Translate

sábado, 3 de enero de 2015

Entrevista demanant feina

Soc el Josep i tinc 71 anys, com pot veure ple d'energia i encara de bon veure, treballo Al Bagdad de Barcelona.
 He de dir que he arrastrat durant anys un trauma des de un temps ja superat.
 De jove -divuit, vint anys – més d'un cop em faig sentir dir “pixa freda” “pixa fluixa” i no s'avia el perquè d'aquestos qualificatius. Anava al urinaris públics subterranis de plaça Catalunya a fer les meves miccions, si si, allí on s'instal·laven urinari si, urinari no, els tafaners “bujarrons” - per cert tenien una estratègia molt bona, deixaven buits només uns llocs, per tant no havia intimitat - Doncs allí cada un d'ells al seu lloc de guaita es passaven tot el dia inspeccionant les mides dels que anàvem a buidar la bufeta, o a canviar l'aigua de les olives com es diu d'una forma col·loquial.
 Es veu que em tenien fixat, perquè jo notava moviments estranys, canvi sobtat de l'usuari veí i un somriure al principi seguit d'un esclafit de riallades, i els seus ulls anegats de llàgrimes de tant riure, jo no entenia res i marxava confús fins que un dia em vaig armar de valor i li vaig preguntar al veí de que anava tanta conya. 
Ell sense deixar de riure em va dir “però que ens vols impressionar amb la mida del que portes entrecames?, fes teu mirar això, intenta allargar-la d'altra manera no et menjaràs mai un rosco. 
Vaig caure de la figuera i de cop se'm fa fer la llum després de tants anys de foscor. Podria dir que vaig passar una època de mancança, una de normalitat, i la d'ara esplendorosa, satisfet. Llastima que els urinaris de Plaça Catalunya han desaparegut, veuríem qui riu ara!!! En primer espectacle en que vaig participar al Bagdad, érem tres els integrants del grup, una noia de molt bon veure un nan, si, si un nan – per cert molt ben dotat - i jo que sortia a fer el complement,. Es a dir el públic comparava l'eina del nan i la meva i es fotia un fart de riure, cosa que m'emprenyava molt però havia que treballar.
 El número era aquell en que la noia aixecava al nan que estava en pilota picada – tots tres utilitzàvem aquest uniforme – per sobre del seu cap com si sigues un porro , i ell deia : “A que parezco un botijo” jo passava molta vergonya però el número va tenir molt d'èxit. 
Al final em van deixar sol, la noia es va enamorar del nan i un bon dia van desaparèixer i jo vaig tindre que muntar un altre número.
 La seva marca comercialitza productes per sol-ventar problemes de llargada de penis, i d'una satisfactòria erecció que jo he provat. Aquests productes els necessito pel meu treball i funcionen.
 Tinc un número porno al Bagdad. Al principi em trobava insegur al escenari per la mida de la meva eina de treball, vaig estar a punt de canviar-li el número al company que aixecava pes amb la seva . Gracies al seu aparell, el problema de la llargada ja està resolt. . En quan el tema de l'erecció, fem dos espectacles diaris amb les conseqüències al final del número que podeu imaginar. 
He de reconèixer que l'edat també es un handicap que amb les pastilles supero en escreix. 
Els compradors volen veure resultats, els meus possibles clients son els espectadors que tarde i nit veuen que no teoritzo, els hi faig una demostració practica. Mes convincent que això no i ha res.
 Passaré per les taules, deixaré una targeta meva amb una descripció dels productes i espero rebre moltes trucades.

 Fifo - Josep Lleixà

No hay comentarios: