NOTICIA
traducen mi poema al catalán
Mi poema ESPEJOS ROTOS NO CONTARAN LO NUESTRO traducido al catalán por el escritor barcelonés: Josep Lleixá Fernández.
Pronto publicado en Barcelona.
Aqui entrego para su lectura, las dos versiones: catalán y castellano.
MIRALLS TRENCATS NO RELATARAN LO NOSTRE
Elegia surrealista a Dennis: màgica silueta
Cafeteria en les altures del centre comercial ...
Darrere els finestrals:
la ciutat alegre ... el soroll passejant,
l'oreneta extraviada,
una cançó de rock en la meva memòria,
el clàxon ronc del cotxe estrellat.
Vas arribar voluptuosa, amb la teva minifaldilla:
tornejades cames
natges d'astre sol
en els teus pits el prodigi d'un cel inèdit
la teva cara: meravellós retrat de deessa antiga.
Dona morena excitant ... perill infinit
sorgida de la terra roja
sendera del riu gran amb nom de dona bíblica
la teva terra: el lloc de la xafogor ...
la teva suor a les galtes: una manta de petroli.
Senyora virtuosa i singular i dolça, amb marit anònim.
Enginyera química: converteixes en delícia del paladar l’alfàbrega.
El pintor de somnis, en collage de nervis
a punt d'inaugurar la seva exposició
única idea vaga: parlar del les seves creacions.
-Vendre’t una obra-.
Les nostres mirades, el cafè, les emocions,
les meves pors,
a la fi ... les paraules teves.
I el teu somriure ... el neguit al meu pit.
Ignores que a l'instant vaig instal·lar als teus mugrons
dos gelats de gerds. Vaig llepar essències.
Vas preguntar pels meus madrigals ... i les meves novel·les.
-Soc el `peta que per a tu no té versos,
només lliurament ardent, tinc fam de la teva carn,
t’ofereixo la meva infernal passió, res pulcre,
crearem la nostra història, -vaig respondre il·lús.
Vaig estar a punt del col·lapse i esfondrament total.
El teu comportament inquiet i trist
la mirada inquisitiva,
-Què tens per assolir-ho?
-Un petó que per vida ens habiti.
Saps, el pretès guarda un altar il·luminat
perdura angelical el: clímax d'un somni!
Una hora, aquí asseguts ...
Tot ho vaig viure amb tu:
Barcelona freda a la matinada de tardor,
Avinguda de Gaudí, la gerra de sangria: calenta.
Habitació mediterrània, sis del matí,
ebris de vi i d'insomni
la meva llengua exploradora va resseguir els teus porus
es va emmirallar en les teves comissures ... invasió completa.
Vas ser la bomba atòmica que va esclatar en secret.
Vaig guardar els teus esbufecs i els teus gestos en cofre de silenci.
No tinc principis, sense volanderes morals, soc lliure.
No sé, a més de ofesa amb l'artista ximple,
Què vas fer?
Potser inquieta, segons les teves cuixes, vas patir com jo.
Excepte ... la seguretat compartida:
¡Miralls trencats no relataran lo nostre!
ESPEJOS ROTOS NO CONTARÁN LO NUESTRO
Elegía surreal a Dennis: mágica silueta
Cafetería en las alturas del centro comercial…
Allende los ventanales:
la ciudad alegre… el ruido transeúnte,
la golondrina extraviada,
una canción de rock en mi memoria,
el claxon ronco del auto estrellado.
Llegaste voluptuosa, tu minifalda:
torneadas piernas
nalgas de astro sol
en tus senos el prodigio de un cielo inédito
tu cara: fino retrato de diosa antigua.
Dama trigueña… peligro infinito
germinaste de la tierra bermeja
senda del río grande con nombre de mujer bíblica
tu tierra: el lugar del bochorno…
tu sudor en las mejillas: una manta de petróleo.
Señora virtuosa y singular y dulce,
con marido anónimo.
Ingeniera química: conviertes en gourmet la albahaca.
El pintor de sueños, en collage de nervios
a punto de inaugurar su exposición
única idea vaga: hablar de sus ¡portales!
-venderte una obra-.
Nuestras miradas, el café, las emociones,
los miedos míos,
Al fin… las palabras tuyas.
Y tu sonrisa… el desastre en mi pecho.
Ignoras que al instante instalé en tus pezones
dos helados de frambuesa. Lamí esencias.
Preguntaste por mis madrigales… y mis novelas.
-Soy el vate que para ti no tiene versos,
sólo entrega ardiente, poseo hambre de tu carne,
te ofrendo mi infernal pasión, nada pulcro,
fundaremos nuestra historia, -respondí iluso.
Fui colapso y derrumbe total.
Tu performance inquieta y triste
la mirada inquisitiva,
-¿Que tienes para lograrlo?
-Un beso que perenne nos habite.
Lo pretendido guarda un altar iluminado
perdura angelical el: ¡clímax de un sueño!
Una hora, ahí sentados…
Todo lo viví contigo:
Barcelona fría en madrugada otoño,
calle de Gaudí, la jarra de sangría: caliente.
Habitación mediterránea, seis de la mañana,
ebrios de vino y desvelo,
mi lengua exploradora sumó tus poros,
esculcó tus comisuras… invasión completa.
Fuiste la bomba atómica que estalló en secreto.
Guardé tus jadeos y tus gestos en cofre de silencio.
No tengo principios, sin arandelas morales, soy libre.
No sé, además de ofendida con el artista tonto,
¿qué hiciste?
Quizás inquieta, según tus muslos, padeciste como yo.
Salvo… la seguridad compartida:
¡Espejos rotos no contarán lo nuestro!
Jesus María Stapper.
Colombia - Sudamérica
Derechos reservados del autor.