música que sortia del seu bigoti, que no pas la de la guitarra, que els seus peus esbojarrats trepitjaven sense pietat.
Al final vaig estossegar per cridar-li l’atenció, i a l’adonar-se de la meva presència, el Follet Paco es va quedar blanc com un paper de fumar. Es va disculpar dient que quan em sentia a mi tocar la guitarra sentia enveja, i que intentava aprendre d’amagatotis per poder donar-me una agradable sorpresa un cop dominat l’instrument.
Jo tampoc vaig voler preguntar massa, ja que no encaixava prou bé la seva bona intenció, amb el mètode per ell emprat per arribar a ser un virtuós, i menys si en algun concert s’hagués de tocar el bigoti, instrument que ara per ara no he vist a cap formació musical.
Com és el meu amic, no vaig voler afegir més llenya al foc, - ja que tampoc he entès prou bé les seves explicacions - Per tant vaig proposar-li un tracte, d’ara en endavant tocaríem els instruments plegats, és ha dir, ell faria la melodia amb el seu bigoti-violí i jo l’acompanyaria amb la guitarra fent els acords adients, i a poc a poc – sempre estant jo present – li deixaria tocar la guitarra.
Varem quedar d’acord, i ara la tasca feixuga que tinc, és fer-li entendre, que la guitarra no és l’instrument apropiat per a ell, explicant-li, que la guitarra es toca normalment amb les mans, que els peus per petits que siguin no són els apropiats.... De moment sembla entendre-ho. Tot anirà bé, sempre que ell vegi progressos amb l’aprenentatge del seu bigoti-violí, però...... quan es cansi que passarà?. De moment quan surto de casa, tanco la guitarra amb clau.
Havia oblidat dir-vos que la cançó que estem assajant és “anys i anys per molts anys”, segur que la tindrem a punt per al dia que compleix anys l’Arnau.
Fifo 6 de Novembre de 2008
miércoles, 12 de noviembre de 2008
Viure en present
Ara es el moment de fer el que volies.
No esperis ni dilluns ni dimarts.
No permetis un altre cop que quedin
tots els somnis trepitjats.
Si el teu somni és bonic dóna-li forma
com el riu ho fa amb la ribera,
que amb suau besada amorosa
poc a poc estimant transforma.
Viu en present.
Fes-ho ara, no demà
doncs, saps segur si arribarà?
I després de tanta espera,
siguis valent o valenta.
Converteix la tardor en primavera.
Fifo - 25 de Febrer 2007
No esperis ni dilluns ni dimarts.
No permetis un altre cop que quedin
tots els somnis trepitjats.
Si el teu somni és bonic dóna-li forma
com el riu ho fa amb la ribera,
que amb suau besada amorosa
poc a poc estimant transforma.
Viu en present.
Fes-ho ara, no demà
doncs, saps segur si arribarà?
I després de tanta espera,
siguis valent o valenta.
Converteix la tardor en primavera.
Fifo - 25 de Febrer 2007
sábado, 8 de noviembre de 2008
El poder te sexe, te color?
Se que el que exposaré a continuació, no podriem dir-li, políticament correcte, però tinc per costum posar sobre paper les reflexions personals , i tinc el defecte d’explicar-les.
Les eleccions a EE.UU. i el seu resultat han anat conformant aquesta idea, que evidentment la seva llavor ja ve d’anys:
La discriminació que pateixen els col·lectius desafavorits, no es, per la seva raça, color , sexe, etcètera. No es per que siguin negres, dones, nens, homosexuals, no. Es per que aquests essers discriminats estan vivint en el si d’una classe social , que a la vegada esta discriminada, i ho està per raons econòmiques , de control de la riquesa i del mitjans de producció.
Evidentment aquests col·lectius si pertanyen a aquest classe social encara estan mes desprotegits. Però insisteixo, per mi el factor determinant, no es la seva condició humana – raça, color, sexe - sinó econòmica.
Des de el principi dels temps i en diferents denominacions, la societat ha estat dividida en classes, la dominant, i la dominada. L’época del esclavatge, la feudal, etcètera. En fi les diferents etapes que ha anat vivint la Societat sempre han esta marcades per aquesta confrontació (si dic lluita algú s’emprenyarà) de classes. La que ha controlat, el poder econòmic, sigui de la forma que sigui ,i la que li ha donat la seva força productiva per enriquir-la. Abans aquesta força era mes física, avui poder es mes intel·lectual, encara que en països del tercer mon l’explotació continua sen com segles enrere.
Per no fer llarg el raonament posaré uns exemples per fer-lo entenedor :
Dones. Esther Koplovich, Pilar Rahola, Condolezza Rice – aquesta dona i negra – Angela Merkel, Carla Bruni – pobra noia ... - Ana Botella, Pilar Urbano, Carme Chacón, Lidia Falcon i tantes mes que podria posar, inclusiu les regidores de la Torre.
Negres – això de gent de color es un eufemisme – Ara mateix el President dels EE.UU. i tants altres que tenen poder polític o econòmic o mediatic, com jugadors de futbol, Eto, o d’altres esports.
Homosexuals. Dins del mon de la política han sortit del armari a dotzenes i estan respectats per la seva tasca i no sel's jutja per la seva inclinació sexual. En el mon de la comunicació passa el mateix, son bons o dolents comunicadors o periodistes, però no estan discriminats ans el contrari. Sabeu quins son el descriminats aquells que encara sel's anomena maricons.
I el nens. Si ha vingut al mon a un país dels que tallen el bacallà, o en un altre mes desafavorit però d’una família benestant de un cert poder econòmic, seran nens, que tindran un infantessa poder feliç. Si no es així, si no pertanyen a un col·lectiu dels esmentats, tindran que cosir pilotes de futbol per la Multinacionals, pilotes a les que desprès donaran petades els nens ben alimentats. O traginaran carretons de minerals, o remenaran entres els munts d’escombreries dels afores de les gran ciutats , o......, o.......
Arrere d’un explotat hi ha un explotador, i uns cops el explotat es negre, i altres vegades es l’explotador. Hi ha dones que es prostitueixen en un bordell, i una dona es la que regenta aquest bordell. I quasi sempre el motiu de l’explotació es econòmic.
Es veritat que hi ha dones que son físicament maltractades per la seva parella home, com també es cert que hi ha homes, que son psicològicament maltractats per la seva parella dona. Però tota regla hi ha la seva excepció, i aquesta casos de segur no tenen cap explicació marxista..
El mon es divideix en dos classes els que controlen el poder – siguin del color que siguin - i els que no. I al si de cada classe, romanen dones, homes, homosexuals, negres, blancs, etcètera.. “Juntos pero no revueltos”.
Fifo 8 de Novembre
Les eleccions a EE.UU. i el seu resultat han anat conformant aquesta idea, que evidentment la seva llavor ja ve d’anys:
La discriminació que pateixen els col·lectius desafavorits, no es, per la seva raça, color , sexe, etcètera. No es per que siguin negres, dones, nens, homosexuals, no. Es per que aquests essers discriminats estan vivint en el si d’una classe social , que a la vegada esta discriminada, i ho està per raons econòmiques , de control de la riquesa i del mitjans de producció.
Evidentment aquests col·lectius si pertanyen a aquest classe social encara estan mes desprotegits. Però insisteixo, per mi el factor determinant, no es la seva condició humana – raça, color, sexe - sinó econòmica.
Des de el principi dels temps i en diferents denominacions, la societat ha estat dividida en classes, la dominant, i la dominada. L’época del esclavatge, la feudal, etcètera. En fi les diferents etapes que ha anat vivint la Societat sempre han esta marcades per aquesta confrontació (si dic lluita algú s’emprenyarà) de classes. La que ha controlat, el poder econòmic, sigui de la forma que sigui ,i la que li ha donat la seva força productiva per enriquir-la. Abans aquesta força era mes física, avui poder es mes intel·lectual, encara que en països del tercer mon l’explotació continua sen com segles enrere.
Per no fer llarg el raonament posaré uns exemples per fer-lo entenedor :
Dones. Esther Koplovich, Pilar Rahola, Condolezza Rice – aquesta dona i negra – Angela Merkel, Carla Bruni – pobra noia ... - Ana Botella, Pilar Urbano, Carme Chacón, Lidia Falcon i tantes mes que podria posar, inclusiu les regidores de la Torre.
Negres – això de gent de color es un eufemisme – Ara mateix el President dels EE.UU. i tants altres que tenen poder polític o econòmic o mediatic, com jugadors de futbol, Eto, o d’altres esports.
Homosexuals. Dins del mon de la política han sortit del armari a dotzenes i estan respectats per la seva tasca i no sel's jutja per la seva inclinació sexual. En el mon de la comunicació passa el mateix, son bons o dolents comunicadors o periodistes, però no estan discriminats ans el contrari. Sabeu quins son el descriminats aquells que encara sel's anomena maricons.
I el nens. Si ha vingut al mon a un país dels que tallen el bacallà, o en un altre mes desafavorit però d’una família benestant de un cert poder econòmic, seran nens, que tindran un infantessa poder feliç. Si no es així, si no pertanyen a un col·lectiu dels esmentats, tindran que cosir pilotes de futbol per la Multinacionals, pilotes a les que desprès donaran petades els nens ben alimentats. O traginaran carretons de minerals, o remenaran entres els munts d’escombreries dels afores de les gran ciutats , o......, o.......
Arrere d’un explotat hi ha un explotador, i uns cops el explotat es negre, i altres vegades es l’explotador. Hi ha dones que es prostitueixen en un bordell, i una dona es la que regenta aquest bordell. I quasi sempre el motiu de l’explotació es econòmic.
Es veritat que hi ha dones que son físicament maltractades per la seva parella home, com també es cert que hi ha homes, que son psicològicament maltractats per la seva parella dona. Però tota regla hi ha la seva excepció, i aquesta casos de segur no tenen cap explicació marxista..
El mon es divideix en dos classes els que controlen el poder – siguin del color que siguin - i els que no. I al si de cada classe, romanen dones, homes, homosexuals, negres, blancs, etcètera.. “Juntos pero no revueltos”.
Fifo 8 de Novembre
miércoles, 5 de noviembre de 2008
Persones-llibre
Los escasos clientes del viejo hotel, de la cima del monte Gallo, tenian el placer de oir hablar cada semana, al Senador Romualdo Herrera.
Aquest curt text ha estat un exercici – el primer – per aprendre a memoritzar que hem fet a la presentació del projecte Persones-llibre a la biblioteca Mestra Maria Antonia.
Seria de desitjar que el que avui ha estat una presentació, tingues continuïtat amb el Tallers de lectura i interpretació, que de ben segur tindrien molt bona acollida entre els usuaris de la Biblioteca. Molt interessant. Josep
Aquest curt text ha estat un exercici – el primer – per aprendre a memoritzar que hem fet a la presentació del projecte Persones-llibre a la biblioteca Mestra Maria Antonia.
Seria de desitjar que el que avui ha estat una presentació, tingues continuïtat amb el Tallers de lectura i interpretació, que de ben segur tindrien molt bona acollida entre els usuaris de la Biblioteca. Molt interessant. Josep
domingo, 2 de noviembre de 2008
Els arenals
Amb espardenyes de sola d’espart, i pantalons curts per sota del genoll, practicàvem un esport d’aventura molt agosarat.
Faig esment de l’indumentaria, perquè eren les dues peces que mes mal parades en sortien d’aquets jocs. Jocs que tan ens agradaven a nosaltres i tampoc a les mares o iaies que havien de recosir el pantalons i reforçar les espardenyes , després de cada “baixada”.
Era molt difícil d’explicar , després de la tarda de jocs, que havent sortit a jugar amb les espardenyes en bon estat, els pantalons apedaçats però sense cap estrep, al cap d’un parell d’hores, ja de tornada a casa , ho féssim tot suats per l’esforç i encara excitats per l’aventura viscuda ,- cosa normal - però també amb forats a la part del radera dels pantalons, i amb les espardenyes foradades, cosa que podia ser explicada posant-li molta imaginació per part nostra, però com a casa ja coneixien el “panyo” no sempre era l’explicació acceptada , Compresa no ho va ser mai.
El joc consistia en apropar-nos a un dels arenals de qualsevol de les muntanyes al voltant del poble i pujant per la pendent i vorejant-lo, arribar on començava. Un cop ja situats a dalt de tot del arenal, sentats sobre el còdols, sols separats del terra per la fina tela dels pantalons curts, i utilitzant per direccionar i frenar les espardenyes d’espart, agafàvem embranzida i baixàvem costa avall, fins arribar a la seva fi. El que primer arribava era el guanyador.
Uns, els que tenien mes tècnica, arribàvem al fi de la cursa sentats, la majoria el final del trajecte el feiem rodolant. Però tant els uns com el altres, amb el pantalons foradats i les espardenyes a trossos.
Era una practica semblant al esquí, però el medi no era tant amable. tant bucòlic.
Les pedres rodones , mes o menys grosses , - això si, blanques o de color gris -, feien la funció de la neu, i a falta d’esquís, es suplia cul a terra. I sols protegits per els pantalons amb algun que altre pedaç , enfortíem els nostres glutis, de tant refregar-los per els còdols rodons.
Cert es que haguéssim de haver utilitzar com mitja de desplaçament per protegir la nostra anatomia i pantalons, d’algun sac dels que s’empraven per emmagatzemar les olives. Però els jocs eren improvisats, es decidia al moment, quin era el joc que teníem que practicar, i això venia molt condicionat per l’adolori’t que estes la part del nostre cos que havíem rebregat a l’ultima “Baixada” , o si ens havien refet de la falta de comprensió a la nostra gran aventura, dels grans de casa, que normalment o expressaven a cops de corretja.
Ara quan retorno a aquelles contrades, tot melangiós intento fer una petita baixada. De moment ja no puc pujar fins dalt de tot del arenal. Quan em canso em paro – cosa que sucediex molt aviat - Sec al terra, intento agafar velocitat culejant costa avall, però no hi ha manera. em quedo clavat. El problema es per aixecar-me. I quan ja ho faig el cul el tinc mes adolorit que quan jo feia la baixada total. Pot ser que siguin els anys, o la falta d’entrenament.? O es que l’equipatge no es el adient. Poder hauria de portar pantalons curts i espardenyes d’espart.
Fifo 2 de Novembre d
Faig esment de l’indumentaria, perquè eren les dues peces que mes mal parades en sortien d’aquets jocs. Jocs que tan ens agradaven a nosaltres i tampoc a les mares o iaies que havien de recosir el pantalons i reforçar les espardenyes , després de cada “baixada”.
Era molt difícil d’explicar , després de la tarda de jocs, que havent sortit a jugar amb les espardenyes en bon estat, els pantalons apedaçats però sense cap estrep, al cap d’un parell d’hores, ja de tornada a casa , ho féssim tot suats per l’esforç i encara excitats per l’aventura viscuda ,- cosa normal - però també amb forats a la part del radera dels pantalons, i amb les espardenyes foradades, cosa que podia ser explicada posant-li molta imaginació per part nostra, però com a casa ja coneixien el “panyo” no sempre era l’explicació acceptada , Compresa no ho va ser mai.
El joc consistia en apropar-nos a un dels arenals de qualsevol de les muntanyes al voltant del poble i pujant per la pendent i vorejant-lo, arribar on començava. Un cop ja situats a dalt de tot del arenal, sentats sobre el còdols, sols separats del terra per la fina tela dels pantalons curts, i utilitzant per direccionar i frenar les espardenyes d’espart, agafàvem embranzida i baixàvem costa avall, fins arribar a la seva fi. El que primer arribava era el guanyador.
Uns, els que tenien mes tècnica, arribàvem al fi de la cursa sentats, la majoria el final del trajecte el feiem rodolant. Però tant els uns com el altres, amb el pantalons foradats i les espardenyes a trossos.
Era una practica semblant al esquí, però el medi no era tant amable. tant bucòlic.
Les pedres rodones , mes o menys grosses , - això si, blanques o de color gris -, feien la funció de la neu, i a falta d’esquís, es suplia cul a terra. I sols protegits per els pantalons amb algun que altre pedaç , enfortíem els nostres glutis, de tant refregar-los per els còdols rodons.
Cert es que haguéssim de haver utilitzar com mitja de desplaçament per protegir la nostra anatomia i pantalons, d’algun sac dels que s’empraven per emmagatzemar les olives. Però els jocs eren improvisats, es decidia al moment, quin era el joc que teníem que practicar, i això venia molt condicionat per l’adolori’t que estes la part del nostre cos que havíem rebregat a l’ultima “Baixada” , o si ens havien refet de la falta de comprensió a la nostra gran aventura, dels grans de casa, que normalment o expressaven a cops de corretja.
Ara quan retorno a aquelles contrades, tot melangiós intento fer una petita baixada. De moment ja no puc pujar fins dalt de tot del arenal. Quan em canso em paro – cosa que sucediex molt aviat - Sec al terra, intento agafar velocitat culejant costa avall, però no hi ha manera. em quedo clavat. El problema es per aixecar-me. I quan ja ho faig el cul el tinc mes adolorit que quan jo feia la baixada total. Pot ser que siguin els anys, o la falta d’entrenament.? O es que l’equipatge no es el adient. Poder hauria de portar pantalons curts i espardenyes d’espart.
Fifo 2 de Novembre d
sábado, 1 de noviembre de 2008
A pesar de tot tenim sort, que sols fas conferencies
Al final els Deus han parlat, han enviar al elegit que per cert porta bigoti com Franco . Hitler i alguns mes. No no no no,! els que tu penses, portaven i porten barba.
Evidentment ,va d’haver de superar una proba -.ja sabeu quina vull dir – allò va sr molt fort, per mi no va quedar del tot be…….
Ara amb la prova superada i retanbilit-zada, ell, te prou clar l’origen del Canvi climàtic.
Ell Registrador de la Propietat , te un bagatge molt mes fonamentat que els científics que estan estudiant el tema i estan discutint-lo durant molts any. Evidentment esta tocat per la vareta. Quina sort tindre comunicació directa amb els del mes Amunt.
Al final, he arribat jo a la conclusió, – desprès de les seves confuses manifestacions –que tot el mal arrenca amb el bidons que els esforçat treballadors de la construcció utilitzen per escalfar-se posant-hi taulons ,trencats i fusta que fan cremar – aquest no tenen calefacció -. I jo afeigeixo no son prou soferts. - Aneu a la Faes que hos calentaran d'un altra manera, ja ja,ja,
Evidentment ,va d’haver de superar una proba -.ja sabeu quina vull dir – allò va sr molt fort, per mi no va quedar del tot be…….
Ara amb la prova superada i retanbilit-zada, ell, te prou clar l’origen del Canvi climàtic.
Ell Registrador de la Propietat , te un bagatge molt mes fonamentat que els científics que estan estudiant el tema i estan discutint-lo durant molts any. Evidentment esta tocat per la vareta. Quina sort tindre comunicació directa amb els del mes Amunt.
Al final, he arribat jo a la conclusió, – desprès de les seves confuses manifestacions –que tot el mal arrenca amb el bidons que els esforçat treballadors de la construcció utilitzen per escalfar-se posant-hi taulons ,trencats i fusta que fan cremar – aquest no tenen calefacció -. I jo afeigeixo no son prou soferts. - Aneu a la Faes que hos calentaran d'un altra manera, ja ja,ja,
Ai! Les castanyeres, que tot i a la crisi, segueixen donant un servei, que ara amics, ja es perillós per el canvi climàtic.
Ah ! Ja una altre motiu que afecta el canvi climàtic , els brasers . si si els brasers de sota taula, sabeu quina quantitat de monòxid de carbono emeten en un dia?. I les cabres a les cames com piquen.
L'altra que per mi serà molt difícil d’eradicar, son les efusions amoroses dels enamorats, o no, que fan que les temperatures agafin una escalfor no del tot controlable.
Jose Maria no ens abandonis, segueix generant idees que entre tu (El enviat ) i la Sofia (Sabiduria) fareu que no tinguem fred. Josep
Ah ! Ja una altre motiu que afecta el canvi climàtic , els brasers . si si els brasers de sota taula, sabeu quina quantitat de monòxid de carbono emeten en un dia?. I les cabres a les cames com piquen.
L'altra que per mi serà molt difícil d’eradicar, son les efusions amoroses dels enamorats, o no, que fan que les temperatures agafin una escalfor no del tot controlable.
Jose Maria no ens abandonis, segueix generant idees que entre tu (El enviat ) i la Sofia (Sabiduria) fareu que no tinguem fred. Josep
viernes, 31 de octubre de 2008
jueves, 30 de octubre de 2008
Dedicada amb molt d'afecte al amic Salva
La llibertat
Hem tingut llibertat per decidir on néixer.
Hem pogut fixar aquest fet en el espai i en el temps.
Hem pogut decidir al sí de quina família créixer.
Hem pogut influir en la direcció, on ens havien de portar els vents?.
Si hem participat en el dibuix de la nostra llibertat,
- la llibertat que no sé com, nosaltres amb dissenyat -,
si això ha estat així d’evident, tenim una gran responsabilitat,
la de la seva aplicació, tot i haver-ne oblidat la finalitat.
Si no hem pogut decidir en aquest pla predeterminat,
- si hem vingut aquest món, despullats sense cap defensa -,
el camí que ens han deixat per exercir la nostra llibertat,
és un corriol estret, a vegades fosc i sempre delimitat,
que caminar per ell hi ha cops fa temença.
Si no hem pogut decidir:
podem estimar,
podem llegir,
podem gaudir,
podem pensar,
amb llibertat, però amb completa llibertat?
A qui estimem el podrem estimar,
el llibre que necessitem, el podrem llegir,
Aquesta somniada amistat, la podrem gaudir,
Qui ens a dóna’t la llibertat, ho podem pensar?
Amb llibertat, però amb completa Llibertat?.
Fifo 28 d’Octubre
Hem tingut llibertat per decidir on néixer.
Hem pogut fixar aquest fet en el espai i en el temps.
Hem pogut decidir al sí de quina família créixer.
Hem pogut influir en la direcció, on ens havien de portar els vents?.
Si hem participat en el dibuix de la nostra llibertat,
- la llibertat que no sé com, nosaltres amb dissenyat -,
si això ha estat així d’evident, tenim una gran responsabilitat,
la de la seva aplicació, tot i haver-ne oblidat la finalitat.
Si no hem pogut decidir en aquest pla predeterminat,
- si hem vingut aquest món, despullats sense cap defensa -,
el camí que ens han deixat per exercir la nostra llibertat,
és un corriol estret, a vegades fosc i sempre delimitat,
que caminar per ell hi ha cops fa temença.
Si no hem pogut decidir:
podem estimar,
podem llegir,
podem gaudir,
podem pensar,
amb llibertat, però amb completa llibertat?
A qui estimem el podrem estimar,
el llibre que necessitem, el podrem llegir,
Aquesta somniada amistat, la podrem gaudir,
Qui ens a dóna’t la llibertat, ho podem pensar?
Amb llibertat, però amb completa Llibertat?.
Fifo 28 d’Octubre
miércoles, 29 de octubre de 2008
Plor de joia
Estic content
acabo de plorar.
He sentit una cançó, m’ha entendrit el cor.
Estic content
m’he sentit viu.
Ha durat poc temps
però el plor ha brollat intens.
No ha estat de dol, ha estat de goig.
Estic content.
Hi ha milers de cançons per escoltar
cents de poemes per llegir
moltes mirades per cercar
igual nombre de llàgrimes per besar
i algunes d’elles per compartir.
Oi que sí?
Estic content
de plorar, de tant en tant;
per aquest motiu,
i així sentir-me viu.
Fifo Juny 2008
acabo de plorar.
He sentit una cançó, m’ha entendrit el cor.
Estic content
m’he sentit viu.
Ha durat poc temps
però el plor ha brollat intens.
No ha estat de dol, ha estat de goig.
Estic content.
Hi ha milers de cançons per escoltar
cents de poemes per llegir
moltes mirades per cercar
igual nombre de llàgrimes per besar
i algunes d’elles per compartir.
Oi que sí?
Estic content
de plorar, de tant en tant;
per aquest motiu,
i així sentir-me viu.
Fifo Juny 2008
miércoles, 22 de octubre de 2008
L'univers
El Gran Mestre quan creava,
els daus estava tirant ?
Era una cosa pensada,
estava improvisant?
El Big Bang va ser el Principi.
Quan tornarem a No Ser?
Es pot veure algun indici,
(estrelles blanques, forats negres)
del Final d’aquest procés?
L’univers s’està expandint,
la creació sempre endavant.
Qui són els que tenen raó?
Els pensadors creacionistes
o bé els darwinians?
A terra els homes subjectes,
presoners del seu “saber”
volen entendre el miracle
que els Grans Déus segur van fer.
És supèrbia, vanitat,
o en tenen necessitat?
Però tot el que ha passat,
segur que és veritat?
Imatges anys llum emeses,
vistes estrelles vermelles
ja són blanques com donzelles,
o forats negres, mai se sap.
I així seguim preguntant
quina és la realitat,
l’univers on vivim
o el que creiem que veiem
tot i estar-se transformant?
Doncs bé,
jo estic astorat.
I abans del Big Bang
Què?
Fifo
els daus estava tirant ?
Era una cosa pensada,
estava improvisant?
El Big Bang va ser el Principi.
Quan tornarem a No Ser?
Es pot veure algun indici,
(estrelles blanques, forats negres)
del Final d’aquest procés?
L’univers s’està expandint,
la creació sempre endavant.
Qui són els que tenen raó?
Els pensadors creacionistes
o bé els darwinians?
A terra els homes subjectes,
presoners del seu “saber”
volen entendre el miracle
que els Grans Déus segur van fer.
És supèrbia, vanitat,
o en tenen necessitat?
Però tot el que ha passat,
segur que és veritat?
Imatges anys llum emeses,
vistes estrelles vermelles
ja són blanques com donzelles,
o forats negres, mai se sap.
I així seguim preguntant
quina és la realitat,
l’univers on vivim
o el que creiem que veiem
tot i estar-se transformant?
Doncs bé,
jo estic astorat.
I abans del Big Bang
Què?
Fifo
domingo, 19 de octubre de 2008
Com vaig conèixer al Follet Paco
El Josep estava fregan-se els ulls i estirant els braços tot content, perquè havia passat una bona nit. Havia dormit sense cap malt son, i ara s’incorporava a poc a poc del llit, tot mandrós.
Els ulls mig clucs, badallant d’una manera exagerada, amb el peus descalços, intentava cercar les sabatilles que sempre es posava per anar per casa, a fi de no agafar fred als peus.
Buscava com he dit, sense mirar. Quan per fi va notar el tacte tan especial, tan suau de les sabatilles, va notar estranyat, com si un petit moviment les separes dels seus peus, no deixant que aquestes s' hi pugessin encabir.
Va repetir l' intent, tot movent els peus a poc a poc, fins que va notar la calor propera de les sabatilles, però quan ja decidit, va intentar posar-hi a dintre el peus...., ara si ! , ara si es va adonar que es movien . I tant que es movien ! i no ho feien d’una forma diríem desordenada, no, no, ho feien seguint un ritme ! Estaben ballant una tonada d'una mùsica que el Josep no sentia ! Però es movien, i ballaven.
Estic boig o dormint? - es va preguntar. Però el Sol entrava radiant per la finestra i els pessics que el Josep es donava al braç per comprovar el seu estat de vigilia, li estaven confirmant, que si, que no estava dormint. Però el que no estava encara clar, era l'assumpte de la seva bogeria.
Que estaven veint els seus ulls !! Un personatge, petit, graciós, pelut, amb unes orelles grosses i en punxa, uns ulls rodons de color marro com la seva pell, ulls que el miraven curiosos i estranyats de la seva sorpresa. Un nas rodó com si portes un grà de raïm enganxat sota el els ulls. I ha sota del nas un bigoti. Si, si, un bigoti amb dos bris fins, com dos bles de pèl per banda, llargs, que li donaven un aire tot interessant. Ah i dos dents, que ensenyava entre la comissura dels seus llavis prims. Quatre potes, dues de més llargues acabades en uns peus de cinc dits , que eren les que feia servir per moure’s, per caminar , i les altres dues mes petites que eren els seus braços, on tenia les seves mans de cinc dits amb un palmell rosat i delicat. Era un ratolí? Doncs no ho era, i si era un ratolí, havia de ser un de molt especial, com Firmin el de la llibreria.
Es va a decidir a parlar, va se ell el que va trencar el gel dient: Hola Josep, tant de temps vivint junts i encara no em coneixies. Jo a tu si que et conec, doncs fa molt de temps que visc equí amb tu i dormo dintre les teves sabatilles. No sóc cap producte de la teva imaginació, el que passa és que tenia por de fer-me evident, per no donar-te cap ensurt, però algun dia havia de ser.
El Josep va recobrar l’alè perdut, i amb una veu fluixa i tremolosa sols va gosar dir-li : Hola, ben vingut . Molt de gust d' haver-te conegut, com et dius?. I va contestar amb cara somrient: - vols anomenar-me Follet Paco?
El Follet Paco, te un encanteri que fa que no tots el veiem de la mateixa forma. De segur que la seva figura la podem associar a algun personatge estimat, normalment, viscut amb lectures, tant de comptes com relats. Per a molts , normalment gent han poca imaginació , sempre restarà invisible, mai se’ls manifestarà, mai podran gaudir de la seva presencia.
En canvi altres tocats per la sort o per un bri de bogeria. sempre el tindrem com amic, li podrem parlar, ens escoltarà, fins i tot ens aconsellarà. Això últim no ho fa massa sovint.
Podria explicar moltes coses del Follet i ho faré, però a poc a poc. Avui només volia explicar-vos com en Josep el va conèixer i es va captivarper la seva forma de ser, del seu caràcter tant alegre, tant positiu. De la companyia que li ha fet en moments de solitud. Del que junts han rigut amb el seus balls tant esbojarrats, ( alguns els han ballat plegats ). Gracies Follet!.
Van arribar a un tracte, per la nit El Follet Paco podria utilitzar les sabatilles com ho cregués convenient , per dormir-hi i un cop descansat, fer-les ballar però sense fer soroll, per .. en fi , per tot el que cregués oportú. Per la nit eren d’us exclusiu del Follet , ara bé amb la condició de que al mati a primer hora, El Follet tindria que deixar-les lliures , i ben endreçades i arrenglades, perquè quan el Josep poses el peus a terra al mati, desprès d' haver dormit tota la nit, no trobes a faltar l’escalforeta de les seves preuades sabatilles.
I Així fins ara que tot i passat el temps i que tots dos han canviat de pis, segueixen junts ben avinguts i respectant el tracte que un bon dia fan fer.
Fifo 18 d’Octubre de 2008
Els ulls mig clucs, badallant d’una manera exagerada, amb el peus descalços, intentava cercar les sabatilles que sempre es posava per anar per casa, a fi de no agafar fred als peus.
Buscava com he dit, sense mirar. Quan per fi va notar el tacte tan especial, tan suau de les sabatilles, va notar estranyat, com si un petit moviment les separes dels seus peus, no deixant que aquestes s' hi pugessin encabir.
Va repetir l' intent, tot movent els peus a poc a poc, fins que va notar la calor propera de les sabatilles, però quan ja decidit, va intentar posar-hi a dintre el peus...., ara si ! , ara si es va adonar que es movien . I tant que es movien ! i no ho feien d’una forma diríem desordenada, no, no, ho feien seguint un ritme ! Estaben ballant una tonada d'una mùsica que el Josep no sentia ! Però es movien, i ballaven.
Estic boig o dormint? - es va preguntar. Però el Sol entrava radiant per la finestra i els pessics que el Josep es donava al braç per comprovar el seu estat de vigilia, li estaven confirmant, que si, que no estava dormint. Però el que no estava encara clar, era l'assumpte de la seva bogeria.
Que estaven veint els seus ulls !! Un personatge, petit, graciós, pelut, amb unes orelles grosses i en punxa, uns ulls rodons de color marro com la seva pell, ulls que el miraven curiosos i estranyats de la seva sorpresa. Un nas rodó com si portes un grà de raïm enganxat sota el els ulls. I ha sota del nas un bigoti. Si, si, un bigoti amb dos bris fins, com dos bles de pèl per banda, llargs, que li donaven un aire tot interessant. Ah i dos dents, que ensenyava entre la comissura dels seus llavis prims. Quatre potes, dues de més llargues acabades en uns peus de cinc dits , que eren les que feia servir per moure’s, per caminar , i les altres dues mes petites que eren els seus braços, on tenia les seves mans de cinc dits amb un palmell rosat i delicat. Era un ratolí? Doncs no ho era, i si era un ratolí, havia de ser un de molt especial, com Firmin el de la llibreria.
Es va a decidir a parlar, va se ell el que va trencar el gel dient: Hola Josep, tant de temps vivint junts i encara no em coneixies. Jo a tu si que et conec, doncs fa molt de temps que visc equí amb tu i dormo dintre les teves sabatilles. No sóc cap producte de la teva imaginació, el que passa és que tenia por de fer-me evident, per no donar-te cap ensurt, però algun dia havia de ser.
El Josep va recobrar l’alè perdut, i amb una veu fluixa i tremolosa sols va gosar dir-li : Hola, ben vingut . Molt de gust d' haver-te conegut, com et dius?. I va contestar amb cara somrient: - vols anomenar-me Follet Paco?
El Follet Paco, te un encanteri que fa que no tots el veiem de la mateixa forma. De segur que la seva figura la podem associar a algun personatge estimat, normalment, viscut amb lectures, tant de comptes com relats. Per a molts , normalment gent han poca imaginació , sempre restarà invisible, mai se’ls manifestarà, mai podran gaudir de la seva presencia.
En canvi altres tocats per la sort o per un bri de bogeria. sempre el tindrem com amic, li podrem parlar, ens escoltarà, fins i tot ens aconsellarà. Això últim no ho fa massa sovint.
Podria explicar moltes coses del Follet i ho faré, però a poc a poc. Avui només volia explicar-vos com en Josep el va conèixer i es va captivarper la seva forma de ser, del seu caràcter tant alegre, tant positiu. De la companyia que li ha fet en moments de solitud. Del que junts han rigut amb el seus balls tant esbojarrats, ( alguns els han ballat plegats ). Gracies Follet!.
Van arribar a un tracte, per la nit El Follet Paco podria utilitzar les sabatilles com ho cregués convenient , per dormir-hi i un cop descansat, fer-les ballar però sense fer soroll, per .. en fi , per tot el que cregués oportú. Per la nit eren d’us exclusiu del Follet , ara bé amb la condició de que al mati a primer hora, El Follet tindria que deixar-les lliures , i ben endreçades i arrenglades, perquè quan el Josep poses el peus a terra al mati, desprès d' haver dormit tota la nit, no trobes a faltar l’escalforeta de les seves preuades sabatilles.
I Així fins ara que tot i passat el temps i que tots dos han canviat de pis, segueixen junts ben avinguts i respectant el tracte que un bon dia fan fer.
Fifo 18 d’Octubre de 2008
jueves, 16 de octubre de 2008
La felicitat
La felicitat, depèn de la llibertat?
Té a veure amb la por o
amb l’absència de dolor?
O és viure en veritat?
S’han de tenir el sentits atents
per viure tots els moments,
que per manca d’atenció
ens produeixen tensió?
O ens hem d’envoltar d’una boira
per superar els contratemps
inventant una altra història?
Així vivim enganyats
cercant-la com si estès lluny
i la tenim al costat.
És tan maca que ens fa por.
Fifo 5 de Decembre 2006
Té a veure amb la por o
amb l’absència de dolor?
O és viure en veritat?
S’han de tenir el sentits atents
per viure tots els moments,
que per manca d’atenció
ens produeixen tensió?
O ens hem d’envoltar d’una boira
per superar els contratemps
inventant una altra història?
Així vivim enganyats
cercant-la com si estès lluny
i la tenim al costat.
És tan maca que ens fa por.
Fifo 5 de Decembre 2006
domingo, 12 de octubre de 2008
Dóna'm la mà
Trobo a faltar una mà.
Una mà per poder agafar,
una mà que en doni calor,
una mà, que m’ajudi a véncer la por.
La por a la solitud,
la por de no encertar el camí,
la por de no acceptar el destí.
La por a la servitud,
a un amo desconegut.
que em cerca, està prop de mi.
Necessito protecció.
contra aquest enemic, que soc jo,
que m’empeny a sortir del guió.
Necessito una mà,
que m’agafi amb tendresa,
també amb força, amb decisió
i així em faixi perdre la por,
a retornar a la drecera.
del camí de la il•lusió.
Dóna'm la mà.
Josep 11 Octubre 2008
Una mà per poder agafar,
una mà que en doni calor,
una mà, que m’ajudi a véncer la por.
La por a la solitud,
la por de no encertar el camí,
la por de no acceptar el destí.
La por a la servitud,
a un amo desconegut.
que em cerca, està prop de mi.
Necessito protecció.
contra aquest enemic, que soc jo,
que m’empeny a sortir del guió.
Necessito una mà,
que m’agafi amb tendresa,
també amb força, amb decisió
i així em faixi perdre la por,
a retornar a la drecera.
del camí de la il•lusió.
Dóna'm la mà.
Josep 11 Octubre 2008
martes, 7 de octubre de 2008
Per les seves camises els coneixereu
Dilluns 6 de Octubre. Connecto amb el programa Àgora, progama dedicat a la crisi financiera , i el primer que faig es intentar fixar-me amb la personalitat del personatges. Em crida l’atenció una cara sempre somreien amb ironia, sempre amb prepotència. El seu físic tot i el pas del anys no ha canviat (cirurgia?) l’estil de la seva camisa tampoc. Evidentment el seu discurs liberal tampoc tot i que ell no vol que l’etiqueten.
Ah! La camisa. El mateix estil emprava el Javier de la Rosa, el Mario Conde, el Antoni Camacho, els recordeu?. Camisa a ratlles i coll blanc.
Be, però que te que veure la camisa amb el personatge?. Mireu jo no em fixo amb l’estil de vestir de les persones (No soc cap Petronio) però hi ha coses que em fan mal als ulls, i sense voler les relaciono amb la personalitat del personatge.
Pedro Schwartz el de la camisa, es permet dir-li populista, al professor Sanuy, quan aquest, diu que com sempre, els perjudicats estaran les classes mitges i baixes, (i aquí enumera una sèrie de situacions i serveis que es veuran afectats) i posa de manifest el que tothom critica. Ells deixaran de ser liberals, per que el Governs , ho sigui naltros, els i solventem els problemes. A partir de que el negocis no rentables els assumeixi el Estat, o sigui els paguem nosaltres voldran ser una altre cop lliberals. Qui s’ha aura menjat el “marròn”?.
Van posar un vídeo, en que s’exposava la situació límit que es trobàvem moltes famílies, que tenien que vendre les seves pertinències a establiments de segona ma , per poder arribar a fi de mes, i altres que com mal menor, compraven coses de segona ma per anara tirant. Doncs be sabeu que va dir el de a camisa a ratlles i coll blanc, i sonmiure irònic? . Jo quan canvio de cotxe i ho faig a sovint, sempre el compro de segona ma, i com son de marques reconegudes, els venedors sempre em tenen molta consideració. Serà barrut!. Es el mateix vendre per necessitat que comprar un cotxe de gama alta encara que sigui de segona ma?. Don Pedro......
La camisa fa a la persona? Josep
Ah! La camisa. El mateix estil emprava el Javier de la Rosa, el Mario Conde, el Antoni Camacho, els recordeu?. Camisa a ratlles i coll blanc.
Be, però que te que veure la camisa amb el personatge?. Mireu jo no em fixo amb l’estil de vestir de les persones (No soc cap Petronio) però hi ha coses que em fan mal als ulls, i sense voler les relaciono amb la personalitat del personatge.
Pedro Schwartz el de la camisa, es permet dir-li populista, al professor Sanuy, quan aquest, diu que com sempre, els perjudicats estaran les classes mitges i baixes, (i aquí enumera una sèrie de situacions i serveis que es veuran afectats) i posa de manifest el que tothom critica. Ells deixaran de ser liberals, per que el Governs , ho sigui naltros, els i solventem els problemes. A partir de que el negocis no rentables els assumeixi el Estat, o sigui els paguem nosaltres voldran ser una altre cop lliberals. Qui s’ha aura menjat el “marròn”?.
Van posar un vídeo, en que s’exposava la situació límit que es trobàvem moltes famílies, que tenien que vendre les seves pertinències a establiments de segona ma , per poder arribar a fi de mes, i altres que com mal menor, compraven coses de segona ma per anara tirant. Doncs be sabeu que va dir el de a camisa a ratlles i coll blanc, i sonmiure irònic? . Jo quan canvio de cotxe i ho faig a sovint, sempre el compro de segona ma, i com son de marques reconegudes, els venedors sempre em tenen molta consideració. Serà barrut!. Es el mateix vendre per necessitat que comprar un cotxe de gama alta encara que sigui de segona ma?. Don Pedro......
La camisa fa a la persona? Josep
sábado, 4 de octubre de 2008
La teva llum
Juraria que t’he vist.
Una llum entre tantes
d’aquell capvespre,
la de color mes bonic.
La mes viva i intensa,
va dibuixar el teu somriure
va reflectir la teva figura,
i també la teva forma de ser tendre.
Desprès va créixer l’ombra,
a poc a poc el color de la teva imatge
van anar desfent-se
com rumb a la calma.
No obstant això , ja nit
apartant de la foscor
la teva imatge feta llum,
em persistia dintre l’anima,
i dintre del meu pit.
No pot haver-hi oblit.
Fifo Octubre 2008
Una llum entre tantes
d’aquell capvespre,
la de color mes bonic.
La mes viva i intensa,
va dibuixar el teu somriure
va reflectir la teva figura,
i també la teva forma de ser tendre.
Desprès va créixer l’ombra,
a poc a poc el color de la teva imatge
van anar desfent-se
com rumb a la calma.
No obstant això , ja nit
apartant de la foscor
la teva imatge feta llum,
em persistia dintre l’anima,
i dintre del meu pit.
No pot haver-hi oblit.
Fifo Octubre 2008
El somini americà i la truita de patates
A hores d’ara algú encara creu en el somni americà? I si algun cop no ha estat un miratge, acosta de qui, a quin preu, i quines conseqüències han portat aquest “mal somni”a massa pobles del mon?. El poble americà a gaudit dels resultats d’aquest sistema? Jo crec que també han estat enganyats i ara o pateixen, però naltros també, de retruc com sempre.
Hi ha algú que tingui la suficient barra de dir que la foto de las Azores, va ser oportuna? I les promeses del “germanet ” del Gran Dimoni d’aquest segle han estat complertes.? Algun poble n’ha sortit beneficiat, o sols els col·lectius que sempre guanyen, tan si va be l’economia com si no funciona? Ah¡ no es enganyeu, al nostre País Catalunya , també tenim la representació (en català això si) d’aquests Neocons o com es diguin. Per mi tenen un altre nom i consideraciò. Josep
Hi ha algú que tingui la suficient barra de dir que la foto de las Azores, va ser oportuna? I les promeses del “germanet ” del Gran Dimoni d’aquest segle han estat complertes.? Algun poble n’ha sortit beneficiat, o sols els col·lectius que sempre guanyen, tan si va be l’economia com si no funciona? Ah¡ no es enganyeu, al nostre País Catalunya , també tenim la representació (en català això si) d’aquests Neocons o com es diguin. Per mi tenen un altre nom i consideraciò. Josep
viernes, 3 de octubre de 2008
El Club de lectura de la Torre
Ahir dia 2 d’Octubre, el Club de Lectura que desenvolupa les seves activitats a la seu de la Biblioteca Mestra Maria Antònia, va celebrar, varem celebrar, la cinquantena edició d'aquestes trobades, cosa que demostra que aquestes activitats ja estan consolidades.
Això crec sincerament que es així, ja que apart del temps que funciona, s’hafiançat un grup fidel de participants, que mes rere mes, faixi fred o calor, plogui o bufi vent no fallen mai. He de ressaltar que ens acompanyen tertulians d’altres pobles, això vol dir que troben en aquest espai, un bon ambient , i per suposat un nivell literari prou atractiu per fer el esforç del desplaçament. Venen de la Selva del Camp, de Altafulla, etcètera.
Tot això es gracies al local de la Biblioteca que en dona sopluig, i amb la gran tasca del personal de la mateixa, especialment l’Anna i la Montse que saben escollir els llibres en gran encert, ( els hi han colat algun ..... La Bíblia de Barro es deia? Uf ), i la forma que sap l’Anna de donar joc als tertulians, i engegar el comentari d’un nou aspecte del llibre, que fa que la tertúlia sempre estigui “viva”. Gracies també a la paciència del Josep Maria, perquè com ens i trobem tan be, ens consta aixecar el cul de la cadira.
El llibre que es va comentar va ser “L’últim patriarca” de la jove escriptora Najat El Hachmi. Com totes, va ser una tertúlia molt animada.Van haver-hi moltes i variades intervencions que van fer la vetllada molt agradable i enriquidora.
Alguns cops reflexiono sobre el fet, de que quan les coses van be, quan funcionen, surt un malt astruc que fa que aquestes agafin un altre rumb i perdin aquella frescor, espontaneïtat, bon rotllo, i deriven a un estancament o pitjor encara, a la desnaturalització de la seva finalitat i acaben desapareixen. Creuem el dits. Resem a Santa Rita, posem espelmes (jo candeles), en fi, crec que tots en mereixem celebrar quan toqui, cent jornades del Club de Lectura. Josep
Això crec sincerament que es així, ja que apart del temps que funciona, s’hafiançat un grup fidel de participants, que mes rere mes, faixi fred o calor, plogui o bufi vent no fallen mai. He de ressaltar que ens acompanyen tertulians d’altres pobles, això vol dir que troben en aquest espai, un bon ambient , i per suposat un nivell literari prou atractiu per fer el esforç del desplaçament. Venen de la Selva del Camp, de Altafulla, etcètera.
Tot això es gracies al local de la Biblioteca que en dona sopluig, i amb la gran tasca del personal de la mateixa, especialment l’Anna i la Montse que saben escollir els llibres en gran encert, ( els hi han colat algun ..... La Bíblia de Barro es deia? Uf ), i la forma que sap l’Anna de donar joc als tertulians, i engegar el comentari d’un nou aspecte del llibre, que fa que la tertúlia sempre estigui “viva”. Gracies també a la paciència del Josep Maria, perquè com ens i trobem tan be, ens consta aixecar el cul de la cadira.
El llibre que es va comentar va ser “L’últim patriarca” de la jove escriptora Najat El Hachmi. Com totes, va ser una tertúlia molt animada.Van haver-hi moltes i variades intervencions que van fer la vetllada molt agradable i enriquidora.
Alguns cops reflexiono sobre el fet, de que quan les coses van be, quan funcionen, surt un malt astruc que fa que aquestes agafin un altre rumb i perdin aquella frescor, espontaneïtat, bon rotllo, i deriven a un estancament o pitjor encara, a la desnaturalització de la seva finalitat i acaben desapareixen. Creuem el dits. Resem a Santa Rita, posem espelmes (jo candeles), en fi, crec que tots en mereixem celebrar quan toqui, cent jornades del Club de Lectura. Josep
viernes, 26 de septiembre de 2008
El Joc de la tortuga
El joc de la tortuga
Una amiga agosarada
que va una mica calenta
em demanava valenta
que volia aprendre el joc
que s'anomena la tortuga.
I volia fer-ho poc a poc.
Sabut és que aquets animalons
de pell i closca molt dura
quan es senten amenaçats
sempre amaguen el seu cap
amb certa facilitat.
Es tractava del següent;
fer que el cap d'aquesta amiga
d'una manera instintiva
sense tocar-la amb les mans
agafes un moviment
que procurant ser recurrent
imités la tortuga.
I d'aquí neix l’invent
que es podia escenificar
en una sala d'estar.
Feia falta una granera,
una taula protectora
i a sota d’ella una estora.
I ajupida traient el cap
amb gens de roba ni calçat
l'amiga provocadora.
El meu paper era fàcil.
Amb l'escombra a la mà,
dret a la punta de la taula,
calçons a peu de garró,
amirallat per aquell paisatge.
Quan per l'altra banda treia el cap
li tocava el crostó.
I així retornava el miratge.
Quan amb una suau embranzida,
degut al cop de l'escombra,
tornava el seu cos endarrere
l'ajudava de bon grat,
empenyent-la amb suavitat
amb una part del meu cos núa
fins tornar-li a veure el cap.
I així un cop i un altre cop.
Ella cridava emprenyada.
No sé si de pena o de joia,
A amb l'escombra no sisplau !
Que al final en faràs un blau.
pega’m en el que m’empenys.
Però jo no hi arribava.
Diu que el joc li ha agradat
que ha quedat satisfeta
però amb el cap ple de bonys.
I jo adolorits els codonys
degut a la malifeta.
Vol tornar-ho a practicar
però fent-li uns petits retocs,
sobretot a la granera.
Fifo Maig 2008
Una amiga agosarada
que va una mica calenta
em demanava valenta
que volia aprendre el joc
que s'anomena la tortuga.
I volia fer-ho poc a poc.
Sabut és que aquets animalons
de pell i closca molt dura
quan es senten amenaçats
sempre amaguen el seu cap
amb certa facilitat.
Es tractava del següent;
fer que el cap d'aquesta amiga
d'una manera instintiva
sense tocar-la amb les mans
agafes un moviment
que procurant ser recurrent
imités la tortuga.
I d'aquí neix l’invent
que es podia escenificar
en una sala d'estar.
Feia falta una granera,
una taula protectora
i a sota d’ella una estora.
I ajupida traient el cap
amb gens de roba ni calçat
l'amiga provocadora.
El meu paper era fàcil.
Amb l'escombra a la mà,
dret a la punta de la taula,
calçons a peu de garró,
amirallat per aquell paisatge.
Quan per l'altra banda treia el cap
li tocava el crostó.
I així retornava el miratge.
Quan amb una suau embranzida,
degut al cop de l'escombra,
tornava el seu cos endarrere
l'ajudava de bon grat,
empenyent-la amb suavitat
amb una part del meu cos núa
fins tornar-li a veure el cap.
I així un cop i un altre cop.
Ella cridava emprenyada.
No sé si de pena o de joia,
A amb l'escombra no sisplau !
Que al final en faràs un blau.
pega’m en el que m’empenys.
Però jo no hi arribava.
Diu que el joc li ha agradat
que ha quedat satisfeta
però amb el cap ple de bonys.
I jo adolorits els codonys
degut a la malifeta.
Vol tornar-ho a practicar
però fent-li uns petits retocs,
sobretot a la granera.
Fifo Maig 2008
domingo, 21 de septiembre de 2008
Aniversari de La Constitució Catalana de L’Havana - Joan M. Ferran Oliva
Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.
La Vivian a perdut els papers
T’observo dormir
i amb el meu cap sobre el teu pit
escolto els batecs del teu cor.
Escolto la pluja
que ens acompanya de matinada
i la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.
Això es el que la Vivian havia escrit i rellegia per si tenia que fer algun retoc.
Com t ota escriptora/ escriptor sempre te un ideal com referència, per poder dirigir les seves inquietuds quan un escriu. Normalment son personatges entre la boira que modelem segons l’ocasió. Es el somni repetit, però que poques vegades podem veure materialitzat.
Però el destí juga males passades als que estan endinsats en el seu mon creatiu. El Miquel un company de faena, tafaner de mena, mirant per sobre les espatlles de la Vivian va poder llegir aquesta estrofa, i altres que ella estava corretegin.
Ell va cucar-li el ull amb un gest de complicitat. Ella agafada en una situaciò incomoda, perquè aquest fet passava en hores de treball, va contestar-li amb un mig somriure atabalat. Aquí va començar el principi de l’historia, el Miquel, es va confondre. I tant que es va confondre, i va marxar content.
.
Imagino que et despertes
i que sent els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor.
Tanco els ulls i puc escoltar
com vibra el meu cos,
nu sobre el teu tors.
Quan un fet es desencadena o fa sense seguir una lògica, o Si.
Es va fer l’hora de deixar la faena. La Vivian encara atabalada es va descuidar el poema, va perdre el papers com vulgarment es diu, sobre la taula del seu despatx. Poema que va ser trobat i llegit per la Roser l’altra companya, que es delia per un somriure del Miquel i quelcom mes. Com el poema li va agradar i no estava signat, va pensar aprofitar-lo i fer-lo arribar amb discreció, al abast del Miquel ,junt un a nota en que el citava aquella mateixa nit, a un dels despatxos buits de l’empresa.
.
I a continuació escrit com un poema el desenllaç d’aquest embolic que encara no acabat:
A palpentes sense llum
acaricien els seus cossos .
Ai Miquel, quin tros d’home
Quin tros de cosa que tens.
Vivian que est passa aquesta nit
et noto ronca la veu,
te un to molt diferent.
Vivian, dius Vivian?
Miquel que soc la Roser.
El Miquel d’una revolada
obre el llum tot esverat
tement que allò que ella ha esmentat
havent-li vist el rostre, sigues certa.
La temença es confirma
I tant que era veritat
Doncs si que era la Roser
que es el que havia passat?
M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat
Diuen tots dos a una.
Ell sense pantalons, amb la cua entres cames.
Ella sense calces i amb els sostenidors a la ma.
Corrent com bogos per aquells llargs passadissos.
I de cop i volta es van parar.
M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat.
Criden tots dos, no tant dolguts per l’equivoc,
Mes aviat emprenyats per no haver finit
aquell joc d’amor que començà en un poema,
i havia de tindre un final feliç aquella nit.
Vivian, Vivian, Vivian.
Calla Miquel, pixa freda,
que m’has deixat a mitges i delirant.
Roser, Roser, que jo estic igual.
Que et sembla, apaguem la llum i continuem el ritual?.
Escolto de nou els teus batecs
que s’ajunten amb els del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor.
Bagassa, mal home,
Mal home, bagassa,
Va, va , va... i tornaren a començar
I la Vivian que?
La Vivian qe es foti,
que no es perdut els papers.
Josep
i amb el meu cap sobre el teu pit
escolto els batecs del teu cor.
Escolto la pluja
que ens acompanya de matinada
i la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.
Això es el que la Vivian havia escrit i rellegia per si tenia que fer algun retoc.
Com t ota escriptora/ escriptor sempre te un ideal com referència, per poder dirigir les seves inquietuds quan un escriu. Normalment son personatges entre la boira que modelem segons l’ocasió. Es el somni repetit, però que poques vegades podem veure materialitzat.
Però el destí juga males passades als que estan endinsats en el seu mon creatiu. El Miquel un company de faena, tafaner de mena, mirant per sobre les espatlles de la Vivian va poder llegir aquesta estrofa, i altres que ella estava corretegin.
Ell va cucar-li el ull amb un gest de complicitat. Ella agafada en una situaciò incomoda, perquè aquest fet passava en hores de treball, va contestar-li amb un mig somriure atabalat. Aquí va començar el principi de l’historia, el Miquel, es va confondre. I tant que es va confondre, i va marxar content.
.
Imagino que et despertes
i que sent els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor.
Tanco els ulls i puc escoltar
com vibra el meu cos,
nu sobre el teu tors.
Quan un fet es desencadena o fa sense seguir una lògica, o Si.
Es va fer l’hora de deixar la faena. La Vivian encara atabalada es va descuidar el poema, va perdre el papers com vulgarment es diu, sobre la taula del seu despatx. Poema que va ser trobat i llegit per la Roser l’altra companya, que es delia per un somriure del Miquel i quelcom mes. Com el poema li va agradar i no estava signat, va pensar aprofitar-lo i fer-lo arribar amb discreció, al abast del Miquel ,junt un a nota en que el citava aquella mateixa nit, a un dels despatxos buits de l’empresa.
.
I a continuació escrit com un poema el desenllaç d’aquest embolic que encara no acabat:
A palpentes sense llum
acaricien els seus cossos .
Ai Miquel, quin tros d’home
Quin tros de cosa que tens.
Vivian que est passa aquesta nit
et noto ronca la veu,
te un to molt diferent.
Vivian, dius Vivian?
Miquel que soc la Roser.
El Miquel d’una revolada
obre el llum tot esverat
tement que allò que ella ha esmentat
havent-li vist el rostre, sigues certa.
La temença es confirma
I tant que era veritat
Doncs si que era la Roser
que es el que havia passat?
M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat
Diuen tots dos a una.
Ell sense pantalons, amb la cua entres cames.
Ella sense calces i amb els sostenidors a la ma.
Corrent com bogos per aquells llargs passadissos.
I de cop i volta es van parar.
M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat.
Criden tots dos, no tant dolguts per l’equivoc,
Mes aviat emprenyats per no haver finit
aquell joc d’amor que començà en un poema,
i havia de tindre un final feliç aquella nit.
Vivian, Vivian, Vivian.
Calla Miquel, pixa freda,
que m’has deixat a mitges i delirant.
Roser, Roser, que jo estic igual.
Que et sembla, apaguem la llum i continuem el ritual?.
Escolto de nou els teus batecs
que s’ajunten amb els del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor.
Bagassa, mal home,
Mal home, bagassa,
Va, va , va... i tornaren a començar
I la Vivian que?
La Vivian qe es foti,
que no es perdut els papers.
Josep
jueves, 18 de septiembre de 2008
Sempre paguem els plats trencats
Avui 18-09-2008 en diferents mitigants de comunicació, han repetit, de que hi ha diferents estaments de la Societat (evidentment propers al capital i precisament no al d’Engels i Marx) que donen per bona la praxis de que quan hi han pèrdues en aquest mon global s’han de socialitzar i en canvi, quan hi ha guanys s’han de privatitzar, Una utilització i explicació molt interessada que fan els defensors del sistema econòmic anomenat Liberalisme, del que aprofiten la part que els i convé.
Arà toca corre, a salvar a les grans corporacions d’assegurances i creditícies de tot el mon, que han estat les causants d’aquesta situació.
Quan a final d’exercici Bancs i Caixes presumeixen dels grans guanys que han obtingut, no els posen mai al servei de la comunicat, ho fan engreixant el compte corrent dels seus accionistes (ens el cas de les Caixes no en tenen d’accionistes). L’excusa que donen, es que hi ha ho fan mijant-sa els impostos que paguen. La gent normal la del carrer també en paguem d’impostos, i quan tenim fallida, l’Estat no ens ajuda..
Un dels pares del Liberalisme Adam Smith en una de les seves aportacions teòriques exposava:
Adam Smith atacà també vigorosament les restriccions governamentals que considerava que limitaven l'expansió industrial. De fet, atacà qualsevol tipus d'interferència de l'estat en el procés econòmic, incloent els aranzels, argumentant que creaven ineficiència i preus elevats a llarg termini. Aquesta teoria es coneix amb el nom de "laissez-faire,".
Aquesta teoria venia a dir mes o menys “deixeu fer deixeu passar no poseu traves a la llibertat individual”. D’acord, però en tots el supòsits, quan hi ha guanys i també quan hi ha pèrdues.
Com ens prenen el pel. Qui mana, els politics, o qui mou els fils de l’economia en tots els indrets i nivells?. Jo no en tinc cap dubte.
Un personatge de la Tele deia “reflexioneu, reflexioneu, reflexioneu”.
Josep.
Arà toca corre, a salvar a les grans corporacions d’assegurances i creditícies de tot el mon, que han estat les causants d’aquesta situació.
Quan a final d’exercici Bancs i Caixes presumeixen dels grans guanys que han obtingut, no els posen mai al servei de la comunicat, ho fan engreixant el compte corrent dels seus accionistes (ens el cas de les Caixes no en tenen d’accionistes). L’excusa que donen, es que hi ha ho fan mijant-sa els impostos que paguen. La gent normal la del carrer també en paguem d’impostos, i quan tenim fallida, l’Estat no ens ajuda..
Un dels pares del Liberalisme Adam Smith en una de les seves aportacions teòriques exposava:
Adam Smith atacà també vigorosament les restriccions governamentals que considerava que limitaven l'expansió industrial. De fet, atacà qualsevol tipus d'interferència de l'estat en el procés econòmic, incloent els aranzels, argumentant que creaven ineficiència i preus elevats a llarg termini. Aquesta teoria es coneix amb el nom de "laissez-faire,".
Aquesta teoria venia a dir mes o menys “deixeu fer deixeu passar no poseu traves a la llibertat individual”. D’acord, però en tots el supòsits, quan hi ha guanys i també quan hi ha pèrdues.
Com ens prenen el pel. Qui mana, els politics, o qui mou els fils de l’economia en tots els indrets i nivells?. Jo no en tinc cap dubte.
Un personatge de la Tele deia “reflexioneu, reflexioneu, reflexioneu”.
Josep.
domingo, 14 de septiembre de 2008
Un català/cubà des de l'Havana estant
Aquest amic català/cubà , a volgut fer un petit homenatge a la Torre (que coneix) amb la traducciò del meu poema. Gracies Ferràn.
El mar de La Torre: poema ple d’amor per el llar nadiu. He gosat traduir-lo al castellà. No és que senti preferència per aquesta llengua, però si m’agrada que els que no la parlen per raons acceptables (els que no viuen a Catalunya) puguin conèixer les composicions de la nostra llengua. Aquí va, i disculpa’m l’atreviment.
El mar de la Torre
Alfa y Omega vigilan
desde el inicio al final
en bajamar a la playa,
inclusive en temporal.
Desde el Munts, en la alta cima,
la luz del faro se apresta
a dar luz como respuesta
a todo el que se aproxima
Playa tranquila y segura,
cualquiera en ti se aventura
y disfruta tu natura.
El mar de la Torre
Alfa y Omega vigilan
desde el inicio al final
en bajamar a la playa,
inclusive en temporal.
Desde el Munts, en la alta cima,
la luz del faro se apresta
a dar luz como respuesta
a todo el que se aproxima
Playa tranquila y segura,
cualquiera en ti se aventura
y disfruta tu natura.
En playa de tal esplendor
no has de sentir temor.
Camina y pisa la arena,
báñate de luz con ansia,
y sentirás la fragancia
de su ultima sirena.
báñate de luz con ansia,
y sentirás la fragancia
de su ultima sirena.
sábado, 13 de septiembre de 2008
Des de l'Havana estant
Benvolgut i modestíssim amic Lleixa:
L’onze de setembre és una bona ocasió per refrescar contactes amb persones estimades. De vegades els quefers diaris ens distrauen i provoquen retard en la contesta de la correspondència amb els bons amics. Ofereixo disculpes.
Però casualment, mentre es celebrava la Diada i el meu pensament volava al Fossar de les Moreres, l’huracà Ike ens feia una indesitjable visita i recorria longitudinalment Cuba de cap a cap. No va restar cap racó sense experimentar les seves conseqüències. Feia no més 8 dies que havia passat el seu company Gustav per la regió occidental fen tota mena de maleses. Encara no ens havíem reposat d’elles.
No més et donaré unes poques dades amb tal de que tinguis una imatge del que ha passat. Més de 2.6 milions de persones (la població de Cuba és de 11.2 milions) van tenir necessitat de ser evacuades a indrets més segurs com ara escoles, hospitals, etc. i llars de familiars o amics. Milers de cases han estat total o parcialment destruïdes i son considerables les afectacions a l’agricultura i altres sectors econòmics. Amb tot, al primer cicló - el Gustav – no hi va haver ni una sola víctima fatal. Al Ike, que no era tan fort però que va recórrer tota l’illa, es produïren 6 morts per imprudència. A la veïna Haití, també afectada, hi hagueren més de 600 morts i un munt a Santo Domingo i altres indrets del Carib. Això ja és usual. El famós Katrina que va passar fa pocs any i va destruir Nova Orleans als EEUU va deixar allí un nombre impressionant de víctimes fatals. A Cuba ni una sola. És un fet que cal reconèixer. L’organització de la nostra Defensa Civil es molt bona i hi ha una cultura general sobre el tema. Cal significar que el fundador de la meteorologia dels ciclons va ser el pare jesuïta Benet Vinyes nat a Poboleda, Tarragona, l’any 1837. L’any 1870, fou designat per a fer-se càrrec del Observatorio Metereológico de Belén a L’Havana i va mantenir tal responsabilitat fins la seva mort al 1897. Va descobrir les lleis dels huracans de les Antilles i altres de similar natura conegudes com a las Lleis del pare Vinyes. Era citat pels principals autors d’aquesta matèria. Creá diversos instruments vinculats a la pràctica meteorològica i les seves prediccions eren sol·licitades per els serveis meteorològics d’Estats Units i per altres institucions científiques i comercials de Cuba.
En el pla personal, a casa meva no hi va haver cap desgracia. No més va caldre reorientar l’antena de la TV capgirada pel vent. Un gros arbre decoratiu davant de casa va perdre la meitat de les branques. En cada cas, 2 o 3 dies sense corrent elèctrica. Tot just ahir, 11 de setembre, la van reposar al nostre carrer. Fins aquí la crònica ciclonera.
Segueixo l’habitual interès les noticies de Catalunya i em sento decebut per la pobre actuació dels politics catalans del moment. Manca un líder i no s’albira cap. No més que rebem cops de tota mena, fins als esports. La lluita pel finançament, el retall de l’Estatut que tot plegat és el mateix, donen molt mala espina. Estic convençut que no hi ha altre remei que la independència, però els partits no es posen d’acord. Em sento pessimista perquè crec, partint de l’exemple cubà, que no hi ha altre remei que la força per assolir-la car de bon grau mai Espanya la concedirà. No sé a que penses.
En lo tocant al teu bloc i les teves publicacions, adjunto un breu document amb comentaris. He baixat el teu bloc i ja veuràs el que penso i el que he fet.
Una mica tard, et felicito per la DIADA.
Res més pel moment. Resto en atesa de la teva resposta
Com sempre, i ara més que mai, una abraçada patriòtica de
Joan M. Ferran i Oliva
L’onze de setembre és una bona ocasió per refrescar contactes amb persones estimades. De vegades els quefers diaris ens distrauen i provoquen retard en la contesta de la correspondència amb els bons amics. Ofereixo disculpes.
Però casualment, mentre es celebrava la Diada i el meu pensament volava al Fossar de les Moreres, l’huracà Ike ens feia una indesitjable visita i recorria longitudinalment Cuba de cap a cap. No va restar cap racó sense experimentar les seves conseqüències. Feia no més 8 dies que havia passat el seu company Gustav per la regió occidental fen tota mena de maleses. Encara no ens havíem reposat d’elles.
No més et donaré unes poques dades amb tal de que tinguis una imatge del que ha passat. Més de 2.6 milions de persones (la població de Cuba és de 11.2 milions) van tenir necessitat de ser evacuades a indrets més segurs com ara escoles, hospitals, etc. i llars de familiars o amics. Milers de cases han estat total o parcialment destruïdes i son considerables les afectacions a l’agricultura i altres sectors econòmics. Amb tot, al primer cicló - el Gustav – no hi va haver ni una sola víctima fatal. Al Ike, que no era tan fort però que va recórrer tota l’illa, es produïren 6 morts per imprudència. A la veïna Haití, també afectada, hi hagueren més de 600 morts i un munt a Santo Domingo i altres indrets del Carib. Això ja és usual. El famós Katrina que va passar fa pocs any i va destruir Nova Orleans als EEUU va deixar allí un nombre impressionant de víctimes fatals. A Cuba ni una sola. És un fet que cal reconèixer. L’organització de la nostra Defensa Civil es molt bona i hi ha una cultura general sobre el tema. Cal significar que el fundador de la meteorologia dels ciclons va ser el pare jesuïta Benet Vinyes nat a Poboleda, Tarragona, l’any 1837. L’any 1870, fou designat per a fer-se càrrec del Observatorio Metereológico de Belén a L’Havana i va mantenir tal responsabilitat fins la seva mort al 1897. Va descobrir les lleis dels huracans de les Antilles i altres de similar natura conegudes com a las Lleis del pare Vinyes. Era citat pels principals autors d’aquesta matèria. Creá diversos instruments vinculats a la pràctica meteorològica i les seves prediccions eren sol·licitades per els serveis meteorològics d’Estats Units i per altres institucions científiques i comercials de Cuba.
En el pla personal, a casa meva no hi va haver cap desgracia. No més va caldre reorientar l’antena de la TV capgirada pel vent. Un gros arbre decoratiu davant de casa va perdre la meitat de les branques. En cada cas, 2 o 3 dies sense corrent elèctrica. Tot just ahir, 11 de setembre, la van reposar al nostre carrer. Fins aquí la crònica ciclonera.
Segueixo l’habitual interès les noticies de Catalunya i em sento decebut per la pobre actuació dels politics catalans del moment. Manca un líder i no s’albira cap. No més que rebem cops de tota mena, fins als esports. La lluita pel finançament, el retall de l’Estatut que tot plegat és el mateix, donen molt mala espina. Estic convençut que no hi ha altre remei que la independència, però els partits no es posen d’acord. Em sento pessimista perquè crec, partint de l’exemple cubà, que no hi ha altre remei que la força per assolir-la car de bon grau mai Espanya la concedirà. No sé a que penses.
En lo tocant al teu bloc i les teves publicacions, adjunto un breu document amb comentaris. He baixat el teu bloc i ja veuràs el que penso i el que he fet.
Una mica tard, et felicito per la DIADA.
Res més pel moment. Resto en atesa de la teva resposta
Com sempre, i ara més que mai, una abraçada patriòtica de
Joan M. Ferran i Oliva
sábado, 6 de septiembre de 2008
martes, 2 de septiembre de 2008
Montserrat Carulla i Ventura, Serafí Pitarra, i la Pubilleta
Les experiències viscudes,
que com records has guardat,
ara resten amagades
per poder ser retrobades.
S’han convertit en records.
No els tinguis mes temps oblidats.
Poder no ha tornat mai mes al poble dels seus avant passats, però per mi, la seva curta estada va ser molt important. Tant es així que encara recordo el poema que va recitar.
Em vaig enamorar de ella, sempre ho he estat. Ara me n’adono que va ser de la seva paraula de la seva veu , del que ens va transmetre amb aquell poema, que em vaig enamorar.
Mai he gosat a dir-li-ho .Mai he parlat amb ella. Tot i així, em conviscut molt hores, a sovint a la meva sala d’estar. Jo callat, segut al sofà, escoltant-la, ella en front meu, interpretant els seus personatges, d’una forma magistral, sempre creïbles, sovint diferents (el temps passa) però amb la mateixa veu que els hi donava vida. Aquella que vaig escoltar i “sentir”, fa vora seixanta anys.
Anys cinquanta, un poble petit i mancat de tot, amb poques activitats culturals i artístiques.
Ella una noia jove, quasi adolescent, no arribaria als vint anys, una jove actriu que començava a interpretar algun paper a la gran Ciutat. Lloc el cafè del poble anomenat “El Centro” on es feien les poques actuacions artístiques del poble; el ball els diumenges, de quan en quan la visita d’alguna companyia de “varietes”, i altres cops, no massa sovint, l’arribada de petits grups de comediants, fen representacions teatrals (Totes en castellà) com “La manta del abuelo” (tothom plorant....) o per l’estil..
Al local no hi cabia un cap d’agulla, ni un bri de palla, la societat civil al ple. El capellà, el metge, l’alcalde, el caporal de la guardia civil, (que sols parlava castellà) el agutzil (que si entenia el català), l’il·lustrat del poble (el de les nous) , familiars de la Montserrat, i molta, però que molta gent, podríem dir que el poble sencer.
Tots li demanaven que ens ofer-is alguna cosa, un petit parlament, un poema..Ella es feia de pregar ( suposo per que no veia clara la resposta del auditori). Però per fi va pujar al escenari i :
Tenia cinc anys i pels viaranys,
com la perdiueta,
de l´alba a la nit
corria amb dalit.
Més maca pobreta!
El rostre preciós;
or el cabell ros,
la pell, satinada;
les dents pinyonets;
els ulls estelets,
de tots estimada.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia ma filla!
Si creixes així,
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.
Ella en sentir això,
deia: Oh, oh, oh!
Que en tindré de coses!
Que rica seré!
Que maca aniré!
Que flors i que roses!
Anava al jardí,
i es guarnia allí,
el cap de ridorta,
i feia ramells
de lliris i clavells,
i volta que volta!
Son pare era vell,
sa mare com ell;
quaranta anys tenia.
No temis ja pas,
pubilla seràs
d´aquesta masia.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia , nineta!
Si creixes així
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.
El Pitarra li apuntava a cau d'orella, ella seguia recitant .............
Encara que sigui en record retorna a aquelles contrades, fa anys que estem esperant.
Fifo (Josep Lleixà).
que com records has guardat,
ara resten amagades
per poder ser retrobades.
S’han convertit en records.
No els tinguis mes temps oblidats.
Poder no ha tornat mai mes al poble dels seus avant passats, però per mi, la seva curta estada va ser molt important. Tant es així que encara recordo el poema que va recitar.
Em vaig enamorar de ella, sempre ho he estat. Ara me n’adono que va ser de la seva paraula de la seva veu , del que ens va transmetre amb aquell poema, que em vaig enamorar.
Mai he gosat a dir-li-ho .Mai he parlat amb ella. Tot i així, em conviscut molt hores, a sovint a la meva sala d’estar. Jo callat, segut al sofà, escoltant-la, ella en front meu, interpretant els seus personatges, d’una forma magistral, sempre creïbles, sovint diferents (el temps passa) però amb la mateixa veu que els hi donava vida. Aquella que vaig escoltar i “sentir”, fa vora seixanta anys.
Anys cinquanta, un poble petit i mancat de tot, amb poques activitats culturals i artístiques.
Ella una noia jove, quasi adolescent, no arribaria als vint anys, una jove actriu que començava a interpretar algun paper a la gran Ciutat. Lloc el cafè del poble anomenat “El Centro” on es feien les poques actuacions artístiques del poble; el ball els diumenges, de quan en quan la visita d’alguna companyia de “varietes”, i altres cops, no massa sovint, l’arribada de petits grups de comediants, fen representacions teatrals (Totes en castellà) com “La manta del abuelo” (tothom plorant....) o per l’estil..
Al local no hi cabia un cap d’agulla, ni un bri de palla, la societat civil al ple. El capellà, el metge, l’alcalde, el caporal de la guardia civil, (que sols parlava castellà) el agutzil (que si entenia el català), l’il·lustrat del poble (el de les nous) , familiars de la Montserrat, i molta, però que molta gent, podríem dir que el poble sencer.
Tots li demanaven que ens ofer-is alguna cosa, un petit parlament, un poema..Ella es feia de pregar ( suposo per que no veia clara la resposta del auditori). Però per fi va pujar al escenari i :
Tenia cinc anys i pels viaranys,
com la perdiueta,
de l´alba a la nit
corria amb dalit.
Més maca pobreta!
El rostre preciós;
or el cabell ros,
la pell, satinada;
les dents pinyonets;
els ulls estelets,
de tots estimada.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia ma filla!
Si creixes així,
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.
Ella en sentir això,
deia: Oh, oh, oh!
Que en tindré de coses!
Que rica seré!
Que maca aniré!
Que flors i que roses!
Anava al jardí,
i es guarnia allí,
el cap de ridorta,
i feia ramells
de lliris i clavells,
i volta que volta!
Son pare era vell,
sa mare com ell;
quaranta anys tenia.
No temis ja pas,
pubilla seràs
d´aquesta masia.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia , nineta!
Si creixes així
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.
El Pitarra li apuntava a cau d'orella, ella seguia recitant .............
Encara que sigui en record retorna a aquelles contrades, fa anys que estem esperant.
Fifo (Josep Lleixà).
viernes, 29 de agosto de 2008
La crua realitat
Preguntat un amic que viu sense parella, que està lliure com un pardal, com li havia afectat aquesta nova situació, en el aspecte sexual, em va dir, en quant la freqüència mes o menys com abans, un cop cada sis mesos. L’únic que ha canviat es que ara ja no em diuen allò tan recurrent “SEMPRE PENSES EN EL MATEIX”. Josep
Eis records
Les experiències viscudes,
que com records has guardat,
ara resten amagades
per poder ser retrobades.
S’han convertit en records.
No els tinguis mes temps oblidats.
Fes que surtin ordenats
poc a poc un rera l’altre,
viu-los, fes-los teus,
són tu, no són ells;
són la teva història.
I així gaudint-los o patint-los,
revivint els teus records
que ta vida han conformat,
veuràs que no en sobra cap,
ans poder en falti algun
que al subconscient no ha agradat,
i per això resta amagat.
Sigues valent, dóna’ls-hi una empenta
ajuda’ls a aflorar, també són teus.
Els inacabats podràs reprendre,
altres ni esforçant-te podràs entendre,
però et queda molt de temps.
De tant en tant
acluca els ulls i escolta,
et parlaran.
Tots són teus,
i tots junts, tu, jo i el Tot.
Josep
que com records has guardat,
ara resten amagades
per poder ser retrobades.
S’han convertit en records.
No els tinguis mes temps oblidats.
Fes que surtin ordenats
poc a poc un rera l’altre,
viu-los, fes-los teus,
són tu, no són ells;
són la teva història.
I així gaudint-los o patint-los,
revivint els teus records
que ta vida han conformat,
veuràs que no en sobra cap,
ans poder en falti algun
que al subconscient no ha agradat,
i per això resta amagat.
Sigues valent, dóna’ls-hi una empenta
ajuda’ls a aflorar, també són teus.
Els inacabats podràs reprendre,
altres ni esforçant-te podràs entendre,
però et queda molt de temps.
De tant en tant
acluca els ulls i escolta,
et parlaran.
Tots són teus,
i tots junts, tu, jo i el Tot.
Josep
martes, 26 de agosto de 2008
Georgia, Abjasia, Osetia del Sur
No entenc aquest embolic. quins son els interessos que mouen els fils d'aquest i altres conflictes? On estàn les fonsts d'energia, sigui gas, o petroli?. Qui els controla?. Josep.
lunes, 25 de agosto de 2008
Els Sibocs
“ Ets un siboc”. “No et quedis així, sembles un siboc”. “T’han enganyat com un siboc”. Aquestes i altres expressions, que contenen la paraula siboc, s’empraven al meu poble com a sinònims de persona de bona fe, crèdula, innocent, sense malícia, encantada, etc. però a un dels personatges de la següent història, li van fer creure que tenien un altra accepció molt diferent, i degut a això, com veureu al final, aquest va resultar ser un siboc de primera divisió.
Aquesta anècdota, me l’explicava molt divertit el tio Ismael (com s’anomena a l’ oncle per aquelles contrades) amb un mig somriure de qui no ha trencat mai un plat. Jo, tot hi havent-la sentit més d’una vegada, quan tenia ocasió li demanava la repetició.
Ell i el meu pare, el Antonio, eren cosins germans, el tio tenia uns quatre anys més que el pare. La seva relació sempre havia estat molt estreta. Compartien jocs, anaven junts a treballar al camp des de molt joves, etc. L’edat que tenien aleshores era d’uns tretze anys el tio , i nou el pare.
Un dia se li va ocórrer al tio, explicar-li al seu cosí més petit, que havia trobat un niu de sibocs a una de les finques que conreaven, posant molt èmfasi en dir-li, que per més que li pregués no li diria on estava, doncs malfiava que ell anés a agafar-los abans que creixessin el suficient. Era una bona tàctica per augmentar la seva curiositat i interès.
Els dies anaven passant, i a les preguntes encuriosides del menut, (com eren els sibocs, quants n’hi havien, on estaven) el cosí gran, donava de tant en tant una petita pista, però sense desvetllar on estava el niu; que si està en una olivera farga, que la soca de l’olivera té un forat molt gran, que aquesta olivera te uns pollissos molt llargs, etc.. I a la pregunta de com eren, li deia que era millor esperar veure’ls dins el niu, doncs la sorpresa seria més gran. I tant que ho va ser ! I mentrestant anava preparant el seu pla.
Va confeccionar un niu amb fenaç sec, i el va col·locar a una branca bastant alta de l’olivera, que havia emprat en la descripció, i ja es va decidir a ensenyar-lo al cosí, prometent-li que com a cosa excepcional, i degut a ser parents, el dia que els sibocs haguessin crescut, ell, fent mostra d’una gran generositat, li deixaria follar el niu.
El va tenir expectant durant uns dies, i per fi va decidir culminar la seva broma. Va recollir amb una llauna, excrements bastant líquids del porc que tenien al corral de casa, i d’amagat els va posar al niu.
Aquella mateixa tarda, li va dir que ja havia arribat el moment, i que per poder agafar-los tots, havien d’esperar que es fes fosc. Van agafar entre els dos una escala de fusta, de les que s’utilitzen per esllemenar i es van adreçar cap a l’olivera. El Antonio anava inquiet, per ell era una dia especial, a la fi podria veure un siboc. Quants dies havia esperat! però finalment valdria la pena. L’Ismael, després de la laboriosa i ingeniosa posada en escena, també tenia ganes que arribés el moment culminant de la seva entremaliada obra, volia assaborir el resultat.
Puja a poc a poc - li va dir -, i quan jo ho digui posa la mà al niu. Ara ! -va cridar -. El Antonio va posar la ma al niu i es va quedar com un siboc.
Josep
Aquesta anècdota, me l’explicava molt divertit el tio Ismael (com s’anomena a l’ oncle per aquelles contrades) amb un mig somriure de qui no ha trencat mai un plat. Jo, tot hi havent-la sentit més d’una vegada, quan tenia ocasió li demanava la repetició.
Ell i el meu pare, el Antonio, eren cosins germans, el tio tenia uns quatre anys més que el pare. La seva relació sempre havia estat molt estreta. Compartien jocs, anaven junts a treballar al camp des de molt joves, etc. L’edat que tenien aleshores era d’uns tretze anys el tio , i nou el pare.
Un dia se li va ocórrer al tio, explicar-li al seu cosí més petit, que havia trobat un niu de sibocs a una de les finques que conreaven, posant molt èmfasi en dir-li, que per més que li pregués no li diria on estava, doncs malfiava que ell anés a agafar-los abans que creixessin el suficient. Era una bona tàctica per augmentar la seva curiositat i interès.
Els dies anaven passant, i a les preguntes encuriosides del menut, (com eren els sibocs, quants n’hi havien, on estaven) el cosí gran, donava de tant en tant una petita pista, però sense desvetllar on estava el niu; que si està en una olivera farga, que la soca de l’olivera té un forat molt gran, que aquesta olivera te uns pollissos molt llargs, etc.. I a la pregunta de com eren, li deia que era millor esperar veure’ls dins el niu, doncs la sorpresa seria més gran. I tant que ho va ser ! I mentrestant anava preparant el seu pla.
Va confeccionar un niu amb fenaç sec, i el va col·locar a una branca bastant alta de l’olivera, que havia emprat en la descripció, i ja es va decidir a ensenyar-lo al cosí, prometent-li que com a cosa excepcional, i degut a ser parents, el dia que els sibocs haguessin crescut, ell, fent mostra d’una gran generositat, li deixaria follar el niu.
El va tenir expectant durant uns dies, i per fi va decidir culminar la seva broma. Va recollir amb una llauna, excrements bastant líquids del porc que tenien al corral de casa, i d’amagat els va posar al niu.
Aquella mateixa tarda, li va dir que ja havia arribat el moment, i que per poder agafar-los tots, havien d’esperar que es fes fosc. Van agafar entre els dos una escala de fusta, de les que s’utilitzen per esllemenar i es van adreçar cap a l’olivera. El Antonio anava inquiet, per ell era una dia especial, a la fi podria veure un siboc. Quants dies havia esperat! però finalment valdria la pena. L’Ismael, després de la laboriosa i ingeniosa posada en escena, també tenia ganes que arribés el moment culminant de la seva entremaliada obra, volia assaborir el resultat.
Puja a poc a poc - li va dir -, i quan jo ho digui posa la mà al niu. Ara ! -va cridar -. El Antonio va posar la ma al niu i es va quedar com un siboc.
Josep
viernes, 22 de agosto de 2008
Balzac i la petita modista xinesa
Aquest mes d’Agost, el dimecres 27 el Club de Lectura farà la seva tertúlia mensual a la Biblioteca, i el llibre a comentar es “Balzac i la petita modista xinesa”.
Com no podré acompanyar a la resta de tertulians (ja quasi amics) ha participar d’aquesta xerrada, he cregut adient fer un petit i modest resum, de les impressions que m’ha produït la lectura d’aquest llibre.
En tots els aspectes, però sobre tot, en quan a la seva formulació literària, llenguatge, estil, traducció etc, qualsevol de les tertulianes/ tertulians ho farà molt millor que jo i em sabrà greu no estar present, perquè sempre aprenc de totes/tots.
Jo voldria fer un esment envers dos o tres coses que m’han cridat l’atenció. Primer dir que el capítol anomenat “el relat del vell moliner” m’agrada’t molt.
Segon, en la pagina 100 a partir d’un punt i seguit l’autor li fa dir al protagonista “ Però Jean-cristophe amb el seu individualisme aferrissat..........., Sense ell no hauria arribat a entendre mai l’esplendor i la grandesa de d’individualisme........ ....... senzillament no sabia que es pogués lluitar sol contra el mon sencer”.
Evidentment l’autor a patit l’opressió d’un regim totalitari, mancat de llibertats, i en que el col·lectiu esteva per sobre l’individu. Però d’això a fer un cant tan exagerat (per mi) del individualisme i afirmar que es pot lluitar sol contra el mon sencer..... .
Totes, o quasi totes les grans empreses fetes des de segles per l’home han estat col·lectives. Haurà sobresortit un individu i les seves idees, però a necessitat d’un equip per materialitzar els seus projectes, siguin, descobriments i colonització de noves terres (no entrarem en el seus resultats) d’investigació, avenç de la tècnica, les tecnologies, etc. Les institucions que han perdurat en el temps (algunes d’elles malauradament) exercits, esglésies de tota mena, es mantenen per una ideologia però sustentada per un col·lectiu. I així podria seguir en la meva visió del tema, poder equivocada.
El meu Mestre em deia, no vulguis canviar el mon, canvia tu i poder ho fagui el teu entorn.
Tercer, en la pagina 110. “Cap regim polític, cap restricció econòmica no podia privar-les de les ganes d’anar ben vestides, unes ganes tan antigues com el mon, tan antigues cm el desig de ser mare”. Que bonic, de veritat.
Quart i acabo. El llibre finalitza explicant el Luo l’ultima conversa amb la Petita Modista i diu “ M’ha dit que Balzac li havia fet entendre una cosa: la bellesa d’una dona es un tresor que no te preu”. Amigues tertulianes, sense ànims de provocar, que es refereix sols a la bellesa física? Jo de vosaltres protestaria, ja que apart d’atractives teniu altres tresors que no tenen preu. Per això aquestos no estan al abast de tothom. Josep.
Com no podré acompanyar a la resta de tertulians (ja quasi amics) ha participar d’aquesta xerrada, he cregut adient fer un petit i modest resum, de les impressions que m’ha produït la lectura d’aquest llibre.
En tots els aspectes, però sobre tot, en quan a la seva formulació literària, llenguatge, estil, traducció etc, qualsevol de les tertulianes/ tertulians ho farà molt millor que jo i em sabrà greu no estar present, perquè sempre aprenc de totes/tots.
Jo voldria fer un esment envers dos o tres coses que m’han cridat l’atenció. Primer dir que el capítol anomenat “el relat del vell moliner” m’agrada’t molt.
Segon, en la pagina 100 a partir d’un punt i seguit l’autor li fa dir al protagonista “ Però Jean-cristophe amb el seu individualisme aferrissat..........., Sense ell no hauria arribat a entendre mai l’esplendor i la grandesa de d’individualisme........ ....... senzillament no sabia que es pogués lluitar sol contra el mon sencer”.
Evidentment l’autor a patit l’opressió d’un regim totalitari, mancat de llibertats, i en que el col·lectiu esteva per sobre l’individu. Però d’això a fer un cant tan exagerat (per mi) del individualisme i afirmar que es pot lluitar sol contra el mon sencer..... .
Totes, o quasi totes les grans empreses fetes des de segles per l’home han estat col·lectives. Haurà sobresortit un individu i les seves idees, però a necessitat d’un equip per materialitzar els seus projectes, siguin, descobriments i colonització de noves terres (no entrarem en el seus resultats) d’investigació, avenç de la tècnica, les tecnologies, etc. Les institucions que han perdurat en el temps (algunes d’elles malauradament) exercits, esglésies de tota mena, es mantenen per una ideologia però sustentada per un col·lectiu. I així podria seguir en la meva visió del tema, poder equivocada.
El meu Mestre em deia, no vulguis canviar el mon, canvia tu i poder ho fagui el teu entorn.
Tercer, en la pagina 110. “Cap regim polític, cap restricció econòmica no podia privar-les de les ganes d’anar ben vestides, unes ganes tan antigues com el mon, tan antigues cm el desig de ser mare”. Que bonic, de veritat.
Quart i acabo. El llibre finalitza explicant el Luo l’ultima conversa amb la Petita Modista i diu “ M’ha dit que Balzac li havia fet entendre una cosa: la bellesa d’una dona es un tresor que no te preu”. Amigues tertulianes, sense ànims de provocar, que es refereix sols a la bellesa física? Jo de vosaltres protestaria, ja que apart d’atractives teniu altres tresors que no tenen preu. Per això aquestos no estan al abast de tothom. Josep.
jueves, 21 de agosto de 2008
El silenci
Escolta el silenci,
escolta’l en silenci.
No sentiràs res,
i quedaràs sorprès
de les coses que has entès.
Escolta el silenci,
no li tinguis por,
i així hi retrobaràs paisatges
de temps passats en enyor
que pensant eren miratges
endinsaves al teu cor.
El silenci et pot parlar,
però has de estar molt atent.
Et pot senyalar el camí,
de l’adreçera certera,
per sentir aquelles veus,
que han estat sempre dins teu.
I pendent d’aquelles veus
si escoltes amb atenciò,
el silenci es tornarà cançó.
Josep
escolta’l en silenci.
No sentiràs res,
i quedaràs sorprès
de les coses que has entès.
Escolta el silenci,
no li tinguis por,
i així hi retrobaràs paisatges
de temps passats en enyor
que pensant eren miratges
endinsaves al teu cor.
El silenci et pot parlar,
però has de estar molt atent.
Et pot senyalar el camí,
de l’adreçera certera,
per sentir aquelles veus,
que han estat sempre dins teu.
I pendent d’aquelles veus
si escoltes amb atenciò,
el silenci es tornarà cançó.
Josep
martes, 19 de agosto de 2008
Es el meu poema, crec que no es cap collonada
Artistes
L’artista és la Natura
nosaltres l’aprofitem,
la creació mai s’atura
mirem on mirem.
La roca amb uns retocs
fets per martell, escarpa i mà segura,
un cop i altre cop
fins que la pedra molt dura,
agafa forma, figura,
esdevé un obra d’art
imitant la Natura.
El pintor està atent.
Els núvols passen volant
agafant diferent forma.
El sol amb llum diferent
segons sigui el moment
la visió de l’obra conforma.
El pintor està atent.
La imatge d’aquell moment
que ha après la seva ment,
amb traç segur de pinzell
en obra d’art es transforma.
I així, copiant i copiant
el que la natura ofereix,
passen dies, passen anys
i de L’artista aprenem.
Josep
L’artista és la Natura
nosaltres l’aprofitem,
la creació mai s’atura
mirem on mirem.
La roca amb uns retocs
fets per martell, escarpa i mà segura,
un cop i altre cop
fins que la pedra molt dura,
agafa forma, figura,
esdevé un obra d’art
imitant la Natura.
El pintor està atent.
Els núvols passen volant
agafant diferent forma.
El sol amb llum diferent
segons sigui el moment
la visió de l’obra conforma.
El pintor està atent.
La imatge d’aquell moment
que ha après la seva ment,
amb traç segur de pinzell
en obra d’art es transforma.
I així, copiant i copiant
el que la natura ofereix,
passen dies, passen anys
i de L’artista aprenem.
Josep
viernes, 15 de agosto de 2008
Politicament incorrecte
He meditat envers els fets tan reprovables que afecten a Geòrgia, però com mes ho faig mes confusió tinc. Que ha de prevaldre, la raó (respecte a la identitat dels pobles, a la llibertat a decidir dels mateixos etc,) o els interessos econòmics d’altres Estats, o grups de poder venuts als mateixos.?
Primeres conclusions, el fet no esta, en tindre o no raó sinó que hi hagi algun dels Estats que tallen el bacallà (EE.UU. per exemple) que faixin seves les teves reivindicacions, llibertat, sobirania, dret a decidir, drets humans (quina ironia) etc.
Quan es produeixen aquest raonaments tan elevats, en definitiva tan democràtics per part dels que en teoria ens poden ajudar? . Doncs quan per ells, sigui per situació geogràfica o per desenvolupament econòmic, estratègic (petroli al litoral tarragoní, a 3 Km de Torredembarra,o possibilitat d’edificar a la Pirelli, s’assabenten que existim).
Els que si saben qui som, i el que volem , es fan els despistats. Naltros seguin somniant.
Josep.
Primeres conclusions, el fet no esta, en tindre o no raó sinó que hi hagi algun dels Estats que tallen el bacallà (EE.UU. per exemple) que faixin seves les teves reivindicacions, llibertat, sobirania, dret a decidir, drets humans (quina ironia) etc.
Quan es produeixen aquest raonaments tan elevats, en definitiva tan democràtics per part dels que en teoria ens poden ajudar? . Doncs quan per ells, sigui per situació geogràfica o per desenvolupament econòmic, estratègic (petroli al litoral tarragoní, a 3 Km de Torredembarra,o possibilitat d’edificar a la Pirelli, s’assabenten que existim).
Els que si saben qui som, i el que volem , es fan els despistats. Naltros seguin somniant.
Josep.
Me he llevat pensatiu…
Viure
T’adones que el que tu vius
no ho pots transmetre a ningú.
Explicar-ho potser sí.
El que sents quan tu somrius,
quan tu plores angoixat
el que passa pel teu cap
quan estàs enamorat.
Quan vols fer-ho no és present,
és present però passat.
I els altres no entenem
els mecanismes de la ment
que a cops a tu et fan content
i altres vegades torbat.
I hem perdut l’oportunitat.
Som com cubs d’una sínia
que volta sense parar
fent ferides a l’aigua
intentant-la agafar.
Quan tu agafes la teva,
la meva ja ha passat,
per més voltes que tu donis
mai la podràs atrapar.
Ets únic amb la teva història,
Però en tenim una en comú:
Estem tots lligats a la sínia
tant nosaltres com tu.
Explicar-ho, poder sí.
Fer-ho entendre......
Josep
T’adones que el que tu vius
no ho pots transmetre a ningú.
Explicar-ho potser sí.
El que sents quan tu somrius,
quan tu plores angoixat
el que passa pel teu cap
quan estàs enamorat.
Quan vols fer-ho no és present,
és present però passat.
I els altres no entenem
els mecanismes de la ment
que a cops a tu et fan content
i altres vegades torbat.
I hem perdut l’oportunitat.
Som com cubs d’una sínia
que volta sense parar
fent ferides a l’aigua
intentant-la agafar.
Quan tu agafes la teva,
la meva ja ha passat,
per més voltes que tu donis
mai la podràs atrapar.
Ets únic amb la teva història,
Però en tenim una en comú:
Estem tots lligats a la sínia
tant nosaltres com tu.
Explicar-ho, poder sí.
Fer-ho entendre......
Josep
miércoles, 13 de agosto de 2008
Gracies Salva
Amic Salva: El segon escrit que has enviat, un cop complert el seu objectiu, que era fer-me somriure, i quelcom mes, (somni bonic) , com he cregut que el seu enviament , era per gaudir-lo jo sol, he decidit guardar-lo i llegir-lo i assaborir-lo en mes tranquil·litat. (soc un egoista) . No obstant ja procuraré encetar relats, poemes, etc amb un toc d’erotisme i allí de segur podràs fer les teves aportacions. Si pot ser m’agradaria a partir d’un relat o comentari seguir el seu fil conductor, doncs hi ha temes que especialment tu els tractes amb molta categoria, i la informació que aportes es valuosa. Com encara no se com funciona l’administració del blog he suprimit sense voler tots els comentaris. Llàstima perquè el primer teu, era molt bo. Gracies Josep
domingo, 10 de agosto de 2008
EL RELLOTGE DEL CAMPANAR
Entre els records de la meva infantesa que més m’han quedat gravats, indubtablement són els relacionats amb l’església del meu petit poble. I es que la meva relació amb aquest edifici va tenir dos aspectes: un de tipus religiós ja que vaig ser durant bastant temps escolanet, i un altre mes prosaic mes materialista, doncs alguns cops era l’encarregat de donar corda al rellotge del campanar.
La imatge externa de l’església ha canviat molt des d’antuvi, la teulada era tota de teules roges amb una part central rodona que sobresortia de la resta on i havien unes espitlleres que servien per la ventilació i que li donaven un aspecte com de bunker o niu d’ametralladores. El campanar era dels anomenats d’espadanya,(quina pena quan veig alguna fotografia). Tot i això els canvis mes importants han estat en el seu interior i especialment a la seva part alta que per cert jo coneixia molt bé. Al entrar a l’esquerra del temple es troba l’escala que condueix al cor i des d’aquest indret, un altra escala petita i fosca que portava una cambra de pis irregular, ja que era la volta de l’església. S’entrava en aquesta cambra per una petita porta des de la que arrancaven uns esglaons fets sobre la volta que portaven a l’habitació del rellotge.
Aquest et semblava fantàstic quan el veies les primeres vegades, era una maquinaria grandiosa, moltes rodes amb dents que s’ajuntaven les unes a les altres i que feien que allò tingues vida i utilitat. Si coincidia la teva estada amb el toc dels quarts o les hores, l’enrenou que s’originava era monumental, semblava que toc tingues que desmuntar-se, tot es posava en marxa, unes rodes empentaven les altres, tot grinyolava, era caòtic però el resultat final era deliciós tocaven les campanes que estaven mes amunt al aire lliure, al campanar. Els quarts els anunciava “la menuda” les hores “la grossa”.
Bé, os preguntareu quina era la força que movia aquest grandiós artilugi?. Doncs simplement tres pedres de mida diferent que lligades cada una a la seva corda, penjaven des d’aquesta habitació del rellotge fins al cor (un cop una corda es va trencar i per sort no va fer mal). Les cordes d’on penjaven les pedres estaven enrotllades a uns cilindres de fusta els quals pel pes, es posaven en moviment, que transmetien a la resta de maquinaria. Això volia dir que al desenrotllar-se les cordes les pedres anaven baixant cap al cor, i si arribaven al pis, al no tibar, al no fer força, el rellotge es parava. Aquí era on entrava en joc una activitat molt important, la de donar corda al rellotge.
Donar corda al rellotge consistia en fer pujar les pedres, enrotllant les seves respectives cordes al cilindre de fusta, mitjança una maneta que havia al seu extrem frontal. Si això no s’efectuava cada dia el rellotge es parava .
Aquesta tasca era obligació de l’agutzil del poble, i com el meu pare ho va ser durant un temps, quan ell pel motiu que sigues no podia fer-ho, ho tenia que fer jo (no tindria mes de nou o deu anys). Doncs ve quan el meu pare va deixar de ser agutzil, el seu substitut i encara no se perquè, quan tenia molta feina o havia de sortir del poble, en demanava si jo podia donar corda al rellotge, cosa que jo feia i per cert de no massa bon grat.
El motiu d’aquesta reticència era la por, la veritat. Si podia demanar a algun company de joc la seva col·laboració ho feia. Quan tenia que pujar-hi sol ho passava molt malament.
Com ja he esmentat, l’escala era petita i fosca i l’únic lloc on i havia llum elèctrica era a l’habitació del rellotge, la resta d’aquella gran estança estava il·luminada sols per els raigs de sol que entraven per les espitlleres verticals el que li donava un aspecte poc tranquil·litzador especialment el dies ennuvolats. Per arribar dons a l’habitació, un cop havies entrat en aquesta gran nau superior, tenies que pujar els esglaons adossats a la volta quasi palpant el terra ja que no hi veies res; el trajecte era curt però es feia mol llarg.
Algun cop, quan i havíem pujat dos o tres companys, i sobretot si un d’ells era més gran (el que donava certa seguretat), ens havíem atrevit a fer un recorregut per aquesta cambra que era la part superior de l’església. Era tot una aventura caminar quasi en la foscor. Ens anàvem parlant per no tenir por, però el soroll que fèiem esvalotava la colònia de rates-pinyades que hi habitava ,el que ens va produir mes d’un ensurt.
Acabada la tasca de donar corda al rellotge ja un cop a la plaça, quan sentia tocar les campanes hem sentia cofoi; em creia un descendent del deu Kronos que amb la meva petita aportació havia fet possible que el temps no s’aturés. Si el rellotge funcionava el temps seguia el seu camí.
Des d’aleshores quan sento les campanes d’algun campanar, recordo amb melangia el meu petit poble i els temps de la meva infantesa.
Fifo
La imatge externa de l’església ha canviat molt des d’antuvi, la teulada era tota de teules roges amb una part central rodona que sobresortia de la resta on i havien unes espitlleres que servien per la ventilació i que li donaven un aspecte com de bunker o niu d’ametralladores. El campanar era dels anomenats d’espadanya,(quina pena quan veig alguna fotografia). Tot i això els canvis mes importants han estat en el seu interior i especialment a la seva part alta que per cert jo coneixia molt bé. Al entrar a l’esquerra del temple es troba l’escala que condueix al cor i des d’aquest indret, un altra escala petita i fosca que portava una cambra de pis irregular, ja que era la volta de l’església. S’entrava en aquesta cambra per una petita porta des de la que arrancaven uns esglaons fets sobre la volta que portaven a l’habitació del rellotge.
Aquest et semblava fantàstic quan el veies les primeres vegades, era una maquinaria grandiosa, moltes rodes amb dents que s’ajuntaven les unes a les altres i que feien que allò tingues vida i utilitat. Si coincidia la teva estada amb el toc dels quarts o les hores, l’enrenou que s’originava era monumental, semblava que toc tingues que desmuntar-se, tot es posava en marxa, unes rodes empentaven les altres, tot grinyolava, era caòtic però el resultat final era deliciós tocaven les campanes que estaven mes amunt al aire lliure, al campanar. Els quarts els anunciava “la menuda” les hores “la grossa”.
Bé, os preguntareu quina era la força que movia aquest grandiós artilugi?. Doncs simplement tres pedres de mida diferent que lligades cada una a la seva corda, penjaven des d’aquesta habitació del rellotge fins al cor (un cop una corda es va trencar i per sort no va fer mal). Les cordes d’on penjaven les pedres estaven enrotllades a uns cilindres de fusta els quals pel pes, es posaven en moviment, que transmetien a la resta de maquinaria. Això volia dir que al desenrotllar-se les cordes les pedres anaven baixant cap al cor, i si arribaven al pis, al no tibar, al no fer força, el rellotge es parava. Aquí era on entrava en joc una activitat molt important, la de donar corda al rellotge.
Donar corda al rellotge consistia en fer pujar les pedres, enrotllant les seves respectives cordes al cilindre de fusta, mitjança una maneta que havia al seu extrem frontal. Si això no s’efectuava cada dia el rellotge es parava .
Aquesta tasca era obligació de l’agutzil del poble, i com el meu pare ho va ser durant un temps, quan ell pel motiu que sigues no podia fer-ho, ho tenia que fer jo (no tindria mes de nou o deu anys). Doncs ve quan el meu pare va deixar de ser agutzil, el seu substitut i encara no se perquè, quan tenia molta feina o havia de sortir del poble, en demanava si jo podia donar corda al rellotge, cosa que jo feia i per cert de no massa bon grat.
El motiu d’aquesta reticència era la por, la veritat. Si podia demanar a algun company de joc la seva col·laboració ho feia. Quan tenia que pujar-hi sol ho passava molt malament.
Com ja he esmentat, l’escala era petita i fosca i l’únic lloc on i havia llum elèctrica era a l’habitació del rellotge, la resta d’aquella gran estança estava il·luminada sols per els raigs de sol que entraven per les espitlleres verticals el que li donava un aspecte poc tranquil·litzador especialment el dies ennuvolats. Per arribar dons a l’habitació, un cop havies entrat en aquesta gran nau superior, tenies que pujar els esglaons adossats a la volta quasi palpant el terra ja que no hi veies res; el trajecte era curt però es feia mol llarg.
Algun cop, quan i havíem pujat dos o tres companys, i sobretot si un d’ells era més gran (el que donava certa seguretat), ens havíem atrevit a fer un recorregut per aquesta cambra que era la part superior de l’església. Era tot una aventura caminar quasi en la foscor. Ens anàvem parlant per no tenir por, però el soroll que fèiem esvalotava la colònia de rates-pinyades que hi habitava ,el que ens va produir mes d’un ensurt.
Acabada la tasca de donar corda al rellotge ja un cop a la plaça, quan sentia tocar les campanes hem sentia cofoi; em creia un descendent del deu Kronos que amb la meva petita aportació havia fet possible que el temps no s’aturés. Si el rellotge funcionava el temps seguia el seu camí.
Des d’aleshores quan sento les campanes d’algun campanar, recordo amb melangia el meu petit poble i els temps de la meva infantesa.
Fifo
miércoles, 6 de agosto de 2008
La Puri, la Loles i el plàtan
Ens anomenàvem l’esquerra del Clot, vivíem tots propers a la Meridiana, i com sentíem parlar de la moguda de Tuset allò de la “Gauche Divine”, varem decidir agafar una identitat. Ni érem d’esquerres ni molt menys divins (amb els anys algú se hi ha tornat, naturalment d’esquerres) ni evidentment intel·lectuals. Érem un grup de joves amb ganes de xalar, de passar-ho be, sobretot procurant traure-li suc a les nostres malmeses economies.
I havia un grup podríem dir permanent, i altres membres que anaven i venien segons bufes el vent.
Teníem les nostres Muses, que poc tenien que envejar a les de dalt de la Diagonal. No eren la Gimpera, ni la Colita, ni la Bergano (es diu així?) , però eren les nostres. Entranyables, bones amigues, amb personalitats diferents. Jo recordo especialment a dues , La Puri i la Loles.
La Puri per sort dels components masculins del grup no ho era tant. O era amb essència, es cert, però ella, la amistat la professava d’una forma total. Deia molt a sovint, els amics estan per les ocasions, i aquestes sorgien per necessites evidents de l’edat, cada dia. Nosaltres li agafàvem la paraula i ella normalment també agafava quelcom (aleshores no dèiem quelcom dèiem algo) .
Era una noia de sentiments, sense conya. Tan era així que al caps dels anys en vaig assabentar que havia professat en un convent de monges de clausura. A lo millor es que s’ha havia adonat que no portava el camí adequat. Per a mi va ser una Santa ja abans de entrar al Convent per motius obvis. Ai Puri!
L’altra amiga entranyable era la Loles. Si volíem fer-la emprenyar sols teníem que cantar-li una estrofa d’aquella cançó “La Loles la Loles el conejo de la Loles......”
Per ella en part vaig descobrir, el frau que mes m’ha indignat en tota la meva vida.
El Toni, anomenat així al principi, i ja poc de temps desprès Toni el ben dotat, era un amic d’aspecte agradable, simpàtic però res del altre mon. Però les noies del grup sel rifaven a l’hora de ballar especialment els lents.
Doncs be un dia la Loles em diu tota estranyada, al Toni algo li ha passat avui, quan ballàvem m’agafa’t fort (era una mica innocent, diferent a la Puri) , normalment, noto com un objecte dur que deu portar a la butxaca o un xic mes centrat que el fa estar neguitós. però avui al ballar el “mirando el mar soñe” no he notat un bulto, no, ne notat dos. Molt estrany oi?.
I tant. Jo sospitava que el Toni portava algo entre cames, (volia dir entre mans) evidentment en sentit metafòric i vaig començar la investigaciò, preguntes fetes amb discreció, insinuacions ... i a la fi va cantar.
Segons la seva explicació, els primers dies de d’entrar al grup tenia por de que en el seu nerviosisme (era natural) l’ocell no estes a la altura de la circumstancia , diguem de la balladora. Les tardes de diumenge es comprava un plàtan que feia durant un temps la funció del moixonet. Que passava? Doncs que tal com un s’anava endurint, l’altre el plàtan s’anava encongint. Era una situació ben estudiada i ben resolta fins que la vida que dona resposta a tots els problemes va donar-li una nova vitalitat en forma de trempera, siguem clars. i va ser precisament quan ballava amb la Loles.
No va haver coordinació en el cambi de grossor entre la fruita, i el pensament que regia el mon de la seva libido. Però ja per sempre va continuar amb la seva dualitat (a la fi el mon es dual) I es va guanyar-se el sobrenom del ben Dotat, en detriment de la resta de la penya que per solidaritat mai varem explicar res, així com mai per el menys jo vaig gosar fer la proba del plàtan. A lo millor ara estaria mes content. Qui sap. Josep
I havia un grup podríem dir permanent, i altres membres que anaven i venien segons bufes el vent.
Teníem les nostres Muses, que poc tenien que envejar a les de dalt de la Diagonal. No eren la Gimpera, ni la Colita, ni la Bergano (es diu així?) , però eren les nostres. Entranyables, bones amigues, amb personalitats diferents. Jo recordo especialment a dues , La Puri i la Loles.
La Puri per sort dels components masculins del grup no ho era tant. O era amb essència, es cert, però ella, la amistat la professava d’una forma total. Deia molt a sovint, els amics estan per les ocasions, i aquestes sorgien per necessites evidents de l’edat, cada dia. Nosaltres li agafàvem la paraula i ella normalment també agafava quelcom (aleshores no dèiem quelcom dèiem algo) .
Era una noia de sentiments, sense conya. Tan era així que al caps dels anys en vaig assabentar que havia professat en un convent de monges de clausura. A lo millor es que s’ha havia adonat que no portava el camí adequat. Per a mi va ser una Santa ja abans de entrar al Convent per motius obvis. Ai Puri!
L’altra amiga entranyable era la Loles. Si volíem fer-la emprenyar sols teníem que cantar-li una estrofa d’aquella cançó “La Loles la Loles el conejo de la Loles......”
Per ella en part vaig descobrir, el frau que mes m’ha indignat en tota la meva vida.
El Toni, anomenat així al principi, i ja poc de temps desprès Toni el ben dotat, era un amic d’aspecte agradable, simpàtic però res del altre mon. Però les noies del grup sel rifaven a l’hora de ballar especialment els lents.
Doncs be un dia la Loles em diu tota estranyada, al Toni algo li ha passat avui, quan ballàvem m’agafa’t fort (era una mica innocent, diferent a la Puri) , normalment, noto com un objecte dur que deu portar a la butxaca o un xic mes centrat que el fa estar neguitós. però avui al ballar el “mirando el mar soñe” no he notat un bulto, no, ne notat dos. Molt estrany oi?.
I tant. Jo sospitava que el Toni portava algo entre cames, (volia dir entre mans) evidentment en sentit metafòric i vaig començar la investigaciò, preguntes fetes amb discreció, insinuacions ... i a la fi va cantar.
Segons la seva explicació, els primers dies de d’entrar al grup tenia por de que en el seu nerviosisme (era natural) l’ocell no estes a la altura de la circumstancia , diguem de la balladora. Les tardes de diumenge es comprava un plàtan que feia durant un temps la funció del moixonet. Que passava? Doncs que tal com un s’anava endurint, l’altre el plàtan s’anava encongint. Era una situació ben estudiada i ben resolta fins que la vida que dona resposta a tots els problemes va donar-li una nova vitalitat en forma de trempera, siguem clars. i va ser precisament quan ballava amb la Loles.
No va haver coordinació en el cambi de grossor entre la fruita, i el pensament que regia el mon de la seva libido. Però ja per sempre va continuar amb la seva dualitat (a la fi el mon es dual) I es va guanyar-se el sobrenom del ben Dotat, en detriment de la resta de la penya que per solidaritat mai varem explicar res, així com mai per el menys jo vaig gosar fer la proba del plàtan. A lo millor ara estaria mes content. Qui sap. Josep
Fem-ho entre tots
Us proposo un joc imaginatiu. A partir de la paraula “xuclar" ( o una declinació del verb) posant-li el pronom, i/o article corresponent, etcètera, composar una frase
que pugui ser el principi d’un relat o poema.
Exemple.
Vaig xuclar fins l’ultima gota el licor del got que em vas oferir.
O:
Fins i tot vaig xuclar-li l’arracada de la seva orella..
O que es millor xuclar o xarrupar?...
O .....
Josep.
que pugui ser el principi d’un relat o poema.
Exemple.
Vaig xuclar fins l’ultima gota el licor del got que em vas oferir.
O:
Fins i tot vaig xuclar-li l’arracada de la seva orella..
O que es millor xuclar o xarrupar?...
O .....
Josep.
domingo, 3 de agosto de 2008
Tinc amics
Soc Feliç, tinc el que vull perquè vull el que sols puc aconseguir.
Reflexió feta fa un moment,. desprès de haver assaborit una copa de vi blanc deliciós. Josep.
Reflexió feta fa un moment,. desprès de haver assaborit una copa de vi blanc deliciós. Josep.
sábado, 2 de agosto de 2008
El meu iaio
No recordo com hi vaig arribar, però lo cert és que anava a un dels llocs capdavanters del seguici d’un enterrament. Jo no tindria més de set o vuit anys i estava acompanyat d’un familiar però no dels més propers. Tot allò per a mi era bastant estrany, jo era conscient de ser el centre de totes les mirades, tant de la gent que acompanyava a la difunta, com les que des de darrera les finestres i aixecant lo just les cortines per no ser vistes observaven el pas de la comitiva.
Em sentia incòmode allí. Sempre em deien que amb ella, la difunta, no havia de parlar. Que quan la veies, fugis. Que no havia de tenir cap tracte, però mai explicaven el perquè. Doncs què hi feia jo allí ?. Quan em van portar a l’ enterrament no em van explicar perquè hi anava, quan va finalitzar tampoc.
Tot just darrera la caixa hi anava un vellet, quasi arrossegant les cames, entre la seva filla i la seva néta. Es cobria amb una boina que em va semblar massa gran pel seu cap. Els seus ulls quasi cecs, plorosos, de tant en tant buscaven els meus i quan els trobaven la seva cara s’il·luminava amb un mig somriure tot melangiós. Era el meu iaio.
Recordo que mesos abans, un dia a la sortida de missa es va apropar a mi tot prudent i humil, i em va donar una peça de xocolata que jo sorprès vaig agafar i menjar amb molt de gust. Allò no va agradar a qui marcava les normes de la meva família (una de les dues que jo tenia), lo que va suposar una sèrie de retrets i la prohibició de mai més tornar a agafar res del que m’oferís, i per descomptat res de parlar-li. I sempre, sense explicar-me els motius concrets d’aquestes decisions.
Des d’aleshores, quan passava per davant del lloc on ell feia la tertúlia, ho feia corrent per no donar peu a una trobada. Ell sempre em veia; jo dissimulant m’adonava de la tristor dels seus ulls que segurament al cap d’uns instants estarien negats amb llàgrimes. Jo no entenia res.
Després amb els anys i poc a poc, m’he assabentat dels trets més significatius de la seva personalitat. Era un home amb ingeni, entremaliat, alegre, imaginatiu, creador d’històries que després contava, generós, amb una vessant artística que el feia molt peculiar en aquells temps en un poble petit. Bé, totes aquestes coses i moltes més definien el meu iaio.
Va ser ferrer dels d’abans, d’aquells que forjaven el ferro a cop de martell per fer reixes, ferradures, aixades, pics, i tota mena d’estris. Que ferrava els animals i els guaria amb ungüents i beuratges que ell preparava. Que els capava si era necessari. Al tard, al voltant de la forja de la ferreria s’aplegaven alguns homes per fer petar la xerrada i escoltar les anècdotes i histories posades en comú. Era la modesta Àgora del poble.
De jove havia estudiat solfeig i tocava bastant bé el violí. Ja de gran es va preocupar d’ensenyar a uns quants joves i va crear i ser el director durant bastants anys de la banda de música del poble. Organitzava saraus que es veu que eren molt sonats.
Durant un temps va haver de residir a Barcelona i va estar empleat al zoològic de cuidador de l’elefant. Quan llegeixo el conte de la Rodoreda el Elefant, penso amb ell, i bé per l’historia, o per el seu record ploro. Com es veu era polifacètic.
Quan penso en el mal que indirectament li vaig fer, i en lo que vaig perdre per no poder gaudir dels seus consells, jocs compartits, complicitats, converses, etc. m’esborrono, em fa mal el cor, em poso molt trist.
Perquè les desavinences matrimonials les han de patir els que menys culpa en tenen ? Sempre en surten perjudicats els néts i els avis sense haver-ho buscat.
Josep
Em sentia incòmode allí. Sempre em deien que amb ella, la difunta, no havia de parlar. Que quan la veies, fugis. Que no havia de tenir cap tracte, però mai explicaven el perquè. Doncs què hi feia jo allí ?. Quan em van portar a l’ enterrament no em van explicar perquè hi anava, quan va finalitzar tampoc.
Tot just darrera la caixa hi anava un vellet, quasi arrossegant les cames, entre la seva filla i la seva néta. Es cobria amb una boina que em va semblar massa gran pel seu cap. Els seus ulls quasi cecs, plorosos, de tant en tant buscaven els meus i quan els trobaven la seva cara s’il·luminava amb un mig somriure tot melangiós. Era el meu iaio.
Recordo que mesos abans, un dia a la sortida de missa es va apropar a mi tot prudent i humil, i em va donar una peça de xocolata que jo sorprès vaig agafar i menjar amb molt de gust. Allò no va agradar a qui marcava les normes de la meva família (una de les dues que jo tenia), lo que va suposar una sèrie de retrets i la prohibició de mai més tornar a agafar res del que m’oferís, i per descomptat res de parlar-li. I sempre, sense explicar-me els motius concrets d’aquestes decisions.
Des d’aleshores, quan passava per davant del lloc on ell feia la tertúlia, ho feia corrent per no donar peu a una trobada. Ell sempre em veia; jo dissimulant m’adonava de la tristor dels seus ulls que segurament al cap d’uns instants estarien negats amb llàgrimes. Jo no entenia res.
Després amb els anys i poc a poc, m’he assabentat dels trets més significatius de la seva personalitat. Era un home amb ingeni, entremaliat, alegre, imaginatiu, creador d’històries que després contava, generós, amb una vessant artística que el feia molt peculiar en aquells temps en un poble petit. Bé, totes aquestes coses i moltes més definien el meu iaio.
Va ser ferrer dels d’abans, d’aquells que forjaven el ferro a cop de martell per fer reixes, ferradures, aixades, pics, i tota mena d’estris. Que ferrava els animals i els guaria amb ungüents i beuratges que ell preparava. Que els capava si era necessari. Al tard, al voltant de la forja de la ferreria s’aplegaven alguns homes per fer petar la xerrada i escoltar les anècdotes i histories posades en comú. Era la modesta Àgora del poble.
De jove havia estudiat solfeig i tocava bastant bé el violí. Ja de gran es va preocupar d’ensenyar a uns quants joves i va crear i ser el director durant bastants anys de la banda de música del poble. Organitzava saraus que es veu que eren molt sonats.
Durant un temps va haver de residir a Barcelona i va estar empleat al zoològic de cuidador de l’elefant. Quan llegeixo el conte de la Rodoreda el Elefant, penso amb ell, i bé per l’historia, o per el seu record ploro. Com es veu era polifacètic.
Quan penso en el mal que indirectament li vaig fer, i en lo que vaig perdre per no poder gaudir dels seus consells, jocs compartits, complicitats, converses, etc. m’esborrono, em fa mal el cor, em poso molt trist.
Perquè les desavinences matrimonials les han de patir els que menys culpa en tenen ? Sempre en surten perjudicats els néts i els avis sense haver-ho buscat.
Josep
jueves, 31 de julio de 2008
Molt bè per la programaciò de la Biblioteca
Estic content , he de dir-ho ara, encara que el record perdurarà en el temps. Me he tornat a enamorar ; me he enamorat de la paraula. De la paraula dita per la Jordina Biosca sobre fragments de l’obra de la Rodoreda. Ha fet una narració , tan amb la veu com ajudant-se amb el gestos, fen volar les mans (ziu, ziu) , descrivint les situacions amb tanta versemblança , que alguns s'han convertit en poesia. Tots hem sortit de la Biblioteca, pensant que el temps no havia passat. Gracies.
Els pedals de la bicicleta
Animo al Marques de la Cogullada que des de la seva Egara natal
enriqueixi aquest punt de trobada d’amics, amb algun comentari sucós.
Els senyors de Terrassa des de que aquesta Ciutat es Seu Episcopal sembla que estan per altres afers menys terrenals. Fifo.
enriqueixi aquest punt de trobada d’amics, amb algun comentari sucós.
Els senyors de Terrassa des de que aquesta Ciutat es Seu Episcopal sembla que estan per altres afers menys terrenals. Fifo.
martes, 29 de julio de 2008
Tal com es el propòsit d’aquest blog de anar canviant els temes, ara toca un altre prou interessant . Josep
Calçot vora la flama
Tanco el ulls i et somnio.
Boca carnosa
trenes molt negres
ulls somiadors,
pits a la mida
turgents….. provocadors.
El somni es torna lasciu.
El flonjo es torna tibant
l’excitació un dolor.
L’ocell no pot entrar al niu.
I de sobte
com del calçot vora la flama
brolla la sàvia ufana
Com la lava d’un volcà .
Son onades de plaer.
I tot esdevé miraculós.
El tibant, es torna flonjo
l’excitació…., goig complert
la teva imatge, em somriu
I jo resto satisfet..
Obro el ulls i et somnio.
Fifo
Tanco el ulls i et somnio.
Boca carnosa
trenes molt negres
ulls somiadors,
pits a la mida
turgents….. provocadors.
El somni es torna lasciu.
El flonjo es torna tibant
l’excitació un dolor.
L’ocell no pot entrar al niu.
I de sobte
com del calçot vora la flama
brolla la sàvia ufana
Com la lava d’un volcà .
Son onades de plaer.
I tot esdevé miraculós.
El tibant, es torna flonjo
l’excitació…., goig complert
la teva imatge, em somriu
I jo resto satisfet..
Obro el ulls i et somnio.
Fifo
lunes, 28 de julio de 2008
El Musthafá un bon amic
Les histories com les del Musthafá son tan gratificants per la gent que treballem en la inserció de joves en risc d'exclusió social, que fan que t'esperonin a seguir la tasca tot i saben que la resposta el joves no es sempre tan positiva i no tenen un final tan esperançador. . Tot i així hem de saber detectar aquestes predisposicions i qualitats i ajudar-los per que les desenvolupen. Tots tenen quelcom de bò, cal fer-ho aflorar. A continuació l'historia, que està tan be encarrilada
que sobrepassa el que explico. Gracies Musthafà.
Musthafá sempre des de bon principi d’estar amb nosaltres, ha demostrat molt d’interès , curiositat, per aprendre coses, especialment la llengua, tan la castellana com la catalana.
Quan venia al espai, sempre que podia demanava que li apuntéssim i comentéssim, frases en català. Normalment declinàvem el present d’indicatiu de diferents verbs, que normalment ell escollia.
Degut aquest interès, sens va acudir, explicar-li trets propis de la nostra cultura intentant lligar aquestos en lo que creiem que son part de la nostra forma de ser (sempre hi ha excepcions).
Parlàvem de la sardana, intentant donar-li un simbolisme de germanor i solidaritat al fet de ser una dansa col·lectiva , tots agafats de les mans, sense distinció d’edat sexe, color, etc.
Li vam explicar, el fet casteller, (sense ser especialistes en aquestes construccions) però també intentant fer pedagogia, dient, que el esforç col·lectiu es imprescindible per avançar en aquesta societat. Explicant, que en aquestes construccions, tots els castellers juguen un paper igual d’important, tots es necessiten el uns als altres. Uns mes forts, altres en físics menys pesats , homes, dones, nens nenes, de diferents classes socials, amb diferents formació cultural, en fi, un reflex de la nostra societat, i al final els mes petits, els mes habilidosos, el nostre futur, (aixecadors, aixenetes) coronant la construcció i fen l’aleta com final d’obra feta amb solidaritat i amb l’esforç de tots plegats.
D’aquí va sortir l’idea, de que una de les formes possibles per intentar donar-li la possibilitat de que conegués gent i el coneguessin podria ser la d’intentar enrotllar-lo en una colla de Castellers.
El Castellers de Barcelona van acceptar la nostra proposta sense dubtar-ho en cap moment , Donem gràcies al Toni , als de la pinya, folre, manilles, canalla, etc. (son correctes aquests noms? La resta, part ja la coneixeu.
Creiem que es el principi d’una cosa important en la vida des Musthafà i la dels que el coneixem; la gent del Casal, els bons amics Castellers, que ens esperona a cercar solucions noves, que tenim al nostre abast, i a lo millor no ens adonem, perquè ens fa falta veure aquest interès per adaptar-se i progressar com persona, que està demostrant el Musthafà.
Gràcies nosaltres també estem guanyant en el teu exemple i amistat..
Jo sempre que el veig li dic “no vagis tan a la platja que et posaràs moreno” i ell somriu de manera tímida i educada (es així), acceptant la meva broma.
Josep
que sobrepassa el que explico. Gracies Musthafà.
Musthafá sempre des de bon principi d’estar amb nosaltres, ha demostrat molt d’interès , curiositat, per aprendre coses, especialment la llengua, tan la castellana com la catalana.
Quan venia al espai, sempre que podia demanava que li apuntéssim i comentéssim, frases en català. Normalment declinàvem el present d’indicatiu de diferents verbs, que normalment ell escollia.
Degut aquest interès, sens va acudir, explicar-li trets propis de la nostra cultura intentant lligar aquestos en lo que creiem que son part de la nostra forma de ser (sempre hi ha excepcions).
Parlàvem de la sardana, intentant donar-li un simbolisme de germanor i solidaritat al fet de ser una dansa col·lectiva , tots agafats de les mans, sense distinció d’edat sexe, color, etc.
Li vam explicar, el fet casteller, (sense ser especialistes en aquestes construccions) però també intentant fer pedagogia, dient, que el esforç col·lectiu es imprescindible per avançar en aquesta societat. Explicant, que en aquestes construccions, tots els castellers juguen un paper igual d’important, tots es necessiten el uns als altres. Uns mes forts, altres en físics menys pesats , homes, dones, nens nenes, de diferents classes socials, amb diferents formació cultural, en fi, un reflex de la nostra societat, i al final els mes petits, els mes habilidosos, el nostre futur, (aixecadors, aixenetes) coronant la construcció i fen l’aleta com final d’obra feta amb solidaritat i amb l’esforç de tots plegats.
D’aquí va sortir l’idea, de que una de les formes possibles per intentar donar-li la possibilitat de que conegués gent i el coneguessin podria ser la d’intentar enrotllar-lo en una colla de Castellers.
El Castellers de Barcelona van acceptar la nostra proposta sense dubtar-ho en cap moment , Donem gràcies al Toni , als de la pinya, folre, manilles, canalla, etc. (son correctes aquests noms? La resta, part ja la coneixeu.
Creiem que es el principi d’una cosa important en la vida des Musthafà i la dels que el coneixem; la gent del Casal, els bons amics Castellers, que ens esperona a cercar solucions noves, que tenim al nostre abast, i a lo millor no ens adonem, perquè ens fa falta veure aquest interès per adaptar-se i progressar com persona, que està demostrant el Musthafà.
Gràcies nosaltres també estem guanyant en el teu exemple i amistat..
Jo sempre que el veig li dic “no vagis tan a la platja que et posaràs moreno” i ell somriu de manera tímida i educada (es així), acceptant la meva broma.
Josep
El mar de la Torre
Aquest títol va ser suggerit per una bona amiga que en sap molt més que jo. Gracies a ella per l’encert i a vosaltres per llegir-lo. Josep.
El mar de la Torre
A Baix Mar l’Alfa i l’Omega
de Principi a Final,
tota la platja vigilen
fins i tot en temporal.
Al penya-segat del Munts
el far dona resposta,
donant llum a qui s’acosta
tant si ve de prop o de lluny.
Platja tranquil·la, costa segura,
qualsevol s’aventura
passejant i veient natura.
Aquesta platja immensa,
no has de tenir-li temença,
Camina, trepitja l’arena,
fes-te un amb la seva llum,
i percebràs aquell perfum,
que va deixar l’ultima sirena.
Fifo
El mar de la Torre
A Baix Mar l’Alfa i l’Omega
de Principi a Final,
tota la platja vigilen
fins i tot en temporal.
Al penya-segat del Munts
el far dona resposta,
donant llum a qui s’acosta
tant si ve de prop o de lluny.
Platja tranquil·la, costa segura,
qualsevol s’aventura
passejant i veient natura.
Aquesta platja immensa,
no has de tenir-li temença,
Camina, trepitja l’arena,
fes-te un amb la seva llum,
i percebràs aquell perfum,
que va deixar l’ultima sirena.
Fifo
Mitjançant la Negació
Es evident que com som uns éssers únics, i per ara sense possible copia, cadascú de nosaltres es comporta davant d’un fet, emoció o un altra reacció humana, moltes vegades de forma semblant però no igual. Sempre hi ha matisos diferenciats. Això be una mica a compte, per explicar com ha sigut el meu apropament a ERC.
Doncs jo diria que ha estat per el camí de la negació, desbrossant poc a poc les confusions semàntiques, polítiques, socials, etc. fins que les afirmacions han sortit per si soles.
Dreta moderada, europea, etc. Esquerra civilitzada, progressista etc. Del Centre tothom s’apodera, les dretes, algunes esquerres (esquerres?). Son catalans però....... busquen paraules per conformar l’explicació amb la finalitat de no donar una resposta “Políticament incorrecta”.
En voleu explicar com es pot entendre ideològicament, tot aquest garbuix, aquesta escudella barrejada?
Doncs jo vaig començar a fer-me aquestes preguntes:
Tu ets de dretes? Tens un gran patrimoni que defensar acosta de lo que sigui? Doncs no, visc del meu sou. ( Els mitjans de producció privats, si no son eina d’explotació, i generen riquesa, en la situació actual, son necessaris, no agafeu el rave per les fulles).
Est partidari del ordre, cal que sigui en detriment de las llibertat? Doncs no, ja que la majoria de vegades que s’invoca la defensa del ordre es per fins bastards.
I així altres, com si prefereixes l’escola pública o la privada?, O si prefereixo que m’ensenyen a pescar i no hem regalen el cubell de peix que cada cop està mes foradat. O si el militarismes es pot justificar si no es en termes econòmics. I les injustícies socials, la fam, els nens que moren de gana, les dones explotades, econòmicament, sexualment, etc. etc.
Doncs si no combrego amb aquestes coses, que son una petita mostra de lo que jo considero que el pensament de dretes es capaç de trobar-hi justificació es que SOC D’ESQUERRES.
Ja ha sortit la primera afirmació.
Soc monàrquic? Doncs no. En primer lloc perquè democràcia (entre altres coses) suposo, significa el dret a la participació del poble mitjança els seus representants per decidir en el afers que sobre tot, son molt importants . A mi en democràcia se m’ha fet alguna consulta en quant si la figura del rei (imposada en època de la dictadura) era necessària per la nostra Nació? Que jo recordi no. (!Ara si preguntaran, si la seva neta pot ser reina o SI !) com embolcallaran la pregunta per que o traguem?
“Fou sota el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. En les Corts celebrades a Barcelona l’any 1283, el rei s’obligava a celebrar –General Cort- una vegada l’any amb la participació representativa de l’època, per tractar el bon estat i transformació de la terra. El mateix establia:
Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats , dels Barons , dels cavallers i dels ciutadans......
Així, doncs les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres braços que la componien, l’eclesiàstic, el militar, i el popular o cambra reial, lo General de Cathalunya veritable equilibri de poders entre el tres braços i el rei”.
El bròquil s’està florint tu ja m’entens. El cas es que no s’ha acabat el bròquil
TU JA M’ENTENS.
Evidenment els valors republicans tenen encara més pes en la meva decissiò. Valors que un bon amic d'ERC de la Torre explica i desenvolupa molt bè en un llibre.
Per totes aquestes coses i moltes més, he arribat a la conclusió de que no soc ni vull se monàrquic, i ara ve la segona afirmació, doncs soc REPUBLICA.
Amb tot el respecte i admiració per les seves gents. Soc andalús? NO, tot i agradar- me part de la seva cultura.
Soc basc? NO, tot i estar proper a les seves reivindicacions, especialment de autodeterminació.
Soc castellà. No. Encara que suposo (fa molt de temps d’això) estaria d’acord amb el Comuneros.
Doncs així, he arribat a adonar-me que soc català.
CATALA i prou sense cap mes adjectiu. O soc perquè vull ser-ho. Tercera afirmació .
Això es lo bo de la forma que entenem la catalanitat en el nostre Partit. Som catalans els que volem ser-ho. Els nats aquí, i els arribat de fora que poc a poc es van sentint identificats amb aquesta terra que es ho serà la dels seus fills i nets. No es una qüestió de raça, es una qüestió d’identificació, d’ilus-sio, i de passió, i suposo d’altres coses, que sabran explicar millor companys mes assenyats.
Diuen que l’ordre dels factors no altera el producte. Aquí es on entren lo que hem diem els matisos diferenciats. Amb aquesta barreja d’elements que conformen una forma de entendre la vida políticament parlant, suposo que cadascú de nosaltres posa un mica mes d’enfasis a un del tres esmentats, però procurant que el equilibri es mantingui.
Fa uns dies i per primera vegada vaig fer un espatlla de cabrit al forn, vaig posar-hi:
Força alls, que per mi son il·lusió.
La carn, una necessitat.
Les patates el complement.
La Ceba la passió.
Vaig posar poca ceba, i fora de temps, es va cremar i el plat no va quedar correcte ( no es una metàfora). Sort de l’all........
El proper plat seran cigrons, però em recorden a Fraga, no la de la Franja, el de la “ calle es mia”, i la veritat no se en que combinar-ho.
Josep Lleixà i Fernández
Doncs jo diria que ha estat per el camí de la negació, desbrossant poc a poc les confusions semàntiques, polítiques, socials, etc. fins que les afirmacions han sortit per si soles.
Dreta moderada, europea, etc. Esquerra civilitzada, progressista etc. Del Centre tothom s’apodera, les dretes, algunes esquerres (esquerres?). Son catalans però....... busquen paraules per conformar l’explicació amb la finalitat de no donar una resposta “Políticament incorrecta”.
En voleu explicar com es pot entendre ideològicament, tot aquest garbuix, aquesta escudella barrejada?
Doncs jo vaig començar a fer-me aquestes preguntes:
Tu ets de dretes? Tens un gran patrimoni que defensar acosta de lo que sigui? Doncs no, visc del meu sou. ( Els mitjans de producció privats, si no son eina d’explotació, i generen riquesa, en la situació actual, son necessaris, no agafeu el rave per les fulles).
Est partidari del ordre, cal que sigui en detriment de las llibertat? Doncs no, ja que la majoria de vegades que s’invoca la defensa del ordre es per fins bastards.
I així altres, com si prefereixes l’escola pública o la privada?, O si prefereixo que m’ensenyen a pescar i no hem regalen el cubell de peix que cada cop està mes foradat. O si el militarismes es pot justificar si no es en termes econòmics. I les injustícies socials, la fam, els nens que moren de gana, les dones explotades, econòmicament, sexualment, etc. etc.
Doncs si no combrego amb aquestes coses, que son una petita mostra de lo que jo considero que el pensament de dretes es capaç de trobar-hi justificació es que SOC D’ESQUERRES.
Ja ha sortit la primera afirmació.
Soc monàrquic? Doncs no. En primer lloc perquè democràcia (entre altres coses) suposo, significa el dret a la participació del poble mitjança els seus representants per decidir en el afers que sobre tot, son molt importants . A mi en democràcia se m’ha fet alguna consulta en quant si la figura del rei (imposada en època de la dictadura) era necessària per la nostra Nació? Que jo recordi no. (!Ara si preguntaran, si la seva neta pot ser reina o SI !) com embolcallaran la pregunta per que o traguem?
“Fou sota el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. En les Corts celebrades a Barcelona l’any 1283, el rei s’obligava a celebrar –General Cort- una vegada l’any amb la participació representativa de l’època, per tractar el bon estat i transformació de la terra. El mateix establia:
Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats , dels Barons , dels cavallers i dels ciutadans......
Així, doncs les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres braços que la componien, l’eclesiàstic, el militar, i el popular o cambra reial, lo General de Cathalunya veritable equilibri de poders entre el tres braços i el rei”.
El bròquil s’està florint tu ja m’entens. El cas es que no s’ha acabat el bròquil
TU JA M’ENTENS.
Evidenment els valors republicans tenen encara més pes en la meva decissiò. Valors que un bon amic d'ERC de la Torre explica i desenvolupa molt bè en un llibre.
Per totes aquestes coses i moltes més, he arribat a la conclusió de que no soc ni vull se monàrquic, i ara ve la segona afirmació, doncs soc REPUBLICA.
Amb tot el respecte i admiració per les seves gents. Soc andalús? NO, tot i agradar- me part de la seva cultura.
Soc basc? NO, tot i estar proper a les seves reivindicacions, especialment de autodeterminació.
Soc castellà. No. Encara que suposo (fa molt de temps d’això) estaria d’acord amb el Comuneros.
Doncs així, he arribat a adonar-me que soc català.
CATALA i prou sense cap mes adjectiu. O soc perquè vull ser-ho. Tercera afirmació .
Això es lo bo de la forma que entenem la catalanitat en el nostre Partit. Som catalans els que volem ser-ho. Els nats aquí, i els arribat de fora que poc a poc es van sentint identificats amb aquesta terra que es ho serà la dels seus fills i nets. No es una qüestió de raça, es una qüestió d’identificació, d’ilus-sio, i de passió, i suposo d’altres coses, que sabran explicar millor companys mes assenyats.
Diuen que l’ordre dels factors no altera el producte. Aquí es on entren lo que hem diem els matisos diferenciats. Amb aquesta barreja d’elements que conformen una forma de entendre la vida políticament parlant, suposo que cadascú de nosaltres posa un mica mes d’enfasis a un del tres esmentats, però procurant que el equilibri es mantingui.
Fa uns dies i per primera vegada vaig fer un espatlla de cabrit al forn, vaig posar-hi:
Força alls, que per mi son il·lusió.
La carn, una necessitat.
Les patates el complement.
La Ceba la passió.
Vaig posar poca ceba, i fora de temps, es va cremar i el plat no va quedar correcte ( no es una metàfora). Sort de l’all........
El proper plat seran cigrons, però em recorden a Fraga, no la de la Franja, el de la “ calle es mia”, i la veritat no se en que combinar-ho.
Josep Lleixà i Fernández
domingo, 27 de julio de 2008
La teoria marxista de la Naciò
M’estic retrobant amb antics treballs que havia fet temps enrere, I veig que hi han coses, definicions, que continuen sen d’actualitat. No tingueu por a la paraula “marxista”, poder la teoria està en desús, però certs plantejaments econòmics i socials per mi encara hores d’ara estan vigents. Els temps evidentment han canviat la Societat no es la mateixa, però hi han conceptes universals. Llegiu i opineu. -
El desenvolupament de la societat, determinat per els avenços dels mitjans de producció, engendra comunitats humanes , com són les res, la tribu, la nacionalitat, la nació. A la manera de producció de la comunitat primitiva corresponia l'organització gentilícia de la societat. La res era un grup economico-social a banda, independent, format per persones unides entre si per vincles de descendència comuna. Al desenrotllar-se les forces productives, les “gents” van créixer, es van desenvolupar, es van separar unes d'altres i es van agrupar en unions, en tribus, les quals a la vegada van passar a formar agrupacions tribals. Amb l'aparició de la propietat privada i de les classes, va declinar el règim de la comunitat primitiva. Els individus de les distintes “gents” i tribus agrupats per vincles de descendència comuna van anar mesclant-se cada vegada més entre si i establint-se en el mateix territori; i així van sorgir les anomenades tribus territorials. Les tribus van sortir del seu aïllament i van perdre la seva existència independent i el govern tribal va anar transferint-les a l'Estat; l'organització de la classe dominant en la societat . Dins de l'Estat, els individus ja no es van agrupar per parentiu, sinó sobre bases territorials. Les nacionalitats van sorgir de les tribus unides per la comunitat de llengua , en el període de transició del règim de la comunitat primitiva al de la societat de classes. La societat esclavista era un conglomerat de tribus i nacionalitats. En la transició del règim de la comunitat primitiva al modus feudal de producció al principi l'Edat Mitjana, van nàixer les nacionalitats de molts països. La nacionalitat no és encara la nació, sinó una agrupació de tribus afins pel seu idioma i el seu origen, que viuen en el mateix territori. Les nacions sorgeixen al desaparèixer la dispersió feudal, en l'època del capitalisme ascensional, sobre la base de comunitat de vida econòmica , relacionada al seu torn amb la creació del mercat nacional. La nació no ha de confondre's amb la raça o la tribu, ni amb la comunitat estatal o religiosa dels pobles, com pretenen fer creure la sociologia i la historiografia burgesa. La nació està formada per individus pertanyents a tribus i races diverses. La comunitat nacional no és tampoc la comunitat de l'Estat. La res, la tribu, la nacionalitat i la nació requereixen una llengua comuna , requisit que no sempre es dóna, en canvi en l'Estat. (El català, el gallec, l'èuscar són un exemple clar en l'Estat espanyol). La llengua nacional és producte de tota la història del poble, plasmat i consolidat com a nació. La llengua nacional es desenrotlla partint de la llengua de la nacionalitat corresponent, i esta prenent com a punt de partida la de les tribus que integren la nacionalitat de què es tracta. Sense la comunitat d'idioma els homes no podrien relacionar-se uns amb altres, ni crear una comunitat gentilícia, tribal, una nacionalitat ni una nació. La comunitat de llengua és per tant, un dels trets essencials de la nació, però no l'únic. A Catalunya i en les Balears per exemple parlem el mateix idioma i no formem una mateixa nació. Per què? Abans que res per que no habitem un territori comú. La nació es forma sempre com resultat d'una convivència prolongada i contínua entre els homes que viuen en el mateix territori. La comunitat de territori, és també per tant un tret de les característiques de la nació. Però tampoc ella, per si sola, basta perquè la nació sorgeixi. Per a això es requereix, a més, que els homes que parlen la mateixa llengua i habiten el mateix territori es troben units per llaços econòmics. I estos llaços sorgeixen amb l'aparició del capitalisme. Les condicions històriques peculiars que es forma i desenvolupa la nació determinen la peculiar fisonomia espiritual d'aquesta. La fisonomia espiritual de la nació reflecteix les condicions de la vida material del poble, la seva forma de vida particular , la seva història, els esdeveniments transcendentals que ha deixat fonda empremta en la seva vida i el desenvolupament ulterior de la nació. La fisonomia espiritual de la nació, o el caràcter nacional com també se li sol dir, és quelcom per si imperceptible, però que pot ser captat per quant es manifesta en la cultura nacional, en les característiques d'aquesta. Sintetitzant el procés històric de formació i desenvolupament de les nacions, va ser creada la teoria marxista de la nació, segons la qual “la nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat de quatre trets principals , a saber: la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada esta en la comunitat de peculiaritats específiques de la cultura nacional”. Sols la conjunció d'aquets quatre trets essencials formen la nació. Els intents d'afegir a aquets quatre trets un altre, a saber, l'existència d'un Estat nacional són profundament erronis. Això equivaldria a excloure de la categoria de nació a les nacions oprimides per l'imperialisme que no tenen un Estat propi.
(Konstantinov/ Lao Tsé)
El desenvolupament de la societat, determinat per els avenços dels mitjans de producció, engendra comunitats humanes , com són les res, la tribu, la nacionalitat, la nació. A la manera de producció de la comunitat primitiva corresponia l'organització gentilícia de la societat. La res era un grup economico-social a banda, independent, format per persones unides entre si per vincles de descendència comuna. Al desenrotllar-se les forces productives, les “gents” van créixer, es van desenvolupar, es van separar unes d'altres i es van agrupar en unions, en tribus, les quals a la vegada van passar a formar agrupacions tribals. Amb l'aparició de la propietat privada i de les classes, va declinar el règim de la comunitat primitiva. Els individus de les distintes “gents” i tribus agrupats per vincles de descendència comuna van anar mesclant-se cada vegada més entre si i establint-se en el mateix territori; i així van sorgir les anomenades tribus territorials. Les tribus van sortir del seu aïllament i van perdre la seva existència independent i el govern tribal va anar transferint-les a l'Estat; l'organització de la classe dominant en la societat . Dins de l'Estat, els individus ja no es van agrupar per parentiu, sinó sobre bases territorials. Les nacionalitats van sorgir de les tribus unides per la comunitat de llengua , en el període de transició del règim de la comunitat primitiva al de la societat de classes. La societat esclavista era un conglomerat de tribus i nacionalitats. En la transició del règim de la comunitat primitiva al modus feudal de producció al principi l'Edat Mitjana, van nàixer les nacionalitats de molts països. La nacionalitat no és encara la nació, sinó una agrupació de tribus afins pel seu idioma i el seu origen, que viuen en el mateix territori. Les nacions sorgeixen al desaparèixer la dispersió feudal, en l'època del capitalisme ascensional, sobre la base de comunitat de vida econòmica , relacionada al seu torn amb la creació del mercat nacional. La nació no ha de confondre's amb la raça o la tribu, ni amb la comunitat estatal o religiosa dels pobles, com pretenen fer creure la sociologia i la historiografia burgesa. La nació està formada per individus pertanyents a tribus i races diverses. La comunitat nacional no és tampoc la comunitat de l'Estat. La res, la tribu, la nacionalitat i la nació requereixen una llengua comuna , requisit que no sempre es dóna, en canvi en l'Estat. (El català, el gallec, l'èuscar són un exemple clar en l'Estat espanyol). La llengua nacional és producte de tota la història del poble, plasmat i consolidat com a nació. La llengua nacional es desenrotlla partint de la llengua de la nacionalitat corresponent, i esta prenent com a punt de partida la de les tribus que integren la nacionalitat de què es tracta. Sense la comunitat d'idioma els homes no podrien relacionar-se uns amb altres, ni crear una comunitat gentilícia, tribal, una nacionalitat ni una nació. La comunitat de llengua és per tant, un dels trets essencials de la nació, però no l'únic. A Catalunya i en les Balears per exemple parlem el mateix idioma i no formem una mateixa nació. Per què? Abans que res per que no habitem un territori comú. La nació es forma sempre com resultat d'una convivència prolongada i contínua entre els homes que viuen en el mateix territori. La comunitat de territori, és també per tant un tret de les característiques de la nació. Però tampoc ella, per si sola, basta perquè la nació sorgeixi. Per a això es requereix, a més, que els homes que parlen la mateixa llengua i habiten el mateix territori es troben units per llaços econòmics. I estos llaços sorgeixen amb l'aparició del capitalisme. Les condicions històriques peculiars que es forma i desenvolupa la nació determinen la peculiar fisonomia espiritual d'aquesta. La fisonomia espiritual de la nació reflecteix les condicions de la vida material del poble, la seva forma de vida particular , la seva història, els esdeveniments transcendentals que ha deixat fonda empremta en la seva vida i el desenvolupament ulterior de la nació. La fisonomia espiritual de la nació, o el caràcter nacional com també se li sol dir, és quelcom per si imperceptible, però que pot ser captat per quant es manifesta en la cultura nacional, en les característiques d'aquesta. Sintetitzant el procés històric de formació i desenvolupament de les nacions, va ser creada la teoria marxista de la nació, segons la qual “la nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat de quatre trets principals , a saber: la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada esta en la comunitat de peculiaritats específiques de la cultura nacional”. Sols la conjunció d'aquets quatre trets essencials formen la nació. Els intents d'afegir a aquets quatre trets un altre, a saber, l'existència d'un Estat nacional són profundament erronis. Això equivaldria a excloure de la categoria de nació a les nacions oprimides per l'imperialisme que no tenen un Estat propi.
(Konstantinov/ Lao Tsé)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)