Translate

viernes, 30 de enero de 2015

l'Arnau i la Marina


Avui fa 13 anys, desprès d'uns mesos sentint-lo, vaig poder veure per primer cop al meu fill Arnau, una de les experiències envoltades d'amor més intenses que he tingut mai. És un ser molt especial i sensible, del qual aprenc i amb qui comparteixo aquest camí. I estic molt agraïda a que m'escollís per venir a aquest món.T'estimo peque. 
 Avui fa uns quants anys més va arribar el meu pare, Josep Lleixà Fernández, per alguns el Fifo, un home que és un referent per mi, en qui no he vist maldat en els seus actes i un gran guerrer de la vida. Aquest cop vaig ser jo qui el va escollir i cada dia sóc més conscient de tot el que venia a aprendre a través d'ell i amb ell. T'estimo pare. I avui molt conscient del que representen aquests dos èssers per mi, aprenentatge i amor incondicional. Gràcies a l'univers, gràcies a la vida i gràcies a vosaltres dos per formar part d'aquest camí.

Haikús nostàlgics del Poemari Haikus Tankas i Colors


Haikús nostàlgics 

 El romer, frescor
 la farigola, olor
 l’espígol, perfum. 

De l’espiga, blat 
de la farina, el pa
 de la palla, el fum.

 Ha passat Nadal, 
Vint-i-cinc de desembre
 molt de fum fum fum.

 Olor de rosa
gust d’albercoc de secà
 dolç com el teu pit.

 Jo no estic sol 
perquè sempre hi ets Tu 
en somnis íntims. 

Fifo - Josep Lleixà
Poemari Haikus Tankas i Colors 

miércoles, 28 de enero de 2015

Haikus


El romer, frescor
 la farigola, olor
l’espígol, perfum.

 Des d'algun llibre
 no escrit encara hi ha
 algú que em crida

Miro en tus ojos
 caballito del diablo
 montes lejanos

martes, 27 de enero de 2015

Retrobament


 Vaig arribar davant la casa. Passava sovint per aquell lloc i mai gosava a fer el pas per entrar-hi.
 Aquell dia sí. Vaig aixecar el picaporta i quant anava a deixar-lo anar, hem sorprengueren uns anagrames que estaven esculpits sobre la ma de metall que apressava amb força una bola del mateix material. 
Eren dues mitges esferes fetes en proporció a la base que les sustentava. Una era una pilota de futbol i l’altra el símbol del Yin Yang sabeu el que vull dir? , doncs sí, aquella rodona partida en dues parts, de diferent color, i a dintre de cada una d’elles una circumferència petita amb el color oposat a la del seu continent. Vaig colpejar fort la porta amb la mà que agafava la bola. Qui ets? ... Sóc jo el Ros, res, ni cas, la porta no s’obrí, segon intent Toc Toc... Qui ets?.... Sóc jo el Ros i així una i una altra vegada, fins que vaig dir ... Sóc Tu el Fifo.
 Ros !, però quina alegria hem dons -va dir el meu amic- passa, passa, quan de temps sense saber res de tu. 
 Doncs sí, massa, però de cop sents la necessitat de veure i recordar amb els vells amics i quelcom mes, coses d’antuvi li vaig dir, entens oi?. Potser la solitud? O el intenten de retrobar, atrapar, retenir, mitjança la conversa, trossos de vida que el record ja els ofereix una mica difusos, tant que hi ha cops que penso que son imaginacions meves.
Si, si, dius que a tu et passa el mateix? Recordes al Josep ? el veus últimament? De tard en tard però el veus, Ho reconec soc una mica deixat per els amics. Mira que recordo al Josep. I també les seves histories, que mai he sabut si eren del tot certes. Les contava en tanta convicció, que crec que ell mateix se les creia; quan les explicava, les vivia. 
Tu també vas ser un gran comptador de faules. O eren veritats, que per una mica de gelosia nos ens volíem creure? T’agrairia que sols sigui una, avui desvetllis el meu dubte. Saps quina vull dir? Si home, la que quan jugaves a futbol..... que o deixes per mes tard? d’acord, tens raó, ara toca parlar de mi i del Josep.
 Ros no t’oblides de ningú ? i del J. J. , que s'ha fet d'ell ? . Recorda que va ser el primer de l’historia, mes curta que les nostres es cert, però sense ell i les seves vivències nosaltres tres no tindríem raó d’existir. En el fons som la seva imatge canviada per el temps, i per les nostres histories personals. Histories que de alguna o altra manera sempre ens han lligat. 
Passa el temps però surten les imatges d’un record que fa que per un instant deixem de ser quatre i passem a se un. Quin?. Tens raó Fifo, hi ha un lligam que ve de lluny, de temps passats. Un lligam que nosaltres no recordem però que el va iniciar el J.J. quan va nàixer.
 Quan de temps deu fer d’això? Tan si val, J.J. va néixer, i el lligam també, i es va anar poc a poc conformant, tot, i que nosaltres encara no existíem. El tenim quasi oblidat, fa tant de temps. però ara entre tots hem de fer un esforç de memòria i intentar rescabalar part de la seva historia, que també ens pertany, també es nostra. 

Josep - Ros- Fifo.

lunes, 26 de enero de 2015

Haikus foscos (Poemari Haikus Tankas i Colors)


Haikus foscos

 Ahir va fer fred
Avui fa ventolera
Jo tinc el cor ressec.

 Seixanta vuit anys
 Sis més vuit catorze,
cinc Final d’etapa.

 Cinc més set més cinc
 sumen disset que són vuit.
 Haiku, infinit.

 Unitat, la llum
 Dualitat, el mirall 
Trinitat, Vida.

En el temps perduts 
amb ales abatudes.
 Som homes àngels.

 Podent ser-ho Tot
 va voler ser quelcom més.
 S’ha quedat amb res

Fifo - Josep Lleixà 
Poemari.Aikus Tankas i Colors

domingo, 25 de enero de 2015

J.J. La boira no deixa passar el sol


Primers records confusos, embolcallats d’una boira espessa. Records que han estat alimentats en el pas dels anys per la gent que ho explicava. Son tots meus?.
 Em recordo de dos anys, agafat a la barana del balcó, plorant com cada dia i cada nit. Tothom ja estava acostumat, menys una veïna que de quan s’emprenyava i em recriminava la meva actitud. Aquells dia fa fer el mateix: “xiquet mira que n’ets de “ploròn”, no et fa vergonya tan gran?”. 
  Jo no se si va ser el to de veu que va emprà , o que em va agafar en un moment de reflexió, el cert es que li vaig dir : Això s’ha acabat ja no ploraré mes. 
Si, si, diuen que vaig ser jo el que va prendre aquesta transcendental decisió. Evidentment desprès he plorat. Però per algun motiu justificat. I si algun cop ja mes gran, he necessitat plorar sense motiu, (això també passa) doncs com tinc una gran imaginació me posat en el paper convenient, i sense necessitat de ceba, l’aigua salada a regalimant galtes baix.
 Un altre record també com el primer i a la mateixa època. Dies d’estiu a la porta de la ferreria del iaio Pepito, un home polifacètic que ferrava amb la mateixa mestria un assa, com dirigia la banda de música del poble.
Un cossi amb aigua a una temperatura ideal gracies al sol de migdia, i jo gaudint del bany i el iaio, cofoi de poder presumir d’un net que com tots els nens d’aquesta edat criden l’atenció. Però clar jo era el seu, els seu net,! i ja no plorava!.
 Desprès d’aquets records, una cortina espessa que no puc traspassar, com si un temps concret no es existit, un temps tan fosc, que ni la foscor recordo. 
No se quan va durar . De segur va ser una reacció voluntària, per esborrar fets, coses, que el meu cap de nen petit, i tant petit, no entenia i només d’intentar esbrinar em produïa esgarrifances. 
Diuen que van ser temps de turbulències, familiars. El vent bufava fort porta'n mals auguris, i la tempesta va esclatar. Jo J.J. amb dos anys i la meva germana amb set. 
Al cossi no me i van posar mai mes. 
En quan a la promesa feta de no plorar la vaig complir, es veu que quan la vaig fer, per el meu confós cap ja s’estava encenen una petita veu de alarma, que em preparava per ser fort.
 Després passat el temps, he plorat intentant recordar l’oblit?. Doncs si. Però he tingut la sort de compartir aquestes angoixes, primer amb el Josep, desprès amb el Ros i també amb el Fifo, I ells, entre si, entre uns i els altres, de segur que s’han intentat ajudar, repartint aquests dubtes, segons el moment i la força de cadascú, per fer-los mes suportables. 

José Julián – Josep – El Ros – Fifo . ( Diferents époques, el mateix cor)

Desig satisfet,


Haiku

 Desig satisfet,
guspires de plaer, foc, 
brasa que crema. 

 Fifo – Josep Lleixà

jueves, 22 de enero de 2015

Haikus de capvespre


Haikus de capvespre 

 Sol que enlluerna 
quan a l'horitzó es fon.
 És un comiat trist. 

Volen els núvols
 deixant dibuixos al cel.
 He vist ta cara.

 Fuig del temps ventós
 apropant-te als sospirs. 
Seguiràs en peu

 Matí de boira
 camps gelats per la gebra
. La vaca muga.

 El sol ha sortit 
Els ocells canten cofois.
 Risc per les furgues.

 Ametller florit 
la natura es guarneix. 
Promesa de fruit.

 L’ombra de l’arbre
 Protegeix al caminant.
 Quan es corcarà?

 Bufa fort el vent
 s’emporta teranyines 
 del meu cap confús.

Fifo - Josep Lleixà
Del poemari Haikus Tankas i Colors

lunes, 19 de enero de 2015

Presentació del llibre a la tardor poemes

Presentació del llibre 'A la tardor... poemes' de Josep Lleixà a la . Programa: Podcast de Sònia Ferrer. Canal: Sònia Ferrer. Tiempo: 47:36. Subido 20/03 a las 21:49:39 2942940

Aikus d’enamorat


Haikus d’enamorat
 (Els quatre elements) 

 Raig de sol lluent 
fa la rosada fulgent.
 Com tu pel matí. 

 Ets com un sospir. 
Com brisa delicada
 que acarona. 

 Ets terra fèrtil 
on el sembrat sempre creix 
amb l’adob d’amor.

 Ets com doll de font 
d’on brolla l’aigua fresca 
 que calma ma set. 

Fifo - Josep Lleixà
Del poemari Haikus Tankas I Colors

domingo, 18 de enero de 2015

Homenatge a Sebastià Juan Arbó


Homenatge a Sebastià Juan Arbó
 (Sant Carles de la Ràpita , 1902 - Barcelona, 1984) 
Sebastià Juan Arbó és l'escriptor català més reconegut de la comarca del Montsià. 
Neix el 28 d'octubre de 1902 a Sant Carles de la Ràpita, traslladant-se als vuit anys a viure a Amposta amb els seus pares pagesos.

 Fragments de la novel·la: Terres de l'Ebre (1932) 

Hi havia les muntanyes clares i els camps verds i el riu; hi havia l'horitzó obert i serè de la matinada; la línia de minsos turonets, el poble, el pont, el campanar; la banda local que passava tocant pels carrers, amb els músics uniformats; els infants que jugaven per les places; les anades i vingudes de la gent, les rialles, l'alta cridadissa.. Els ànecs salvatges volaven arran de les llacunes, quietes com miralls, i cercaven refugi en l'espessor de les jonqueres.
 Els pit-roigs, que es gronxaven voluptosament dalt de les canyes vincladisses, callaren esporuguits i volaren cap a l'espessor; les granotes, que s'estaven sobre la humida molsa, es llançaren a salts cap als bassals.
Les petites llacunes insalubres, els bassals, s'estenien als seus peus fins al mar, en una extensió inabastable, amagada gairebé totalment sota el verd clar dels senillars, amb petites illes, obertes ací i allà, de terres salobres on creixien en espesses mates els sosars. 
 Preparaven les terres d'arròs; arrencaven als prats les primers hortes, segaven la boga que creixia lliurement pels pantanars, i posats pels bruts desaigües, treballaven de sol a sol en llur neteja amb l'aigua fins a la trinxa.
 L'Ebre s'esmunyia calladament arran de les roques i copiava en l'espill de les seves aigües tranquil.les el poblet silenciós i mort sobre les roques, tan silenciós i mort com aquell que es reflectia al riu.
 Allà baix, prop de l'Encanyissada, ell posseïa unes terres ermes, les quals ja començaven a estar en condicions d'entrar en conreu. Requerien bon esforç i molt de treball, era cert, però ell era fort i treballador i dels pocs que ho podien empendre. En pocs dies quedà llesta la primera i principal feina, i la barraca, amb la seva coberta de doble vessant, revestida de fang tendre, s'aixecà airosa entre la verdor dels senillars.
 Al fons es dreçaven les altes serralades de Caro, que, amb el Montsià a un costat i a l'altre les serres de cardó i els cims llunyans del Montsant, encloïen la plana de l'Ebre en un cercle immens i desigual, obert com un ample mirador cap a Llevant. 
 Allà dalt, a Amposta, encara es conservava el record d'una nit d'hivern que les feres, aquissades per la fam, arribaren a les mateixes portes del poble. 
 Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara fins a la mar; a la part oposada, la verdor dels conreus havia envaït ja tota la ribera. 
 Una ampla extensió inabastable, una immensa planúria inundada de llum, sembrada aquí i allà de casetes emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on passava la carretera. 
Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs altes xemeneies. 
Tota la vall era avui un murmuri d'aigües corrents: inundaven els quadres, es difonien per les hortes fent prosperar els sembrats i aixecaven pertot arreu reverberacions de sol entre els xops. 
Era dissabte, i allí, en aquell indret, Amposta devia bullir amb els preparatius.
 Les festes duraven tota una setmana; avui, la vespra, es corria el bou capllaçat, i tots els camperols desemparaven ja els treballs per prendre part en la diversió. Feia por que no aboquessin el poble dintre el riu de tant posar-se en aquella banda, sobretot al moment en què cessava la música i s'anunciava el començ de les proves. 
El camp dormia encara enfonsat en una incerta penombra, dintre la qual surava tot en imatges imprecises. 
 Dels arrossars es desprenia un hàlit tebi i feixuc amb una forta olor de fang, de plantes podrides, de terra amarada de rosada nocturna. 
Sobre el riu, a la dreta, surava una tènue boirina blanca, com adormida sobre el corrent. Els canyars s'aixecaven en masses compactes a la vora de les sèquies; els arbres reposaven en una plena quietud. Ni un alè de brisa no agitava les branques i tot estava submergit en una calma profunda.
 Un pit-roig invisible començava el seu cant damunt de les llacunes, en la calma infinita, dos ànecs salvatges volaven peresosament. Passaren el pont enlairat amb fortes rampes a banda i banda, la primera de les quals feia capçar amb violència l'ase. En la pau del matí l'ampla faixa d'aigües condormides fluïa quasi imperceptiblement.
 L'Ebre, tranquil, assossegat, fatigat de paisatges i de llum, després de travessar tantes terres i alegrar tantes poblacions, s'acostava a la mar.
 Bandades de gavines s'abatien en cercle sobre la quietud de les aigües; les fregaven a penes amb el bec i les ales i s'aixecaven rabents en una confusa xiscladissa i un ràpid tremolor d'ales, que brillaven al sol.
 En aquell moment, per la mateixa banda oposada, pujava un llagut a la sirga, i en la calma les veus dels tripulants arribaven clares fins allí relliscant sobre les aigües. 
La tensió de la corda inclinava el pla al capdamunt del qual anava fixada, i l'animal corria invisible darrera d'aquell abaltiment de fulles que s'escorria al llarg del canyar amb una dolcíssima remor de vent. 
Des dels sembrats, a banda i banda de la carretera, les aloses matineres aixecaven el vol devers la llum. Als àlbers frondosos de la vora del riu un rossinyol desgranava el seu cant solitari dominant la confusa xerradissa dels pardals.
 Més amunt encara de les teulades, l'alegre toc de les campanes percudí en aquell instant l'aire assossegat i s'estengué per la pau de les riberes com una veu de joia que pregonés pertot arreu el començ de les festes.
 Sobre la línia irregular dels edificis, les fàbriques d'arròs aixecaven llurs xemeneies adormides, sobrepassant l'alçada de les serres; i, un xic cap a la dreta, el campanar perfilava la seva airosa cúpula, amb la fletxa al capdamunt fixada en la direcció de l'últim vent. Travessaren la plaça a la vora del riu, ombrejada de plàtans coputs, amb l'àlber centenari a un costa i la sòlida barana de pedra, on s'asseien els vells a l'ombra i on parlaven dels temps passats.

Haiku explicat


Haiku explicat

 Regressió, passat,
 trobada dolorosa,
 alliberament. 

Tornada enrere i molta foscor
 Tant és el neguit, que tinc por
 por de no encertar el camí
por a la resposta que ja roman dins de mi.

 Vaig tirant del fil de la madeixa del passat 
aquest surt de diferents colors tintat
 colors d’indiferència, de crits que deixen el cor nafrat 
 de fingiments, de prohibicions, de desamor
 colors de dolors d’infantesa ,massa dolors. 
 Massa llarg el fil , massa colors.

 Retrets escopits cara a cara. 
Ho he dit fort, cridant enutjat.
 De vosaltres depèn seguir en aquest infern
 jo sols he vingut a alleugerir el meu patiment. 

He escopit un cop i un altre cop 
 la rancúnia de molt temps acumulada 
Sí, sí, em vareu fer mal, molt mal! 
jo fins ara no us culpava.

 He baixat fins l’avern a buscar-vos, 
 he passat molt de temps per trobar-vos,
 Però a la fi, ja trobats m’he desfet de la llosa, 
que tenia la meva ànima traspassada i closa. 

Fifo - Josep Lleixà 
Poemari Haikus Tankas i Colors

Tanka de la transformació -


Tanka de la transformació 

 Pedres rodolant
 que baixen per la riba
 del riu, fent-se mal.
 L’aigua les vol transformar 
 com tu riu, a mi pedra. 

Fifo - Josep Lleixà  
Poemari Haikus Tankas i Colors

sábado, 17 de enero de 2015

Miquel m'has perdut el pont


Miquel m'has perdut el pont 

 Hi ha histories inversemblants però certes. Aquest fet el vaig viure de primera ma ja fa uns anys, ara remenant calaixos l'he recuperat i m'ha fet gracia recordar-ho . Es un petit homenatge als principals actors de la mateixa. M'agradaria saber explicar-ho en un pla seriós però no em creuríeu i si ho faig en plan de broma, mancarà l'espurna d'enginy per fer-vos somriure. Jo explico: 
Principals actors, la Maria i Miquel. Escenari la consulta d'un dentista.
 Altres actors el dentista, la infermera, i uns personatges que esperaven passar consulta. 
Un capellà de l'antiga escola, o sigui amb sotana botonada fins el coll. 
Un cec acompanyat per un gos de companyia. Un iaio que ensenyava l'única dent que li quedava amb mirada burleta una jovenets acompanyant de iaio i un guàrdia municipal que aprofitava per fer-se una revisió.
 Tots preparats per la consulta amb la dentadura postica a la mà. Van establir una conversa , allò semblava la Torre de Babel parlaven i no s'entenien. El capellà donant consells de moralitat a la noia que no anava vestida massa "recatada". Però com al mossèn degut a la manca de dents no elaborava be el discurs (Se li escapava l'aire) ningú li fotia cas, evidentment la noia que junt amb el Miquel eren els únics que portaven dentadura es pixaven de riure. 
 La maria com va veure que la conversa es calenta-va li va donar pròtesis al Miquel. Hi ha que dir que el Miquel era i es un xic despistat. 
 A la conversa es va afegir el iaio de la noia defensant-la, ve, dient frases incongruents (se li escapava l'aire). 
 El mossèn cada cop mes emprenyat ja que no entenia el arguments del iaio, com el iaio tampoc els seus.
 El Miquel aliè a tot aquell sarau al costat de la Maria sent depositari d'un petit envol-tori que era el pont de la dentadura. La Maria presagiant turmenta. 
 Amb això el cec que pren part de la batalla dialèctica i diu: Segons el meu punt de vista , no va poder dir res mes. Tots sense dents i rient l'ocurrència del bon home.
 Resultat es va emprenyar i cridant com un boix, deia que d'ell no se'n reia ningú i menys el clero. 
Al iaio li tremolava la dent d'excitat, la infermera i el metge varen sortir a calmar l'enrenou, el gos va prendre partir pel seu amo i va fer pujar el to de la gresca , tots drets.
 Va haver un moment de confusió, el mossèn es va trepitjar la sotana i va caure al terra el cec seguint al seu gos també, el iaio rient com un foll amb la seva dent única 
 El guàrdia municipal en un intent de posar ordre, bufava el xiulet però se li escapava el vent i la força i allò no sonava, El iaio seguia rient amb el ulls fira d'òrbita. 
La noia esglaiada. El mossèn demanant ajut al meu amic per aixecar-se.
 La Maria no entenia res. Miquel on esta el meu pont? Que dius? Amb el combat de lluita lliure tots havien perdut les pròtesis que portaven a les mans. Totes estaven al terra en un espai reduït , però mesclades. 
 El iaio va començara a provar-se-les , cap li anava be, no podia encabir la dent solitària. 
El cec a palpentes pel tacte buscant solució. El capella la va trobar, el municipal va fer un intercanvi amb el iaio.
 I el pont de la Maria ? El gos que ja no estava atemorit, juganer se'l va tragar. Miquel on està el meu pont? jajajaja

 Fifo – Josep Lleixà 18-1-2014

viernes, 16 de enero de 2015

L'olivera


l'olivera

 Entre cents d'oliveres, ja estaves, 
 no m'havia fixat mai amb tu.

 Passejant, cobejant somnis impossibles
 aquells que la realitat allunya 
 com núvols emportats pel vent del sud, 
una rama juganera em va fregar la cara 
i una oliva , negra, tersa, brillant, lasciva 
va convidar-me a mossegar-la 
vaig fer-ho pensant amb tu.

Em vaig enamorar 

 Olivera arrelada a la terra com tu. 
Arrels profundes, que la saó vivifica, 
soca amb escorça aspra per protegir-se 
dels embats del vent furient de la passió.

 Ramatge frondós, de color canviant, 
segons el vent i els meus somnis. 
que ofereix un futur de fruits abundós
 convertint l'oliva amarga de l'oblit
 en un raig de llum i cant d'esperança.

 M'has enamorat. 

Fifo - Josep Lleixà 16-1-2014

sábado, 10 de enero de 2015

RECORDANT A GARCIA LORCA (Amb molt de respecte)


RECORDANT A GARCIA LORCA (Amb molt de respecte) 
 Tinc por de perdre la meravella dels teus ulls d'estàtua, 
i l'accent. que de nit em posa en la galta la solitària rosa del teu alé.
 Tinc pena de ser en aquesta vora tronc sense branques, 
i el que més em dol és no tindre la flor, polpa o argila,
 per al cuc del meu patiment.

 Si tu ets el tresor ocult meu, 
si ets la meva creu i el meu dolor mullat, 
si sóc el gos del teu senyoriu,
 no em deixes perdre el que he guanyat
 I decora les aigües del teu riu
 amb fulles de la meva tardor alienada

RECORDANT A GARCIA LORCA (Amb molt de respecte)
Vint-i-quatre galtades vint-i-cinc galtades; 
després, la meva mare, a la nit em posarà un paper de plata. 
Guàrdia civil caminera, doneu-me uns glopets d'aigua.
 Aigua amb peixos i vaixells.
 aigua, aigua, aigua, aigua. 
Ai, sargent dels civils que estàs dalt en la teva sala!
 No hi haurà mocadors de seda per a netejar-me la cara! ,

Rellegint em trobo amb alguna perla com aquesta


Com més va passant el temps i em vaig fen gran, m'emprenyo perquè moltes de les coses que m'agradaria gaudir – i podria assaborir - , per una raó o altra em són prohibides o inaccessibles. Com veig que aquesta dinàmica ja no te aturador i com crec en el Karma i la reencarnació, em pregunto que tot aquest temps sense profit que encara em queda, es en detriment del nou jove que hi ha a dins meu, - que soc jo – que esta veient que al començar aquesta nova vida per poder refer-se i aprofitar aquest moments no viscuts s'endarreriran, tan, com el vell continue malvivint Resumint, jo mateix em faig la punyeta.

Fifo - Josep Lleixà

miércoles, 7 de enero de 2015

Somnis - Poemari Quatre estacions


Somnis 

M'agrada entrar en el mon dels somnis
 on visc una ficció , o no,
 semblant a la realitat. 
És cert el que visc quan somnio,
 o el que somnio despert?

 Tan en un cas com l'altre
 hi ha situacions inversemblants.
 Mons de difícil comprensió, 
 somnis que et fan viure plaers impensats,
 que mai has viscut ni somniat.
 Malsons quan em desperto exaltat,
 I palpejant els llençols mullats
 busco i no et trobo,
 ha sigut un somni o realitat?

 Apago la llum, 
m'arrauleixo inquiet,
 tanco el ulls
 no vull continuar despert.

 Se que el proper somni tornaràs. 

Fifo - Josep Lleixà

lunes, 5 de enero de 2015

El dia de la marmota del Fifo


El dia de la marmota del Fifo 

 Cada dia al llevar-me del llit i començar el matí al quarto de bany, tinc la sensació de que els actes son repetitiu, no se si es ahir , avui o demà . Tinc la sensació de estar atrapat en el temps, com si el temps s'hagués aturat, cada dia faig els mateixos rituals.
 La mirada complaent que em torna l'espill donant-me el bon dia. (És agraït)
 La sensació de benestar que em produeix la tovallola aspra, quan me la refrego per tot el cos. (Beneïda sigui)
 L'emprenyament que agafo amb la bàscula de bany perquè sempre marca uns quilos demés (La canviaré). Hi ha una cosa que em fa baixar del núvol de la incredulitat. En el temps que espero que l'aigua de la dutxa ragi a la temperatura adequada, cada dia començo a tara-llegar una cançó diferent.
 Canto i ric (no soc ric però canto) ric amb l'esperança d'un nou dia, que serà tant diferent del d'ahir como jo vulgui.
 Bon dia. 

 Fifo – Josep Lleixà 5-1-2015.

domingo, 4 de enero de 2015

Un Mestre Alex Pausides


(Poemas escollits del llibre inédit Perro mundo)   
Alex Pausides

 Bitácora 
 
Todo comienza el día que el mundo acaba
 Las aves que alguna vez cantaron serenas en los árboles de enfrente
comienzan a emigrar
 Los días se acortan imperceptibles
 y el agua gris de los crepúsculos
 cede el paso a una noche que apenas llega
 y es ya el misterio en las ventanas
 No sé si han sentido esa falta de aire que turba el equilibrio,
 ese temblor en los músculos 
El corazón queda exactamente en el abdomen
 Uno debe estar listo para enfrentar ese viento del sur
 que trae la ausencia 
Rotas las amarras debe uno bajar de las naves simplemente .
 Quemar las naves, un desastre si tus pies no tocaron a fondo el continente
 Fino y frágil fracaso en las manos flacas de la suerte
 Bueno es hacerse a la mar detrás del cataclismo
 Recoger del sargazo las ruinas,  las fosforescencias ilesas
 No detenerse a mirar los peces muertos
 Aconsejable asir las algas dislocadas, los hipocampos truncos
 Da coraje alzar las criaturas que rompió la tempestad
 y no mirar al azul: que te da vértigos
 No otear las estrellas
 No tocar el cuerpo del viento, ese cómplice hipócrita
 No mirar hacia atrás:
 las sirenas son bellas inquietante la espuma de las islas 
Ah pero yo ordeno el delirio promulgo el horizonte sin límites 
Indico al escándalo de las islas qué fondos necesitan mis naos
 Y nada de alisios Nada de música de mar
 Exijo catástrofes Rones que intenten echar bruma en mi paso
 Magias que me abran de nuevo a la inocencia 
Blancos caballos de furia que hollen la piel  con sus cascos más duros
 ¿A ver qué mínimo dios podría doblegarme? 
Vientos, vientos,
 tomen en mi pómulo el grano fabuloso del maizal de mi sangre
Que la luz enferma no me alumbre  Ni me ampare la sombra
 Yo anunciaré los caminos las buenas nuevas que anoche trajo el verano 
Yo traeré a la mesa las viandas más finas 
Yo alzaré en los dedos el trofeo antiguo de la risa 
Y estoy seguro será hermoso

Alex Pausides

Un petit homenatge al meu gran amic Pierre Bernet,


Vaig voler i no vaig poder

 Si la llum s'apaga en algun lloc
 en un altre il·luminaran les ombres.

 Quan el seny perd els estreps
 un boig pinta sorprenents gira-sols.
 El dia comença i acaba
 com neix i mor la vida.

 Qui a hores d'ara creu en un mar infinit 
qui després d'escoltar Oda a l'alegria
 dubta de la sensibilitat auditiva d'un sord 
que Lennon o el Che no estiguin vius
 i Crist no hagi ressuscitat
 en un racó d'Amèrica Llatina?

 Aquest havia de ser un poema d'amor
 almenys va ser la intenció del qui escriu
 però la nit ............. el seu silenci
van portar altres coses.

Pierre Bernet

Cuentos de ISE (Ise Monogatari)


Cuentos de ISE
 (Ise Monogatari)

 Sin levantarme
 ni dormir toda la noche
 yo pasé.
 La lluvia es natural en primavera,
 mas, desconcertado, mirándola quedo.

 Si me amarais 
en ruinosa choza
dormirias conmigo 
aun cuando por tapiz
 nuestras mangas solo tuviéramos.

 La luna no es la misma.
 La primavera no es ya 
la primavera de ayer. 
Solament yo
 no cambié,

sábado, 3 de enero de 2015

Entrevista demanant feina

Soc el Josep i tinc 71 anys, com pot veure ple d'energia i encara de bon veure, treballo Al Bagdad de Barcelona.
 He de dir que he arrastrat durant anys un trauma des de un temps ja superat.
 De jove -divuit, vint anys – més d'un cop em faig sentir dir “pixa freda” “pixa fluixa” i no s'avia el perquè d'aquestos qualificatius. Anava al urinaris públics subterranis de plaça Catalunya a fer les meves miccions, si si, allí on s'instal·laven urinari si, urinari no, els tafaners “bujarrons” - per cert tenien una estratègia molt bona, deixaven buits només uns llocs, per tant no havia intimitat - Doncs allí cada un d'ells al seu lloc de guaita es passaven tot el dia inspeccionant les mides dels que anàvem a buidar la bufeta, o a canviar l'aigua de les olives com es diu d'una forma col·loquial.
 Es veu que em tenien fixat, perquè jo notava moviments estranys, canvi sobtat de l'usuari veí i un somriure al principi seguit d'un esclafit de riallades, i els seus ulls anegats de llàgrimes de tant riure, jo no entenia res i marxava confús fins que un dia em vaig armar de valor i li vaig preguntar al veí de que anava tanta conya. 
Ell sense deixar de riure em va dir “però que ens vols impressionar amb la mida del que portes entrecames?, fes teu mirar això, intenta allargar-la d'altra manera no et menjaràs mai un rosco. 
Vaig caure de la figuera i de cop se'm fa fer la llum després de tants anys de foscor. Podria dir que vaig passar una època de mancança, una de normalitat, i la d'ara esplendorosa, satisfet. Llastima que els urinaris de Plaça Catalunya han desaparegut, veuríem qui riu ara!!! En primer espectacle en que vaig participar al Bagdad, érem tres els integrants del grup, una noia de molt bon veure un nan, si, si un nan – per cert molt ben dotat - i jo que sortia a fer el complement,. Es a dir el públic comparava l'eina del nan i la meva i es fotia un fart de riure, cosa que m'emprenyava molt però havia que treballar.
 El número era aquell en que la noia aixecava al nan que estava en pilota picada – tots tres utilitzàvem aquest uniforme – per sobre del seu cap com si sigues un porro , i ell deia : “A que parezco un botijo” jo passava molta vergonya però el número va tenir molt d'èxit. 
Al final em van deixar sol, la noia es va enamorar del nan i un bon dia van desaparèixer i jo vaig tindre que muntar un altre número.
 La seva marca comercialitza productes per sol-ventar problemes de llargada de penis, i d'una satisfactòria erecció que jo he provat. Aquests productes els necessito pel meu treball i funcionen.
 Tinc un número porno al Bagdad. Al principi em trobava insegur al escenari per la mida de la meva eina de treball, vaig estar a punt de canviar-li el número al company que aixecava pes amb la seva . Gracies al seu aparell, el problema de la llargada ja està resolt. . En quan el tema de l'erecció, fem dos espectacles diaris amb les conseqüències al final del número que podeu imaginar. 
He de reconèixer que l'edat també es un handicap que amb les pastilles supero en escreix. 
Els compradors volen veure resultats, els meus possibles clients son els espectadors que tarde i nit veuen que no teoritzo, els hi faig una demostració practica. Mes convincent que això no i ha res.
 Passaré per les taules, deixaré una targeta meva amb una descripció dels productes i espero rebre moltes trucades.

 Fifo - Josep Lleixà

Compartin preguntes


Amiga: 
Vull imaginar, que de la mateixa manera que les persones tenim un nivell cultural diferent,(sigui en la disciplina que sigui) i per tant interrelacionar els nostres coneixements no és fàcil, perquè partim d’una realitat, que sempre es diferent a la del altres, en el pla de la consciència succeeixi el mateix. 
Hi ha éssers que han evolucionat més que altres a causa de diferents factors, vivències personals, problemes de salut ( que també ajuden a créixer) entorn familiar etc. Això fa al meu entendre , que hi hagin éssers amb diferents nivells de consciència, (ni millors ni pitjors) que entenen la vida en totes les seves expressions en funció de l'Estadi en què es troben.
 A partir d’aquí cada un "viu" la seva vida, que fa que la majoria de les vegades, no participi dels interessos que tan obvis semblen a gent sensible com tu. Un peto afectuós . Lao Tse- Fifo