Translate

domingo, 31 de mayo de 2020

Humor de confinament COVID-19




Tenia el penis com sempre, flàccid , trist arrugat

M'han aconsellat una crema que elimina les arrugues,
me l'he aplicat.
Voleu saber el resultat,?
Tot em pica tot em cou i res es mou.
Consell d'un veterà de guerra
Fes cas del que diu la vella
Latzer no estava mort estava en vetlla
Res ressuscita si esta mort
. No hi han miracles
.No juguis amb els teus picarols
Accepta la realitat.
Certa es la dissort

FIFO - Josep Lleixà

sábado, 30 de mayo de 2020

A la memoria de Salvador Puig Amtich





Joan Salvador Gavina?

Viatjant entre núvols cap al desconegut
entre llampecs i boira espesa
m'he creuat amb el Salvador .
Hi he parlat poc, portava presa.

Gavina ? Li he preguntat:

He sigut pardal, colom, gavina
ja soc massa Antich per saber qui soc
viatjo, entre núvols, els dies de Sol
i els dies foscos, tristos, em deixen sol.

D'on vens on vas, tens clar el teu destí?
després de tant de temps, busques a la Gran Gavina?

Doncs no amic viatger, ara mateix està aquí, és Pristí.
sempre viatja amb mi com ho farà amb tu, si vols.

Em pregunta: Vens de Catalunya amic?
Recorden al Salvador, el Puig que vaig ser
o el terreny ja s'ha aplanat i el record no ha perdurat?
Recorden que vaig morir i perquè, o ja m'han traït?

Ara ja se qui ets. Vas voler volar molt alt
sortint de l'esbart de curta volada.
No acaben de ser valents, els seny saps?
La rauxa diuen que és un perill, està postergada.

Aquest rude i jove Pere Gavina
l'alumne de vol gairebé perfecte
segueix l'aprenentatge,
remunta el viatge cap el cel?.

Amic viatger despistat
segueix el teu vol fes Going Hom
fes la teva la tornada a casa
on seràs molt ven rebut.
Ales fortes, segur, convençut.

Jo soc Salvador Puig Antich
Puig aplanat, Antich potser oblidat.
Estic buscant el camí de casa.
la boira m'ha desorientat.

Només sol, i quan surti els Sol,
m'oblidaré del garrot i del dol.

Que ha dit? Qui és?
Salvador jo he entès.

Fifo – Josep Lleixà 


martes, 19 de mayo de 2020

Repte




Època de reptes.. De preguntes... On em vas conèixer... De quin país em contactes... De quin color tinc els ulls..... Etc. I si no inicies una roda d'aquestes sembla que no existeixis en Facebook i clar et sents menystingut... Jajajaja.
Molts em coneixeu, pocs sabeu qui sóc i jo pregunto quantes quants sabeu perquè em diuen Fifo?. Proveu però ningú encertarà. Si algú encerta li faré arribar estigui on estigui, un exemplar del meu llibre "69 POEMES FIFOLOSOFOEROTICOS A DUES LLENGÜES" qui s'atreveix?

Època de retos.. De preguntas... Donde me conociste... De qué país me contactas... De qué color tengo los ojos..... Etc Y si no inicias una rueda de estas parece que no existas en Facebook y claro te sientes ninguneado...Jajajaja.
Muchos me conocéis, pocos sabéis quien soy y yo pregunto cuántas cuantos sabéis porque me llaman Fifo. Probad pero nadie acertará. Si alguien acierta le haré llegar este donde esté, un ejemplar de mi libro "69 POEMAS FIFOLOSOFOEROTICOS A DOS LENGUAS" quien se atreve?

Fifo - Josep Lleixà

jueves, 14 de mayo de 2020

El present es ara










El present es ara

El present es ara ni fa un moment ni dintre de poc.
Ara és ara, no quan ha començat el pensament,
aquest moment ja es passat.
Ara és ara, cavalcant sobre el futur
i sempre deixant-lo enrere ja superat.
Des de que he començat el poema
ho he fet des de el passat el present i sempre tot canviant
i així sempre fent i desfent i com la Sínia girant.


Improvisado se tiene que mejorar, pero el presente ya dejaba de serlo

El presente es ahora ni hace un momento ni dentro de poco.
Ahora es ahora, no cuando ha empezado el pensamiento,
este momento ya ha pasado.

Ahora es ahora cabalgando sobre el futuro
y siempre dejándolo atrás ya superado.
Desde que he empezado el poema
lo he hecho desde el pasado el presente y el tiempo transcurriendo
y así siempre haciendo y deshaciendo y como la Noria girando.

Fifo - Josep Lleixà

miércoles, 13 de mayo de 2020

El present es ara ni fa un moment ni dintre de poc.






Improvisat s'ha de millorar però el present s'estava esmunyint

El present es ara ni fa un moment ni dintre de poc.
 Ara és ara, no quan ha començat el pensament, aquest moment  ja es passat.
Ara és ara cavalcant sobre el futur i sempre deixant-lo enrere ja superat. 
Des de que he començat el poema ho he fet des de el passat el present i sempre tot canviant
i així sempre fent i desfent i com la Sínia girant.




Fifo - Josep Lleixà

domingo, 10 de mayo de 2020

ATABALA I BRILLA Osvaldo Burgos






ATABALA I BRILLA Osvaldo Burgos

La nena que ofega entre les cames el seu primer cos nu.
El vell que tanca la porta de la seva casa
i saluda a la foto de la seva esposa.

Ella no sap encara que una nit serà la seva solitud.
Ell no recorda ja que un matí va ser el seu plor.

En el llarg camí dels carros del sol no hi ha més que un sol dia.
Un dia que atabala i brilla, mentre passa.
I una vegada que va passar, mai ha passat.

viernes, 8 de mayo de 2020

Fragmentos de lo in(con)cluso Desde los mitos de Creación al rosario de los monos Osvaldo Burgos








Fragmentos de lo in(con)cluso
Desde los mitos de Creación al rosario de los monos


Osvaldo Burgos

Día 0. Prólogo.

Todo lo que es, devino de aquellos siete días. O seis.
Seis días deseantes sucedidos en tres series de dos que forman un gesto único, un único movimiento que nunca se completa: el abrazo en el que somos –el tiempo-, la distancia en que ocurrimos –el ser-, la búsqueda de lo que fuimos –el nombre-.
Ninguna mitología cuenta otra cosa. No hay pensamiento que haya logrado salir de ahí.
Al fin de cuentas, pensar es algo que hacen los hombres, las mujeres. Y un hombre, una mujer no son sino -ellos también- fragmentos de lo in(con)cluso que se empeñan en pensarse. - ¿Cómo pensar, cómo decir, las doce horas de luz de cada día? Preguntó Eva, Pandora, Yara, intuyendo el descrédito de los que contarían su historia.
- Contando lo que sus doce horas de tiniebla callan, contestó Adán, desconociendo los límites de su mandato.
Todo lo que es, devino del recuerdo de aquellos siete días. O seis.
Seis días deseantes sucedidos en tres series de dos, que formaron un gesto único: letra, sílaba, palabra.
Y en el séptimo día –el de la pura contemplación- la pretensión de lo imposible: el descanso, el desprecio, la tierra liberada.
El abandono. Sentada en mis rodillas, como la Belleza de Rimbaud, ella –Yara, Pandora, Eva- apartó de sus labios tanta injuria, y entreabriéndolos, dijo: - Tengo miedo.
Entonces entendí que nada de lo que alguna vez ha sido, puede ser dicho del todo.
Y al amparo de sus ojos sin amparo supe que ya no me acecharía la muerte. Sino su mitad

lunes, 4 de mayo de 2020

Tot va començar com un joc






Tot va començar com un joc

I tot va començar com un joc....
ens vàrem agafar de les mans,
entrellaçarem amb força els dits
tu em vas mirar als ulls, fit a fit
jo vaig acariciar el teu cabell,
suaument, poc a poc.
resseguint-lo amb delit.

tu em vas dir t'estimo
jo et vaig dir, et vull, sadolles el meu desig .

I continuarem jugant....
com dos nens petits

Tu em vas oferir un sospir
jo em vaig atrevir a robar-te un bes.

Ens vàrem agafar de les mans,
entrellaçarem amb força els dits
tu em vas mirar als ulls, fit a fit
jo vaig acariciar el teu cabell,
suaument, poc a poc.
resseguint-lo amb delit.

Jo em vaig recordar del Karaoke.....
de terres llunyanes... d'aquella nit....

Fifo – Josep Lleixá

Todo empezó com un juego







Todo empezó como un juego

Y todo empezó como un juego....
nos cogimos de las manos,
entrelazamos los dedos
tu me miraste a los ojos
yo acaricie tu cabello....
tu me dijiste te amo
yo te dije, te quiero.

Y seguimos jugando....
como dos niños pequeños

Tu me ofreciste un suspiro
yo me atrevi con un beso.

Nos cogimos de las manos,
entrelazamos los dedos
tu me miraste a los ojos
yo acaricie tu cabello....
tu me dijiste te amo
yo te dije, te quiero.

Yo me acordé del Karaoke.....

Fifo – Josep Lleixá


domingo, 3 de mayo de 2020

Idil·li etern – Julio Florez





Idil·li etern – Julio Florez

Rugeix el mar, i s'encrespa i s'engeganteix;
la lluna, ocell de llum, prepara el vol
i en el moment en què la faç aixeca,
fa un petó al mar, i es remunta al cel.
I aquell monstre indomable, que respira
tempestats, i puja i baixa i creix,
en sentir aquell bes, sospira...
i en la seva presó de roques... s'estremeix

Fa segles de segles que, des de lluny
tremolen d'amor en nits estivals;
ella li dóna els seus límpids reflexos,
ell li ofereix les seves perles i corals.
Amb orgull s'expressen els seus amors
aquests vells amants angoixats;

Ella li diu «t'estimo!» en els seus fulgors,
i ell respon «t'adoro!» en els seus rugits.
Ella vetlla el seu son amb la seva llum pura,
i el mar l'amanyaga amb el seu etern crit
i li compta el seu afany i la seva amargor
amb una veu que trona en l'infinit.

Ella, pàl·lida i trista, ho sent i puja
per l'espai en què la seva llum es desploma,
i, vetllant la faç després del núvol,
li oculta el duel que al seu front apunta.

Comprèn que el seu amor és impossible,
que el mar la còpia en la seva convulsa sinuositat,
i es contempla en el cristall movible
del monstre blau en què retruny-eix el tro en la seva immensitat.
I, en descendir després de la serra freda,
li crida el mar: «m'abraso en el teu fulgor !»

No descendeixis tan aviat, estrella meva!
Estrella del meu amor, detingues el pas!
Un instant mitiga la meva amargor,
ja que en el teu foc sideral em banyes
No t'allunyis!... no veus la teva imatge pura,
brillar en el blau de les meves entranyes?"

I ella exclama, en el seu boig desvari:
«Per onsevulla la mort em circumda,
Detenir-me no puc monstre meu!
Compadeix a la teva pobre moribunda!
El meu últim petó de passió t'envio;
el meu darrer llampec al teu semblant junt!»
i en les profundes tenebres del buit,
feta cadàver, es desploma al punt.

Llavors, el mar, d'un pol a l'altre pol,
en crespar les seves ones planyívoles,
immens, trist, desvalgut i sol,
cobreix amb els seus sanglots les riberes.

I en contemplar els lluminosos rastres
de l'alba lluna en el fosc vel,
tremolen, d'enveja i de dolor, els astres
en la profunda solitud del cel.

Tot calla... el mar dorm, i no importuna
amb els seus crits salvatges de retret;
i somia que es besa amb la lluna
en el tàlem negre de la nit.

Traducció Fifo - Josep Lleixà 



viernes, 1 de mayo de 2020

Una sensación de angustia, de escalofrío






Una sensación de angustia, de escalofrío

Una sensación de angustia, de escalofrío
atormenta mi mente finita al querer entender,
donde empieza y dónde acaba el Todo.
La verdad, la Vida.

Por la noche, el espectáculo del resplandor de las estrellas es maravilloso,
si lo imagino como parte de un escenario donde se representa una obra inconclusa
donde al fondo del foro hay un talón negro.
Lo disfruto sabiendo que nunca averiguaré el desenlace de la obra,
ni el nombre del autor.

Cuando mi mente quiere traspasar el telón
y profundizar, imaginar, viajar hacia el infinito
esto me produce confusión, angustia.

Se que la respuesta a pesar de estar escrita,
yo gusano cubierto de barro y tierra
que me revuelco en el fango, satisfecho de mi ignorancia
nunca nunca la podré entender.

Soy finito.
Mi mente es finita
y cuando quiere viajar a mundos y realidades
que no tienen de fondo el talón negro del escenario,
al no haber palabras, aunque el argumento esté repetido una y otra vez,
ella desea, busca la luz del día donde el sol al deslumbrarme
hace que mi vista y mi mente no vuelen a nuevos parajes
y se queden anclados en mi realidad finita.

Que soy y quién soy? ,
cuando me pueda contestar y a la vez entender
quizás empiece a poder contar las estrellas del cielo
y cuántos caminos ignotos hay
para poderlos transitar.

Fifo – Josep Lleixá

Una sensació d'angoixa, d'esgarrifança











Una sensació d'angoixa, d'esgarrifança

Una sensació d'angoixa, d'esgarrifança
turmenta la meva ment finita al voler entendre,
on comença i on acaba el Tot.
La veritat, la Vida.

Per la nit l'espectacle del refulgir de les estrelles és meravellós,
si l'imagino  com part d'un escenari  on es representa una obra inconclusa
on al fons del fòrum hi ha un taló negre.
Ho gaudeixo tot saben que mai esbrinaré el desenllaç de l'obra,
ni el nom de l'autor.

Quan la meva ment vol traspassar el teló
i aprofundir. Imaginar viatjar cap l'infinit
entro en confusió, angoixa.

Se que la meva resposta tot i estar escrita,
jo furga, cuc cobert de fang i terra
que em rebolco satisfet de la meva ignorància
mai mai la podré entendre.

Soc finit.
La meva ment es finita
i quan vol viatjar a mons i realitats
que no tenen de fons el taló negre de l'escenari,
al no haver-hi paraules, tot i l'argument repetit una i altra vegada
desitjo la llum del dia on el sol al enlluernar-me
fa que la meva vista i la meva ment no volin a nous paratges
i siguin hostatges de la meva realitat finita.

Que soc i qui sóc? ,
quan em pugui contestar
potser comenci a poder contar els estels del cel
i quants camins ignots hi han,
per poder-los transitar.

Fifo – Josep Lleixá