Por el jardín de su casa

Por el jardín de su casa

Por el jardín de su casa como dos cabritillos pequeños
saltando gozando, juguetones
mostrando al sol que los alumbra,
sus cuerpos aún no marchitos y puede que aún bellos.

Viven. Beben de la luz que los hace sentir libres,
saltan, brincan, ríen gritan bailan
una danza de amor dando gracias por todo lo vivido al universo.

Ella  a sus flácidas tetas
las pone a buen recaudo con cinta de suaves de colores
a su espalda bien sujetas.

El con lo huevos colgando no quiere, no puede parar de bailar. Aire. Aire. Aire yo quiero aire grita como un poseso

La historia tendrá un buen final,
es verano y hay muchas horas para la siesta y el asueto y no necesitan de música para tanto desenfreno

Aire. Aire aire yo quiero aire el grita como un poseso.

Ella ríe descocada con sonrisa atrevida de esta noche tu no pasas del revolcon no te libras.

Fifo - Josep Lleixa

Ja ho deia el poeta amb raó

Ja ho deia el poeta amb raó

Ja ho deia el poeta amb raó

 les petjades a la sorra , les onades les esborra

 per això vull caminar al teu costat.

Ni una passa endavant ni una darrere 

 transitant junts el camí no he pogut , no he volgut 

posar el meus peus a les petjades que deixes caminant per la vida.

Tot i així no m'he perdut, 

 agafat de la teva mà mas acompanyat 

 i he gaudit de tot el que mas mostrat.

Hem gaudit plegats del oratge lluminós de les gotes de rosada

 a la primera llum de l'albada, 

 dels de diferents colors del núvols segons el vent i la llum que el dia ens regalava.

De les gotes de pluja convertides en plors d'alegria.

De la brisa suau que m'ha apropat el teu ale , 

 del refilet joiós dels moixons 

que dansant fent figures pel cel blau,

 immaculat, seré juganers, amb conxorxa ens feien companyia.

I de les nits de lluna plena que?

I dels estels que junts hem vist que ens cucaven l'ullet entremaliats

 volent donar llum a la nostra dit-xa?

Ja ho deia el poeta amb raó

 les petjades a la sorra , les onades les esborra

 per això vull caminar al teu costat.

Fifo – Josep Lleixà

No és un poema. És una reflexió optimista

Preparant la fugida

Preparant la fugida

d'aquest somni que anomenen vida
I a punt de viatjar per la llum

per endinsar-me en el desconegut que es la realitat,

Sense por a fer el camí sense retorn,
sense fer soroll per no despertar als que vora el llit em vetllen

i es volen acomiadar,
Traspasso el sostre de l'estança amb la mirada
per veure la llum dels estels

que em mostren el camí de tornada

Se que ho puc fer, postrat encara tinc força

i amb la ment que mes fidel

obro les finestres de bat a bat
esperant la bufada amiga del vent callat

que s'endurà l'essència tant de temps presonera

en un cos embolcallada que ja mes alié.

Apago la llum i espero,

bona nit, a reveure.

Fifo - Josep Lleixà

Hora de fer la migdiada

Tanca els ulls.

No forcis cap pensament.
Deixa que ells amb llibertat et facin companyia.
Deixa que naveguin sense posar-los-hi cap impediment ni
obstacles per la teva ment.
Deixa'ls que et mostrin moments.
Paisatges i històries que potser et portin algun record.
Deixa'ls, segur que reviuran moments d'infantessa,                                                                                   on ja eres viu però la llum no et deixava escoltar les veus.                                                                     Veus que no t'ha acompanyen.
Han marxat lluny on el record quasi es perd
però si estàs amatent els podràs escoltar                                                                                                      tot i amb la llum apagada.