Com vaig conèixer al Follet Paco

El Josep estava fregan-se els ulls i estirant els braços tot content, perquè havia passat una bona nit. Havia dormit sense cap malt son, i ara s’incorporava a poc a poc del llit, tot mandrós.
Els ulls mig clucs, badallant d’una manera exagerada, amb el peus descalços, intentava cercar les sabatilles que sempre es posava per anar per casa, a fi de no agafar fred als peus.
Buscava com he dit, sense mirar. Quan per fi va notar el tacte tan especial, tan suau de les sabatilles, va notar estranyat, com si un petit moviment les separes dels seus peus, no deixant que aquestes s' hi pugessin encabir.
Va repetir l' intent, tot movent els peus a poc a poc, fins que va notar la calor propera de les sabatilles, però quan ja decidit, va intentar posar-hi a dintre el peus...., ara si ! , ara si es va adonar que es movien . I tant que es movien ! i no ho feien d’una forma diríem desordenada, no, no, ho feien seguint un ritme ! Estaben ballant una tonada d'una mùsica que el Josep no sentia ! Però es movien, i ballaven.
Estic boig o dormint? - es va preguntar. Però el Sol entrava radiant per la finestra i els pessics que el Josep es donava al braç per comprovar el seu estat de vigilia, li estaven confirmant, que si, que no estava dormint. Però el que no estava encara clar, era l'assumpte de la seva bogeria.

Que estaven veint els seus ulls !! Un personatge, petit, graciós, pelut, amb unes orelles grosses i en punxa, uns ulls rodons de color marro com la seva pell, ulls que el miraven curiosos i estranyats de la seva sorpresa. Un nas rodó com si portes un grà de raïm enganxat sota el els ulls. I ha sota del nas un bigoti. Si, si, un bigoti amb dos bris fins, com dos bles de pèl per banda, llargs, que li donaven un aire tot interessant. Ah i dos dents, que ensenyava entre la comissura dels seus llavis prims. Quatre potes, dues de més llargues acabades en uns peus de cinc dits , que eren les que feia servir per moure’s, per caminar , i les altres dues mes petites que eren els seus braços, on tenia les seves mans de cinc dits amb un palmell rosat i delicat. Era un ratolí? Doncs no ho era, i si era un ratolí, havia de ser un de molt especial, com Firmin el de la llibreria.

Es va a decidir a parlar, va se ell el que va trencar el gel dient: Hola Josep, tant de temps vivint junts i encara no em coneixies. Jo a tu si que et conec, doncs fa molt de temps que visc equí amb tu i dormo dintre les teves sabatilles. No sóc cap producte de la teva imaginació, el que passa és que tenia por de fer-me evident, per no donar-te cap ensurt, però algun dia havia de ser.

El Josep va recobrar l’alè perdut, i amb una veu fluixa i tremolosa sols va gosar dir-li : Hola, ben vingut . Molt de gust d' haver-te conegut, com et dius?. I va contestar amb cara somrient: - vols anomenar-me Follet Paco?

El Follet Paco, te un encanteri que fa que no tots el veiem de la mateixa forma. De segur que la seva figura la podem associar a algun personatge estimat, normalment, viscut amb lectures, tant de comptes com relats. Per a molts , normalment gent han poca imaginació , sempre restarà invisible, mai se’ls manifestarà, mai podran gaudir de la seva presencia.
En canvi altres tocats per la sort o per un bri de bogeria. sempre el tindrem com amic, li podrem parlar, ens escoltarà, fins i tot ens aconsellarà. Això últim no ho fa massa sovint.

Podria explicar moltes coses del Follet i ho faré, però a poc a poc. Avui només volia explicar-vos com en Josep el va conèixer i es va captivarper la seva forma de ser, del seu caràcter tant alegre, tant positiu. De la companyia que li ha fet en moments de solitud. Del que junts han rigut amb el seus balls tant esbojarrats, ( alguns els han ballat plegats ). Gracies Follet!.

Van arribar a un tracte, per la nit El Follet Paco podria utilitzar les sabatilles com ho cregués convenient , per dormir-hi i un cop descansat, fer-les ballar però sense fer soroll, per .. en fi , per tot el que cregués oportú. Per la nit eren d’us exclusiu del Follet , ara bé amb la condició de que al mati a primer hora, El Follet tindria que deixar-les lliures , i ben endreçades i arrenglades, perquè quan el Josep poses el peus a terra al mati, desprès d' haver dormit tota la nit, no trobes a faltar l’escalforeta de les seves preuades sabatilles.

I Així fins ara que tot i passat el temps i que tots dos han canviat de pis, segueixen junts ben avinguts i respectant el tracte que un bon dia fan fer.

Fifo 18 d’Octubre de 2008