Translate

viernes, 29 de agosto de 2008

La crua realitat

Preguntat un amic que viu sense parella, que està lliure com un pardal, com li havia afectat aquesta nova situació, en el aspecte sexual, em va dir, en quant la freqüència mes o menys com abans, un cop cada sis mesos. L’únic que ha canviat es que ara ja no em diuen allò tan recurrent “SEMPRE PENSES EN EL MATEIX”. Josep

Eis records

Les experiències viscudes,
que com records has guardat,
ara resten amagades
per poder ser retrobades.

S’han convertit en records.
No els tinguis mes temps oblidats.

Fes que surtin ordenats
poc a poc un rera l’altre,
viu-los, fes-los teus,
són tu, no són ells;
són la teva història.

I així gaudint-los o patint-los,
revivint els teus records
que ta vida han conformat,
veuràs que no en sobra cap,
ans poder en falti algun
que al subconscient no ha agradat,
i per això resta amagat.

Sigues valent, dóna’ls-hi una empenta
ajuda’ls a aflorar, també són teus.

Els inacabats podràs reprendre,
altres ni esforçant-te podràs entendre,
però et queda molt de temps.
De tant en tant
acluca els ulls i escolta,
et parlaran.
Tots són teus,
i tots junts, tu, jo i el Tot.

Josep

martes, 26 de agosto de 2008

Georgia, Abjasia, Osetia del Sur

No entenc aquest embolic. quins son els interessos que mouen els fils d'aquest i altres conflictes? On estàn les fonsts d'energia, sigui gas, o petroli?. Qui els controla?. Josep.

lunes, 25 de agosto de 2008

Els Sibocs

“ Ets un siboc”. “No et quedis així, sembles un siboc”. “T’han enganyat com un siboc”. Aquestes i altres expressions, que contenen la paraula siboc, s’empraven al meu poble com a sinònims de persona de bona fe, crèdula, innocent, sense malícia, encantada, etc. però a un dels personatges de la següent història, li van fer creure que tenien un altra accepció molt diferent, i degut a això, com veureu al final, aquest va resultar ser un siboc de primera divisió.
Aquesta anècdota, me l’explicava molt divertit el tio Ismael (com s’anomena a l’ oncle per aquelles contrades) amb un mig somriure de qui no ha trencat mai un plat. Jo, tot hi havent-la sentit més d’una vegada, quan tenia ocasió li demanava la repetició.
Ell i el meu pare, el Antonio, eren cosins germans, el tio tenia uns quatre anys més que el pare. La seva relació sempre havia estat molt estreta. Compartien jocs, anaven junts a treballar al camp des de molt joves, etc. L’edat que tenien aleshores era d’uns tretze anys el tio , i nou el pare.
Un dia se li va ocórrer al tio, explicar-li al seu cosí més petit, que havia trobat un niu de sibocs a una de les finques que conreaven, posant molt èmfasi en dir-li, que per més que li pregués no li diria on estava, doncs malfiava que ell anés a agafar-los abans que creixessin el suficient. Era una bona tàctica per augmentar la seva curiositat i interès.
Els dies anaven passant, i a les preguntes encuriosides del menut, (com eren els sibocs, quants n’hi havien, on estaven) el cosí gran, donava de tant en tant una petita pista, però sense desvetllar on estava el niu; que si està en una olivera farga, que la soca de l’olivera té un forat molt gran, que aquesta olivera te uns pollissos molt llargs, etc.. I a la pregunta de com eren, li deia que era millor esperar veure’ls dins el niu, doncs la sorpresa seria més gran. I tant que ho va ser ! I mentrestant anava preparant el seu pla.
Va confeccionar un niu amb fenaç sec, i el va col·locar a una branca bastant alta de l’olivera, que havia emprat en la descripció, i ja es va decidir a ensenyar-lo al cosí, prometent-li que com a cosa excepcional, i degut a ser parents, el dia que els sibocs haguessin crescut, ell, fent mostra d’una gran generositat, li deixaria follar el niu.
El va tenir expectant durant uns dies, i per fi va decidir culminar la seva broma. Va recollir amb una llauna, excrements bastant líquids del porc que tenien al corral de casa, i d’amagat els va posar al niu.
Aquella mateixa tarda, li va dir que ja havia arribat el moment, i que per poder agafar-los tots, havien d’esperar que es fes fosc. Van agafar entre els dos una escala de fusta, de les que s’utilitzen per esllemenar i es van adreçar cap a l’olivera. El Antonio anava inquiet, per ell era una dia especial, a la fi podria veure un siboc. Quants dies havia esperat! però finalment valdria la pena. L’Ismael, després de la laboriosa i ingeniosa posada en escena, també tenia ganes que arribés el moment culminant de la seva entremaliada obra, volia assaborir el resultat.
Puja a poc a poc - li va dir -, i quan jo ho digui posa la mà al niu. Ara ! -va cridar -. El Antonio va posar la ma al niu i es va quedar com un siboc.

Josep

viernes, 22 de agosto de 2008

Balzac i la petita modista xinesa

Aquest mes d’Agost, el dimecres 27 el Club de Lectura farà la seva tertúlia mensual a la Biblioteca, i el llibre a comentar es “Balzac i la petita modista xinesa”.
Com no podré acompanyar a la resta de tertulians (ja quasi amics) ha participar d’aquesta xerrada, he cregut adient fer un petit i modest resum, de les impressions que m’ha produït la lectura d’aquest llibre.
En tots els aspectes, però sobre tot, en quan a la seva formulació literària, llenguatge, estil, traducció etc, qualsevol de les tertulianes/ tertulians ho farà molt millor que jo i em sabrà greu no estar present, perquè sempre aprenc de totes/tots.
Jo voldria fer un esment envers dos o tres coses que m’han cridat l’atenció. Primer dir que el capítol anomenat “el relat del vell moliner” m’agrada’t molt.
Segon, en la pagina 100 a partir d’un punt i seguit l’autor li fa dir al protagonista “ Però Jean-cristophe amb el seu individualisme aferrissat..........., Sense ell no hauria arribat a entendre mai l’esplendor i la grandesa de d’individualisme........ ....... senzillament no sabia que es pogués lluitar sol contra el mon sencer”.
Evidentment l’autor a patit l’opressió d’un regim totalitari, mancat de llibertats, i en que el col·lectiu esteva per sobre l’individu. Però d’això a fer un cant tan exagerat (per mi) del individualisme i afirmar que es pot lluitar sol contra el mon sencer..... .
Totes, o quasi totes les grans empreses fetes des de segles per l’home han estat col·lectives. Haurà sobresortit un individu i les seves idees, però a necessitat d’un equip per materialitzar els seus projectes, siguin, descobriments i colonització de noves terres (no entrarem en el seus resultats) d’investigació, avenç de la tècnica, les tecnologies, etc. Les institucions que han perdurat en el temps (algunes d’elles malauradament) exercits, esglésies de tota mena, es mantenen per una ideologia però sustentada per un col·lectiu. I així podria seguir en la meva visió del tema, poder equivocada.
El meu Mestre em deia, no vulguis canviar el mon, canvia tu i poder ho fagui el teu entorn.
Tercer, en la pagina 110. “Cap regim polític, cap restricció econòmica no podia privar-les de les ganes d’anar ben vestides, unes ganes tan antigues com el mon, tan antigues cm el desig de ser mare”. Que bonic, de veritat.
Quart i acabo. El llibre finalitza explicant el Luo l’ultima conversa amb la Petita Modista i diu “ M’ha dit que Balzac li havia fet entendre una cosa: la bellesa d’una dona es un tresor que no te preu”. Amigues tertulianes, sense ànims de provocar, que es refereix sols a la bellesa física? Jo de vosaltres protestaria, ja que apart d’atractives teniu altres tresors que no tenen preu. Per això aquestos no estan al abast de tothom. Josep.

jueves, 21 de agosto de 2008

El silenci

Escolta el silenci,
escolta’l en silenci.
No sentiràs res,
i quedaràs sorprès
de les coses que has entès.

Escolta el silenci,
no li tinguis por,
i així hi retrobaràs paisatges
de temps passats en enyor
que pensant eren miratges
endinsaves al teu cor.

El silenci et pot parlar,
però has de estar molt atent.
Et pot senyalar el camí,
de l’adreçera certera,
per sentir aquelles veus,
que han estat sempre dins teu.

I pendent d’aquelles veus
si escoltes amb atenciò,
el silenci es tornarà cançó.

Josep

martes, 19 de agosto de 2008

Es el meu poema, crec que no es cap collonada

Artistes

L’artista és la Natura
nosaltres l’aprofitem,
la creació mai s’atura
mirem on mirem.

La roca amb uns retocs
fets per martell, escarpa i mà segura,
un cop i altre cop
fins que la pedra molt dura,
agafa forma, figura,
esdevé un obra d’art
imitant la Natura.

El pintor està atent.

Els núvols passen volant
agafant diferent forma.
El sol amb llum diferent
segons sigui el moment
la visió de l’obra conforma.

El pintor està atent.

La imatge d’aquell moment
que ha après la seva ment,
amb traç segur de pinzell
en obra d’art es transforma.

I així, copiant i copiant
el que la natura ofereix,
passen dies, passen anys
i de L’artista aprenem.


Josep

viernes, 15 de agosto de 2008

Politicament incorrecte

He meditat envers els fets tan reprovables que afecten a Geòrgia, però com mes ho faig mes confusió tinc. Que ha de prevaldre, la raó (respecte a la identitat dels pobles, a la llibertat a decidir dels mateixos etc,) o els interessos econòmics d’altres Estats, o grups de poder venuts als mateixos.?
Primeres conclusions, el fet no esta, en tindre o no raó sinó que hi hagi algun dels Estats que tallen el bacallà (EE.UU. per exemple) que faixin seves les teves reivindicacions, llibertat, sobirania, dret a decidir, drets humans (quina ironia) etc.
Quan es produeixen aquest raonaments tan elevats, en definitiva tan democràtics per part dels que en teoria ens poden ajudar? . Doncs quan per ells, sigui per situació geogràfica o per desenvolupament econòmic, estratègic (petroli al litoral tarragoní, a 3 Km de Torredembarra,o possibilitat d’edificar a la Pirelli, s’assabenten que existim).
Els que si saben qui som, i el que volem , es fan els despistats. Naltros seguin somniant.

Josep.

Me he llevat pensatiu…

Viure

T’adones que el que tu vius
no ho pots transmetre a ningú.
Explicar-ho potser sí.

El que sents quan tu somrius,
quan tu plores angoixat
el que passa pel teu cap
quan estàs enamorat.

Quan vols fer-ho no és present,
és present però passat.
I els altres no entenem
els mecanismes de la ment
que a cops a tu et fan content
i altres vegades torbat.

I hem perdut l’oportunitat.

Som com cubs d’una sínia
que volta sense parar
fent ferides a l’aigua
intentant-la agafar.

Quan tu agafes la teva,
la meva ja ha passat,
per més voltes que tu donis
mai la podràs atrapar.

Ets únic amb la teva història,
Però en tenim una en comú:
Estem tots lligats a la sínia
tant nosaltres com tu.

Explicar-ho, poder sí.
Fer-ho entendre......


Josep

miércoles, 13 de agosto de 2008

Gracies Salva

Amic Salva: El segon escrit que has enviat, un cop complert el seu objectiu, que era fer-me somriure, i quelcom mes, (somni bonic) , com he cregut que el seu enviament , era per gaudir-lo jo sol, he decidit guardar-lo i llegir-lo i assaborir-lo en mes tranquil·litat. (soc un egoista) . No obstant ja procuraré encetar relats, poemes, etc amb un toc d’erotisme i allí de segur podràs fer les teves aportacions. Si pot ser m’agradaria a partir d’un relat o comentari seguir el seu fil conductor, doncs hi ha temes que especialment tu els tractes amb molta categoria, i la informació que aportes es valuosa. Com encara no se com funciona l’administració del blog he suprimit sense voler tots els comentaris. Llàstima perquè el primer teu, era molt bo. Gracies Josep

domingo, 10 de agosto de 2008

EL RELLOTGE DEL CAMPANAR

Entre els records de la meva infantesa que més m’han quedat gravats, indubtablement són els relacionats amb l’església del meu petit poble. I es que la meva relació amb aquest edifici va tenir dos aspectes: un de tipus religiós ja que vaig ser durant bastant temps escolanet, i un altre mes prosaic mes materialista, doncs alguns cops era l’encarregat de donar corda al rellotge del campanar.
La imatge externa de l’església ha canviat molt des d’antuvi, la teulada era tota de teules roges amb una part central rodona que sobresortia de la resta on i havien unes espitlleres que servien per la ventilació i que li donaven un aspecte com de bunker o niu d’ametralladores. El campanar era dels anomenats d’espadanya,(quina pena quan veig alguna fotografia). Tot i això els canvis mes importants han estat en el seu interior i especialment a la seva part alta que per cert jo coneixia molt bé. Al entrar a l’esquerra del temple es troba l’escala que condueix al cor i des d’aquest indret, un altra escala petita i fosca que portava una cambra de pis irregular, ja que era la volta de l’església. S’entrava en aquesta cambra per una petita porta des de la que arrancaven uns esglaons fets sobre la volta que portaven a l’habitació del rellotge.
Aquest et semblava fantàstic quan el veies les primeres vegades, era una maquinaria grandiosa, moltes rodes amb dents que s’ajuntaven les unes a les altres i que feien que allò tingues vida i utilitat. Si coincidia la teva estada amb el toc dels quarts o les hores, l’enrenou que s’originava era monumental, semblava que toc tingues que desmuntar-se, tot es posava en marxa, unes rodes empentaven les altres, tot grinyolava, era caòtic però el resultat final era deliciós tocaven les campanes que estaven mes amunt al aire lliure, al campanar. Els quarts els anunciava “la menuda” les hores “la grossa”.
Bé, os preguntareu quina era la força que movia aquest grandiós artilugi?. Doncs simplement tres pedres de mida diferent que lligades cada una a la seva corda, penjaven des d’aquesta habitació del rellotge fins al cor (un cop una corda es va trencar i per sort no va fer mal). Les cordes d’on penjaven les pedres estaven enrotllades a uns cilindres de fusta els quals pel pes, es posaven en moviment, que transmetien a la resta de maquinaria. Això volia dir que al desenrotllar-se les cordes les pedres anaven baixant cap al cor, i si arribaven al pis, al no tibar, al no fer força, el rellotge es parava. Aquí era on entrava en joc una activitat molt important, la de donar corda al rellotge.
Donar corda al rellotge consistia en fer pujar les pedres, enrotllant les seves respectives cordes al cilindre de fusta, mitjança una maneta que havia al seu extrem frontal. Si això no s’efectuava cada dia el rellotge es parava .
Aquesta tasca era obligació de l’agutzil del poble, i com el meu pare ho va ser durant un temps, quan ell pel motiu que sigues no podia fer-ho, ho tenia que fer jo (no tindria mes de nou o deu anys). Doncs ve quan el meu pare va deixar de ser agutzil, el seu substitut i encara no se perquè, quan tenia molta feina o havia de sortir del poble, en demanava si jo podia donar corda al rellotge, cosa que jo feia i per cert de no massa bon grat.
El motiu d’aquesta reticència era la por, la veritat. Si podia demanar a algun company de joc la seva col·laboració ho feia. Quan tenia que pujar-hi sol ho passava molt malament.
Com ja he esmentat, l’escala era petita i fosca i l’únic lloc on i havia llum elèctrica era a l’habitació del rellotge, la resta d’aquella gran estança estava il·luminada sols per els raigs de sol que entraven per les espitlleres verticals el que li donava un aspecte poc tranquil·litzador especialment el dies ennuvolats. Per arribar dons a l’habitació, un cop havies entrat en aquesta gran nau superior, tenies que pujar els esglaons adossats a la volta quasi palpant el terra ja que no hi veies res; el trajecte era curt però es feia mol llarg.
Algun cop, quan i havíem pujat dos o tres companys, i sobretot si un d’ells era més gran (el que donava certa seguretat), ens havíem atrevit a fer un recorregut per aquesta cambra que era la part superior de l’església. Era tot una aventura caminar quasi en la foscor. Ens anàvem parlant per no tenir por, però el soroll que fèiem esvalotava la colònia de rates-pinyades que hi habitava ,el que ens va produir mes d’un ensurt.
Acabada la tasca de donar corda al rellotge ja un cop a la plaça, quan sentia tocar les campanes hem sentia cofoi; em creia un descendent del deu Kronos que amb la meva petita aportació havia fet possible que el temps no s’aturés. Si el rellotge funcionava el temps seguia el seu camí.
Des d’aleshores quan sento les campanes d’algun campanar, recordo amb melangia el meu petit poble i els temps de la meva infantesa.


Fifo

miércoles, 6 de agosto de 2008

La Puri, la Loles i el plàtan

Ens anomenàvem l’esquerra del Clot, vivíem tots propers a la Meridiana, i com sentíem parlar de la moguda de Tuset allò de la “Gauche Divine”, varem decidir agafar una identitat. Ni érem d’esquerres ni molt menys divins (amb els anys algú se hi ha tornat, naturalment d’esquerres) ni evidentment intel·lectuals. Érem un grup de joves amb ganes de xalar, de passar-ho be, sobretot procurant traure-li suc a les nostres malmeses economies.
I havia un grup podríem dir permanent, i altres membres que anaven i venien segons bufes el vent.
Teníem les nostres Muses, que poc tenien que envejar a les de dalt de la Diagonal. No eren la Gimpera, ni la Colita, ni la Bergano (es diu així?) , però eren les nostres. Entranyables, bones amigues, amb personalitats diferents. Jo recordo especialment a dues , La Puri i la Loles.
La Puri per sort dels components masculins del grup no ho era tant. O era amb essència, es cert, però ella, la amistat la professava d’una forma total. Deia molt a sovint, els amics estan per les ocasions, i aquestes sorgien per necessites evidents de l’edat, cada dia. Nosaltres li agafàvem la paraula i ella normalment també agafava quelcom (aleshores no dèiem quelcom dèiem algo) .
Era una noia de sentiments, sense conya. Tan era així que al caps dels anys en vaig assabentar que havia professat en un convent de monges de clausura. A lo millor es que s’ha havia adonat que no portava el camí adequat. Per a mi va ser una Santa ja abans de entrar al Convent per motius obvis. Ai Puri!
L’altra amiga entranyable era la Loles. Si volíem fer-la emprenyar sols teníem que cantar-li una estrofa d’aquella cançó “La Loles la Loles el conejo de la Loles......”
Per ella en part vaig descobrir, el frau que mes m’ha indignat en tota la meva vida.
El Toni, anomenat així al principi, i ja poc de temps desprès Toni el ben dotat, era un amic d’aspecte agradable, simpàtic però res del altre mon. Però les noies del grup sel rifaven a l’hora de ballar especialment els lents.
Doncs be un dia la Loles em diu tota estranyada, al Toni algo li ha passat avui, quan ballàvem m’agafa’t fort (era una mica innocent, diferent a la Puri) , normalment, noto com un objecte dur que deu portar a la butxaca o un xic mes centrat que el fa estar neguitós. però avui al ballar el “mirando el mar soñe” no he notat un bulto, no, ne notat dos. Molt estrany oi?.
I tant. Jo sospitava que el Toni portava algo entre cames, (volia dir entre mans) evidentment en sentit metafòric i vaig començar la investigaciò, preguntes fetes amb discreció, insinuacions ... i a la fi va cantar.
Segons la seva explicació, els primers dies de d’entrar al grup tenia por de que en el seu nerviosisme (era natural) l’ocell no estes a la altura de la circumstancia , diguem de la balladora. Les tardes de diumenge es comprava un plàtan que feia durant un temps la funció del moixonet. Que passava? Doncs que tal com un s’anava endurint, l’altre el plàtan s’anava encongint. Era una situació ben estudiada i ben resolta fins que la vida que dona resposta a tots els problemes va donar-li una nova vitalitat en forma de trempera, siguem clars. i va ser precisament quan ballava amb la Loles.
No va haver coordinació en el cambi de grossor entre la fruita, i el pensament que regia el mon de la seva libido. Però ja per sempre va continuar amb la seva dualitat (a la fi el mon es dual) I es va guanyar-se el sobrenom del ben Dotat, en detriment de la resta de la penya que per solidaritat mai varem explicar res, així com mai per el menys jo vaig gosar fer la proba del plàtan. A lo millor ara estaria mes content. Qui sap. Josep

Fem-ho entre tots

Us proposo un joc imaginatiu. A partir de la paraula “xuclar" ( o una declinació del verb) posant-li el pronom, i/o article corresponent, etcètera, composar una frase
que pugui ser el principi d’un relat o poema.
Exemple.
Vaig xuclar fins l’ultima gota el licor del got que em vas oferir.
O:
Fins i tot vaig xuclar-li l’arracada de la seva orella..
O que es millor xuclar o xarrupar?...
O .....

Josep.

domingo, 3 de agosto de 2008

Tinc amics

Soc Feliç, tinc el que vull perquè vull el que sols puc aconseguir.
Reflexió feta fa un moment,. desprès de haver assaborit una copa de vi blanc deliciós. Josep.

sábado, 2 de agosto de 2008

El meu iaio

No recordo com hi vaig arribar, però lo cert és que anava a un dels llocs capdavanters del seguici d’un enterrament. Jo no tindria més de set o vuit anys i estava acompanyat d’un familiar però no dels més propers. Tot allò per a mi era bastant estrany, jo era conscient de ser el centre de totes les mirades, tant de la gent que acompanyava a la difunta, com les que des de darrera les finestres i aixecant lo just les cortines per no ser vistes observaven el pas de la comitiva.
Em sentia incòmode allí. Sempre em deien que amb ella, la difunta, no havia de parlar. Que quan la veies, fugis. Que no havia de tenir cap tracte, però mai explicaven el perquè. Doncs què hi feia jo allí ?. Quan em van portar a l’ enterrament no em van explicar perquè hi anava, quan va finalitzar tampoc.
Tot just darrera la caixa hi anava un vellet, quasi arrossegant les cames, entre la seva filla i la seva néta. Es cobria amb una boina que em va semblar massa gran pel seu cap. Els seus ulls quasi cecs, plorosos, de tant en tant buscaven els meus i quan els trobaven la seva cara s’il·luminava amb un mig somriure tot melangiós. Era el meu iaio.
Recordo que mesos abans, un dia a la sortida de missa es va apropar a mi tot prudent i humil, i em va donar una peça de xocolata que jo sorprès vaig agafar i menjar amb molt de gust. Allò no va agradar a qui marcava les normes de la meva família (una de les dues que jo tenia), lo que va suposar una sèrie de retrets i la prohibició de mai més tornar a agafar res del que m’oferís, i per descomptat res de parlar-li. I sempre, sense explicar-me els motius concrets d’aquestes decisions.
Des d’aleshores, quan passava per davant del lloc on ell feia la tertúlia, ho feia corrent per no donar peu a una trobada. Ell sempre em veia; jo dissimulant m’adonava de la tristor dels seus ulls que segurament al cap d’uns instants estarien negats amb llàgrimes. Jo no entenia res.
Després amb els anys i poc a poc, m’he assabentat dels trets més significatius de la seva personalitat. Era un home amb ingeni, entremaliat, alegre, imaginatiu, creador d’històries que després contava, generós, amb una vessant artística que el feia molt peculiar en aquells temps en un poble petit. Bé, totes aquestes coses i moltes més definien el meu iaio.
Va ser ferrer dels d’abans, d’aquells que forjaven el ferro a cop de martell per fer reixes, ferradures, aixades, pics, i tota mena d’estris. Que ferrava els animals i els guaria amb ungüents i beuratges que ell preparava. Que els capava si era necessari. Al tard, al voltant de la forja de la ferreria s’aplegaven alguns homes per fer petar la xerrada i escoltar les anècdotes i histories posades en comú. Era la modesta Àgora del poble.
De jove havia estudiat solfeig i tocava bastant bé el violí. Ja de gran es va preocupar d’ensenyar a uns quants joves i va crear i ser el director durant bastants anys de la banda de música del poble. Organitzava saraus que es veu que eren molt sonats.
Durant un temps va haver de residir a Barcelona i va estar empleat al zoològic de cuidador de l’elefant. Quan llegeixo el conte de la Rodoreda el Elefant, penso amb ell, i bé per l’historia, o per el seu record ploro. Com es veu era polifacètic.
Quan penso en el mal que indirectament li vaig fer, i en lo que vaig perdre per no poder gaudir dels seus consells, jocs compartits, complicitats, converses, etc. m’esborrono, em fa mal el cor, em poso molt trist.
Perquè les desavinences matrimonials les han de patir els que menys culpa en tenen ? Sempre en surten perjudicats els néts i els avis sense haver-ho buscat.

Josep