Translate

sábado, 8 de noviembre de 2008

El poder te sexe, te color?

Se que el que exposaré a continuació, no podriem dir-li, políticament correcte, però tinc per costum posar sobre paper les reflexions personals , i tinc el defecte d’explicar-les.
Les eleccions a EE.UU. i el seu resultat han anat conformant aquesta idea, que evidentment la seva llavor ja ve d’anys:
La discriminació que pateixen els col·lectius desafavorits, no es, per la seva raça, color , sexe, etcètera. No es per que siguin negres, dones, nens, homosexuals, no. Es per que aquests essers discriminats estan vivint en el si d’una classe social , que a la vegada esta discriminada, i ho està per raons econòmiques , de control de la riquesa i del mitjans de producció.
Evidentment aquests col·lectius si pertanyen a aquest classe social encara estan mes desprotegits. Però insisteixo, per mi el factor determinant, no es la seva condició humana – raça, color, sexe - sinó econòmica.
Des de el principi dels temps i en diferents denominacions, la societat ha estat dividida en classes, la dominant, i la dominada. L’época del esclavatge, la feudal, etcètera. En fi les diferents etapes que ha anat vivint la Societat sempre han esta marcades per aquesta confrontació (si dic lluita algú s’emprenyarà) de classes. La que ha controlat, el poder econòmic, sigui de la forma que sigui ,i la que li ha donat la seva força productiva per enriquir-la. Abans aquesta força era mes física, avui poder es mes intel·lectual, encara que en països del tercer mon l’explotació continua sen com segles enrere.
Per no fer llarg el raonament posaré uns exemples per fer-lo entenedor :
Dones. Esther Koplovich, Pilar Rahola, Condolezza Rice – aquesta dona i negra – Angela Merkel, Carla Bruni – pobra noia ... - Ana Botella, Pilar Urbano, Carme Chacón, Lidia Falcon i tantes mes que podria posar, inclusiu les regidores de la Torre.
Negres – això de gent de color es un eufemisme – Ara mateix el President dels EE.UU. i tants altres que tenen poder polític o econòmic o mediatic, com jugadors de futbol, Eto, o d’altres esports.
Homosexuals. Dins del mon de la política han sortit del armari a dotzenes i estan respectats per la seva tasca i no sel's jutja per la seva inclinació sexual. En el mon de la comunicació passa el mateix, son bons o dolents comunicadors o periodistes, però no estan discriminats ans el contrari. Sabeu quins son el descriminats aquells que encara sel's anomena maricons.
I el nens. Si ha vingut al mon a un país dels que tallen el bacallà, o en un altre mes desafavorit però d’una família benestant de un cert poder econòmic, seran nens, que tindran un infantessa poder feliç. Si no es així, si no pertanyen a un col·lectiu dels esmentats, tindran que cosir pilotes de futbol per la Multinacionals, pilotes a les que desprès donaran petades els nens ben alimentats. O traginaran carretons de minerals, o remenaran entres els munts d’escombreries dels afores de les gran ciutats , o......, o.......
Arrere d’un explotat hi ha un explotador, i uns cops el explotat es negre, i altres vegades es l’explotador. Hi ha dones que es prostitueixen en un bordell, i una dona es la que regenta aquest bordell. I quasi sempre el motiu de l’explotació es econòmic.
Es veritat que hi ha dones que son físicament maltractades per la seva parella home, com també es cert que hi ha homes, que son psicològicament maltractats per la seva parella dona. Però tota regla hi ha la seva excepció, i aquesta casos de segur no tenen cap explicació marxista..
El mon es divideix en dos classes els que controlen el poder – siguin del color que siguin - i els que no. I al si de cada classe, romanen dones, homes, homosexuals, negres, blancs, etcètera.. “Juntos pero no revueltos”.

Fifo 8 de Novembre

8 comentarios:

Anónimo dijo...

Res a dir, només compartir la teva exposició, clara, diafana, contrastada i comprobable del que avui día es una realitat. Els avenços polítics de final del segle XX han fet possible la realitat que explicas sobre tot al primer mon.

Anónimo dijo...

Como dice usted:
Es como, lo del que uno, es pasivo y el otro activo?.
En fin,como siempre,unos son,los que dan y otros los que reciben?
CONTRASTADO.

Josep Lleixà dijo...

Saps que passa amic meu, que el problema es que sempre som els mateixos els que portem els pantalons abaixats.

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
Josep Lleixà dijo...

El teu comentari suprimit, era in genios, simapatic, correcte, però la tematica de comentari inicial no te re a veure amb el que tu escrius. Gracies. Josep

Anónimo dijo...

Diuen que Déu va crear l’ase i li va dir:
- Seràs burro, treballaràs de sol a sol, carregaràs sobre el teu llom el que et posin, i viuràs 30 anys.
- Senyor, seré i faré el que vulguis, però … 30 anys és molt temps! Per què no millor 10 anys?-, Demana, el ruc.
I Déu va complaure al ruc. Després, Déu va crear el gos i li va dir:
- Seràs gos, cuidaràs de la casa dels homes, menjaràs el que et donin, i viuràs 25 anys.
- Senyor, seré i faré el que em demanes, però … 25 anys és molt temps! Per què no millor 10 anys?, Sol.licita el gos. I Déu va complaure al gos.
Després Déu va crear al mono i li va dir:
- Seràs mono, saltar d’arbre en arbre, faràs el pallasso per divertir als altres, i viuràs 15 anys.
- Senyor, seré i faré tot el que em demanes, però … 15 anys és molt temps! Per
què no millor 10 anys?-, Demana el mico. I Déu va complaure al mono.
I finalment, Déu va crear l’home i li va dir:
- Seràs home, l’animal més intel·ligent de la Terra. Dominaràs el món i viuràs 30 anys.
- Senyor, seré tot el que em demanes, però … 30 anys és poc temps! Per què no em dones els 20 que no va voler l’ase, els 15 que no va voler el gos, i els 5 que no va voler el mono?.
I Déu va complaure a l’home.
I així és que l’home viu 30 anys com a home. Després es casa i viu 20 com un ruc, treballant de sol a sol i carregant sobre la seva esquena el pes de la família. Després es jubila i viu 15 anys com un gos, cuidant la casa i menjant el que li donen, i els darrers 5 anys de la seva vida els viu com un mico, saltant de casa a casa dels fills, i fent el pallasso per divertir als néts.

Josep Lleixà dijo...

Com diu la cançò: no es això company no es això. I se que tu ho saps, perquè intueixo que ets de pensament mes profund, i per això m’emprenya la teva simplificació. Josep.

Anónimo dijo...

Un amor sense il•lusió, un escriptor sense inspiració, el món és un cúmul de puzles amb peces perdudes o si més no això li havien vengut sempre.
De vegades, endinsat a la seva ment, reflexionant, partint en un principi de la cosa més banal arribava a una conclusió empírica que li feia canviar la seva cerca desesperada de peces de puzle. Però aquestes reflexions sempre quedaven en res, queien en el més absurd forat cavat a base d'escepticismes acomplexats i el renegaven al que li havien vengut, que potser no anava tant desencaminat.
No va ser fins que la va conèixer de la manera més cruel i fortuïta que va trobar la resposta dins de les seves pròpies reflexions... i per estrany que sembli, no era massa tard.
A la seva vegada, s'havia donat resposta entrant novament en el seu particular cercle viciós.
Si per alguna cosa s'havia caracteritzat sempre era per la seva confiança en si mateix, en saber-se el límit i el límit del seu no-límit, “la clau d'un mateix es troba en el teu entorn, però no has de perdre de vista que el pany sempre serà dins teu” va escriure en la seva llengua morta quan encara era lliure dins d'una reflexió qualsevol.
Efectivament, aquells cabells negres com el carbó i aquella pell fosca tenien la clau que obria tots els seus panys, però no solament això, sinó que aquells ulls foscos contrastats per aquelles dents blanques feien descobrir-li en una dècima de segon que no només tenia un pany.
Aquell dia quan es va llevar no esperava que trobaria la peça del antiteològic puzle.
Després de tant de temps buscant-la, després de tant de temps agònic, veient morir als seus, defallint del ideal que el va portar fins aquí, odiant la cassola que el despertava, repudiant la pala amb la que havia cavat la fossa de la seva parella, anhelant la mort d'aquells que la sembraven per tot el món, va poder jurar que déu no existia si el destí d'aquells que volen un món millor pot acabar en el més pur sofriment i en la desaparició dels pobles febles en depriment dels més forts.
Quan per fi, va veure el fusell apuntant-lo va sentir que la peça del puzle havia estat sempre dins d'aquella arma.
Un cop el soroll del tir va dictar sentència va veure aquells ulls foscos, un petó, un puzle acabat i encara va tenir temps de fixar-se en les blanques dents de la mort.Ell,éra un despistat de raça negre,pobre,vicios i homosexual.
És curiós que qualsevol motiu pot donar sentit a la vida, hagués pensat, pocs segons després.

Intueixes ,intueixes,bé Josep, res d¨emprenyamenta, pero en fas, treballar i pensar!.