La raó no sé si molt pura, Critica a la crítica

Amb les pedres que amb intenció dolosa

els crítics et llancen per fer-te turment,

fins i tot es podria construir un monument.

La crítica es la força de l’ impotent.

Sols tenen dret a criticar

els que tenen el cor prou gran per poder ajudar.

El que jo afegiria a tant savis pensaments:

Critico a qui critica sense cap coneixement

del contingut que critica, sense saber-ne l’argument.

L’important és fer-se notar, criticar per criticar.

Si la critica és encertada, cosa quasi sempre rara,

tothom els felicitarà , molt bé, has donat la cara.

Però quan no coneixen el guió,

O sense prestar-hi atenció, els sobrevé una cagada,

Tothom es comporta prudent Mai se’ls hi refrega per la cara,

o se’ls diu com jo els diria, però mira que n’ets de ruc,

ests un galtes, tens molta barra.

Sempre en saben més de tot,

tots els temes els dominen,

per que en no deixar parlar a ningù.

sempre tenen raó.

I els altres no bufen cullera, no opinen.

I continuen criticant, l’important és criticar

De totes les opinions donades, sempre n’encerten alguna

que els serveix d’argument per perpetuar el seient

que tenen concedit en a una Entitat o Tribuna.

Ah si el lloc d’honor no els agrada,

sigui l’ ajuntament, camp de futbol.

o al bar, el lloc preferit de la barra,

continuaran criticant.

Perquè la crítica que han fet

no els ha semblat ben pagada.

Critiquen i ben fet que fan.

Què en diria d’això l’ Immanuel Kant?

Ja ho ha dit tot començant.

Fifo