Translate

domingo, 25 de septiembre de 2016

Petit vals vienés ( Garcia Lorca)



Petit vals vienés

A Viena hi ha deu noies,
una espatlla on sanglota la mort
i un bosc de coloms dissecats.
Hi ha un fragment del matí
al museu del gebre.
Hi ha un saló amb mil finestres.
Ai, ai, ai, ai!
Pren aquest vals amb la boca tancada.

Aquest vals, aquest vals, aquest vals,
de si, de mort i de conyac
que mulla la seva cua al mar.

T'estimo, t'estimo, t'estimo,
amb la butaca i el llibre mort,
pel malenconiós passadís,
en les fosques golfes del lliri,
al nostre llit de la lluna
i en la dansa que somia la tortuga.
Ai, ai, ai, ai!
Pren aquest vals de trencada cintura.

A Viena hi ha quatre miralls
on juguen la teva boca i els ecos.
Hi ha una mort per a piano
que pinta de blau als nois.
Hi ha captaires per les teulades.
Hi ha fresques garlandes de plor.
Ai, ai, ai, ai!
Pren aquest vals que es mor en els meus braços.

Perquè t'estimo, t'estimo, amor meu,
a les golfes on juguen els nens,
somiant velles llums d'Hongria
pels rumors de la tarda tèbia,
veient ovelles i lliris de neu
pel silenci fosc del teu front.
Ai, ai, ai, ai!
Pren aquest vals del "T'estimo sempre".

A Viena ballaré amb tu
amb una disfressa que tingui cap de riu.
Mira quina riba tinc de jacints!
Deixaré la meva boca entre les teves cames,
la meva ànima en fotografies i assutzenes,
i en les ones fosques del teu caminar
vull, amor meu, amor meu, deixar,

violí i sepulcre, les cintes del vals.

Joan Salvador Gavina?

Joan Salvador Gavina?

Viatjant entre núvols cap el desconegut
entre  llampecs i boira espesa
m'he creuat amb el Salvador .
Hi he parlat poc, portava presa.

Gavina ? Li he preguntat:

He sigut pardal, colom, gavina
ja soc massa Antich per saber qui soc
viatjo, entre núvols, els dies de Sol
i els dies foscos, tristos, em deixen sol.

D'on vens on vas, tens clar el teu destí?
després de tant de temps, busques a la Gran Gavina?

Doncs no amic viatger, ara mateix està aquí, és Pristí.
sempre viatja amb mi com ho farà amb tu, si vols.  

Em pregunta: Vens de Catalunya amic?
Recorden al Salvador, el Puig que vaig ser
o el terreny ja s'ha aplanat i el record no ha perdurat?
Recorden que vaig morir i perquè, o ja m'han traït?

Ara ja se qui ets. Vas voler volar molt alt
sortint de l'esbart de curta volada.
No acaben de ser valents, els seny saps?
La rauxa diuen que és un perill, està postergada.  

Aquest rude i jove Pere Gavina
l'alumne de vol gairebé perfecte
segueix l'aprenentatge,
 remunta el viatge cap el cel?.

Amic viatger despistat
segueix el teu vol fes Going Hom
fes la teva la tornada a casa
on seràs molt ven rebut.
Ales fortes, segur, convençut.

Jo soc  Salvador Puig Antich
Puig aplanat, Antich poder oblidat.
Estic buscant el camí de casa.
la boira m'ha desorientat.

Només sol, i quan surti els Sol,
m'oblidaré del garrot i del dol. 

Que ha dit? Qui és?
Salvador jo he entès.

Fifo – Josep Lleixà 15-2-2014


jueves, 15 de septiembre de 2016

El meu iaio

                                        
    
 El meu iaio



    No recordo com hi vaig arribar, però lo cert és que anava a un dels llocs capdavanters del seguici d’un enterrament. Jo no tindria més de set o vuit anys i estava acompanyat d’un familiar però  no dels més propers. Tot allò per a mi era bastant estrany, jo era conscient de ser el centre de totes les mirades, tant de la gent que acompanyava a la difunta, com les que des de darrera les finestres i aixecant lo just les cortines per no ser vistes observaven el pas de la comitiva.
   Em sentia incòmode allí.  Sempre em deien que amb ella, la difunta, no havia de parlar. Que quan la veies, fugis. Que no  havia de tenir cap tracte, però mai explicaven el perquè. Doncs què hi feia jo allí ?. Quan em van portar a l’ enterrament no em van explicar perquè hi anava, quan va finalitzar tampoc.         
    Tot just darrera la caixa hi anava un vellet, quasi arrossegant les cames, entre la seva filla i la seva néta. Es cobria amb una boina que em va semblar massa gran pel seu cap. Els seus ulls quasi cecs,  plorosos, de tant en tant buscaven els meus i quan els trobaven  la seva cara s’il·luminava amb un mig somriure tot melangiós. Era el meu iaio.
     Recordo que mesos abans,  un dia a la sortida de missa es va apropar a mi tot prudent i humil, i  em va donar una peça de xocolata que jo sorprès vaig agafar i menjar  amb molt de gust. Allò no va agradar a qui marcava les normes de la meva família (una de les dues que jo tenia),  lo que va suposar una sèrie de retrets i la prohibició de mai més tornar a agafar res del que m’oferís, i per descomptat res de parlar-li. I sempre, sense explicar-me els motius concrets d’aquestes decisions. 
     Des d’aleshores, quan passava per davant del lloc on ell feia la tertúlia, ho feia corrent per no donar peu a una trobada. Ell sempre em veia; jo dissimulant m’adonava de la tristor dels seus ulls que segurament al cap d’uns instants estarien negats amb llàgrimes. Jo no entenia res.
     Després amb els anys i poc a poc, m’he assabentat dels trets més significatius de la seva personalitat. Era un home amb ingeni, entremaliat, alegre, imaginatiu, creador d’històries que després contava, generós, amb una vessant artística que el feia molt peculiar en aquells temps en un poble petit. Bé, totes aquestes coses i moltes més definien el meu iaio.
     Va ser ferrer dels d’abans, d’aquells que forjaven el ferro a cop de martell per fer reixes, ferradures, aixades, pics, i tota mena d’estris. Que ferrava els animals i els guaria amb ungüents i beuratges que ell preparava. Que els capava si era necessari. Al tard, al voltant de la forja de la ferreria s’aplegaven alguns homes per fer petar la xerrada i escoltar les anècdotes i histories posades en comú. Era la modesta Àgora  del poble.
     De jove havia estudiat solfeig i tocava bastant bé el violí. Ja de gran es va preocupar d’ensenyar a uns quants joves i va crear i ser el director durant bastants anys de la banda de música del poble. Organitzava saraus que es veu que eren molt sonats.
    Durant un temps va haver de residir a Barcelona i va estar empleat al zoològic de cuidador de l’elefant. Quan llegeixo el conte de la Rodoreda el Elefant, penso amb ell, i bé per l’historia, o  per el seu record ploro. Com es veu era polifacètic.
    Quan penso en el mal que indirectament li vaig fer, i en lo que vaig perdre per no poder gaudir dels seus consells, jocs compartits, complicitats, converses, etc. m’esborrono, em fa mal el cor, em poso molt trist.



                                               Fifo (J-Lleixà)