Ella i jo
som lletjos. poc agraciats,
Ella té
mitja cara bonica i un pòmul xafat,
Jo tinc
una escabrosa marca sobre la boca
que
m’impedeix riure amb llibertat.
Tant els
ulls d’ella com els meus,
no
reflecteixen cap resignació. Odi, odi.
Això es
el que ens ha unit, l’odi a tot el bonic,
L’odi
cap el nostre propi cos, lleig i atemorit.
Ens varem
veure per primera vegada
fen cua al
cinema, per veure protegits per la foscor,
cossos
perfectes, rostres bonics, fent-se l’amor.
Allí va ser, on de reüll sense aixecar massa el cap,
ens varem
examinar sense simpatia,
però amb
fosca solidaritat, que era el que calia.
Allí es
on varem copsar la necessitat
de
reconèixer la nostra solitud i compartir-la.
A l a
sortida ens varem trobar.
Jo la vaig
invitar a un cafè, a una xerrada,
ella
sorpresa al principi, va acceptar.
Tu
voldries ser estimada, encara que fos a la fosca,
voldries
ser acariciada, tot i que fos per una ma tosca,
jo desitjo
tenir a prop un cos, per poder abraçar
i sense
llum, tocant-lo, veure’l i poder somniar.
Això es
possible, des que els dos ho trobem.
Com ?
sense veure’ns, estimant-nos simplement .
endinsant-nos
junts a la nit, a la foscor
Si, si , a
la nit, a la foscor total. m’he entens?
on tu no
em vegis i jo a tu tampoc, sense por.
Els teu
cos es bonic ho saps?
Anem, va
dir.
Vaig
tancar la cortina i apagar la llum,
a meu
costat ella respirava lentament,
vaig
estirar una mà, fins trobar el seu pit turgent.
Acariciant
el seu cos amb els dits
passejant
la mà des de el ventre als pits
Vaig
veure’l i conèixer en la foscor de la nit.
Les seves
mans també es van arriscar,
a
resseguir el meu cos amb una mica de por.
de sobte
com un llampec vaig decidir,
que havíem
de sortir d’aquella mentida,
que això
no era el que volíem ni ella ni jo.
Em vaig
encoratjar, si, em vaig encoratjar
la meva mà
va pujar lentament al seu rostre
cercant el
solc del horror, fins que el va trobar
I va
començar una lenta i convincent carícia
regada amb
les llàgrimes que ella va vessar.
Els seus dits van acariciar els meus llavis
De sobte
fent un crit els hi vaig mossegar
Es va
sorprendre, va ser un instant, varem riure.
com dos
nens feliços, entremaliats
Varem plorar i riure fins la matinada
Ara
sentint-nos feliços, ara desgraciats.
Després
em vaig aixecar i vaig obrir la llum.
Fifo
No hay comentarios:
Publicar un comentario