Translate

sábado, 15 de noviembre de 2008

El Follet fa música

No sé si havia comentat, que a casa tinc una guitarra, la què intento fer sonar de tant en tant.
Últimament cada cop que la volia tocar, la trobava desafinada. Era rar que havent passat tant poc temps des de l’ultima vegada que l’havia afinat, les cordes s’haguessin afluixat de tal manera, que havia d’estar una bona estona tensant-les, fins que per fi feien el so de sempre. El que resultava estrany, era que no estava fluixa ni una sola , sinó que eren les sis cordes de la guitarra les què havien perdut la rigidesa normal.

La cosa tampoc era tan greu, quan volia fer-la sonar, em posava mans
a l’obra, agafava el petit afinador, i prement les clavilles de la guitarra, feia que retornés el so adequat a cada corda. La situació ja es va convertir en una cosa normal i per tant, a poc a poc, vaig deixar de donar-li importància.
Però un tarda, vaig avançar la meva arribada a casa i tal com anava apropant-me a la porta per entra-hi, vaig quedar corprès, garrativat, ja que com més m’hi atansava més clarament es sentien uns forts sorolls que volien ser de música. La música diguem-ne sorollosa estava identificada, però jo era incapaç d’associar-la amb cap instrument per mi conegut.
Respirant profund i prenent-me la situació amb calma vaig estar una bona estona escoltant “el concert” i per sorpresa meva vaig arribar a la conclusió que els sons que sortien de l’habitació, no eren d’un sol instrument. Eren dos els instruments o estris que feien aquella música o soroll. S’identificava clarament una música feta a cops, no sé si ho sabré explicar: Era quelcom que tocava la guitarra però totes les cordes alhora, si és cert, que el ritme sempre era igual i els sons diferents. L’altra música que sonava, feta per un altre instrument, era més melodiosa, no sonava tant malament a l’orella com la primera esmentada.
Ja més refet de la sorpresa, a poc a poc vaig obrir la porta de l’habitació sense fer soroll, i no podeu imaginar-vos qui era l’artista, l’autor de tant d’enrenou, doncs el Follet Paco.
Vaig estar un temps observant, per esbrinar com ell sol, El Follet, era capaç de generar aquella varietat de sons i tots a la vegada.
Estava de peu sobre la meva guitarra, que tenia estesa al bell mig de l’habitació. Bé, ben bé de peu no estava, saltava sobre ella com un boig, tot recorrent el "mástil" ara des del claviller fins on estaven agafades les cordes, i desprès fent el recorregut al l’inrevés , així una i una altra vegada. Aquests eren el sons o sorolls difícil d’identificar.
Però la sorpresa no va acabar aquí. Vaig veure que tenia un braç estirat i amb la mà d’aquest braç s’agafava els quatre bigotis que com sabeu els té llargs i prims, i els tensava amb força. A l’altra mà, brandia un raspall de dents, que refregava una i una altra vegada pels seus quatre bris de bigoti, i sonava,! i tant que sonava !. Era més agradable a l’oïda, la música que sortia del seu bigoti, que no pas la de la guitarra, que els seus peus esbojarrats trepitjaven sense pietat.
Al final vaig estossegar per cridar-li l’atenció, i a l’adonar-se de la meva presència, el Follet Paco es va quedar blanc com un paper de fumar. Es va disculpar dient que quan em sentia a mi tocar la guitarra sentia enveja, i que intentava aprendre d’amagatotis per poder donar-me una agradable sorpresa un cop dominat l’instrument.
Jo tampoc vaig voler preguntar massa, ja que no encaixava prou bé la seva bona intenció, amb el mètode per ell emprat per arribar a ser un virtuós, i menys si en algun concert s’hagués de tocar el bigoti, instrument que ara per ara no he vist a cap formació musical.
Com és el meu amic, no vaig voler afegir més llenya al foc, - ja que tampoc he entès prou bé les seves explicacions - Per tant vaig proposar-li un tracte, d’ara en endavant tocaríem els instruments plegats, és ha dir, ell faria la melodia amb el seu bigoti-violí i jo l’acompanyaria amb la guitarra fent els acords adients, i a poc a poc – sempre estant jo present – li deixaria tocar la guitarra.
Varem quedar d’acord, i ara la tasca feixuga que tinc, és fer-li entendre, que la guitarra no és l’instrument apropiat per a ell, explicant-li, que la guitarra es toca normalment amb les mans, que els peus per petits que siguin no són els apropiats.... De moment sembla entendre-ho. Tot anirà bé, sempre que ell vegi progressos amb l’aprenentatge del seu bigoti-violí, però...... quan es cansi que passarà?. De moment quan surto de casa, tanco la guitarra amb clau.
Havia oblidat dir-vos que la cançó que estem assajant és “anys i anys per molts anys”, segur que la tindrem a punt per al dia que compleix anys l’Arnau.

Fifo 6 de Novembre de 2008

miércoles, 12 de noviembre de 2008

Viure en present

Ara es el moment de fer el que volies.
No esperis ni dilluns ni dimarts.
No permetis un altre cop que quedin
tots els somnis trepitjats.

Si el teu somni és bonic dóna-li forma
com el riu ho fa amb la ribera,
que amb suau besada amorosa
poc a poc estimant transforma.

Viu en present.
Fes-ho ara, no demà
doncs, saps segur si arribarà?

I després de tanta espera,
siguis valent o valenta.
Converteix la tardor en primavera.


Fifo - 25 de Febrer 2007

sábado, 8 de noviembre de 2008

El poder te sexe, te color?

Se que el que exposaré a continuació, no podriem dir-li, políticament correcte, però tinc per costum posar sobre paper les reflexions personals , i tinc el defecte d’explicar-les.
Les eleccions a EE.UU. i el seu resultat han anat conformant aquesta idea, que evidentment la seva llavor ja ve d’anys:
La discriminació que pateixen els col·lectius desafavorits, no es, per la seva raça, color , sexe, etcètera. No es per que siguin negres, dones, nens, homosexuals, no. Es per que aquests essers discriminats estan vivint en el si d’una classe social , que a la vegada esta discriminada, i ho està per raons econòmiques , de control de la riquesa i del mitjans de producció.
Evidentment aquests col·lectius si pertanyen a aquest classe social encara estan mes desprotegits. Però insisteixo, per mi el factor determinant, no es la seva condició humana – raça, color, sexe - sinó econòmica.
Des de el principi dels temps i en diferents denominacions, la societat ha estat dividida en classes, la dominant, i la dominada. L’época del esclavatge, la feudal, etcètera. En fi les diferents etapes que ha anat vivint la Societat sempre han esta marcades per aquesta confrontació (si dic lluita algú s’emprenyarà) de classes. La que ha controlat, el poder econòmic, sigui de la forma que sigui ,i la que li ha donat la seva força productiva per enriquir-la. Abans aquesta força era mes física, avui poder es mes intel·lectual, encara que en països del tercer mon l’explotació continua sen com segles enrere.
Per no fer llarg el raonament posaré uns exemples per fer-lo entenedor :
Dones. Esther Koplovich, Pilar Rahola, Condolezza Rice – aquesta dona i negra – Angela Merkel, Carla Bruni – pobra noia ... - Ana Botella, Pilar Urbano, Carme Chacón, Lidia Falcon i tantes mes que podria posar, inclusiu les regidores de la Torre.
Negres – això de gent de color es un eufemisme – Ara mateix el President dels EE.UU. i tants altres que tenen poder polític o econòmic o mediatic, com jugadors de futbol, Eto, o d’altres esports.
Homosexuals. Dins del mon de la política han sortit del armari a dotzenes i estan respectats per la seva tasca i no sel's jutja per la seva inclinació sexual. En el mon de la comunicació passa el mateix, son bons o dolents comunicadors o periodistes, però no estan discriminats ans el contrari. Sabeu quins son el descriminats aquells que encara sel's anomena maricons.
I el nens. Si ha vingut al mon a un país dels que tallen el bacallà, o en un altre mes desafavorit però d’una família benestant de un cert poder econòmic, seran nens, que tindran un infantessa poder feliç. Si no es així, si no pertanyen a un col·lectiu dels esmentats, tindran que cosir pilotes de futbol per la Multinacionals, pilotes a les que desprès donaran petades els nens ben alimentats. O traginaran carretons de minerals, o remenaran entres els munts d’escombreries dels afores de les gran ciutats , o......, o.......
Arrere d’un explotat hi ha un explotador, i uns cops el explotat es negre, i altres vegades es l’explotador. Hi ha dones que es prostitueixen en un bordell, i una dona es la que regenta aquest bordell. I quasi sempre el motiu de l’explotació es econòmic.
Es veritat que hi ha dones que son físicament maltractades per la seva parella home, com també es cert que hi ha homes, que son psicològicament maltractats per la seva parella dona. Però tota regla hi ha la seva excepció, i aquesta casos de segur no tenen cap explicació marxista..
El mon es divideix en dos classes els que controlen el poder – siguin del color que siguin - i els que no. I al si de cada classe, romanen dones, homes, homosexuals, negres, blancs, etcètera.. “Juntos pero no revueltos”.

Fifo 8 de Novembre

miércoles, 5 de noviembre de 2008

Persones-llibre

Los escasos clientes del viejo hotel, de la cima del monte Gallo, tenian el placer de oir hablar cada semana, al Senador Romualdo Herrera.

Aquest curt text ha estat un exercici – el primer – per aprendre a memoritzar que hem fet a la presentació del projecte Persones-llibre a la biblioteca Mestra Maria Antonia.
Seria de desitjar que el que avui ha estat una presentació, tingues continuïtat amb el Tallers de lectura i interpretació, que de ben segur tindrien molt bona acollida entre els usuaris de la Biblioteca. Molt interessant. Josep

domingo, 2 de noviembre de 2008

Els arenals


Amb espardenyes de sola d’espart, i pantalons curts per sota del genoll, practicàvem un esport d’aventura molt agosarat.

Faig esment de l’indumentaria, perquè eren les dues peces que mes mal parades en sortien d’aquets jocs. Jocs que tan ens agradaven a nosaltres i tampoc a les mares o iaies que havien de recosir el pantalons i reforçar les espardenyes , després de cada “baixada”.

Era molt difícil d’explicar , després de la tarda de jocs, que havent sortit a jugar amb les espardenyes en bon estat, els pantalons apedaçats però sense cap estrep, al cap d’un parell d’hores, ja de tornada a casa , ho féssim tot suats per l’esforç i encara excitats per l’aventura viscuda ,- cosa normal - però també amb forats a la part del radera dels pantalons, i amb les espardenyes foradades, cosa que podia ser explicada posant-li molta imaginació per part nostra, però com a casa ja coneixien el “panyo” no sempre era l’explicació acceptada , Compresa no ho va ser mai.

El joc consistia en apropar-nos a un dels arenals de qualsevol de les muntanyes al voltant del poble i pujant per la pendent i vorejant-lo, arribar on començava. Un cop ja situats a dalt de tot del arenal, sentats sobre el còdols, sols separats del terra per la fina tela dels pantalons curts, i utilitzant per direccionar i frenar les espardenyes d’espart, agafàvem embranzida i baixàvem costa avall, fins arribar a la seva fi. El que primer arribava era el guanyador.

Uns, els que tenien mes tècnica, arribàvem al fi de la cursa sentats, la majoria el final del trajecte el feiem rodolant. Però tant els uns com el altres, amb el pantalons foradats i les espardenyes a trossos.

Era una practica semblant al esquí, però el medi no era tant amable. tant bucòlic.
Les pedres rodones , mes o menys grosses , - això si, blanques o de color gris -, feien la funció de la neu, i a falta d’esquís, es suplia cul a terra. I sols protegits per els pantalons amb algun que altre pedaç , enfortíem els nostres glutis, de tant refregar-los per els còdols rodons.
Cert es que haguéssim de haver utilitzar com mitja de desplaçament per protegir la nostra anatomia i pantalons, d’algun sac dels que s’empraven per emmagatzemar les olives. Però els jocs eren improvisats, es decidia al moment, quin era el joc que teníem que practicar, i això venia molt condicionat per l’adolori’t que estes la part del nostre cos que havíem rebregat a l’ultima “Baixada” , o si ens havien refet de la falta de comprensió a la nostra gran aventura, dels grans de casa, que normalment o expressaven a cops de corretja.

Ara quan retorno a aquelles contrades, tot melangiós intento fer una petita baixada. De moment ja no puc pujar fins dalt de tot del arenal. Quan em canso em paro – cosa que sucediex molt aviat - Sec al terra, intento agafar velocitat culejant costa avall, però no hi ha manera. em quedo clavat. El problema es per aixecar-me. I quan ja ho faig el cul el tinc mes adolorit que quan jo feia la baixada total. Pot ser que siguin els anys, o la falta d’entrenament.? O es que l’equipatge no es el adient. Poder hauria de portar pantalons curts i espardenyes d’espart.

Fifo 2 de Novembre d

sábado, 1 de noviembre de 2008

A pesar de tot tenim sort, que sols fas conferencies


Al final els Deus han parlat, han enviar al elegit que per cert porta bigoti com Franco . Hitler i alguns mes. No no no no,! els que tu penses, portaven i porten barba.
Evidentment ,va d’haver de superar una proba -.ja sabeu quina vull dir – allò va sr molt fort, per mi no va quedar del tot be…….
Ara amb la prova superada i retanbilit-zada, ell, te prou clar l’origen del Canvi climàtic.
Ell Registrador de la Propietat , te un bagatge molt mes fonamentat que els científics que estan estudiant el tema i estan discutint-lo durant molts any. Evidentment esta tocat per la vareta. Quina sort tindre comunicació directa amb els del mes Amunt.
Al final, he arribat jo a la conclusió, – desprès de les seves confuses manifestacions –que tot el mal arrenca amb el bidons que els esforçat treballadors de la construcció utilitzen per escalfar-se posant-hi taulons ,trencats i fusta que fan cremar – aquest no tenen calefacció -. I jo afeigeixo no son prou soferts. - Aneu a la Faes que hos calentaran d'un altra manera, ja ja,ja,
Ai! Les castanyeres, que tot i a la crisi, segueixen donant un servei, que ara amics, ja es perillós per el canvi climàtic.
Ah ! Ja una altre motiu que afecta el canvi climàtic , els brasers . si si els brasers de sota taula, sabeu quina quantitat de monòxid de carbono emeten en un dia?. I les cabres a les cames com piquen.
L'altra que per mi serà molt difícil d’eradicar, son les efusions amoroses dels enamorats, o no, que fan que les temperatures agafin una escalfor no del tot controlable.

Jose Maria no ens abandonis, segueix generant idees que entre tu (El enviat ) i la Sofia (Sabiduria) fareu que no tinguem fred. Josep