Sempre es pot aprendre de tothom . Però sovint els voluntaris es troben amb malalts podríem dir “especials” que afronten els sofriments de la seva malaltia de manera tant exemplar que quan surts de visitar-los te n’adones que has rebut una lliçó magistral. Entre
altres explicaré breument el cas d’una malalta que per mantenir el seu anonimat l’anomenarem la Rosa.
La Rosa diu que te vuitanta-dos anys, molta solitud, un cabell blanc molt bonic que de tant en tant es pentina , i un mig somriure ofegat per les queixes produïdes pel dolor de les nafres que té per tot el cos.
Era poc parladora, responia amb monosíl·labs, paraules curtes, i jo intentant la comunicació procurava conversar de temes que li poguessin interessar però no encertava. Un dia preguntant per la seva infantesa va començar a recordar i a explicar coses. Va explicar que tenia un veí que s’enfadava molt quan ella al migdia cantava, però que tenia tot el suport del seu pare que li deia que quan sentis que ell roncava fent la becaina, ja podia començar; i de cop, es va posar a cantar amb la seva veu dolorida una cançó de Antonio Molina. No recordava la lletra i jo vaig ajudar-la a acabar la cançó. Des d’aleshores tots els voluntaris que la visitem li fem esment (per suposat amb un gran respecte) d’aquesta anècdota i ella sempre respon amb una nova cançó.
Admirable, és alliçonador el constatar que malgrat la seva situació tant poc favorable, té records d’infantesa que quant afloren fan que si més no per uns minuts, es pugui evadir de la crua realitat.
I ja per acabar vull comentar una altra anècdota que em va fer reflexionar. Un dia que la vaig visitar, estava assegut davant d’ella capficat i poc parlador i es va estranyar de la meva actitud, i la que havia de rebre ajut em va ajudar; de sobte em va dir: “Por que està tan serio i preocupado?, ánimo, todas las cosas tienen arreglo y si pasan es que tienen que pasar para que nosotros saquemos alguna enseñanza”.
Com es diria en termes futbolístics la Rosa demostra tenir més moral que el Alcoyano que perdien per quinze a zero i confiaven en remuntar el partit, o una gran saviesa. Jo diria que les dues coses.
Gràcies Rosa.
Josep Lleixà
No hay comentarios:
Publicar un comentario