Translate

martes, 7 de octubre de 2008

Per les seves camises els coneixereu

Dilluns 6 de Octubre. Connecto amb el programa Àgora, progama dedicat a la crisi financiera , i el primer que faig es intentar fixar-me amb la personalitat del personatges. Em crida l’atenció una cara sempre somreien amb ironia, sempre amb prepotència. El seu físic tot i el pas del anys no ha canviat (cirurgia?) l’estil de la seva camisa tampoc. Evidentment el seu discurs liberal tampoc tot i que ell no vol que l’etiqueten.
Ah! La camisa. El mateix estil emprava el Javier de la Rosa, el Mario Conde, el Antoni Camacho, els recordeu?. Camisa a ratlles i coll blanc.
Be, però que te que veure la camisa amb el personatge?. Mireu jo no em fixo amb l’estil de vestir de les persones (No soc cap Petronio) però hi ha coses que em fan mal als ulls, i sense voler les relaciono amb la personalitat del personatge.
Pedro Schwartz el de la camisa, es permet dir-li populista, al professor Sanuy, quan aquest, diu que com sempre, els perjudicats estaran les classes mitges i baixes, (i aquí enumera una sèrie de situacions i serveis que es veuran afectats) i posa de manifest el que tothom critica. Ells deixaran de ser liberals, per que el Governs , ho sigui naltros, els i solventem els problemes. A partir de que el negocis no rentables els assumeixi el Estat, o sigui els paguem nosaltres voldran ser una altre cop lliberals. Qui s’ha aura menjat el “marròn”?.
Van posar un vídeo, en que s’exposava la situació límit que es trobàvem moltes famílies, que tenien que vendre les seves pertinències a establiments de segona ma , per poder arribar a fi de mes, i altres que com mal menor, compraven coses de segona ma per anara tirant. Doncs be sabeu que va dir el de a camisa a ratlles i coll blanc, i sonmiure irònic? . Jo quan canvio de cotxe i ho faig a sovint, sempre el compro de segona ma, i com son de marques reconegudes, els venedors sempre em tenen molta consideració. Serà barrut!. Es el mateix vendre per necessitat que comprar un cotxe de gama alta encara que sigui de segona ma?. Don Pedro......
La camisa fa a la persona? Josep

7 comentarios:

Anónimo dijo...

La felicitat en temps de crisi?
Tot i ser un concepte abstracte totalment subjectiu i depenen de les experiències personals, la felicitat no depèn exclusivament d’un mateix.
El context social, les relacions personals amb qui ens envolta i la percepció que tenim d’una realitat canviant que ens te subjectes a un entorn en el que interactuem amb altres persones, ens influeix tan com la percepció que podem tenir de nosaltres mateixos.
La felicitat, tot i ser quelcom immaterial, intangible, per a alguns inassolible i per a molts, com a mínim, qüestionable, és un sentiment que gairebé tots hem viscut ( encara que sigui de forma puntual, en moments concrets de la nostra vida que a vegades ens semblen molt llunyans ).
Però el camí que seguim per assolir aquesta fita no el trobarem en cap mapa, en cap guia espiritual ni en les sàvies paraules dels experts (si és que hi ha experts en aquesta matèria.) Cadascú emprèn el seu particular viatge cap a la felicitat amb les eines que te al seu abast.
Ningú sap com arribar-hi, però un cop hi ets, prens consciència de l’ assolit, i llavors saps que ets feliç.
Les eines que fem servir, o el camí que seguim per a ser feliços, és exclusivament nostre. Cadascú fa servir les seves eines i avança pel seu propi camí, unes eines i un camí que ningú més podrà fer servir. És per això que trobem tantes maneres d’assolir la felicitat com persones hi ha arreu del món.
En la societat del consum en la que estem submergits els habitants amb camises de un color o altre del món occidental, s’ha venut la idea de la felicitat com quelcom que podem comprar, suplint les mancances emocionals amb l’adquisició de bens per tal de fer-nos sentir més realitzats i acostar-nos així a la nostra felicitat personal.
Molta gent no només s’ha cregut aquesta màxima, sinó que també ha estat capaç de ser feliç per aquestes vies. Alguns tatxarien aquesta felicitat de “falsa felicitat”, però qui son els altres per jutjar o adjectivar la nostra felicitat?
A la felicitat s’hi arriba quan assolim objectius personals, i en la societat actual la idea de tenir una bona casa ( hipotecada fins a la nostra jubilació ), un bon cotxe, la tele de plasma,una bona camissa o els últims gadgets tecnològics són objectius relativament fàcils d’assolir i que poden satisfer les nostres necessitats com a consumidors ( que és el primer que som en aquesta societat ), una altra cosa és que ens puguin dur fins a un estat de felicitat personal.
Però què passa quan el sistema es torça, quan ja no tenim accés a una casa, quan no ens podem permetre un bon cotxe, quan la tele de plasma està fora del nostre abast,cuan tenim que portar un altre camissa i quan els gadgets són un luxe que ja no ens podem permetre?
Sembla ser que el camí cap a la felicitat per la via del consum queda esgotada, i pren més força la via emocional.
Així doncs, és més difícil ser feliç en temps de crisi? Tot i que alguns poden pensar el contrari, ser feliç en temps de crisi pot ser inclús més senzill que en temps de bonança. No tothom pot, sap o vol assolir la felicitat amb l’adquisició de bens materials.
Hi ha altres vies per a poder ser feliços. Al meu entendre un comença el seu camí cap a la felicitat quan pren consciència de qui és, on és i cap a on va.
A la felicitat s’hi comença a arribar des de la maduresa intel·lectual i emocional.
Ser emocionalment estable en aquest món de bojos no sempre és fàcil, però la gestió de les nostres emocions és el primer pas per començar a caminar cap al nostre objectiu final: la felicitat.
Per a ser feliç un ha de començar essent humil, conscient de les seves limitacions i marcar-se objectius clarament assumibles.
Si no coneixem les nostres limitacions i aspirem a objectius fora del nostre abast la frustració serà un sentiment constant i permanent en les nostres vides. És per això que la humilitat és un factor imprescindible en el nostre camí particular cap a la felicitat.
Quan més ens allunyem de les exigències consumistes que ens marca la societat en la que vivim i més ens centrem en les relacions emocionals que tenim amb les persones que ens envolten, més consciència prenem de la importància que te en nosaltres el benestar dels altres.
Fent imprescindible l’establiment de relacions fructíferes amb qui ens envolta. L’ésser humà és, per definició, un ser sociable, i ser conscients d’això ens pot facilitar molt el nostre camí cap a la felicitat.
Ser conscients que compartim els mateixos espais amb altra gent ( no només espais físics sinó també espais emocionals/sentimentals ) i que aquesta gent, igual que nosaltres, també segueix el seu camí cap a la felicitat ens pot dur a un sentiment d’empatia compartida que pot fer molt més planer el camí de la vida que seguim.
Salut.

Anónimo dijo...

Fa deu anys un amic meu es va comprar un baix per 17 milions de peles. Per el seu salari tot semblava indicar que necessitaria quinze anys per pagar-lo. Havia començat la crisi.
Des llavors ença la crisi només ha fet que empitjorar més i més. Any a any hem anat de pitjor en pitjor, perdent cada any economia productiva, fabriques, teixit industrial i capacitat de fabricar coses.
Durant aquests fatídics anys hem substituit l'economia productiva per la totxana inútil. Hem hipotecat una generació sencera de joves donant-los sous de vergonya (per alts) perquè deixessin d'estudiar i es posessin a pintar parets o jugar amb la playstation. Hem deixat que se'ns morís el tèxtil amb un Euro als nuvols per substituir-lo per un estèril entramat d'empreses de la construcció, que morirant tant ràpid com la propia bombolla immobiliaria.
Els governs, TOTS, han ajudat a fer més i més gran la crisi que hem patit durant tots aquests anys. Fins a proporcions astronòmiques. Primer el PP a Madrid, alliberant el mercat de lloger i escanyant els Ajuntaments per obligar-los a financiar-se lliberant sól i malmetent el medi. Després els Convergents, amb ajudes fiscals als compradors (entre tots posàvem diners perquè pugés el preu de l'habitatge) en comptes d'aplicar mesures fiscals als que mantenien pisos buits. Finalment els sociates de banda i banda i banda (ajudants per ICV i ERC) que veient com petaria la bombolla han deixat que pujés i pujés en comptes de rebentar-la abans perquè no fés tan mal.
Hem estat veient any a any com les fàbriques tancàven mentre els treballadors oblidàven el que sabien fer i es posàven a treballar directa o indirectament en el món de la construcció.
Hem vist com importàvem gent a quantitats industrials sabent que aquests, el dia que explotés la bombolla, no tornarien allà d'on van venir, perquè més val ser un aturat marginal a casa nostra que tornar a ser un pobre a la seva comunitat (no és veritat, però és el que creuen).
Hem vist astorats com malmetien l'economia davant dels nostres ulls mentre la gent, la família, els coneguts, es mantenien ben contents i anestesiats davant la increible crisi que estàvem atravessant.
Hem vist com l'economia creixia un 3 percent mentre l'endeutament ho feia un 7%, prova evident que les coses estàven molt malament i que realment estàvem en una recessió tècnica d'un -4%.
No fa encara un any, el major perill que afronta Catalunya, la Carme Chacón, regalava els diners de tots als llogadors per intentar evitar que la bombolla esclatés abans de les seves eleccions, i ho feia encara sota el fals propòsit d'ajudar als llogaters. Coneixedora que si un percentatge significatiu de llogaters disposàva d'un xec de l'administració això només repercutiria en l'augment o manteniment del preu de l'habitatge. I encara es presentava com la Catalunya Optimista: El cinisme portat a l'extrem.
La vergonya sense vergonya propera presidenciable del nostre País. Desapareguda de la vida pública mentre poguem recordar als seus votants el mal que ens farà quan sigui presidenta d'aquest País que tan poc ella estima.
Hem estat deu anys en una crisi rotunda. I ara en sortim.
En sortim de la pitjor manera, perquè han deixat que la bombolla petés en comptes de fer-ne una explosió prematura més controlada.
En sortim malament, perquè els que han contractat hipoteques impagables seran esclaus de la seva hipoteca mentre que els que han deixat els diners perquè s'arribés a aquesta impagabilitat els asseguren els dipòsits.
En sortim malament perquè els que han contractat hipoteques que poden pagar no podran ser l'eina imprescindible d'innovació i aventurisme que haurien de ser per recuperar l'economia, ja que estan lligats com esclaus a la seva galera hipotecària i no tenen el marge de llibertat que haurien de tenir per emprendre aventures sense càrregues.
Però finalment sortim de la tremenda crisi en que ens vam ficar fa deu o quinze anys i comencem a veure la llum al final d'aquest fosc tunel en el que hem estat vivint els que sabiem que estava passant.
Salva.

Anónimo dijo...

Darrerament, quan em llevo, em pregunto si és convenient d'escoltar la ràdio, llegir els diaris,blocs o escoltar i veure els telenotícies del dia. Hom ha de tenir una pell ben curtida per no caure en una depressió davant l'allau de males notícies econòmiques i davant els mals auguris del present i el futur més immediat.
Els éssers humans som éssers que ens movem en els extrems d'un pèndul. En aquest sentit, crec que ni abans érem tan rics com la majoria feia veure, ni ara som tampoc tan pobres. Els catalans diem allò tan conegut de "no estirar més el braç que la màniga". Jo penso que durant força temps, la bonança econòmica i el sistema financer ens han convidat a allargar més el braç que la màniga. Davant tanta invitació eufòrica, a molta gent els hi ha costat dir no. Ens han convidat a agafar hipoteques per tot. Ens han convidat a tenir tantes targetes com vulguéssim. Tot ens convidava a consumir sense cap mena de fre aplaçant el pagament de la despesa cap al futur. A molta gent els deu haver costat resistir-se a tant convit.
Particularment, el que a mi em preocupa més és l'economia productiva. D'aquesta economia en depenen els llocs de treball, la creació de riquesa, el manteniment i creació d'empreses, les despeses socials, el consum, etc.
Els assalariats, tots aquells que cobrem a través d'una nòmina i paguem a hisenda el que ens pertoca, som els que hem sostingut l'estat del benestar fins a dia d'avui. És raonable que la gent pensi i es procupi si tot plegat haurà servit per protegir-nos en el cas que l'especulació d'uns quants, l'avarícia del sistema financer, etc ens aboqui a una situació precària i de necessitat.
La incertesa crea por i desconfiança. De tot plegat n'haurem de treure lliçons positives. Potser els ciutadans no ens deixarem enredar tan fàcilment com ens hem deixat enredar fins ara. Seria bo, però, que res tornés a ser com abans. Ni el sistema financer no pot seguir operant com ho ha fet fins ara. El que cal ajudar és l'economia productiva, no pas els especuladors financers i econòmics. Les empreses han de guanyar diners, però haurien de saber que un benefici d'un 3 o un 4 per cent hauria de ser el raonable, no pagar sous monstruosos als seus directius perquè mitjançant l'enginyeria financera presentin guanys astronòmics que res tenen a veure amb la realitat.
Segurament, com que jo no sóc economista, dec haver dit moltes rucades al llarg d'aquest apunt. La meva única experiència econòmica és la de gestionar un pressupost familiar que es basa en contenir les despeses en funció dels ingressos domèstics reals. Que pot permetre un petit percentatge d'endeutament suportable, viable. Sense oblidar que hi ha la possibilitat que es presentin imprevistos que trastoquin aquest pressupost.
En definitva, segur que una mica més d'austeritat per part de tothom, famílies, empreses, bancs, sistema financer, administracions públiques, hagués impedit que ens trobéssim en aquesta crisi que ningú sap l'abast que tindrà, ni la durada, ni les conseqüències que cadascú de nosaltres haurà de suportar.
Un descamisat.

Josep Lleixà dijo...

Contestant el comentari del primer comunicant, tot i agraint-li la seva amable aportació, he dir-li, que en cap moment del meu escrit, he esmentat la paraula felicitat. Tots els seus raonaments i receptes de segur que son correctes per la recerca de la felicitat, però el tema d’aquesta crisis es d’economia, d’ètica, de negocis obscurs, i jo afegeixo crisi de SISTEMA.
Quin es el bo, no ho se, però aquest sols afavoreix als grans especuladors, als grans mentiders, els que vesteixen camisa a ratlles i coll blanc (una forma de definir-los).
Els altres, industrials honrats, amb empreses familiars o mitjanes, comerciants que suen la pell, per mantenir la clientela, aquestos passen tantes dificultats com la gent llisa del carrer. En quatre dies perdran els estalvis o reserves, no son aquets els que s’ha aprofiten de les variacions del mercats borsaris.
A mi El Ibex 35 me la sua, així de clar. El que em preocupa son totes aquestes empreses esmentades, que son la majoria del teixit industrial català. A veure quanta gent quedarà al atur. En fi podria continuar, però com vull ser feliç i dormir aquesta nit tranqui acabo.
Ah! Jo no gosaria en aquets moments parlar-los-hi de felicitat a aquesta col•lectiu que deu esta mol preocupat. Perquè a lo millor diuen com el del acudit “Si. si però hay alguien mas” El recordeu?. Una abraçada Josep

tafaner dijo...

Recordo que, de petit, tothom volia ser la banca quan jugàvem al Monopoli. No per rampinyar calerons (sempre hem estat gent honesta, els de casa), sinó per tenir el plaer de donar-los o treure'ls, segons dictessin les cartes de cadascú. Suposo que els treballadors de bancs i caixes gaudeixen d'una sensació similar quan aconsegueixen endossar un pla de pensions o un dipòsit a terminis al client.
Aquests dies, però, viuen una situació inusual que els té ben contrariats. Els clients entren a l'oficina, no pas per dipositar-hi diners i confiança. La confiança en la liquidesa de les entitats financeres és efímera en temps de crisi i rumors que creixen dia rere dia. La confiança tremolosa s'esvaeix com un miratge entre dunes. Els clients volent sentir que les xifres d'un compte corrent són reals, tangibles, manipulables, en definitiva, seves.
Amb aquesta voluntat, la veïna R ha baixat a la modesta caixa, que també jo vaig visitar fa un parell de dies. Volia cancel·lar un compte i així ho ha manifestat.
La caixera (no de supermercat, s'entèn, tot i que a vegades, pel deler de vendre, ho semblen) s'ha posat tota tensa, els mateixos ulls com unes taronges que relatava a l'article anterior, i s'ha excusat amb què no podia atendre-la, que ho faria la seva companya. El mateix joc que fa dos dies.
L'altra caixera ha fet seure la veïna R, li ha demanat què volia, com si no ho sabés ja.
La veïna R ha repetit el seu propòsit i, aleshores, la caixera li ha espetat:
-Però, què passa que, darrerament, tots voleu cancel·lar llibretes? Què us passa amb la crisi?
Li faltava dir "dels nassos".
Pel to impertinent que gasta hauria pogut anomenar-la "crisi dels nassos".
La veïna R ha insistit i la caixera, tota excitada, li ha demanat que s'ho repensés dos dies.
--I si d'aquí dos dies segueixo volent treure els diners, podré treure'ls tots?
--Sí, estigui tranquil·la --ha fet la caixera una mica més eixorivida.
Novament, s'han sortit amb la seva. El client continua en el paper de client. No l'han perdut, per ara.
Però aquesta actitud defensiva, amb ungles i dents, de les entitats financeres fa que em pregunti qui és la banca real d'aquest joc.
Qui té el poder, la banca o l'usuari?.

Josep Lleixà dijo...

Amic Tafaner: Una petita consideració per començar. Hi han banquers i “bancaires” i aquestos son un uns empleats amb mes o menys responsabilitat, amb un sou segons aquesta, però no son els que decideixen la política d’una caixa o banc.
Treballen com la majoria, per objectius (captació d’actius. Passius, domiciliació de nòmines, col•locació de diner de plàstic, etcètera), i saps qui fixa aquets objectius?
Doncs les Altes direccions. I saps qui ha de donar la cara, com be tu has comprovat, quan sorgeix algun problema? Doncs el o la de la finestreta, que pateix per dos bandes, una, per explicar-li al client, al que coneix personalment, i que de segur es troba algun cop fen un cafè al bar, o comprant al super, explicar-li el que te l’obligació de explicar, cosa difícil en situacions com les actuals. Qui paga mana.
L’altra situació que pateix, es que si no compleix aquests objectius, el seu sou es veurà retallat d’una forma considerable a final d’any. Ara toca infondre confiança al client. Poca liquiditat que tenen bancs i caixes, sols faltaria que el impositors retiressin els seus estalvis.
Això, gent com tu i jo, que creiem en aquest sistema, no ho farem mai, oi? No fos cas que per culpa nostra aquest trontolles. Quina responsabilitat que tenim els creients.
I a la pregunta final que fas en el teu comentari, m’atreveixo a dir-te, que el poder el tenen els usuaris. (Sempre i quan guardin el estalvis sota un rajola). Una abraçada Josep

Anónimo dijo...

El vaig veure i estic d'acord amb la visió de l'Swartz, també apuntar dos dades: que l'expert en morosos va dir que l'inflació real anual era de mes del 6% i la Sra, Txazarreta que el govern d'en Zapatero havia baixat els impostos als mes rics. Ningú les va discutir.