Translate

sábado, 30 de octubre de 2010

Amb espardenyes de sola d’espart



Amb espardenyes de sola d’espart, i pantalons curts per sota del genoll, practicàvem un esport d’aventura molt agosarat.
Faig esment de l’indumentaria, perquè eren les dues peces que mes mal parades en sortien d’aquets jocs. Jocs que tan ens agradaven a nosaltres i tampoc a les mares o iaies que havien de recosir el pantalons i reforçar les espardenyes , després de cada “baixada”.
Era molt difícil d’explicar , després de la tarda de jocs, que havent sortit a jugar amb les espardenyes en bon estat, els pantalons apedaçats però sense cap estrep, al cap d’un parell d’hores, ja de tornada a casa , ho féssim tot suats per l’esforç i encara excitats per l’aventura viscuda ,- cosa normal - però també amb forats a la part del ratera dels pantalons, i amb les espardenyes foradades, cosa que podia ser explicada posant-li molta imaginació per part nostra, però com a casa ja coneixien el “panyo” no sempre era l’explicació acceptada , Compresa no ho va ser mai.
El joc consistia en apropar-nos a un dels arenals de qualsevol de les muntanyes al voltant del poble i pujant per la pendent i vorejant-lo, arribar on començava. Un cop ja situats a dalt de tot del arenal, assentats sobre el còdols, sols separats del terra per la fina tela dels pantalons curts, i utilitzant per direccionar i frenar les espardenyes d’espart, agafàvem embranzida i baixàvem costa avall, fins arribar a la seva fi. El que primer arribava era el guanyador.
Uns, els que tenien mes tècnica, arribàvem al fi de la cursa assentats, la majoria el final del trajecte el fèiem rodolant. Però tant els uns com el altres, amb el pantalons foradats i les espardenyes a trossos.
Era una practica semblant al esquí, però el medi no era tant amable. tant bucòlic. Les pedres rodones , mes o menys grosses , - això si, blanques o de color gris -, feien la funció de la neu, i a falta d’esquís, es suplia cul a terra. I sols protegits per els pantalons amb algun que altre pedaç , enfortíem els nostres glutis, de tant refregar-los per els còdols rodons.
Cert es que haguéssim de haver utilitzar com mitja de desplaçament per protegir la nostra anatomia i pantalons, d’algun sac dels que s’empraven per emmagatzemar les olives. Però els jocs eren improvisats, es decidia al moment, quin era el joc que teníem que practicar, i això venia molt condicionat per l’adolori’t que estes la part del nostre cos que havíem rebregat a l’ultima “Baixada” , o si ens havien refet de la falta de comprensió a la nostra gran aventura, dels grans de casa, que normalment o expressaven a cops de corretja.
Ara quan retorno a aquelles contrades, tot melangiós intento fer una petita baixada. De moment ja no puc pujar fins dalt de tot del arenal. Quan em canso em paro – cosa que succeeix molt aviat - Sec al terra, intento agafar velocitat culejant costa avall, però no hi ha manera. em quedo clavat. El problema es per aixecar-me. I quan ja ho faig el cul el tinc mes adolorit que quan jo feia la baixada total. Pot ser que siguin els anys, o la falta d’entrenament.? O es que l’equipatge no es el adient. Poder hauria de portar pantalons curts i espardenyes d’espart.

Josep Lleixà

viernes, 29 de octubre de 2010

Som espanyols perquè volem - Del Diaria Avui

29/10/10 02:00 - CARLES RIBERA
“Per més ràbia que ens faci el PP, si estem suportant tota aquesta situació és perquè nosaltres volem ”
Podem estar emprenyats, dolguts, decebuts, consternats, ofesos i indignats, perquè el cas de l'ofensiva contra la llengua catalana és tan greu que aquestes sensacions, i moltes altres, estan plenament justificades; podem blasmar el PP, criticar-lo, denunciar-ne la barra, l'atreviment, la radicalització totalitària, la fúria anticatalana, la fúria espanyolista; podem dir el nom del porc a Alícia Sánchez-Camacho (ho dic en masculí perquè en femení el nom del porc adopta unes connotacions que serien més apropiades en boca de l'alcalde de Valladolid i no és pas la meva intenció); podem sentir-nos com vulguem i escopir tot el fel que convingui, però donar la culpa al PP, al PSOE (i sucursals), als jutges que els fan la gara-gara, o a l'Estat espanyol en pes, arriba un punt que resulta inoperant, i aquest punt arriba justament aquí.
Passat el punt, cal admetre que no podem oblidar que si estem suportant tota aquesta situació és perquè volem. Cada cop que hi ha eleccions, votem obstinadament continuar sent espanyols, o, si més no, votem continuar presoners de l'Espanya singular. D'acord que marxar-ne pot ser més o menys complicat, menys que més conflictiu i que cal un procés que no serà curt. Però tot comença dient, majoritàriament, senyors, nosaltres marxem. Mentre no quedi clar això, Espanya ens tractarà com demanem: com a espanyols. Reflexionem-hi ara que vénen eleccions. D'ofertes per a la independència, siguin per obtenir-la al gener vinent o després del concert econòmic si cal, n'hi ha de sobres. Només cal posar un paper dins d'una urna. Amb seny, però també amb determinació.

viernes, 15 de octubre de 2010

I després de les eleccions al Parlament que?

Quant vaig començar a escriure en aquest blog em vaig proposar no fer-ho de temes de política municipal per diferents raons. La reflexió/pregunta que faig i em faig a continuació pot ser feta a qualsevol altre municipi del nostre País. Es la següent:
Sabut es que a les properes eleccions al Parlament Català, dues formacions polítiques, que no son partits al us, es volen presentar amb un programa semblant: Regeneració Política i Independència.
Sembla ser que ens els afers de la política diària, si prenen o recolzen alguna decisió ho faran a títol personal, doncs com els integrants poden tenir diferents sensibilitats i punts de vista, tindran llibertat de vot excepte , cosa evident. en el temes de Regeneració i Independència.
La meva reflexió és: Un futur votant d’alguna d’aquestes formacions, simpatitzant o adherit, es pot presentar en una llista per les eleccions locals?
Poc es pot fer des de el Municipi per la Independència, però si molt per la Regeneració i la forma de fer les coses. Per tant si un ciutadà vol estar present en alguna d’aquestes llistes, políticament parlant te tot el dret a fer-ho, i èticament?¨És ètic que un ciutadà que te inquietuds polítiques i que com horitzó tingui la Independència – cosa que s’ha de coure al Parlament – pugui baixar al terreny del dia a dia en el seu municipi a intentar fer aquesta política de proximitat?. En el Parlament els representants que ell a votat treballaran pels objectius esmentats. Ell ha de esperar segut a casa que es compleixi aquest objectiu – per cert llunya – o te el dret moral de fer o intentar fer política pragmàtica des de el municipi ?. Deixo la pregunta.

lunes, 11 de octubre de 2010

No te color –com l’aigua - , per això m’agrada’t.

És sorprenent la forma tan planera î didàctica que te el President Pujol per definir i explicar les coses, per que siguin comprensibles per tothom.
Es veritat que el seu verb moltes vegades és confús i repetitiu. Parlant clar, - ell s’entrebanca - no és un bon orador, però te la habilitat de utilitzar metàfores, analogies, histories, etc. que fan que transmeti i faci entenedor el seu missatge.
Programa de televisió: A pregunta d’un tertulià de quina opinió li mereix el desencís que tenen els ciutadans envers la política o dels politics, i que pot dir al respecte, fa la següent descripció de l’acció política:
Les fonts del riu Llobregat, brollen abundants, ufanoses, en un paisatge idíl•lic. Això és la Societat Civil, amb molta força que s’ha d’aprofitar.
Uns metres riu avall, hi ha una canonada que canalitza molta part de l’aigua que arriba en aquell punt. Un altra part, continua lliure el curs del riu i no es perd, és la creativitat de la gent, l’esperit emprenedor, la responsabilitat, les accions solidaries etc.
L’aigua de la canonada – no de tres canonades diu amb el seu posat murri – s’ha d’intentar aprofitar al màxim, procurant que no hi hagi fuites i que arribi amb tot el seu caudal i força al final.
Com s’ha aprofita al final de la canonada? Doncs amb una turbina que genera energia, que és utilitzada per una industria instal•lada als voltants que crea riquesa i llocs de treball.
Doncs tot això, des de la col•locació de la canonada, el seu manteniment, i definir quin és l’aprofitament que s’ha de fer de tota aquesta força canalitzada, és L’acció Política. Sense aquesta acció, l’aigua es perdria sense cap profit.
És una definició que no te color –com l’aigua - , per això m’agrada’t.

domingo, 10 de octubre de 2010

Regeneraciò - Independencia. S'ha de remoure el solatge

Capítol XV del Contracte Social. J.J.Rousseau Dels Diputats o Representants.
"Des de l’instant en que el servei públic deixa de ser el principal interès dels ciutadans i que aquets prefereixen servir amb la seva bossa abans que amb la seva persona, l’Estat es troba ja a prop de la seva ruïna. Que s’ha d’anar a la guerra?. Doncs es paguen tropes i ens quedem a casa, . Que hi ha que anar al Consell - Parlament - ? Doncs es nombren diputats i ens seguim quedant a casa. A força de peresa i de diners, s’acaba per tenir soldats per sotmetre la Pàtria i representants per vendre-la."

Que va ser abans l’ou o la gallina?. Que ha de ser abans la Independència o la Regeneració Política del nostres País?.
Sense ànim d’entrar en cap controvèrsia amb els teòrics de l’evolució, sense gallina no hi ha ou, i sense l’ou no hi ha pollet. Amb la Independència tenim garantit de que hi haurà regeneració política?. No ho tinc prou clar. Sense regeneració política la Independència a mi no em serveix.
Amb la Regeneració política podrem aconseguir més fàcilment la Independència?. Jo crec que si.
Dit això, no crec que els politics actuals siguin de l’administració que siguin, local, comarcal, nacional, ens poden conduir a la Regeneració Política i per tant a la Independència. Per exemple. politics que no s’han posat d’acord en fer una llei electoral que es pot aprovar al nostre Parlament no al de Madrid, no mereixen la meva confiança – sempre tirant pilotes fora -, Si conservessin els seus escons durant el procés de negociació de la Independència que ha de ser llarg i complicat, discussions, traspassos, negociacions, etc. serien capaços de anteposar l’interés del País al seu particular sigui de partit o de casta econòmica?.
El País necessita una nova classe política a tots els nivells, en tots, també en el locals, s’ha de remoure el solatge. Sense una nova forma de entendre l’interès General, les reformes politiques socials i culturals per regenerar el nostres País no es portaran a terme, i per tant jo crec que no assolirem la Independencia.

domingo, 3 de octubre de 2010

Des de l'Havana - Joan Ferràn Oliva

UNA ESTELADA A L'HAVANA
Durant la meva estada a Catalunya els passats mesos de maig i juny, l’amic Josep Andreu, alcalde de Montblanc, em va demanar ajut per a restaurar el sepulcre d’en Josep Conangla Fontanilles al cementiri de L'Havana. L’Andreu ho va intentar en dues ocasions que va visitar Cuba, però no ho va poder fer degut a que el temps no li va abastar. Jo vaig acollir la petició com una iniciativa pròpia.
Conangla és un veritable exemple de patriota. L’admiro i respecto com es pot apreciar en les mencions sobre la seva destacada personalitat als meus llibres La Constitució Catalana de L'Havana i La Saga dels catalans a Cuba. No son les úniques. Això no obstant no coneixia de l’existència del seu panteó i em vaig assabentar-hi fa tres anys en ocasió de la visita a Cuba dels amics Mireia Planas i Oriol Falgueras, els quals el van localitzar. Fins i tot hi van fer una foto amb la estelada sobre la tapa. Ells resideixen a Tona i son activistes de la Comissió del Centenari de l’Estelada.
Un cop retornat a Cuba vaig començar les gestions per donar compliment al honrós compromís assolit. A l’illa no resten familiars d’en Conangla i el sepulcre mostrava signes de mancança de cura. Per afegitó, en no disposar de documents de propietat complicava l’operació restauradora.
Finalment tot es va resoldre: es va fondre una tapa nova per a substituir l’anterior aclivellada; es va polir, netejar i pintar el que calia, i hores d’ara el panteó llueix com acabat de construir. A la capçalera diu Conangla - Albertí, aquest darrer el cognom del seu gendre, però no hi havia cap altre inscripció. El més important ha estat la làpida incorporada amb el següent epitafi:

JOSEP CONANGLA FONTANILLES
MONTBLANC, CATALUNYA 1875 - LA HABANA 1965
PATRIOTA CATALÁN
INTELECTUAL, PERIODISTA, ENSAYISTA, VIVIÓ EN CUBA 60 AÑOS Y LA AMÓ TANTO COMO A SU SUELO NATAL
FUE PRESIDENTE DEL CENTRE CATALÀ Y DIRECTOR DE LA REVISTA LA NOVA CATALUNYA
POR ENCARGO DEL LÍDER CATALANISTA FRACESC MACIÀ, REDACTÓ LA PONENCIA DE LA CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA, APROBADA EN LA HABANA EN 1928
LA CATALUNYA IRREDENTA Y MONTBLANC, SU PUEBLO, NO LO OLVIDAN
Està redactat en castellà car te la intenció de donar a conèixer a tot el que passi qui és la personalitat allí enterrada.
L’adreça del panteó CONANGLA – ALBERTÍ, és
Calle 15 entre K y L, Zona 44 CC. Cementerio de Colón. Ciudad de la Habana
S’arriba entrant per la portada principal del Cementiri, seguint pel Carrer Central fins a l’església i desprès, continuant pel mateix Carrer Central fins al Panteón de las Fuerzas Armadas, com a referent. Allí cal prendre un carreró a mà esquerra que porta fins al Crematorio. A la propera cantonada es troba el panteó.