Translate

domingo, 11 de abril de 2021

Pare de tots i de tot

 Pare de tots i de Tot

Estiguis on estiguis

Sigui el que sigui el teu nom

Fes que no sigui anomenat en va, 

 no permitis és facin injustícies apropiant-se del teu nom innombrable

Ajuda'ns a fer un món millor

No lliberis els camins de pedres que són obstacles, 

els hem de transitar sols

A tot cas si caiem en la nit fosca

No ens perdonis si no perdonem. 

Posa al nostre abast poetes i poesia, 

Que ens ajudin a recuperar la llum, 

amb paraules sortides del cor. 



viernes, 9 de abril de 2021

Parlar amb les flors


 Vull parlar amb les flors


Ara en la meva solitud forçada, vull parlar amb les flors.                                                                          Elles em diuen que estic foll, 

doncs després de tant de temps de tenir-les oblidades, 

no entendré el seu llenguatge.


Em diuen que agraeixen les paraules

però que hi han moltes maneres d'estimar. 


Mirar-les amb tendresa

acariciar-les com es fa a un amant

bufar suaument les seves fulles

per espargir la rosada matinera 

i ajudar-les a començar el dia radiant.


Estic coneixen especies del bosc

en les que mai havia reparat.

Hi han flors de tots colors 

i totes volen ser amigues.


Les d'un rogle de lliris es barallen per fer-se notar,

criden s'esvaloten tots ells volen parlar.


En hi han unes de color grog, 

una d'elles mig pansida 

que em diu que per elles la vida

es morir i tornar a començar.


Unes humils de color violeta 

menudes, però amb molta i gran saviesa 

em, fan aquesta reflexió, 

després d'un final sempre hi ha un principi,

ara estem a punt del final. 


Els mòbils desapareixeran, 

també els ordinadors,

i us queixa-reu avorrits

sense, programes de la televisió,

l'únic  que quedara d'aquesta dissortada historia

es l'aroma nostra, 

la de les flors.


 Ah! tindrem que començar al principi,

 a fer foc fregant llenya seca  i branquillons.

Res haurà canviat. 


Fifo – Josep Lleixà

martes, 30 de marzo de 2021

Poema de Jesús M. Stapper trsdüky per Josep Lleixa

 NOTICIA

traducen mi poema al catalán


Mi poema ESPEJOS ROTOS NO CONTARAN LO NUESTRO traducido al catalán por el escritor barcelonés: Josep Lleixá Fernández.

Pronto publicado en Barcelona.


Aqui entrego para su lectura, las dos versiones: catalán y castellano.


MIRALLS TRENCATS NO RELATARAN LO NOSTRE

Elegia surrealista a Dennis: màgica silueta


Cafeteria en les altures del centre comercial ...

Darrere els finestrals:

la ciutat alegre ... el soroll passejant,

l'oreneta extraviada,

una cançó de rock en la meva memòria,

el clàxon ronc del cotxe estrellat.

Vas arribar voluptuosa, amb la teva minifaldilla:

tornejades cames

natges d'astre sol

en els teus pits el prodigi d'un cel inèdit

la teva cara: meravellós retrat de deessa antiga.

Dona morena excitant ... perill infinit

sorgida de la terra roja

sendera del riu gran amb nom de dona bíblica

la teva terra: el lloc de la xafogor ...

la teva suor a les galtes: una manta de petroli.

Senyora virtuosa i singular i dolça, amb marit anònim.

Enginyera química: converteixes en delícia del paladar l’alfàbrega.

El pintor de somnis, en collage de nervis

a punt d'inaugurar la seva exposició

única idea vaga: parlar del les seves creacions.

-Vendre’t una obra-.

Les nostres mirades, el cafè, les emocions,

les meves pors,

a la fi ... les paraules teves.

I el teu somriure ... el neguit al meu pit.

Ignores que a l'instant vaig instal·lar als teus mugrons

dos gelats de gerds. Vaig llepar essències.

Vas preguntar pels meus madrigals ... i les meves novel·les.

-Soc el `peta que per a tu no té versos,

només lliurament ardent, tinc fam de la teva carn,

t’ofereixo la meva infernal passió, res pulcre,

crearem la nostra història, -vaig respondre il·lús.

Vaig estar a punt del col·lapse i esfondrament total.

El teu comportament inquiet i trist

la mirada inquisitiva,

-Què tens per assolir-ho?

-Un petó que per vida ens  habiti.

Saps, el pretès guarda un altar il·luminat

perdura angelical el: clímax d'un somni!

Una hora, aquí asseguts ...

Tot ho vaig viure amb tu:

Barcelona freda a la matinada de tardor,

Avinguda de Gaudí, la gerra de sangria: calenta.

Habitació mediterrània, sis del matí,

ebris de vi i d'insomni

la meva llengua exploradora va resseguir els teus porus

es va emmirallar en les teves comissures ... invasió completa.

Vas ser la bomba atòmica que va esclatar en secret.

Vaig guardar els teus esbufecs i els teus gestos en cofre de silenci.

No tinc principis, sense volanderes morals, soc lliure.

No sé, a més de ofesa amb l'artista ximple,

 Què vas fer?

Potser inquieta, segons les teves cuixes, vas patir com jo.

Excepte ... la seguretat compartida:

¡Miralls trencats no relataran lo nostre!


ESPEJOS ROTOS NO CONTARÁN LO NUESTRO

Elegía surreal a Dennis: mágica silueta


Cafetería en las alturas del centro comercial…

Allende los ventanales:

la ciudad alegre… el ruido transeúnte,

la golondrina extraviada,

una canción de rock en mi memoria, 

el claxon ronco del auto estrellado.

Llegaste voluptuosa, tu minifalda:

torneadas piernas

nalgas de astro sol

en tus senos el prodigio de un cielo inédito

tu cara: fino retrato de diosa antigua.

Dama trigueña… peligro infinito

germinaste de la tierra bermeja

senda del río grande con nombre de mujer bíblica

tu tierra: el lugar del bochorno…

tu sudor en las mejillas: una manta de petróleo.

Señora virtuosa y singular y dulce,

con marido anónimo.

Ingeniera química: conviertes en gourmet la albahaca.

El pintor de sueños, en collage de nervios

a punto de inaugurar su exposición

única idea vaga: hablar de sus ¡portales!

-venderte una obra-.

Nuestras miradas, el café, las emociones,

los miedos míos,

Al fin… las palabras tuyas.

Y tu sonrisa… el desastre en mi pecho.

Ignoras que al instante instalé en tus pezones

dos helados de frambuesa. Lamí esencias.

Preguntaste por mis madrigales… y mis novelas.

-Soy el vate que para ti no tiene versos,

sólo entrega ardiente, poseo hambre de tu carne,

te ofrendo mi infernal pasión, nada pulcro,

fundaremos nuestra historia, -respondí iluso.

Fui colapso y derrumbe total.

Tu performance inquieta y triste

la mirada inquisitiva,

-¿Que tienes para lograrlo?

-Un beso que perenne nos habite.

Lo pretendido guarda un altar iluminado

perdura angelical el: ¡clímax de un sueño!

Una hora, ahí sentados…

Todo lo viví contigo:

Barcelona fría en madrugada otoño, 

calle de Gaudí, la jarra de sangría: caliente.

Habitación mediterránea, seis de la mañana,

ebrios de vino y desvelo,

mi lengua exploradora sumó tus poros,

esculcó tus comisuras… invasión completa.

Fuiste la bomba atómica que estalló en secreto.

Guardé tus jadeos y tus gestos en cofre de silencio.

No tengo principios, sin arandelas morales, soy libre.

No sé, además de ofendida con el artista tonto,

¿qué hiciste?

Quizás inquieta, según tus muslos, padeciste como yo.

Salvo… la seguridad compartida:

¡Espejos rotos no contarán lo nuestro! 


Jesus María Stapper.

Colombia  - Sudamérica

Derechos reservados del autor.

viernes, 26 de marzo de 2021

El rellotge de sorra


 Es una comunitat gens complicada però no fàcil d'entendre la seva forma de vida i costums.

Fugen de tecnologies modernes. Les històries no les posen escrites, les guarden al seu intelecte i reprodueixen oralment.

Hi ha el grup de custòdis que mentalment les magatzemen a la seva memoria, que fan reunions sovint per posar-les en comú i evitar interpretacions incorrectes o sesgades

 Tenen l'oracle del temps, un ancià pastor que sempre a viscut immers a la Natura. Ell és l'encarregat d'orientar a la comunitat en tot el que té ha veure amb canvis climatològica o d'estació així com regular i medir el pas del temps

Tenen a la pared del  cementiri el rellotge de sol.. 

Sigui l'estació que sigui ell té cura d'orientar el gnòmon amb suaus cops de ma 

Es un savi, el rellotge de sorra 

El va construír ell pensant que tenia que ser el suficient de gran per encabir tota la sorra per poder ser traspassada d'un habitacle superior al inferior en 24 hores que era el moment de ser retornada al superior. 

Un altre dia explcare com feia aquesta singular operació. 

  Preguntareu com podia el rellotge marcar les hores? 

Dons amb tota paciència i precisió tenia unes marques al recipient inferior que quan estaven parale-les a la sorra que anàba pujant de volum, eren l'indicador de l'hora. 

El més fantàstic i inversemblant era quan ell s'adonava que el rellotge anàba avançat o atrassst. 

Ja ho he dit era un savi, mesclava amb sorra existent una de més gruixuda o mes fina perquè el trànsit entre els dos recipients quedes regulat i  el rellotge poc a poc es Posava a hora. 

Quan había alguna defunció, mullava la sorra per parar el temps. Un cap enterrat el difunt, omplia amb sorra seca el recipient superior i continuava la vida


Fifo - Josep Lleixà 



jueves, 4 de marzo de 2021

M'endinso


 M'endinso en la confusió del meu laberint 

de preguntes fetes i no contestades. 

Agitó el solatge de l'oblit més negre que gris que em té atemorit

 i de tant en tant em paro a escoltar-me. 

Em retrobo i em reconec. 

Es curt temps perquè torno al meu oblit de sempre.

 No vull esbrinar d'on vinc on vaig o qui sóc

 tinc por de preguntar-me.

 Doncs sóc covard, no vull vèncer el meu neguit. 

miércoles, 10 de febrero de 2021

Deixa't seduïr


 Sempre hi ha llum tot haver-hi núvols, 

sigui de sol o de lluna. 

Si es de dia potser que el sol  enlluer-ni i confongui 

al vianant 

que no te el camí  decidit. 

Si es nit, la lluna bruna com bon amant, 

envía guspires sortides del cor, 

que mai enganyaran 

I mostra el camí que has de  seguir.

Deixa't seduïr. 





viernes, 29 de enero de 2021

Vaig veure


 Vaig veure caure l'última fulla d'un arbre totalment depullat

No era temps de tardor. 

había molta llum i saó, 

potser poca pluja d'estima, 

massa sol, molta calor

Vaig agafar la fulla del terra

abans que el vent se

 l'endugues

De color ocre pero no pansida

vaig decidir buscar-li recer

a la lleixa on guardo els llibres

L'elecció no era gens fàcil

Quin li obriria els seus fulls?

Quin l'acaronaria com si sigues de vellut?

Platero i jo m'ha convençut

miércoles, 27 de enero de 2021

Rabera o ramat

 Mentre vulguem ser rabera o ramat, i el pastor el mateix i els gossos al seu servei, serà igual el 21 que els anys que ens queden per transitar. Fam a tot el món, xiquets que moren sense una abraçada, traien merda de munts de brossa i que l'any  que bé faran igual. La vacuna no arreglará el problema que no es el Covid esta mes arrelat.

Demà quan jo mori

 Demà quant jo mori,

 veniu-me a plorar. 

Si estaré sota terra. 

No soc  vent, a tot cas un récord copiat d`altres 

que no es ni de llibertat

Estaré boca terrossa

com mereixen els covards, 

sense ales per aixecar el vol esgarrapant la Terra, 

es només com trobaré consol.

A tot cas sense solemnitat  dieu-me. 

ho podies haver fet pitjor i prou.. 

Desert desert

 Desert  desert. Ni escorpins ni d'unes.

L'home sol envoltat de sorra i vent, 

aixeca el cap i veu la lluna

Poca llum per veure les petjades

 per tornar d'on ha sortit

Poca llum per decidir el camí  que confós ha de seguir

Sempre ha sigut la gran pregunta

El decidir es perdre la llibertat? 

Quan arribes a una cruïlla amb llum de sol o de lluna

Tanca el ulls

et vindrà un llampec de llum, un tro de força i veu clara

Que indicarà el camí que has de transitar.

Ah! Sempre guiat per la lluna

lunes, 25 de enero de 2021

La luz del candil

 La luz del candil


La luz del candil está amortiguada,

la llama triste del pàbilo no se mueve.


Quizás falte aceite para darle vida,

o dejar puertas y ventanas bien cerradas

para que no entre el viento turbio del duelo.


Ochenta años, setenta de recuerdos

la mayoría placenteros.


Los otros los he podido alejar

pidiendo ayuda al viento,

pero con el ruego  que la luz del candil no la apague

ya que ella, sabia amiga,

a pesar de estar amortiguada

sabe que cuando el pàbilo a falta de aceite quede seco

así también terminará su vida.


Fifo - Josep Lleixà

24-1-2021

domingo, 24 de enero de 2021

La llum del cresol

 




La llum del cresol


La llum del cresol está esmorteida,

la flama trista del ble no és mou.


Potser falti oli per donar-li vida,

o deixar portes i finestres ben tancades

perquè no entri el vent tèrbol del dol.


Vuitanta anys, setanta de records

la majoria plaents.


Els altres els es pogut allunyar

demanant ajut al vent,

però amb el prec que la llum del cresol no la apagui

ja que ella sàvia amiga

tot i estar esmorteida

sap que quan el ble a falta d'oli quedi eixut

així també finirá s'ha vida.


Fifo – Josep Lleixà