Translate

martes, 30 de marzo de 2021

Poema de Jesús M. Stapper trsdüky per Josep Lleixa

 NOTICIA

traducen mi poema al catalán


Mi poema ESPEJOS ROTOS NO CONTARAN LO NUESTRO traducido al catalán por el escritor barcelonés: Josep Lleixá Fernández.

Pronto publicado en Barcelona.


Aqui entrego para su lectura, las dos versiones: catalán y castellano.


MIRALLS TRENCATS NO RELATARAN LO NOSTRE

Elegia surrealista a Dennis: màgica silueta


Cafeteria en les altures del centre comercial ...

Darrere els finestrals:

la ciutat alegre ... el soroll passejant,

l'oreneta extraviada,

una cançó de rock en la meva memòria,

el clàxon ronc del cotxe estrellat.

Vas arribar voluptuosa, amb la teva minifaldilla:

tornejades cames

natges d'astre sol

en els teus pits el prodigi d'un cel inèdit

la teva cara: meravellós retrat de deessa antiga.

Dona morena excitant ... perill infinit

sorgida de la terra roja

sendera del riu gran amb nom de dona bíblica

la teva terra: el lloc de la xafogor ...

la teva suor a les galtes: una manta de petroli.

Senyora virtuosa i singular i dolça, amb marit anònim.

Enginyera química: converteixes en delícia del paladar l’alfàbrega.

El pintor de somnis, en collage de nervis

a punt d'inaugurar la seva exposició

única idea vaga: parlar del les seves creacions.

-Vendre’t una obra-.

Les nostres mirades, el cafè, les emocions,

les meves pors,

a la fi ... les paraules teves.

I el teu somriure ... el neguit al meu pit.

Ignores que a l'instant vaig instal·lar als teus mugrons

dos gelats de gerds. Vaig llepar essències.

Vas preguntar pels meus madrigals ... i les meves novel·les.

-Soc el `peta que per a tu no té versos,

només lliurament ardent, tinc fam de la teva carn,

t’ofereixo la meva infernal passió, res pulcre,

crearem la nostra història, -vaig respondre il·lús.

Vaig estar a punt del col·lapse i esfondrament total.

El teu comportament inquiet i trist

la mirada inquisitiva,

-Què tens per assolir-ho?

-Un petó que per vida ens  habiti.

Saps, el pretès guarda un altar il·luminat

perdura angelical el: clímax d'un somni!

Una hora, aquí asseguts ...

Tot ho vaig viure amb tu:

Barcelona freda a la matinada de tardor,

Avinguda de Gaudí, la gerra de sangria: calenta.

Habitació mediterrània, sis del matí,

ebris de vi i d'insomni

la meva llengua exploradora va resseguir els teus porus

es va emmirallar en les teves comissures ... invasió completa.

Vas ser la bomba atòmica que va esclatar en secret.

Vaig guardar els teus esbufecs i els teus gestos en cofre de silenci.

No tinc principis, sense volanderes morals, soc lliure.

No sé, a més de ofesa amb l'artista ximple,

 Què vas fer?

Potser inquieta, segons les teves cuixes, vas patir com jo.

Excepte ... la seguretat compartida:

¡Miralls trencats no relataran lo nostre!


ESPEJOS ROTOS NO CONTARÁN LO NUESTRO

Elegía surreal a Dennis: mágica silueta


Cafetería en las alturas del centro comercial…

Allende los ventanales:

la ciudad alegre… el ruido transeúnte,

la golondrina extraviada,

una canción de rock en mi memoria, 

el claxon ronco del auto estrellado.

Llegaste voluptuosa, tu minifalda:

torneadas piernas

nalgas de astro sol

en tus senos el prodigio de un cielo inédito

tu cara: fino retrato de diosa antigua.

Dama trigueña… peligro infinito

germinaste de la tierra bermeja

senda del río grande con nombre de mujer bíblica

tu tierra: el lugar del bochorno…

tu sudor en las mejillas: una manta de petróleo.

Señora virtuosa y singular y dulce,

con marido anónimo.

Ingeniera química: conviertes en gourmet la albahaca.

El pintor de sueños, en collage de nervios

a punto de inaugurar su exposición

única idea vaga: hablar de sus ¡portales!

-venderte una obra-.

Nuestras miradas, el café, las emociones,

los miedos míos,

Al fin… las palabras tuyas.

Y tu sonrisa… el desastre en mi pecho.

Ignoras que al instante instalé en tus pezones

dos helados de frambuesa. Lamí esencias.

Preguntaste por mis madrigales… y mis novelas.

-Soy el vate que para ti no tiene versos,

sólo entrega ardiente, poseo hambre de tu carne,

te ofrendo mi infernal pasión, nada pulcro,

fundaremos nuestra historia, -respondí iluso.

Fui colapso y derrumbe total.

Tu performance inquieta y triste

la mirada inquisitiva,

-¿Que tienes para lograrlo?

-Un beso que perenne nos habite.

Lo pretendido guarda un altar iluminado

perdura angelical el: ¡clímax de un sueño!

Una hora, ahí sentados…

Todo lo viví contigo:

Barcelona fría en madrugada otoño, 

calle de Gaudí, la jarra de sangría: caliente.

Habitación mediterránea, seis de la mañana,

ebrios de vino y desvelo,

mi lengua exploradora sumó tus poros,

esculcó tus comisuras… invasión completa.

Fuiste la bomba atómica que estalló en secreto.

Guardé tus jadeos y tus gestos en cofre de silencio.

No tengo principios, sin arandelas morales, soy libre.

No sé, además de ofendida con el artista tonto,

¿qué hiciste?

Quizás inquieta, según tus muslos, padeciste como yo.

Salvo… la seguridad compartida:

¡Espejos rotos no contarán lo nuestro! 


Jesus María Stapper.

Colombia  - Sudamérica

Derechos reservados del autor.

viernes, 26 de marzo de 2021

El rellotge de sorra


 Es una comunitat gens complicada però no fàcil d'entendre la seva forma de vida i costums.

Fugen de tecnologies modernes. Les històries no les posen escrites, les guarden al seu intelecte i reprodueixen oralment.

Hi ha el grup de custòdis que mentalment les magatzemen a la seva memoria, que fan reunions sovint per posar-les en comú i evitar interpretacions incorrectes o sesgades

 Tenen l'oracle del temps, un ancià pastor que sempre a viscut immers a la Natura. Ell és l'encarregat d'orientar a la comunitat en tot el que té ha veure amb canvis climatològica o d'estació així com regular i medir el pas del temps

Tenen a la pared del  cementiri el rellotge de sol.. 

Sigui l'estació que sigui ell té cura d'orientar el gnòmon amb suaus cops de ma 

Es un savi, el rellotge de sorra 

El va construír ell pensant que tenia que ser el suficient de gran per encabir tota la sorra per poder ser traspassada d'un habitacle superior al inferior en 24 hores que era el moment de ser retornada al superior. 

Un altre dia explcare com feia aquesta singular operació. 

  Preguntareu com podia el rellotge marcar les hores? 

Dons amb tota paciència i precisió tenia unes marques al recipient inferior que quan estaven parale-les a la sorra que anàba pujant de volum, eren l'indicador de l'hora. 

El més fantàstic i inversemblant era quan ell s'adonava que el rellotge anàba avançat o atrassst. 

Ja ho he dit era un savi, mesclava amb sorra existent una de més gruixuda o mes fina perquè el trànsit entre els dos recipients quedes regulat i  el rellotge poc a poc es Posava a hora. 

Quan había alguna defunció, mullava la sorra per parar el temps. Un cap enterrat el difunt, omplia amb sorra seca el recipient superior i continuava la vida


Fifo - Josep Lleixà 



jueves, 4 de marzo de 2021

M'endinso


 M'endinso en la confusió del meu laberint 

de preguntes fetes i no contestades. 

Agitó el solatge de l'oblit més negre que gris que em té atemorit

 i de tant en tant em paro a escoltar-me. 

Em retrobo i em reconec. 

Es curt temps perquè torno al meu oblit de sempre.

 No vull esbrinar d'on vinc on vaig o qui sóc

 tinc por de preguntar-me.

 Doncs sóc covard, no vull vèncer el meu neguit.