Translate

sábado, 30 de junio de 2012

Un mar de sentiments




Nit molt especial en que la Coral Santa Rosalia de Torredembarra, junt al grup de teatre El Nus Eecenic, van oferir un espectacle de cançons marineres que va ser un exit total. Les possades en escena son cada cop mes atrevides i junt a les cançons com sempre ben cantades, ara s'afeigueix el moviment escenics que fan que l'espectacle sigui rodó. Gracias Natalia, gracies Jordi,(els directors) gracies cantaires.

viernes, 29 de junio de 2012

Quin tems aquell amics que saviem el que oloravem


                                                      Julivert meu

El julivert en temps passats

es portava amb molta fulla

i algun cop ben pentinat.

Es notava l’oloreta.


Ara els temps han canviat,

la cosa s’ha democratitzat.

Ja no saps quan el veus i l’olores

si és de nina, de nena, de jove,

de bella o operat.

Si és d’horta o de secà

si de terra endins o de vora mar.

Ja no sents aquell flaire

que et feia aixecar el cap

donant gràcies als déus

per tanta felicitat.

Ai ! Quins temps aquells, companys

que sabies què et menjaves.


                                                                                                        Fifo

REGENERACIO


Es per riure, un polític em deia: les properes eleccions podreu escollir millor. Clar escombrava cap a casa (que no es la meva) REGENERACIO, i aixó em cap cas es pot produÏr amb CAP dels polítics actuals . No Son RECICABLES ...no els volem tots estan contaminats, s'ha de canviar la manera de fer política, no pot ser los "mismos perros con diferentes collares" Per molt que vulguin (o no) no poden canviar. Es que ni els mes honrats ens interesen, ells han permés aquesta disbauxa. NO NO NO

miércoles, 27 de junio de 2012

Conversa a Facebook d'un gran nivell intelectual


Ella:
se me ben hermosas n creen
Yo:
Esto se hincha soplando? El dia que llueva me pondre bajo tus tetas para no mojarme.


  • Doris Gomez si son mias y naturales :)

  • Josep Lleixà Fernández Y ami que me criaron con biberón. Por esto no he crecido feliz. Donde hay una buena teta sobran todos los artilugios. Me coge una tristeza cuando veo que estan amantando a un niño y este se duerme feliz con el pezón en la boca. Se me hace la boca agua, que niñez....... Ahora salen todo los traumas.
    Hace 9 horas ·  ·

  • Doris Gomez pero todavia hay quien te pueda amamantar y con pechos mucho mejor

  • Josep Lleixà Fernández Espero que algun dia suceda un milagro y pueda cumplir mi sueño. Dios!! que triste es pasar por la vida sin haberse llevado una buana teta a la boca.

  • Doris Gomez pues si n lo as hecho es xq n a qerido n me gusta presumir pero tngo unas tetas muy grandes y rikas

  • Continuarà la conversa, si puja molt de to no la penjaré.

    martes, 26 de junio de 2012

    Tindrem que demanar ajut als Almogavers


    He escoltat fa un moment al Telediari que per als nens petits tampoc serà el català la llengua vehicular segons sentencia del TS.

    No ens tenim que amoïnar, el català s'ha d'utilitzar a casa i sempre que es pugui. Quan anem al super, quan contestem per telefon, em de fer-ho normal. No patiu quan jo era menut al entrar a l'escola ens feien cantar el cara el sol, teníem que llegir “La consigna” del dia i el mestre que teníem com explico en el punt següent no ens deixava parlar la nostra llengua. Quan s'acabava l'horari de “estudi” (així en dèiem), tot tornava a la normalitat. Ells tenen un pla que ve de tan lluny “com el nostres silencii” de fer-nos callar, però no ho han aconseguit i depèn de nosaltres i no d'ells que s'en surtin amb la seva. Això fa 65 anys que passava i continuarem tenint pressions però no hem d'afluixar en la nostra actitud, que facin les Lleis que vulguin.

    En la meva infantesa i concretament en el poble a on jo havia nascut i vivia, era molt difícil el tenir coneixements fora dels del conreu del camp, doncs les persones que havien adquirit quelcom de cultura havien emigrat a la gran ciutat i el mestre que teníem era un ex alferes provisional del bàndol del nacionals, que com a premi a la seva estada a la guerra, desprès d’un senzill examen li havien convalidat els seus serveis per la carrera de magisteri. Així anava la cosa.””


    Fifo

    Quin desfici més fort


      Truca'm, quan vaig veure el teu missatge estava de viatge. Truca'm soc l'home que busques i es veu que jo t'esperava.
      Una oportunitat aixi no la podem perdre, Al menys jo.
      Reprodueixo el missatge que vas enviar per si no reps tu el meu, a lo millorhi ha algú que et coneix.¡¡Ai quin patiment.!!!

      "Que sigui intel-lectual (però no pedant), espiritualista (però no fanàtic), obert a les sorpreses de la v...ida (però no un don Joan), net (física i mentalment), alegre, divertit, de vegades pallasso (però que no menyspreï la serietat dels que li aplaudeixen), sensat, però sense por a equivocar-se, que sàpiga apreciar el sentit dels rumors alegres del món i no tingui compromisos amb el passat;
      Que tingui com a mínim 55 anys, sóc psicòloga, (vull compartir experiències, no col-laborar en la formació de personalitats). Els ulls poden ser verds, blaus, grocs, castanyers, lila, etc., Sempre que siguin parells iguals (no aguanto als que es fan un embolic amb els colors) ".. rsss

      Es la descripció exacta de l'home que busques.
      Sinó t'afanyes, si rebo alguna altra proposició és possible que l'accepti, Donat manya. Josep

    Fifo 26-6-2012

    lunes, 25 de junio de 2012

    Es una foto robada, espero que l'autora no es molesti


    Haikus mariners

    Suaus onades
    desperten el cor dormit
    de l’enamorat.

    llàgrimes dolces
    rodolen pel seu rostre.
    Ha vist part del cel.

    El vent bufa fort
    arribat el temporal.
    S’enfonsa l’amor.
     
     
    Tu vent de migjorn.
    L’amor, barca sotsobrant.
    Jo el mariner.
     
     
    Vent enfurismat.
    Vam enfonsar la barca
    I l’amor conclòs.
     
     
    Fortes onades
    Adormiren el cor trist
    del desenganyat.
     
     
    Onades blaves
    deixen escuma blanca
    i ni un sospir.
     
     
    Fifo
                          
                                                    

    sábado, 23 de junio de 2012

    Solstici d'estiu

                                            Embogits, agafats de les mans fen rotllana,

    fem un ball encegats al voltant de la flama,

    d’aquella foguera que crema el passat,

    el nostre passat, al cap del temps retrobat.


    Esclafits de pedra foguera no deixen sentir l’anhel

    de les paraules adreçades a la bruixa que m’ha enamorat.

    Ballem, ens besem, posseïts fins ja tocar el cel.

    Espurnes de color il·luminen la fosca nit del passat.


    Flames bellugadisses em recorden el temps perdut.

    Bruixa que enamora fes un sortilegi, dóna’m un beuratge

    fes que el haver-te trobat no sigui un somni , i em donaré per vençut.

    Irreverents amb la litúrgia del solstici d’estiu

    ens endinsem mes i mes a la foguera del desig

    i ens cremem, convertint-se la lava del volca en riu.


    Fifo

    Contestant a una amiga



                SI ERES ESPUMA TE DESVANECERÁS,
                SI ERES NUBE TE EVAPORARÁS,
                SÉ ROCA, CUYA DUREZA RESISTE,
                Y ESTRELLA, CUYA LUZ NO SE APAGA
                Si eres espuma te desvanecerás, este es tu destino
                Si eres nube te evaporarás, pero podras colaborar en crear lluvia.
                Si eres roca en un largo tiempo serás destruida precisament por esta lluvia caida del cielo.
                Y si eres estrella (cosa que no depende de ti), serás una luz en el cielo que a lo mejor hace años que està apagada. Se tu. eres como eres por alguna razón. Petons

    NO VULL PAGAR ELS MEDICAMENTS


    Aquest matí he anat a la farmàcia a recollir els medicaments de tractament de llarga durada prescrits pel meu metge de capçalera. Vaig a la mateixa farmàcia des de fa anys, doncs son una gent molt amable. M'ha atès el apotecari, i un cop ja tenia els medicaments l'he dit “NO VULL PAGAR ELS MEDICAMENTS”. Ha quedat un xic sorprès (gens emprenyat) i m'ha fet omplir quatres formularis amb les meves dades i fotocopia del meu DNI. (que passarà amb la confidencialitat de les dades?). Li he demanat un imprès en blanc per la propera vegada si continuo sent objector, fer fotocopia i omplir-ho a casa. L'amic farmacèutic ha fet un seguit de comentaris “que si el sistema informàtic no funciona” “que quan funcione tindrem que fer l'entrada de dades dues vegades, quan amb la primera i son totes.... ”. En fi que els han traspassat el problema de mes feina i de recaptadors d'impostos. Es un home correcte i molt amable, i ens hem acomiadat amb tota normalitat.

    Que passarà ara?, la veritat no ho sé. Perquè o he fet? Tinc diferents motius per actuar aixi, els explico:

    En primer lloc, tot i sabent que no em fotran cas, fer palès el meu descontent per aquesta mida tan absurda, que no solucionarà res, perquè la quantitat estalviada es el xocolate del lloro.

    Un altre motiu, es que tinc setanta-un anys (estic com una rosa, els medicament que prenc son per fer pujar la factura de la sanitat, la veritat podria prescindir d'ells, evidentment quan deixi de prendre'ls la “dinyaré ). Com deia vaig començar a treballar als catorze anys i a cotitzar al setze, amb algun parèntesi com el de la mili. Entenc que la Seguretat Social, el seu finançament no es un sistema de capitalització, que el que uns coti-zen serveis per cobrir les necessitats de la generació anterior que ara es pensionista. Molt bé, abans vaig pagar pels pensionistes anteriors ami, i ara que jo ho necessito he de tornar a pagar? Encara que sigui una quantitat simbòlica NO VULL PAGAR.

    He estat operat de varius, d'un quist branquial, d'una hernia, dos vegades de càncer de colon i tot

    ho he fet a la privada, si no es sigut així, ara no em farien falta medicaments estaria mort Es cert que la quimioteràpia me la van fer al Hospital de Sant Pau.

    Vaig al metge de capçalera quan estic constipat o amb grip, em tracten molt be tot sigui dit, però els dono poca feina.

    Un altre motiu: Cobro una pensió més que digna ho reconec, però per motius “conjunturals” (jo diria estructurals, això no hi ningú que ho arregli) he de compartir part de la meva pensió amb altres membres de la família. He dit altres. Tot i que puc pagar l'euro de les receptes NO VULL PAGAR-LES.

    Les autopistes tenen un determinat nombre d'usuaris que tenen tot el dret a exercir la seva protesta davant el pagament dels peatges. Nosaltres els usuaris de la Seguretat Social i en aquest cas de medicaments, crec que també tenim el dret a dir la nostra. Que passarà? A lo millor me inhabiliten a trenta anys a no poder exercir cap càrrec públic, el que em faltava!!!



    Fifo 23-6-2012


    viernes, 22 de junio de 2012

    El poli dolent i el poli bo


    Hi ha un sistema nou de venta a domicili, que tens que tenir la voluntat molt ferma o pocs diners per no caure en la temptació de comprar, la cosa comença així:

    Una trucada de telefono i a l'altra punta del fil, una veu de dona agradable i catalana, ( si fos d'accent sud-americà ja no seguiries la conversa) et diu que estan fen una enquesta para la Seguretat Social de la zona, a fi de millorar el seu servei. Comença preguntant-te si estas content del servei, quines malalties o molèsties pateixes o has patit, quantes operacions quirúrgiques t'han fet (Jo burro de mi li vaig dir que també m'havien operat de fimosis) En fi que dius : això va en serio, i com colofó et demana enviar-te algú per complementar la informació. Quan dius que si, ja las fotut!

    Arriba el dia senyalat, i es presenten dos senyors (el poli bo i el dolent). El primer que els i dic que una enquesta la contesto però que no vull comprar res. Cap problema vostè contesta les quatres preguntes que li farem, que son per millor l'assistència sanitària del seu Cap.

    I comença la bateria de preguntes: Artritis, artrosis, lumbàlgia, insomni, varius...... I en un moment que no saps com hi has arribat et trobes que l'altre poli t'ensenya un catàleg d'estris que et curaran tots aquests mals. I d'on veu l'aigua de l'aixeta? I a les hores et fan una demostració amb un aparell endollat a la corrent que et converteix l'aigua en merda, si, si,. I et diuen això és el que vostè beu, ara ho veuria? No quin fàstic! I després d'això que pensa fer, seguir bevent de la mateixa aigua?. Be això es una petita part de l'escenificació que aquest dos grans mestres de la venda t'ofereixen, Poder el que ofereixen és de bona qualitat, el que no puc suportar es l'engany per poder entrar a casa i com et pressionen per comprar. Quanta gent gran a hores d'ara te un aparell a casa que no farà funcionar?. Vaig felicitar al venedors. Sou molt bons ho reconec, Però jo no compro.



    Fifo 22-6-2012

    miércoles, 20 de junio de 2012

    VULL QUE PERDI ESPANYA !!!!


    tan en fa el qui guanyi, però que perdi. Soc un creient molt especial ho reconec però aquest dies intento poar-me en contacte amb els meus Sant preferits per demanar-lis, pregar-lis, en fi, que posin tot el que puguin de la seva influencia per complau-rem .

    Ha ser un cas molt especial per jo molestar-los, però ara crec que és una situació d'emergència.

    Demano que Espanya perdi a Sant Cugat del Vallés,a Sant Carles de la Ràpita, San Joan de Vilatorrada, Al de les Abadesses, A Sant Sadurní de Noia, a Sant Jaume del Domenys al D'enveja a Sant Pere Pescador, a Sant Hilari de Sacalm, A Sant Pancràs (el de julivert) a un que no se si és dels nostres San Avelismo (un huevo colgando y el otro lo mismo) en fi, els tinc tots apuntats i poder en deixo algun, (A les Santes no les vull emprenyar, doncs poder això del futbol no és el seu esport preferit).

    Preguntar-eu que t''ha agafat? Mireu si guanya Espanya, tindrem dies i dies i poder mesos que ens voldran menjar el “tarro” com vulgarment es diu, i així deixarem de pensar i de parlar dels verdaders problemes que ens important, no fa falta dir quins son, tots ens som conscients. Tots s'apuntaran a la foto, polítics, comunicadors.... Que si Casillas, ha sigut el millor, Que no, han sigut l'Iniesta i el Xavi, (Això ho diran els salvadors de la nostra Patria) I nosaltres agafarem partit i com sempre ens manipularan els uns i els altres. Temps enrere ja ho deia un pensador “ El/la xxxxxxxx és el opio del pueblo) suprimiu les negretes i poseu el que vulgueu. Normalment l'encerta.

    Algú em dirà, això amb el Barça també passa, doncs si, però com nosaltres estem acostumats a guanyar no fotem tans escarafalls



    Fifo 20-6-2012

    Singulars un gran programa


    Ahir nit al gran programa del 33 que condueix ( i de quina manera) el Jaume Barberà, (algun dia tindrem que parlar d'aquesta gran comunicador). Va fer una entrevista a un catedràtic, un sabí, un home de bé, que em va fer retornar l'esperança en el futur el doctor Lledó. Un Home que havia tingut mestres modestos i altres que havien sortit del la “Institucción Libre de Enseñanza” que per damunt de tot ensenyaven als alumnes aprendre i viure la llibertat. Durant la República l'ensenyament era gratuït i al abast de tothom, no havien escoles elitistes. Poc a poc la cosa va canviant. Arribarà el moment que la cultura, la formació intel·lectual estarà nomes al abast d'uns pocs i no fa falta dir qui seran.

    Aquestos encantadors de serps, intel·lectuals de segona fila que fan de la seva cultura i posició social una eina d'esclavatge moral para la resta de la població. Son aquests els que estan fen poc a poc amb els seus discursos creure a a la gent que el home de per si és egoista i per tant no te solució, i que l'actual sistema és l'únic que pot funcionar. Campi qui pugui diuen, però ells estan ben arrecerats amb les seves idees que propaguen en la majoria de mitjans de comunicació i els seus diners col·locats a paradisos fiscals.

    Això ha de canviar i canviarà. El que hem de fer és pensar per nosaltres mateixos, que no pensin per nosaltres, tenim que començar a voler ser lliures i això és obligació nostra. Pensar ens impedeix ser crèduls i obedients, però el simple fet de pensar no ens fa lliures perquè ser lliures és actuar.

    Que inventin ells. En aquestes tres paraules sintetitzava Unamuno la renúncia d'Espanya a competir pel cap del progrés tècnic, que ens ho donin mastegat com el pa als desdentats. Que pensin altres, decideix el mandrós mental. Només a un polític espanyol se li va poder ocórrer aquell vergonyós «lliura'ns, Senyor, de la funesta mania de pensar».  Això és el que es proposen els polítics i els que els manen, a tot cas pensar en una sola direcció. I a això en diuen llibertat, democràcia ..... Barruts, pocavergonyes..... El que passa es que la classe política tampoc està ni gens ni mica dotada intel·lectualment, i si afegim que la seva escala de valors (En tenen) no està gens clara, doncs ja podem entendre el desgavell que patim des de fa mol anys.

    El tema dona per més, però deixaré que gent sabia com els que participen en el programa de Barbera ens vagin donant copets al cap per que despertem d'aquest llarg somni, trist i nebulós.

    Jo crec que per sort hi ha intel·lectuals i gent de modesta condició que en poden ajudar a sortir d'aquest parany.!! Unamuno!! Tu ja no pots pensar, nosaltres ens costarà però ho aconseguirem.!!!!



    Fifo 20-6-2012

    martes, 19 de junio de 2012

    Censuro a qui em censura


    No fa pas massa dies vaig escriure:

    “ La llibertat d'un acaba quan comença la del altres. Que bonic, oi?. I jo em pregunto qui defineix el punt en que comença la llibertat dels altres? I qui son els altres?:”

    Recordo això perquè en qüestions del llenguatge que s'utilitza en aquest mitjà, qui és el que defineix el que és respectuós o no?. Evidentment suposo que quan algú penja alguna cosa , si la resposta no li agrada l'elimina. Res que dir.

    Per aconseguir un orgasme que s'ha de fer? Doncs es veu que s'ha de fer el amor. Jo com soc un groller i poca solta he emprat la paraula “follar” en un acudit i crec que he estat censurat. Res a dir.

    Reivindico aquesta paraula que no repetiré (els gironins en diuen cardar i l'utilitzen amb tota normalitat i ningú s'emprenya), perquè l'amor te molt poc a veure amb el sexe. L'amor és quelcom sublim. Jo tanco els ulls i m'esborrono de pensar amb imatges de “parelles fent l'amor” quan em venen al cap, fan un altra cosa que és pot definir amb qualsevol de les dues definicions i altres que hi han. El que no es pot fer es tirar la pedra i amagar la ma. O juguem tots o estripem les cartes. Poseu acudits i frases que segons quines son les respostes si no us agraden elimineu. Res a dir.


    Mas de Barberans

    De la primeria del segle XVII és una notícia que esmenta Mas de Barberans. De tot això, hom pot deduir que el llogaret que els sarraïns anomenaven Fabarium i els cristians el Vilar de Santa Maria amb el temps prengué el nom d'un d'aquells dos primers repobladors establerts pel bisbe: Barberà de la Torre. Barberà i els seus successors posseïren, per al bisbe tortosí, l'antic vilar, i hi devien tenir-hi una casa o un mas, el qual posteriorment i per extensió donaria nom a la població: Mas de Barberans, testimoniat continuadament a partir del segle XV

    La vinya de les clotades


    A casa del Iaio teníem dos trossos de terra, dues finques no massa grans, el Corral i les Clotades. Aquesta darrera s'anomenava així perquè estava situada en una depressió del terreny que feia el barranc de Lloret.

    Els principals conreus eren les oliveres, els garrof i també un bon tros de vinya. Recordo les èpoques de recollida dels fruits. Les olives, a la tardor-hivern amb molts dies de vent i d'humitat i, sembla estrany a hores d'ara, les plegaven d'una a una; les garrofes es recollien ja a l'estiu, amb calor i mosques, però com aquest arbres són abundants de fulla, a sota et trobaves fins i tot a gust i les plegaves a grapats, per tant, aviat havies omplert el cabàs; la vinya estava plantada en una costera molt difícil de treballar, terra pedregosa que amb el temps he sabut que s'anomena llicorella.

    Com deia, degut a la inclinació del terreny no es podia llaurar amb els animals així que totes les feines s'havien de fer a mà.

    El procés vital de la vinya m'encuriosia. D'uns ceps ressecs, cargolats, sense vida aparent, patint les inclemències del temps, ara pluja, ara fred, ara vent, poc a poc i amb l'arribada del bon temps veies que la vida retornava. Els sarments verds anaven brotant ufanosos. L'esclat de vida era tímid com el despertar d'un somni, sense soroll però ja no tenia aturador. Anaven creixent els sarments agafant una coloració més intensa i les fulles verdes que anaven sortint els cobrien amb besada amorosa. Tenien molta feina per endavant.

    I anaven apareixent els grans de raïm, envoltant una incipient rapa i per ella protegits, tímids, petits, com boles d'anís de color verd ; junts, porucs, necessitant-se els uns als altres per sobreviure a les inclemències del temps i així poder créixer i donar el millor d'ells mateixos en forma de fruït ja crescut i madur.

    El resultat d'aquesta transformació que s'anava produint en el decurs dels mesos primaverals fins arribar a l'estiu i, en algun casos segons la meteorologia, a principis de la tardor, tenia la seva recompensa en la verema. Ja alguns pàmpols s'havien esgrogueït i deixaven passar més llum i calor, cosa que afavoria la maduració dels raïms i es donava el toc d'alerta que ja era temps de veremar el fruit, i deixar els ceps lliures de la seva funció a fi que anessin preparant-se a la repetició de cada any. Els pàmpols canviaven de color que passava de verd a or rovellat i la seva caiguda feia quedar un altre cop els ceps desguarnits. Tornava a començar un cicle.

    El dia de la verema era un dia molt joiós, ens ajudaven els parents, i aquell dia tant a la recollida del raïm com ja portat a casa, per tots era un dia de festa.

    Es matinava i a trenc de sol ja sortíem cap al tros amb els carros tirats per les mules. Dels carros s'havien habilitat els seus baixos cobrint-los amb borrasses a fi que no es perdés el most durant el transport de tornada. Portaven les portadores de fusta, els povals i tisores, per tallar i traginar el raïm fins als carros.

    Ja al tros, cada veremador escollia una filera de ceps i començava la collita. Jo com era menut, era l'encarregat de dur la marraixa plena d'aigua fresca amb unes gotes d'anís als soferts veremadors per alleugerir l'efecte d'aquell sol que lluïa com mai, emprenyat perquè robàvem el fruit als seus amics, els ceps. Jo de tant en tant, d'amagatotis, agafava un escarroll ben bonic i sucós i l'assaboria com si fos el deu Bac.

    Els escarrolls de raïm o “Bunch of grapes” tallats, anaven a parar als povals i quan aquests estaven atapeïts es posaven a les portadores que un cop plenes es transportaven amb l'ajuda de dos pals llargs fins el carro.

    La tornada era sorollosa, els carros plens desbordant de raïm. Les portadores també plenes lligades a la part posterior dels carros fent de contrapés. El homes donant un cop de mà quan enfilàvem el camí de grava que pujava paral·lel al barranc, on les mules tenien dificultat per arrastrar aquell gran pes. Crits sorollosos angoixats per por que el carro i el contingut s'anés a norris. S'havia passat amb èxit el primer obstacle, en quedaven dos més fins superar el desnivell que havia entre la depressió del barranc i la carretera que portava al poble. Després tot era bufar i fer ampolles.

    A l'arribar a casa el primer que es feia era descarregar tot el raïm posant-lo al cup, perquè no es rescalfés. Després de dinar començaríem a trepitjar-lo.

    Era dia de festa, teníem convidats a dinar a tots els que ens havien ajudat a la verema, grans i menuts. La taula era gran però tot i així tots no ens hi podíem encabir, els més menuts seiem a una taula petita a part.

    Les olives negres ja estaven a taula i el porró començava la seva ronda que era tradició que no finalitzés fins al final de l'àpat, només hi havia un petit descans per omplir-lo quan es quedava vuit, cosa que no trigava molt a succeir. Vinga, el porró que no pari!. I Sortia la iaia amb l'olla de recapte i escudellava els plats dels famolencs comensals. El recapte és més aviat un plat d'hivern, consistent, que fa suar, però era el plat indicat per recuperar les forces. I tant que es recuperaven! Entre el recapte i el porró les converses i les bromes anaven pujant de to. Després les postres, pastissets i coc, i el iaio encetava la bota petita de vi ranci de la collita de l'any anterior, que havia estat dormint un son plàcid en un lloc tranquil i amb poca llum a sota de la pallissa.

    El cup estava situat a l'angle que formaven dues parets. Havia unes cordes penjades per fer més fàcil i descansat el trepitjar del raïm. A un extrem del cup hi havia un canaló per on sortia el most des d'on anava a parar a la tina a un nivell més baix que el cup, que el recollia.

    Al començar tot era una festa, cada un agafat a una corda, xafàvem els raïms amb els peus que per cert ningú s'havia rentat. Al principi la sensació era agradable, els grans de raïm estaven sucosos, notaves sota els peus com una catifa de bombolles que poc a poc anaves fen petar, era divertit. Tal com anava sortint el most els escarrols de raïm anaven perdent els grans i quedava la rapa desguarnida que al trepitjar-la com ja teníem els peus tendres pel contacte amb el most a alguns se'ls hi encetaven.

    L'ambient s'anava carregant de l'olor del most, una olor dolça, penetrant que ja no s'esvairia fins al cap de mesos quan essent ja vi, estés descansant en un somni tranquil dins les botes de fusta.

    Quan el rendiment de les trepitjades anava minvant, amb povals s'anava transportant la massa que quedava a la premsa. Aquesta estava constituïda per dos elements plans, un fixe i l'altre mòbil, disposats al llarg d'un eix de caragol envoltats per una protecció de làmines verticals de fusta que era on es posava el raïm. Amb una barra de fusta s'accionava la part mòbil que es desplaçava baixant per l'eix i tal com anava pressionat, exprimia tot el suc que no s'havia extret en la trepitjada. El most aconseguit anava a parar a la tina comú.

    Del treball i cura de tot el procés següent no en sé res, això ho feia el iaio. Recordo que cremava dins les botes lluquet de sofre, ho feia quan encara estaven buides i després quan ja s'havia traspassat el most des de la tina. El que sí recordo és veure com bullia el most degut a la seva fermentació, quan encara estava dins de la tina.

    Als pocs dies es traspassava el most a les botes per seguir el seu procés de transformació. Al principi el iaio n'estava molt pendent: escoltava com bullia..... li cremava lluquet... controlava que a la estança de les botes no hi hagués massa llum ni humitat... Després ell descansava i deixava que el vi també ho fes. Aquell temps de

    tranquil·litat, de silenci, d'espera, es trencava un bon dia quan el iaio fiant-se de la seva experiència d'anys, anunciava el dia de destapar les botes, traient-los-hi el tap de suro i posant-los una aixeta de fusta, i naturalment, fer el primer tast que com era de rigor feia el gran de la família. Era el final d'un llarg procés, era el VI en majúscules.

    ¡Enguany no està del tot malament es pot veure, però altres anys ha sigut millor!, i tots rèiem perquè era el comentari que feia any rere any i que tots esperàvem.

    Fifo 15-6-2012

    lunes, 18 de junio de 2012

    El Follet Paco i el senyor bisbe


    Aquest matí el Follet Paco com ha sentit que remugava emprenyat m'ha preguntat que em passava.

    Mira intentaré explicar-teu amb una metàfora aprofitant un fet que em va passar quan jo era menut.

    I que es una metàfora ?va preguntar el Follet. Vinga Paco no siguis emprenyador si vols escoltar escolta i calla. D'acord! Jo, muts i a la gàbia, ha dit.

    Doncs com ja he explicat alguna vegada, vaig ser escolanet durant bastant temps al meu poble. Un dia va vindre de visita pastoral el senyor bisbe. El capella es va guarnir amb la millor alba i casulla que tenia a la sagristia i nosaltres els escolanets, portàvem saia vermella i roquet blanc. Cadascun tenia una missió, la meva era quan arribes el senyor bisbe posar-me de genolls davant d'ell i oferir-li l'encenser fumejant. Va arribar el moment temut, vaig intentar fer la meva feina el millor que podia, agenollat vaig oferir l'encenser estirant els braços tot el que podia, doncs el senyor bisbe que es veu que havia dinat abundant, no feia cap esforç per doblegar l'esquena (tindria algun os?) i no l'agafava. Vaig buscar una solució, només vaig deixar un sol genoll tocant el terra.¡¡¡ Que vaig fer desgraciat de mi!!!!!. El mossèn que estava a la vora, em va pegar una puntada de peu a la cama que em sostenia (ell creia que era una irreverència, una falta de respecte al senyor bisbe) resultat? vaig anar a parar de morros jo i el estri que portava a sobre del senyor bisbe, que per cert que es va emprenyar molt.

    Tu et preguntaràs i a que ve aquesta historia? A veure si fent una analogia puc explicar-ho. I que és una analogia. Paco que te la jugues.

    La majoria de gent (pensionistes, funcionaris, etc...), tot i que ens estan foten la camissa ens agenollem al davant d'aquestos poders especulatius, financers (el bisbe de la faula) oferint-lis encens i mirra, (l'or mol roben) i aquestos no es dignen fer un petit esforç per no cansar-se. Aleshores a nosaltres ens seguixen retallant i retallant per poder acontentar-los, això vol dir que tenim poc assegurat el cos al terra. Ve el Govern (el mossèn) i ens dona una puntada de peu perquè ens desestabilitzem més i caiguem de morros a sobre del senyor bisbe. Que passa? Que aquest s'emprenya, i anuncia que intervindrà la parròquia i que el desgavell el paguem els feligresos.

    Tres reis van venir d'orient............ No entenc res m'ha dit el Follet, jo tampoc amic.



    Fifo 18-6-2012

    sábado, 16 de junio de 2012

    La nit dels lletjos


     



    Ella i jo som lletjos. poc agraciats,

    Ella té mitja cara bonica i un pòmul xafat,

    Jo tinc una escabrosa marca sobre la boca

    que m’impedeix riure amb llibertat.


    Tant els ulls d’ella com els meus,

    no reflecteixen cap resignació. Odi, odi.

    Això es el que ens ha unit, l’odi a tot el bonic,

    L’odi cap el nostre propi cos, lleig i atemorit.


    Ens varem veure per primera vegada

    fen cua al cinema, per veure protegits per la foscor,

    cossos perfectes, rostres bonics, fent-se l’amor.


    Allí va ser, on de reüll sense aixecar massa el cap,

    ens varem examinar sense simpatia,

    però amb fosca solidaritat, que era el que calia.

    Allí es on varem copsar la necessitat

    de reconèixer la nostra solitud i compartir-la.

    A l a sortida ens varem trobar.

    Jo la vaig invitar a un cafè, a una xerrada,

    ella sorpresa al principi, va acceptar.

    Tu voldries ser estimada, encara que fos a la fosca,

    voldries ser acariciada, tot i que fos per una ma tosca,

    jo desitjo tenir a prop un cos, per poder abraçar

    i sense llum, tocant-lo, veure’l i poder somniar.

    Això es possible, des que els dos ho trobem.

    Com ? sense veure’ns, estimant-nos simplement .

    endinsant-nos junts a la nit, a la foscor

    Si, si , a la nit, a la foscor total. m’he entens?

    on tu no em vegis i jo a tu tampoc, sense por.

    Els teu cos es bonic ho saps?

    Anem, va dir.

    Vaig tancar la cortina i apagar la llum,

    a meu costat ella respirava lentament,

    vaig estirar una mà, fins trobar el seu pit turgent.

    Acariciant el seu cos amb els dits

    passejant la mà des de el ventre als pits

    Vaig veure’l i conèixer en la foscor de la nit.

    Les seves mans també es van arriscar,

    a resseguir el meu cos amb una mica de por.

    de sobte com un llampec vaig decidir,

    que havíem de sortir d’aquella mentida,

    que això no era el que volíem ni ella ni jo.

    Em vaig encoratjar, si, em vaig encoratjar

    la meva mà va pujar lentament al seu rostre

    cercant el solc del horror, fins que el va trobar

    I va començar una lenta i convincent carícia

    regada amb les llàgrimes que ella va vessar.


    Els seus dits van acariciar els meus llavis

    De sobte fent un crit els hi vaig mossegar

    Es va sorprendre, va ser un instant, varem riure.

    com dos nens feliços, entremaliats


    Varem plorar i riure fins la matinada

    Ara sentint-nos feliços, ara desgraciats.

    Després em vaig aixecar i vaig obrir la llum.


    Fifo

    viernes, 15 de junio de 2012

    Carlos Gardel, Carlos Rexac, i Carlos.......


    Acabo d'escoltar a un tertulià que a dit: Hi han tres llibres que amb diferent finalitat, tothom havia d'haver llegit: El Quixot, La Bíblia i el Capital. He fet un petit recull d'un llibre d'un dels autors que va escriure el Capital. Crec que les seves idees son vigents, no us astoreu. Son mides polítiques però també econòmiques, era una gran economista..

    Estas medidas no podrán ser las mismas, naturalmente, en todos los países.

    1.a Expropiación de la propiedad inmueble y aplicación de la renta del suelo a los gastos públicos.

    2.a Fuerte impuesto progresivo.

    3.a Abolición del derecho de herencia.

    4.a Confiscación de la fortuna de los emigrados y rebeldes.

    5.a Centralización del crédito en el Estado por medio de un Banco nacional con capital del Estado y régimen de monopolio.

    6.a Nacionalización de los transportes.

    7.a Multiplicación de las fábricas nacionales y de los medios de producción, roturación y mejora de terrenos con arreglo a un plan colectivo.

    8.a Proclamación del deber general de trabajar; creación de ejércitos industriales, principalmente en el campo.

    9.a Articulación de las explotaciones agrícolas e industriales; tendencia a ir borrando gradualmente las diferencias entre el campo y la ciudad.

    10.a Educación pública y gratuita de todos los niños. Prohibición del trabajo infantil en las fábricas bajo su forma actual. Régimen combinado de la educación con la producción material, etc. “


    jueves, 14 de junio de 2012

    Como mas sepamos mas ignoramos.

    He leido un comentario: Como mas sabes menos ignoras.
    ¡¿ DISCREPO!Como más sabes te se abre una ventana inmensa de saber y esto te haces pensar con certeza que ignoras muchas cosas. El que tiene una percepció limitada del saber tambien tiene la percepción limitada de lo que no sabe. No tiene erramientas mentales para salir de su realidad. Si uno se ha movido en un determinadao mundo de saber lo que ignora es lo de este mundo. El otro mundo para el no existe, aun no lo vislumbra. Cuando cambia de mundo y su saber es superior también lo es el de su ingnorancia respecto a este mundo. El otro estadio ya lo tiene superado. El saber como la ignorancia tratada en estos términos es infinita. Como mas sepamos mas ignoramos.

    Fifo 15-06-2012

    miércoles, 13 de junio de 2012

    El Follet Paco i les preferents


    Avui el Follet Paco m'ha preguntat: Josep em podries explicar quelcom envers el deute subordinat, les preferents, els actiu tòxics, la bombi-lla immobiliària... Paco que no s'anomena bombi-lla és la bombolla immobiliària. Doncs si això, fes-men cinc cèntims.
    Mira jo t'ho podria explicar però crec que no val la pena, doncs ten faries creus de com s'arribat aquesta situació, no l'entendries. Els humans ens hem tornat o ens han tornat bogos Estem vivint en un mon en que s'han subvertit els valors l'important és tenir, el Ser a passat a un segon terme. Sembla que després de tantes discussions i baralles s'arribat a una conclusió, ara hi ha un sol deu “EL DINER”.
    I que és i qui és DEU? Paco no emboliquis més la troca. D'acord perdona.
    Però això pot tenir conseqüències negatives per la gent?. Doncs evidentment alguns ho passaran amb dificultats, altres recordant temps passats poder retornem al poble.
    I que vols dir que allí la situació serà diferent? Doncs jo crec que si i per varies raons, una d'elles és que la gent que ara viu allà, han heretat els gens dels avantpassats que ja havien viscut situacions semblants o pitjors, jo amb catorze anys vaig tindre que sortir del poble per aquesta raó, per la gana. . Els de certa edat no patim per nosaltres, més aviat pels familiars més joves que sempre ho han tingut tot.
    Això pot ser i tot quelcom positiu, un revulsiu que faci aflorar i engegui els sentiments de solidaritat d'ajut d'uns als altres, primer començarà pel cercle de familiars i amics. Als pobles tothom en te de familiars i amics. Utòpic? Doncs no! Jo he viscut aquestes situacions i puc dir-te que les he trobat a faltar sovint fora d'aquell entorn.
    “Xica mira he anat a collir unes tomates, agarran unes quantes, pren. Ai! si xiqueta aniran bé per fer una amanida. Espera, que he anat al ponedero i la gallina rossa ja a començat a pondre, mira quina maravilla d'ous!.”
    “Enguany la collita de tomates a sigut abundosa, aneu-ne a collir al hort un parell de povals i si vos sobren podeu fer-ne conserva”.
    “José mira he matat un conill, ves a la carnisseria que tel canvien per corder. Quan tornis trau el gorrino a passejar, cuidado no te sascapi ”.
    “Ei! Vaig a fer una mica d'herba pals conills, uns lliscons, uns conillets en fi ja trobarem.. agarreu una destral menuda i m'acompanyeu”.
    Doncs si, es recuperaran horts que estaven erms fins ara, es tornaran a criar gallines, pollastres, conills per cert ecològics, es menjaran els ous de les gallines de casa o de confiança, s'engreixarà
    el porc al corral de casa i la matança servirà por omplir la despesa.
    A l'època de les figues omplirem les cistelles i les que no ens mengem les assecarem al sol en canyissos per quan arribi el fred i no hagi fruita les farem en paella. ¡ que bones!.
    Així que no estàs preocupat per si venen maldades? Que penses fer Josep?. Primer de tot vagi on vagi tu vindràs amb mi, i el destí més probable es el retorn al poble. Allí em queda família i algun que altre amic. Ens vendrem el cotxe que allí no necessitarem i amb l'estalvi de l'import de circulació, de l'assegurança i la benzina quasi podrem pagar el lloguer d'una petita planta baixa que per tu i per mi hi ha en tenim prou. Imaginat si la podem aconseguir amb una llar de foc al terra, quantes estones ens passarem mirant com badocs els dibuixos capritxosos que fan les flames.
    A la nit sortirem amb les nostres cadires a la porta de casa a prendre la fresca i fer la xarrada amb el veïns, com abans es feia.
    Jo els i explicaré refranys, histories de la mili, de com te conegut (ells no et veuran) del bé que em va anar a Barcelona de que allí a la meva època el que no guanyava diners es perquè no volia, que jo vaig trumfar, però que les coses ja no son com eren .......... poder no vaig estalviar el suficient i ara......
    I un li dirà al altre: des de quan parla així el Josep, l'altre li contestarà: des de que li va succeir allò de les preferents, a perdut ben bé el paraigües, ara ja no te solució, fins que se'l emporti el cel........ I una nit d'aquelles plàcides sense soroll i cap nuvol els estels deixaran de brillar....... I tu et quedaràs sol, i tindràs que tornar al teu mon o buscar-te un nou amic.


    Fifo 14-6-2012

    jueves, 7 de junio de 2012

    La raó no sé si molt pura, Critica a la crítica




    Amb les pedres que amb intenció dolosa

    els crítics et llancen per fer-te turment,

    fins i tot es podria construir un monument.

    La crítica es la força de l’ impotent.

    Sols tenen dret a criticar

    els que tenen el cor prou gran per poder ajudar.

    El que jo afegiria a tant savis pensaments:

    Critico a qui critica sense cap coneixement

    del contingut que critica, sense saber-ne l’argument.

    L’important és fer-se notar, criticar per criticar.

    Si la critica és encertada, cosa quasi sempre rara,

    tothom els felicitarà , molt bé, has donat la cara.


    Però quan no coneixen el guió,

    O sense prestar-hi atenció, els sobrevé una cagada,

    Tothom es comporta prudent Mai se’ls hi refrega per la cara,

    o se’ls diu com jo els diria, però mira que n’ets de ruc,

    ests un galtes, tens molta barra.

    Sempre en saben més de tot,

    tots els temes els dominen,

    per que en no deixar parlar a ningù.

    sempre tenen raó.

    I els altres no bufen cullera, no opinen.


    I continuen criticant, l’important és criticar

    De totes les opinions donades, sempre n’encerten alguna

    que els serveix d’argument per perpetuar el seient

    que tenen concedit en a una Entitat o Tribuna.

    Ah si el lloc d’honor no els agrada,

    sigui l’ ajuntament, camp de futbol.

    o al bar, el lloc preferit de la barra,

    continuaran criticant.

    Perquè la crítica que han fet

    no els ha semblat ben pagada.

    Critiquen i ben fet que fan.

    Què en diria d’això l’ Immanuel Kant?

    Ja ho ha dit tot començant.


    Fifo

    lunes, 4 de junio de 2012

    I vindran falsos profetes que us voldran antabanar

    La llibertat d'un acaba quan comença la del altres. Que bonic, oi?. I jo em pregunto qui defineix el punt en que comença la llibertat dels altres? I qui són els altres? els polítics, els banquers corruptes, els xoriços de tota mena i nivell social, els immigrants blancs o negres, les dones que es prostitueixen a peu de carretera, els ........... i més. Que consti que no poso a tothom al mateix cistell.

    Cap L'escorxador

    Ai que me "pixo" de riure, en algún lloc en diuen rabera, a altres ramat , integrats per: masells, corders, llanuts, borregos, xais, pixes fredes... el trist és que mirant la foto crec que m'he vist. Avergonyit peró era jo.

    domingo, 3 de junio de 2012

    La Llei Electoral Catalana




                               
    Vull admetre en un principi, que una llei electoral amb llistes obertes i circumscripcions més petites estil La gran Bretanya, afavoriria la relació entre electors i elegits, ja que aquestos no tendrien que donar compte de les seves accions als partits sinó als seus electors, cosa que faria que tinguessin que ser més curosos gestionant la cosa pública, ja que ells i no el partit serien els responsables davant dels seus votants, amb les conseqüències de poder ser un altre cop votats etc.... i a continuació em faig una serie de preguntes:

    Quin és el mecanisme per fer aquesta canvis? Doncs el Parlament ho pot decidir quan vulgui.

    Perquè no ho ha fer fins ara? Doncs per interessos dels grans partits catalans, PSC, CIU, PP., I la veritat no se si ERC en te massa interès.

    Hi ha algun motiu que faci que aquests partits canvien d'opinió?. Cap. Si tenen el control dels diputats, tenen el control de totes les seves relacions amb Mitjans de comunicació, Poder econòmic i poden fer i desfer al seu gust. Des de les cúpules dels partits, venen favors i compren ajuts, com per exemple condonacions en el pagament de interessos i retorns de capital. Per aquí res a fer.

    Quins partits poden estar a favor del canvi del sistema electoral?, Els petits, però ni tenen força en el Parlament ni la seva veu arriba a la població per poder fer pedagogia.

    Hi ha algun poder interessat en que no canviïn les coses? Molts però principalment l'econòmic. Fixe-us en el entramat, les complicitats que hi han: El poder econòmic controla i influeix en els mitjans de comunicació i als partits, que ha la seva vegada nodreixen de consellers i directius els seus consells d'administració. Els mitjans de comunicació, la majoria (no tots) o pertanyen a grups econòmics poderosos o depenen de la seva publicitat. Per tant o s'emeten noticies interessades o simplement no es publiquen, això vol dir que el no es veu a la tele, s'escolta a la radio a es llegeix, simplement no ha passat, ni tant sols al cap dels anys es podrà consultar a les hemeroteques. Aixi s'escriu l'historia.

    De tant en tant transcendeix alguna noticia com la del recent nomenament del Vicepresident de la Caixa que és el president del grup Godó propietari també de TV8. !Embolica que fa fort!. Directius d'Albertis que ara estan en llocs influents de la política catalana, concretament de CIU.

    És una penya en la que sempre estan els mateixos i es perpetuen. Com deia un amic, mireu la llotja del Barça en un partit important i os adonareu qui són els que tallen el bacallà i els seus adlàters. En quan els partits polítics sempre parlen de renovació i sempre surten les mateixes cares, això si es canvien els cromos, ara tu diputat al Parlament, jo al Congres, aquest altre al Senat (que hi foten al Senat?). Al finalitzar el quatre anys de legislatura, tornem a canviar, ara toca estar al aparell del Partit i participar en algun consell d'administració d'alguna empresa privada o pública, que per això s'ha creat. I podríem continuar denunciant a uns i als altres. Els polítics no tots són així però per fer la vista grossa tenen la mateixa culpa que els que delinquixen. Perquè fan la vista grossa ? Doncs si no ho fessin així no serien escollits per les propers llistes. Per això tenen tanta por a les llistes obertes els partits, el ramat se'ls escaparia i no el podrien controlar.

    Als mitjans de comunicació poden afavorir una campanya de conscienciació d'aquest tema? Doncs per les raons abans exposades NO.

    Temps enrere una nova formació política portava com divisa “Regeneració i Independència”. El nostre problema és aquest, i pel mateix ordre. Si no hi ha regeneració no aconseguirem la independència i si la aconseguim amb aquestos vigilants de les sagrades essències del catalanisme, no servirà al poble. El que no pot ser es “els mateixos gossos amb diferents collars” Gos és una accepció massa suau.

    Un bon amic em deia, quan aconseguim la Independència, canviarem moltes lleis especialment la llei electoral i ja passarem a pertànyer al club dels Estats democràtics de veritat, com els del Nord d'Europa. I ho diu convençut, sense haver esnifat res, ni begut tan sols gasosa. Però “alma de cantaro” (no se com es diu en català) no t'adones que tal com és el sistema està blindat? I els poders són difícil de convèncer i més de vèncer?

    I em dic a mi mateix com es pot dur ha terme una campanya per la regeneració de la vida pública?, quins mitjans hi ha independents no subjectes a cap pressió de polítics o empresaris? Ens veurem obligats els que creiem allò de que “Tot està per fer tot és possible” anar casa per casa com fan els Testimonis de Jeovà (Amb tot respecte) a portar la bona nova. A veure si l'Assemblea N C pot ser una eina per treballar per aquest futur. En els partits no confio.

    No voldria ser tan escèptic i m'agradaria que algú em fes arribar el seu parer més esperançador, menys apocalíptic. Gracies