Translate

martes, 26 de abril de 2016

Parells i senars (Il-lustració Antonia Mora)






Parells i senars

Tots els números prims son senars
Si Fermat no anava errat.

De la suma de dos senars resulta un parell,
de la suma d'un parell i un senar sempre un senar,
de la suma de dos parells sempre un parell,
les combinacions de mes de dos sumands
no he gosat aventurar-me, suposo infinitat.

Tres opcions d'estima i també sexe
tots els cossos necessiten i volen ser estimats
desitgen gaudir sexualment d'un igual u oposat,
i les matemàtiques no haurien de ser el pretexte.

L'obligació del esser humà es ser feliç
si, si, abans i tot que procrear,
ens tenim que despullar de prejudicis i estimar.

Estimar i compartir focs d'artifici
cremar-nos junts amb qui estimem, abraçats,
i pujar al Cel fosos , sigui parell o senar.

Fifo – Josep Lleixà 26-4-2016



jueves, 21 de abril de 2016

Julia de Burgos Amor





Estimado amigo Lleixà,
Le comentaré algo que le gustará saber. Como ya sabe, hicimos varias presentaciones dedicadas al centenario de Julia de Burgos y resulta que se me ocurrió reunia a varios poetas, trovadores, artistas, etc. y hacer una vigilia poética en el Malecón Habanero, justo frente al edificio Carreño, donde ella vivió y donde escribió su mejor obra que se titula El mar y tú. Con nosotros estuvieron los puertorriqueños que estaban en Cuba, incluida María Consuelo Sáez Burgos, la sobrina de Julia, que usted conoció.
Pues la vigilia comenzó a las seis de la tarde del día 24 de junio y pasadas las doce de la noche lanzamos una botella al mar con los poemas de Julia dentro y la localización de varios de los presentes para si algún náufrago la encontrara en ese inmenso mar de poesía que es el océano...
Pues le quiero decir que el día seis de julio, el domingo 

pasado, la botella fue encontrada por una señora en las 

costas de Bahamas, una señora que había salido a la playa 

con sus hijos y que nació en 1953, año en que murió Julia y 

además, encontró la botella el seis de julio, dia de la muerte 

de Julia.

Dígame qué le parece...

Un abrazo de su hermano Mario.

Amor... 

única llama que me queda de Dios
en el sendero cierto de lo incierto.

Aquí,
desesperada,
me contemplo la vida en un hueco del tiempo.

Entrecortando pasa el sendero de luz
que esperancé de sueño.

¡Oh mañanas azules que se quedaron muertas,
volando en el espacio!

¡Oh anudada caricia que amaneces dispersa,
cuando despierta el cuerpo!

¡Oh querer desterrarme de mis pasos turbados...!
¡Multiplican en ecos!

Aquí, junto al continuo gravitar de la nada,
¡cómo asaltan mi espíritu los silencios más yermos!

Mi esperanza es un viaje flotando entre sí misma...
Es una sombra vaga sin ancla y sin regreso.

Mis espigas no quieren germinar al futuro.
¡Oh el peso del ambiente!
¡Oh el peso del destierro!

¡Amor...!
Hasta la leve ronda de tu voz perturbada,
me partió la ola blanca que quedaba en mi pecho.

miércoles, 20 de abril de 2016

Per Sant Jordi, la familia creix.
















“Escampa la boira” és un recull de poemes, continuació dels dos anteriors treballs “ A la tardor....... poemes” i “Poemes d’hivern” en el que poso sobre el paper una sèrie de sentiments, reflexions, vivències, que he viscut durant el temps que ha durat la seva creació.
El present treball, no està ordenat per temes. Ho està amb un rigorós ordre cronològic que reflecteix el meu estat d’ànim en el moment de la seva escriptura: esperançat, content, trist, melangiós, confús, creatiu......
Ha estat gestat al llarg d’un any, això vol dir que a part de la meva predisposició natural a com tractar determinats temes o els esdeveniments que s’han produït durant aquest temps, el trajecte fet durant les diferents estacions de l’any, evidentment també ha influït en la seva composició. La primavera és l’esclat de la vida, un anunci esperançador de noves vivències; l’estiu, és llum, sol, mar, mosquits, estiuejants, molta gent, molt soroll..; la tardor ja comença a predisposar a la melangia, tot agafa un ritme més reposat, els colors canvien de tonalitat, les postes de sol ja són més poètiques ; i l’hivern convida al recolliment, a la reflexió, a mirar cap a l’interior d’un mateix per intentar esbrinar el perquè d’algunes coses. És temps de fer-te preguntes envers l’amor, la vida, la mort, la solitud, la incertesa, la insatisfacció, i tantes i tantes.
En l’escriptura d’aquest recull no hi ha un estil definit, perquè jo no tinc cap estil. Segons l’estat d’ànim del moment i el tema a tractar, em surt una manera diferent de fer, que poso sobre el paper. Així he escrit Haikus, també Tankas. Utilitzo sovint el sonet, m’agraden els acròstics, uns cops em poso “transcendent”, altres he emprat un llenguatge menys poètic i potser més filosòfic, intentant explicar la visió personal de qüestions com l’amor, l’amistat, en fi sobre el sentiments.
Repeteixo el que vaig dir en l’últim recull: Volent dir coses i poder-les guardar, la millor manera de fer-ho és escrivint-les. He escollit les presents perquè crec que reflecteixen prou bé la meva personalitat en aquest punt de la meva vida, que ha estat i és prou plena, tot i el to trist d’alguns del poemes.
Com repeteixo algun cop, no puc negar que hi ha certa pretensió literària en les coses que escric, però no és el més important. Principalment escric sobre sentiments, d’aquells que brollen des de dins, des d’aquell lloc on ni t’enganyes ni enganyes a ningú.

Gràcies.
Josep Lleixà.


lunes, 18 de abril de 2016

Solo puedo ser viento.( Il·lustració Tere Navarro)






Solo puedo ser viento.

Solo puedo ser viento

mar, sol, agua o lluvia....

y gritar cada noche, deja que tus alas me envuelvan,

deja en mis labios tus besos.

Pero tu no me oyes.,


Fifo - Josep Lleixà