Translate

viernes, 28 de enero de 2011

Metafísica


Noticia llegida no se on, o somniada: Els alts directius d’una fabrica de preservatius dits també condons, confessen en la intimitat que no els utilitzen, que ells practiquen en les seves relacions sexuals el “coitus interruptus”.
Estava pensant amb aquesta noticia mentre traspassava de la tetera a la tassa el contingut de la meva infusió de te roig, quan he tingut la idea de que per més que la meva intenció era traspassar tot el contingut d’un lloc a l’altre, no totes les gotes tenen el mateix destí, algunes queden a la tassa. Unes passaran al meu sistema digestiu i s’integraran a mi, les altres on aniran a parar?. Com o qui decideix el futur de les coses?. I perquè unes són les escollides a fer un determinat viatge i les altres no?.
M’he fotut en un embolic, doncs el tema dona per reflexionar molt oi?. Tot per culpa dels condons!.

viernes, 14 de enero de 2011

Un viatge accidentat

Faig a sovint el viatge de Barcelona a Milà amb tren, és un viatge llarg, lent, avorrit. Surts de Barcelona al vespre, tota la nit viatjant i la veritat fins l’últim viatge poques cares ni coses m’havien cridat l’atenció.
Després de tants viatges, les cares del companys de compartiment no et queden en el record. Però les dels últims, no les oblidaré mai i això es degut als esdeveniments que van ocorre aquella nit.
El compartiment era per a sis persones, vaig ser el primer en arribar i acomodar-me i continuació, un rere l`’altre ho van fer la resta de viatgers que varen anant ocupant els seus seients.
El seient del mig dels tres de la meva filera, el va ocupar una monja no massa gran i per cert de bon veure, que vestia un hàbit podríem dir bastant clàssic i cobria el seu cap amb una toca del mateix color que l’hàbit. Era italiana.
A la seva esquerra va viatjar un personatge que cridava l’atenció, era manco del braç dret i de segur que era molt miop, doncs els vidres de les ulleres que portava eren gruixuts com culs de got. Lluïa una corbata amb els colors del Barça amb un nus perfecte, cosa que em va estranyar doncs per fer-lo amb una sola ma era molt difícil.
Al seient de davant i enfront meu seia una noieta d’uns vint i tants anys que era una preciositat, morena cara bonica, dolça, un pel tímida, que vestia una brusa que semblava que estes a punt d’obrir-se, d’esclatar; és cert em vaig fixar.
Al seu costat. A la seva dreta o sigui al mig dels tres seients d’enfront, l’ocupava un capellà – també italià – d’uns seixanta anys, vestint sotana negra fins els peus i evidentment cordada fins el coll, on sobresortia l’alça coll blanc. Portava un breviari a la mà, negre amb els ribets dels fulls de color vermell , que fullejava de quan en quan.
I per últim a la dreta del capella, seia una dona d’uns cinquanta anys, amb l’aspecte d’antiga cabaretera. Uns quilos demés, cara rodona amb un excés de maquillatge, el contorn del ulls de color violeta, els llavis carnosos pintats de vermell llampant, una brusa de colors amb un escot generós, i molts de collarets penjats al coll.
El principi del viatge va ser tranquil. Poques paraules i tothom a la seva. Els uns llegien, els altres dormien, la joveneta de davant meu escoltant música amb uns auriculars, la senyora grassona pintant-se i repintant-se, i jo pendent de la brusa de la noia, doncs temia que d’un moment a l’altre saltes un botó, i quedés al descobert al menys un dels seus pits.
De sobte d’una forma intencionada o no, es va apagar la llum del compartiment, varem quedar a fosques. Van haver uns segons d’un silenci total. Però de cop i tot a la vegada, es van sentir crits espantats, el soroll d’unes bufetades – dos o tres, Unes rialletes histèriques però felices, Unes invocacions en italià a la verge – OH mia madona – i va tornar la llum.
Tots estaven drets i barrejats , l’únic que va romandre assegut vaig ser jo. L’espectacle era surrealista: El manco amb la corbata posada al cap com quan es fan aquelles celebracions als casaments tant grolleres. Les ulleres a punt de caure-li doncs sols s’aguantaven en una orella. Vermell com un tomàquet i amb el llavis bruts de carmí vermell.
La senyora grassoneta amb els ulls fora d’òrbita, com si es vist un fantasma o es tingut una experiència meravellosa – o religiosa - . Els llavis completament despintats i el carmí escampat per tot el seu rostre cosa que li donava un aspecte com si fos un clown de circ. Estava en un altra mon, en un altra dimensió.
El capellà amb la sotana descordada i l’alça coll fora de lloc, la tira blanca erecta com explicant el gran tumult viscut. Feia cara de espantat.
La monja amb la toca maganyada, fora de lloc a punt de caure-li i la cara també pintada de carmí vermell, allisant-se els cabells i posant en ordre el seu hàbit que portava a mitja cama.
I la noieta amb la brusa descordada més ben dit sense botons, mirant-me somrient, amb cara de complicitat i picardia. Jo la mirava tot confós i ella feia aquella rialleta i aquell gest de voler-me renyar del que mes agradat fer però que em vaig quedar amb les ganes.
Que es el que havia passat en aquell breu espai de temps, que havia desencadenat aquell desori?
Mai se sabrà. D’aquella obscuritat lluminosa, algú se’n va aprofitar i la majoria en van gaudir. Tots menys jo.
I la noieta amb la brusa descordada.....................

Josep Lleixà

martes, 11 de enero de 2011

Silenci culpable

Silenci ens deia, escolteu el que us dic, escolteu la bufada.
Però havia tant de silenci espantat, covard, reprimit,
que ni el que ell deia malgrat dir-ho en un fort crit
tot i sent un cop i un altre repetit, el silenci ho ofegava.

Silenci, ens deia el vent, he viatjat per tot l’univers
i sols he trobat silenci, silenci davant la por,
plors ofegats pel silenci davant del dolor,
tot sense veu , tot esmorteït per un silenci pervers.

He vist als quatre cavalls negres trepitjar als desvalguts
però havia tant de silenci culpable, timid, poruc
que cap veu ha cridat més que el silenci i a dit: ja n'hi ha prou !

Per més que el vent bufant fort ens faci arribar el seu missatge de dol,
si la veu cridant amb força, fent un càntic a la llibertat a rés i ningú commou,
tindrem que estar en silenci per sempre, en silenci vergonyós, vençuts.

Josep Lleixà 11-01-2011