Translate

jueves, 31 de julio de 2008

Molt bè per la programaciò de la Biblioteca

Estic content , he de dir-ho ara, encara que el record perdurarà en el temps. Me he tornat a enamorar ; me he enamorat de la paraula. De la paraula dita per la Jordina Biosca sobre fragments de l’obra de la Rodoreda. Ha fet una narració , tan amb la veu com ajudant-se amb el gestos, fen volar les mans (ziu, ziu) , descrivint les situacions amb tanta versemblança , que alguns s'han convertit en poesia. Tots hem sortit de la Biblioteca, pensant que el temps no havia passat. Gracies.

Els pedals de la bicicleta

Animo al Marques de la Cogullada que des de la seva Egara natal
enriqueixi aquest punt de trobada d’amics, amb algun comentari sucós.
Els senyors de Terrassa des de que aquesta Ciutat es Seu Episcopal sembla que estan per altres afers menys terrenals. Fifo.

martes, 29 de julio de 2008

Tal com es el propòsit d’aquest blog de anar canviant els temes, ara toca un altre prou interessant . Josep

Calçot vora la flama


Tanco el ulls i et somnio.

Boca carnosa
trenes molt negres
ulls somiadors,
pits a la mida
turgents….. provocadors.

El somni es torna lasciu.

El flonjo es torna tibant
l’excitació un dolor.
L’ocell no pot entrar al niu.

I de sobte
com del calçot vora la flama
brolla la sàvia ufana
Com la lava d’un volcà .

Son onades de plaer.
I tot esdevé miraculós.

El tibant, es torna flonjo
l’excitació…., goig complert
la teva imatge, em somriu
I jo resto satisfet..

Obro el ulls i et somnio.


Fifo

lunes, 28 de julio de 2008

El Musthafá un bon amic

Les histories com les del Musthafá son tan gratificants per la gent que treballem en la inserció de joves en risc d'exclusió social, que fan que t'esperonin a seguir la tasca tot i saben que la resposta el joves no es sempre tan positiva i no tenen un final tan esperançador. . Tot i així hem de saber detectar aquestes predisposicions i qualitats i ajudar-los per que les desenvolupen. Tots tenen quelcom de bò, cal fer-ho aflorar. A continuació l'historia, que està tan be encarrilada
que sobrepassa el que explico. Gracies Musthafà.

Musthafá sempre des de bon principi d’estar amb nosaltres, ha demostrat molt d’interès , curiositat, per aprendre coses, especialment la llengua, tan la castellana com la catalana.
Quan venia al espai, sempre que podia demanava que li apuntéssim i comentéssim, frases en català. Normalment declinàvem el present d’indicatiu de diferents verbs, que normalment ell escollia.
Degut aquest interès, sens va acudir, explicar-li trets propis de la nostra cultura intentant lligar aquestos en lo que creiem que son part de la nostra forma de ser (sempre hi ha excepcions).
Parlàvem de la sardana, intentant donar-li un simbolisme de germanor i solidaritat al fet de ser una dansa col·lectiva , tots agafats de les mans, sense distinció d’edat sexe, color, etc.
Li vam explicar, el fet casteller, (sense ser especialistes en aquestes construccions) però també intentant fer pedagogia, dient, que el esforç col·lectiu es imprescindible per avançar en aquesta societat. Explicant, que en aquestes construccions, tots els castellers juguen un paper igual d’important, tots es necessiten el uns als altres. Uns mes forts, altres en físics menys pesats , homes, dones, nens nenes, de diferents classes socials, amb diferents formació cultural, en fi, un reflex de la nostra societat, i al final els mes petits, els mes habilidosos, el nostre futur, (aixecadors, aixenetes) coronant la construcció i fen l’aleta com final d’obra feta amb solidaritat i amb l’esforç de tots plegats.
D’aquí va sortir l’idea, de que una de les formes possibles per intentar donar-li la possibilitat de que conegués gent i el coneguessin podria ser la d’intentar enrotllar-lo en una colla de Castellers.
El Castellers de Barcelona van acceptar la nostra proposta sense dubtar-ho en cap moment , Donem gràcies al Toni , als de la pinya, folre, manilles, canalla, etc. (son correctes aquests noms? La resta, part ja la coneixeu.
Creiem que es el principi d’una cosa important en la vida des Musthafà i la dels que el coneixem; la gent del Casal, els bons amics Castellers, que ens esperona a cercar solucions noves, que tenim al nostre abast, i a lo millor no ens adonem, perquè ens fa falta veure aquest interès per adaptar-se i progressar com persona, que està demostrant el Musthafà.
Gràcies nosaltres també estem guanyant en el teu exemple i amistat..
Jo sempre que el veig li dic “no vagis tan a la platja que et posaràs moreno” i ell somriu de manera tímida i educada (es així), acceptant la meva broma.

Josep

El mar de la Torre

Aquest títol va ser suggerit per una bona amiga que en sap molt més que jo. Gracies a ella per l’encert i a vosaltres per llegir-lo. Josep.

El mar de la Torre

A Baix Mar l’Alfa i l’Omega
de Principi a Final,
tota la platja vigilen
fins i tot en temporal.

Al penya-segat del Munts
el far dona resposta,
donant llum a qui s’acosta
tant si ve de prop o de lluny.

Platja tranquil·la, costa segura,
qualsevol s’aventura
passejant i veient natura.

Aquesta platja immensa,
no has de tenir-li temença,

Camina, trepitja l’arena,
fes-te un amb la seva llum,
i percebràs aquell perfum,
que va deixar l’ultima sirena.


Fifo

Mitjançant la Negació

Es evident que com som uns éssers únics, i per ara sense possible copia, cadascú de nosaltres es comporta davant d’un fet, emoció o un altra reacció humana, moltes vegades de forma semblant però no igual. Sempre hi ha matisos diferenciats. Això be una mica a compte, per explicar com ha sigut el meu apropament a ERC.
Doncs jo diria que ha estat per el camí de la negació, desbrossant poc a poc les confusions semàntiques, polítiques, socials, etc. fins que les afirmacions han sortit per si soles.
Dreta moderada, europea, etc. Esquerra civilitzada, progressista etc. Del Centre tothom s’apodera, les dretes, algunes esquerres (esquerres?). Son catalans però....... busquen paraules per conformar l’explicació amb la finalitat de no donar una resposta “Políticament incorrecta”.
En voleu explicar com es pot entendre ideològicament, tot aquest garbuix, aquesta escudella barrejada?
Doncs jo vaig començar a fer-me aquestes preguntes:
Tu ets de dretes? Tens un gran patrimoni que defensar acosta de lo que sigui? Doncs no, visc del meu sou. ( Els mitjans de producció privats, si no son eina d’explotació, i generen riquesa, en la situació actual, son necessaris, no agafeu el rave per les fulles).
Est partidari del ordre, cal que sigui en detriment de las llibertat? Doncs no, ja que la majoria de vegades que s’invoca la defensa del ordre es per fins bastards.
I així altres, com si prefereixes l’escola pública o la privada?, O si prefereixo que m’ensenyen a pescar i no hem regalen el cubell de peix que cada cop està mes foradat. O si el militarismes es pot justificar si no es en termes econòmics. I les injustícies socials, la fam, els nens que moren de gana, les dones explotades, econòmicament, sexualment, etc. etc.
Doncs si no combrego amb aquestes coses, que son una petita mostra de lo que jo considero que el pensament de dretes es capaç de trobar-hi justificació es que SOC D’ESQUERRES.
Ja ha sortit la primera afirmació.

Soc monàrquic? Doncs no. En primer lloc perquè democràcia (entre altres coses) suposo, significa el dret a la participació del poble mitjança els seus representants per decidir en el afers que sobre tot, son molt importants . A mi en democràcia se m’ha fet alguna consulta en quant si la figura del rei (imposada en època de la dictadura) era necessària per la nostra Nació? Que jo recordi no. (!Ara si preguntaran, si la seva neta pot ser reina o SI !) com embolcallaran la pregunta per que o traguem?
“Fou sota el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. En les Corts celebrades a Barcelona l’any 1283, el rei s’obligava a celebrar –General Cort- una vegada l’any amb la participació representativa de l’època, per tractar el bon estat i transformació de la terra. El mateix establia:
Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats , dels Barons , dels cavallers i dels ciutadans......
Així, doncs les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres braços que la componien, l’eclesiàstic, el militar, i el popular o cambra reial, lo General de Cathalunya veritable equilibri de poders entre el tres braços i el rei”.
El bròquil s’està florint tu ja m’entens. El cas es que no s’ha acabat el bròquil
TU JA M’ENTENS.
Evidenment els valors republicans tenen encara més pes en la meva decissiò. Valors que un bon amic d'ERC de la Torre explica i desenvolupa molt bè en un llibre.
Per totes aquestes coses i moltes més, he arribat a la conclusió de que no soc ni vull se monàrquic, i ara ve la segona afirmació, doncs soc REPUBLICA.

Amb tot el respecte i admiració per les seves gents. Soc andalús? NO, tot i agradar- me part de la seva cultura.
Soc basc? NO, tot i estar proper a les seves reivindicacions, especialment de autodeterminació.
Soc castellà. No. Encara que suposo (fa molt de temps d’això) estaria d’acord amb el Comuneros.
Doncs així, he arribat a adonar-me que soc català.
CATALA i prou sense cap mes adjectiu. O soc perquè vull ser-ho. Tercera afirmació .
Això es lo bo de la forma que entenem la catalanitat en el nostre Partit. Som catalans els que volem ser-ho. Els nats aquí, i els arribat de fora que poc a poc es van sentint identificats amb aquesta terra que es ho serà la dels seus fills i nets. No es una qüestió de raça, es una qüestió d’identificació, d’ilus-sio, i de passió, i suposo d’altres coses, que sabran explicar millor companys mes assenyats.
Diuen que l’ordre dels factors no altera el producte. Aquí es on entren lo que hem diem els matisos diferenciats. Amb aquesta barreja d’elements que conformen una forma de entendre la vida políticament parlant, suposo que cadascú de nosaltres posa un mica mes d’enfasis a un del tres esmentats, però procurant que el equilibri es mantingui.
Fa uns dies i per primera vegada vaig fer un espatlla de cabrit al forn, vaig posar-hi:

Força alls, que per mi son il·lusió.
La carn, una necessitat.
Les patates el complement.
La Ceba la passió.

Vaig posar poca ceba, i fora de temps, es va cremar i el plat no va quedar correcte ( no es una metàfora). Sort de l’all........
El proper plat seran cigrons, però em recorden a Fraga, no la de la Franja, el de la “ calle es mia”, i la veritat no se en que combinar-ho.


Josep Lleixà i Fernández

domingo, 27 de julio de 2008

La teoria marxista de la Naciò

M’estic retrobant amb antics treballs que havia fet temps enrere, I veig que hi han coses, definicions, que continuen sen d’actualitat. No tingueu por a la paraula “marxista”, poder la teoria està en desús, però certs plantejaments econòmics i socials per mi encara hores d’ara estan vigents. Els temps evidentment han canviat la Societat no es la mateixa, però hi han conceptes universals. Llegiu i opineu. -

El desenvolupament de la societat, determinat per els avenços dels mitjans de producció, engendra comunitats humanes , com són les res, la tribu, la nacionalitat, la nació. A la manera de producció de la comunitat primitiva corresponia l'organització gentilícia de la societat. La res era un grup economico-social a banda, independent, format per persones unides entre si per vincles de descendència comuna. Al desenrotllar-se les forces productives, les “gents” van créixer, es van desenvolupar, es van separar unes d'altres i es van agrupar en unions, en tribus, les quals a la vegada van passar a formar agrupacions tribals. Amb l'aparició de la propietat privada i de les classes, va declinar el règim de la comunitat primitiva. Els individus de les distintes “gents” i tribus agrupats per vincles de descendència comuna van anar mesclant-se cada vegada més entre si i establint-se en el mateix territori; i així van sorgir les anomenades tribus territorials. Les tribus van sortir del seu aïllament i van perdre la seva existència independent i el govern tribal va anar transferint-les a l'Estat; l'organització de la classe dominant en la societat . Dins de l'Estat, els individus ja no es van agrupar per parentiu, sinó sobre bases territorials. Les nacionalitats van sorgir de les tribus unides per la comunitat de llengua , en el període de transició del règim de la comunitat primitiva al de la societat de classes. La societat esclavista era un conglomerat de tribus i nacionalitats. En la transició del règim de la comunitat primitiva al modus feudal de producció al principi l'Edat Mitjana, van nàixer les nacionalitats de molts països. La nacionalitat no és encara la nació, sinó una agrupació de tribus afins pel seu idioma i el seu origen, que viuen en el mateix territori. Les nacions sorgeixen al desaparèixer la dispersió feudal, en l'època del capitalisme ascensional, sobre la base de comunitat de vida econòmica , relacionada al seu torn amb la creació del mercat nacional. La nació no ha de confondre's amb la raça o la tribu, ni amb la comunitat estatal o religiosa dels pobles, com pretenen fer creure la sociologia i la historiografia burgesa. La nació està formada per individus pertanyents a tribus i races diverses. La comunitat nacional no és tampoc la comunitat de l'Estat. La res, la tribu, la nacionalitat i la nació requereixen una llengua comuna , requisit que no sempre es dóna, en canvi en l'Estat. (El català, el gallec, l'èuscar són un exemple clar en l'Estat espanyol). La llengua nacional és producte de tota la història del poble, plasmat i consolidat com a nació. La llengua nacional es desenrotlla partint de la llengua de la nacionalitat corresponent, i esta prenent com a punt de partida la de les tribus que integren la nacionalitat de què es tracta. Sense la comunitat d'idioma els homes no podrien relacionar-se uns amb altres, ni crear una comunitat gentilícia, tribal, una nacionalitat ni una nació. La comunitat de llengua és per tant, un dels trets essencials de la nació, però no l'únic. A Catalunya i en les Balears per exemple parlem el mateix idioma i no formem una mateixa nació. Per què? Abans que res per que no habitem un territori comú. La nació es forma sempre com resultat d'una convivència prolongada i contínua entre els homes que viuen en el mateix territori. La comunitat de territori, és també per tant un tret de les característiques de la nació. Però tampoc ella, per si sola, basta perquè la nació sorgeixi. Per a això es requereix, a més, que els homes que parlen la mateixa llengua i habiten el mateix territori es troben units per llaços econòmics. I estos llaços sorgeixen amb l'aparició del capitalisme. Les condicions històriques peculiars que es forma i desenvolupa la nació determinen la peculiar fisonomia espiritual d'aquesta. La fisonomia espiritual de la nació reflecteix les condicions de la vida material del poble, la seva forma de vida particular , la seva història, els esdeveniments transcendentals que ha deixat fonda empremta en la seva vida i el desenvolupament ulterior de la nació. La fisonomia espiritual de la nació, o el caràcter nacional com també se li sol dir, és quelcom per si imperceptible, però que pot ser captat per quant es manifesta en la cultura nacional, en les característiques d'aquesta. Sintetitzant el procés històric de formació i desenvolupament de les nacions, va ser creada la teoria marxista de la nació, segons la qual “la nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat de quatre trets principals , a saber: la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada esta en la comunitat de peculiaritats específiques de la cultura nacional”. Sols la conjunció d'aquets quatre trets essencials formen la nació. Els intents d'afegir a aquets quatre trets un altre, a saber, l'existència d'un Estat nacional són profundament erronis. Això equivaldria a excloure de la categoria de nació a les nacions oprimides per l'imperialisme que no tenen un Estat propi.

(Konstantinov/ Lao Tsé)

Els meus MESTRES

En el transcurs de la nostra vida tots hem estat influenciats d’una banda per l’entorn i de l’altra per persones properes a nosaltres (família, amics, mestres) que amb la seva actitud, consells i ensenyaments han deixat petjada i han ajudat a formar la nostra personalitat.
Jo personalment he après de molta gent i segueixo estant encuriosit per molts temes; però reconec que he tingut la sort de topar-me en el meu camí a quatre persones excepcionals que mai he dubtat en anomenar-les els meus mestres.
De tots he après, però si no hagués estat pel primer no hauria pogut assimilar les vivències ni els ensenyaments dels altres. A aquest al deixarem pel final del record.
El “Choi”, així s’anomenava un dels meu mestres, era un vell anarquista que va perdre la guerra però no la capacitat de somiar amb la llibertat i un món millor. El vaig conèixer quan jo tenia uns setze o disset anys, i apart de procurar-me en alguna ocasió alguna cuixa de pollastre del seu plat de carn d’olla, també em deixava de quan en quan aquells llibres prohibits aleshores que ell es procurava al Mercat de San Antoni de Barcelona. Autors amb una visió tan diferent de com havia d’ésser la societat, com Bakunin, Rousseau o Fourier, m’ajudaven a entendre’l quan deia que els homes i a la vegada el mon, poden millorar gràcies a la solidaritat i sobre tot mitjançant la cultura.
El senyor Climent era un catalanista que estimava la nostra terra com un enamorat la seva núvia. Era una estimació desinteressada, platònica, plena de riscos i sobresalts. Ell, per poder-ne gaudir més, se n’anava a Andorra de quan en quan, per sentir enyorança de tot el que en aquell temps desitjava poder fer amb normalitat a la seva terra: comprar i llegir llibres escrits en català, parlar la nostra llegua sense entrebancs... en fi, gaudir d’un espai de llibertat.
Les seves converses, la forma de viure aquest enamorament, no van deixar indiferents als que vam tenir la sort de compartir estones de tertúlia amb ell.
Parlar d’aquests dos grans amics i dels seus ensenyaments ha estat relativament fàcil. Un em va imbuir l’estima a conceptes i valors universals: a la societat, a la llibertat, a la cultura com a eina de desenvolupament de l’ésser humà. L’altre a estimar coses més properes, coses de la nostra terra, de la nostra vida diària, que si són impregnades dels conceptes abans esmentats i del respecte als altres, crec que agafen una dimensió molt més transcendental.
El Manel era un savi i a la vegada un erudit, malgrat que molt sovint ell deia que un erudit no és savi, i que un savi no és erudit; ell n’era l’excepció, suposo. Era un home d’una cultura molt extensa que no traslluïa i d’una categoria humana excepcional.
El que va intentar ensenyar-me (dic intentar), és més difícil de poder explicar, doncs són conceptes que afecten al que podríem dir el creixement personal. Ell deia: no vulguis canviar el món, canvia tu i el teu entorn canviarà. D’ell, com dels altres, en podria escriure moltes pàgines.
Com podeu veure han estat vivències, ensenyaments diferents, i a la vegada complementaris sobre el món, la societat, la política, l’estima al lloc on vius, el respecte als altres i sobre tot a un mateix.
Bé doncs, tot el que aquí he exposat, té l’origen al meu poble i gràcies al meu Mestre. En vaig tenir d’altres però d’ell en guardo un record molt profund. Em va ensenyar a aprendre gaudint-ne, a tenir curiositat per les coses, a intentar conèixer el significat dels temes estudiats, no solament a memoritzar-los. Era i és un home amb vocació que de segur ha transmès als seus alumnes (em venen al cap els noms d’Edelmir i de Manuel, segur que en són més). Es notava que gaudia fent aquesta tasca, ens estimulava amb detalls (el 6 de Juny de 1951, va organitzar un repartiment de premis, consistent en llibres per tothom; em va tocar un d’editat el 1939 que guardo en un lloc preferent).
Tinc molts records de com ensenyava; en aquells temps per a mi era un innovador. Utilitzàvem ells llibres però també l’observació directa de les coses. Dos exemples: una nit d’aquelles que sols es poden veure al Mas, vam escodrinyar el cel per saber distingir unes constel·lacions de les altres: La Cassiopea, La Creu del Cigne, El Carro… Un altre dia vam portar flors del camp i a la vegada que anava separant les seves parts ens anava explicant el seu nom i utilitat, i així moltes altres.
Era molt jove quan va arribar. Venia d’un poble mariner, L’Almadrava, d’una orografia molt diferent a la del Mas; orografia la del meu poble que li va fer patir molt, doncs quan pujava del seu (Jesús) ho feia en bicicleta.
Crec que encara recorda les faves seques estufades (amb les celles negres com el carbó) que li feia la meva iaia per sopar, que ell deia que li agradaven molt (deia mentides piadoses).
És Don José. Ja no està entre nosaltres, però el seu magisteri, la seva gran humanitat em van deixar petjades tan fortes, que sempre en faran companyia i procuro seguir-les.

Josep Lleixà (Fifo)

La gratificaciò del voluntari (En temps passat)

Sempre es pot aprendre de tothom . Però sovint els voluntaris es troben amb malalts podríem dir “especials” que afronten els sofriments de la seva malaltia de manera tant exemplar que quan surts de visitar-los te n’adones que has rebut una lliçó magistral. Entre
altres explicaré breument el cas d’una malalta que per mantenir el seu anonimat l’anomenarem la Rosa.

La Rosa diu que te vuitanta-dos anys, molta solitud, un cabell blanc molt bonic que de tant en tant es pentina , i un mig somriure ofegat per les queixes produïdes pel dolor de les nafres que té per tot el cos.

Era poc parladora, responia amb monosíl·labs, paraules curtes, i jo intentant la comunicació procurava conversar de temes que li poguessin interessar però no encertava. Un dia preguntant per la seva infantesa va començar a recordar i a explicar coses. Va explicar que tenia un veí que s’enfadava molt quan ella al migdia cantava, però que tenia tot el suport del seu pare que li deia que quan sentis que ell roncava fent la becaina, ja podia començar; i de cop, es va posar a cantar amb la seva veu dolorida una cançó de Antonio Molina. No recordava la lletra i jo vaig ajudar-la a acabar la cançó. Des d’aleshores tots els voluntaris que la visitem li fem esment (per suposat amb un gran respecte) d’aquesta anècdota i ella sempre respon amb una nova cançó.

Admirable, és alliçonador el constatar que malgrat la seva situació tant poc favorable, té records d’infantesa que quant afloren fan que si més no per uns minuts, es pugui evadir de la crua realitat.

I ja per acabar vull comentar una altra anècdota que em va fer reflexionar. Un dia que la vaig visitar, estava assegut davant d’ella capficat i poc parlador i es va estranyar de la meva actitud, i la que havia de rebre ajut em va ajudar; de sobte em va dir: “Por que està tan serio i preocupado?, ánimo, todas las cosas tienen arreglo y si pasan es que tienen que pasar para que nosotros saquemos alguna enseñanza”.
Com es diria en termes futbolístics la Rosa demostra tenir més moral que el Alcoyano que perdien per quinze a zero i confiaven en remuntar el partit, o una gran saviesa. Jo diria que les dues coses.
Gràcies Rosa.

Josep Lleixà

sábado, 26 de julio de 2008

RETROBAMENTS MALS-ENTESOS I RIALLES

RETROBAMENTS MALS-ENTESOS I RIALLES

Un bon amic meu està de voluntari a un gran hospital fent la tasca d’acompanyar, donar conversa i altres tipus d’ajut a malalts i familiars quan aquestos ho demanen.

Explica casos prou dramàtics produïts o bé per la gravetat del malalt o bé per l’agreujament de les relacions entre aquest i els seus familiars, que moltes vegades han d’afrontar sols la malaltia. Però diu que sovint es produeixen situacions que fan que la seva tasca no sigui tan feixuga. Els tres exemples que em va contar així ho demostren.

El primer tracta d’una malalta que va ingressar en estat greu. El meu amic, des de la data de l’ingrés, passava cada dia per la seva habitació i s’oferia per fer-li companyia per si el marit volia descansar, encara que només fos per anar a fer un cafè. Ell no volia deixar mai a la seva dona, i per tant no acceptava l’ajut. No va sortir mai de l’habitació: allà dormia, menjava,… demostrant una gran dedicació i estimació envers la seva dona. Això va durar uns quants dies fins que la gravetat de la malaltia va poder amb la malalta. El mateix dia, el marit va anar a trobar al meu amic i li va demanar disculpes per la seva actitud una mica esquerpa. Li va explicar que ell i la seva dona s’havien separat feia trenta anys i que els dos havien refet la seva vida cadascú pel seu cantó. Malauradament, la dona havia enviduat feia dos anys. Ell s’havia assabentat de la situació de solitud de la seva ex dona i, amb la comprensió de la seva actual parella, no va dubtar gens a retrobar-se al cap del temps, encara que fos per pocs dies.

Un altre cas que m’explicava el meu amic va ser que una vegada, quan passava per davant d’una habitació, va veure un xicot que li va cridar l’atenció. Pentinava cresta groga i morada, portava “piercings” al nas, als llavis i a les orelles i tenia la cara plena de morats i els braços enguixats. Li va oferir un diari (per trencar el gel) i li va preguntar com s’havia produït les ferides. Ell va començar a explicar-li que havia estat en un accident. Tot seguit li va demanar si podia deixar-lo sol un moment doncs havia de fer unes necessitats. Desprès d’uns minuts, el voluntari va tornar a entrar a l’habitació i va quedar tot sorprès quan el “cresta” li va preguntar de sobte: “Escolti mestre, vostè que cony és, advocat o policia?”. El meu amic encara riu quan recorda aquesta anècdota (ara, després de les explicacions degudes, son bons amics).

I l’últim cas tracta d’una de les visites que encara fa el meu amic. Es un malalt de diabetis, el Jaume, que ha sofert moltes complicacions. Té uns quaranta-cinc anys i, malgrat la seva situació, és molt animós. L’acompanya sempre el seu pare, un home de vuitanta-dos anys d’una vitalitat envejable i d’un sentit del humor que molts voldrien.
L’ultima visita que va estar amb ells al Jaume ja li havien tallat una cama i afrontava amb bastant serenor l’amputació de la segona, ja que els facultatius li havien dit que amb l’ajuda d’unes pròtesis es podria fer valer per ell mateix. Al cap d’uns dies es va repetir la visita i , efectivament, l’operació quirúrgica ja s’havia realitzat. El Jaume estava sol i molt eufòric perquè el seu pare havia anat a una sabateria a comprar-li unes sabates adequades a les seves noves cames. Al cap d’una estona va tornar el pare rient com un boig. “Sabeu que m’ha passat?”, va dir, “doncs que quan he arribat a la sabateria la dependenta m’ha preguntat de quin model, color i número volia les sabates i jo he tret les pròtesis de la bossa de plàstic i les he deixat damunt del mostrador” deia amb posat entremaliat. “I què, i què pare?” preguntava el fill encuriosit. “Doncs que la dependenta s’ha desmaiat i ha caigut a terra”. El fill encara reia mes fort que el pare; pare i fill feien comentaris sobre el fet i no podien parar de riure. El meu amic estava desconcertat i, davant d’una situació tan surrealista, va optar per participar a la gresca.
Es continuen veient i de quant en quant encara riuen recordant l’anècdota. Per cert, el Jaume ja camina.

Fifo

El Fifo

EL FIFO

A un bon amic meu, en uns determinats cercles, especialment d’amistat i laborals, el coneixen apart del seu nom i cognoms com el Fifo, fins i tot la seva filla, gendre i net així l’anomenen. Sobre l’origen d’aquest sobrenom i ha dues versions més o menys versemblants, i una tercera que és la meva, i que no convé ventejar massa (doncs no deixa al meu amic molt ben parat), versió que contaré a continuació.
Aquesta és així: En anglès First Input – First Output (FIFO) vol dir que el primer en entrar és el primer en sortir. Doncs sí, el meu amic en les reunions entre amics, quan ha de seure a taula, sobre tot si hi ha menjar, sempre és el primer i, com té desfici, com és un desficiós, que diria el meu amic de Xiva (jo a això li dono un altre nom que callo), comença l’aperitiu sense encomanar-se a ningú, i més d’un cop, la resta de comensals han quedat sense poder provar les patates fregides i les olives farcides (sobre les quals, per cert, té la mania de menjar-les de dos en dos).
Doncs bé, després de l’àpat, quan la conversa baixa de to, o quan el tema que és de debat no li agrada, com és un cul inquiet, ràpidament plega veles, i és el primer en marxar. Fifo fes-t’ho mirar això!
De les altres dues versions, la que explica el meu amic és la següent: Allà pels anys seixanta l’ara anomenat Fifo jugava a futbol en un equip de segona divisió català. En aquella època, i durant uns pocs anys s’enfrontaren una selecció de futbolistes europeus a una selecció mundial. Eren uns anys que semblava que el govern franquista feia petits gestos per fer-se agradable als ulls dels catalans, com per exemple el d’un alt càrrec del govern central (crec que era el Pio Cabanillas) que en un partit de futbol a can Barça, va seure a la llotja tocat amb una barretina, aquesta peça tan nostrada.
Els seleccionats que havien de representar a Espanya eren el Kubala, mític jugador, i el Navarro, de Vilanova i la Geltrú, jugant aleshores al Reial Madrid. Doncs segons la versió del meu amic, el “Secretario General del Deporte”, Don Antonio Elola Olaso, seguint amb la política abans esmentada, va encomanar a l’ex-jugador i durant un temps “seleccionador nacional” Domingo Balmanya, la recerca d’un jugador català, de primera o segona divisió, per completar l’aportació de jugadors a la selecció de la Fifa, amb l’única condició que el seus cognoms fossin un barreig de català i castellà, cosa que en el meu amic es donava. Va ser seleccionat i va jugar a un bon nivell sense desmerèixer el dels altres companys, els Fifos.
Aquí es quan comença la queixa del Fifo, doncs diu que el seu nom no va aparèixer suficientment a la premsa, perquè quaranta anys després sigui recordat, i tampoc no hi ha massa testimonis gràfics, ja que els famosos eren els altres dos jugadors. Això fa que li costi molt reivindicar la seva aventura futbolística i ser cregut.
L’altra versió (em sap greu divulgar-la Fifo, però he de ser imparcial) crec que ha estat difosa per gent envejosa dels èxits esportius del meu amic, que no han pogut pair mai. Mentides que repetides durant tots aquests anys han arribat a crear una certa confusió. Aquesta és la darrera versió, sobre la qual hi ha dos rumors:
Els seus detractors posen en dubte la vàlua esportiva del Fifo (no la personal) i
han fet córrer durant el temps una sèrie de rumors, un del quals diuen que va ser contat per un company de mili, que explicava que en la seva estada al Sàhara, havien format un equip de futbol per competir en un torneig entre soldats, i que el Fifo va intentar formar part del mateix i que la seva aportació va durar molt poc, ja que un oficial emprenyat pel seu joc tan desastrós (es veu que no corria la banda) el va arrestar a pelar patates durant uns quants dies i a no apropar-se mai més al camp de futbol. Rumors! un no es pot fiar ni d’un company d’armes, on hem arribat!
L’altre rumor (aquest mai desmentit pel Fifo) tenia també un altre protagonista, company de feina, al que anomenarem el Saltarín per preservar el seu anonimat (amb tot l’afecte li envio un record d’estimació). Els dos van coincidir a jugar un partit d’empresa a un camp situat a San Adrià. Jugaven en equips contraris. En la fase d’escalfament, un parell de jubilats que estaven presents, ja es van fixar en el exercicis que feia el Fifo (es veu que un pel exagerats) i van comentar en veu alta: ‘Com es nota la classe d’aquest “veterano”!’ i van estar tot el partit pendents de les seves evolucions. En una jugada en que van intervenir el dos protagonistes, quan la pilota venia rasa de camp contrari, el Saltarin va posar el peu per intentar controlar-la, no la va ni tocar, el Fifo esperava la pilota, els dos jubilats expectants, pendents del seu ídol, el Fifo que posa el peu, la pilota que no para i els dos jubilats criden a una Aquestos veterans van de puta a puta, mira que en son de murris. Rumors que fan molt de mal.
Ara el meu amic està angoixat, l’altre dia em va demanar consell. Diu que el seu nét que el coneix com el iaio Fifo, ja està en l’edat del ‘per què?’, tot ho pregunta, tot ho vol saber, i ell tem la fatídica pregunta: ‘Iaio, per què et diuen Fifo?’. Quina de les dues versions li ha d’explicar? Jo no sé que contestar-li. Vosaltres que li aconsellaríeu?

Lao Tsé

Presentació

He escollit aquesta forma de comunicar-me, per poder fer arribar als meus amics, comentaris, relats i poemes, en fi. coses que tinc interès en compartir. Estaria molt feliç de rebre els vostres comentaris. Josep