La vinya de les clotades

A casa del Iaio teníem dos trossos de terra, dues finques no massa grans, el Corral i les Clotades. Aquesta darrera s'anomenava així perquè estava situada en una depressió del terreny que feia el barranc de Lloret.

Els principals conreus eren les oliveres, els garrof i també un bon tros de vinya. Recordo les èpoques de recollida dels fruits. Les olives, a la tardor-hivern amb molts dies de vent i d'humitat i, sembla estrany a hores d'ara, les plegaven d'una a una; les garrofes es recollien ja a l'estiu, amb calor i mosques, però com aquest arbres són abundants de fulla, a sota et trobaves fins i tot a gust i les plegaves a grapats, per tant, aviat havies omplert el cabàs; la vinya estava plantada en una costera molt difícil de treballar, terra pedregosa que amb el temps he sabut que s'anomena llicorella.

Com deia, degut a la inclinació del terreny no es podia llaurar amb els animals així que totes les feines s'havien de fer a mà.

El procés vital de la vinya m'encuriosia. D'uns ceps ressecs, cargolats, sense vida aparent, patint les inclemències del temps, ara pluja, ara fred, ara vent, poc a poc i amb l'arribada del bon temps veies que la vida retornava. Els sarments verds anaven brotant ufanosos. L'esclat de vida era tímid com el despertar d'un somni, sense soroll però ja no tenia aturador. Anaven creixent els sarments agafant una coloració més intensa i les fulles verdes que anaven sortint els cobrien amb besada amorosa. Tenien molta feina per endavant.

I anaven apareixent els grans de raïm, envoltant una incipient rapa i per ella protegits, tímids, petits, com boles d'anís de color verd ; junts, porucs, necessitant-se els uns als altres per sobreviure a les inclemències del temps i així poder créixer i donar el millor d'ells mateixos en forma de fruït ja crescut i madur.

El resultat d'aquesta transformació que s'anava produint en el decurs dels mesos primaverals fins arribar a l'estiu i, en algun casos segons la meteorologia, a principis de la tardor, tenia la seva recompensa en la verema. Ja alguns pàmpols s'havien esgrogueït i deixaven passar més llum i calor, cosa que afavoria la maduració dels raïms i es donava el toc d'alerta que ja era temps de veremar el fruit, i deixar els ceps lliures de la seva funció a fi que anessin preparant-se a la repetició de cada any. Els pàmpols canviaven de color que passava de verd a or rovellat i la seva caiguda feia quedar un altre cop els ceps desguarnits. Tornava a començar un cicle.

El dia de la verema era un dia molt joiós, ens ajudaven els parents, i aquell dia tant a la recollida del raïm com ja portat a casa, per tots era un dia de festa.

Es matinava i a trenc de sol ja sortíem cap al tros amb els carros tirats per les mules. Dels carros s'havien habilitat els seus baixos cobrint-los amb borrasses a fi que no es perdés el most durant el transport de tornada. Portaven les portadores de fusta, els povals i tisores, per tallar i traginar el raïm fins als carros.

Ja al tros, cada veremador escollia una filera de ceps i començava la collita. Jo com era menut, era l'encarregat de dur la marraixa plena d'aigua fresca amb unes gotes d'anís als soferts veremadors per alleugerir l'efecte d'aquell sol que lluïa com mai, emprenyat perquè robàvem el fruit als seus amics, els ceps. Jo de tant en tant, d'amagatotis, agafava un escarroll ben bonic i sucós i l'assaboria com si fos el deu Bac.

Els escarrolls de raïm o “Bunch of grapes” tallats, anaven a parar als povals i quan aquests estaven atapeïts es posaven a les portadores que un cop plenes es transportaven amb l'ajuda de dos pals llargs fins el carro.

La tornada era sorollosa, els carros plens desbordant de raïm. Les portadores també plenes lligades a la part posterior dels carros fent de contrapés. El homes donant un cop de mà quan enfilàvem el camí de grava que pujava paral·lel al barranc, on les mules tenien dificultat per arrastrar aquell gran pes. Crits sorollosos angoixats per por que el carro i el contingut s'anés a norris. S'havia passat amb èxit el primer obstacle, en quedaven dos més fins superar el desnivell que havia entre la depressió del barranc i la carretera que portava al poble. Després tot era bufar i fer ampolles.

A l'arribar a casa el primer que es feia era descarregar tot el raïm posant-lo al cup, perquè no es rescalfés. Després de dinar començaríem a trepitjar-lo.

Era dia de festa, teníem convidats a dinar a tots els que ens havien ajudat a la verema, grans i menuts. La taula era gran però tot i així tots no ens hi podíem encabir, els més menuts seiem a una taula petita a part.

Les olives negres ja estaven a taula i el porró començava la seva ronda que era tradició que no finalitzés fins al final de l'àpat, només hi havia un petit descans per omplir-lo quan es quedava vuit, cosa que no trigava molt a succeir. Vinga, el porró que no pari!. I Sortia la iaia amb l'olla de recapte i escudellava els plats dels famolencs comensals. El recapte és més aviat un plat d'hivern, consistent, que fa suar, però era el plat indicat per recuperar les forces. I tant que es recuperaven! Entre el recapte i el porró les converses i les bromes anaven pujant de to. Després les postres, pastissets i coc, i el iaio encetava la bota petita de vi ranci de la collita de l'any anterior, que havia estat dormint un son plàcid en un lloc tranquil i amb poca llum a sota de la pallissa.

El cup estava situat a l'angle que formaven dues parets. Havia unes cordes penjades per fer més fàcil i descansat el trepitjar del raïm. A un extrem del cup hi havia un canaló per on sortia el most des d'on anava a parar a la tina a un nivell més baix que el cup, que el recollia.

Al començar tot era una festa, cada un agafat a una corda, xafàvem els raïms amb els peus que per cert ningú s'havia rentat. Al principi la sensació era agradable, els grans de raïm estaven sucosos, notaves sota els peus com una catifa de bombolles que poc a poc anaves fen petar, era divertit. Tal com anava sortint el most els escarrols de raïm anaven perdent els grans i quedava la rapa desguarnida que al trepitjar-la com ja teníem els peus tendres pel contacte amb el most a alguns se'ls hi encetaven.

L'ambient s'anava carregant de l'olor del most, una olor dolça, penetrant que ja no s'esvairia fins al cap de mesos quan essent ja vi, estés descansant en un somni tranquil dins les botes de fusta.

Quan el rendiment de les trepitjades anava minvant, amb povals s'anava transportant la massa que quedava a la premsa. Aquesta estava constituïda per dos elements plans, un fixe i l'altre mòbil, disposats al llarg d'un eix de caragol envoltats per una protecció de làmines verticals de fusta que era on es posava el raïm. Amb una barra de fusta s'accionava la part mòbil que es desplaçava baixant per l'eix i tal com anava pressionat, exprimia tot el suc que no s'havia extret en la trepitjada. El most aconseguit anava a parar a la tina comú.

Del treball i cura de tot el procés següent no en sé res, això ho feia el iaio. Recordo que cremava dins les botes lluquet de sofre, ho feia quan encara estaven buides i després quan ja s'havia traspassat el most des de la tina. El que sí recordo és veure com bullia el most degut a la seva fermentació, quan encara estava dins de la tina.

Als pocs dies es traspassava el most a les botes per seguir el seu procés de transformació. Al principi el iaio n'estava molt pendent: escoltava com bullia..... li cremava lluquet... controlava que a la estança de les botes no hi hagués massa llum ni humitat... Després ell descansava i deixava que el vi també ho fes. Aquell temps de

tranquil·litat, de silenci, d'espera, es trencava un bon dia quan el iaio fiant-se de la seva experiència d'anys, anunciava el dia de destapar les botes, traient-los-hi el tap de suro i posant-los una aixeta de fusta, i naturalment, fer el primer tast que com era de rigor feia el gran de la família. Era el final d'un llarg procés, era el VI en majúscules.

¡Enguany no està del tot malament es pot veure, però altres anys ha sigut millor!, i tots rèiem perquè era el comentari que feia any rere any i que tots esperàvem.

Fifo 15-6-2012