Translate

domingo, 21 de septiembre de 2008

La Vivian a perdut els papers

T’observo dormir
i amb el meu cap sobre el teu pit
escolto els batecs del teu cor.
Escolto la pluja
que ens acompanya de matinada
i la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.

Això es el que la Vivian havia escrit i rellegia per si tenia que fer algun retoc.
Com t ota escriptora/ escriptor sempre te un ideal com referència, per poder dirigir les seves inquietuds quan un escriu. Normalment son personatges entre la boira que modelem segons l’ocasió. Es el somni repetit, però que poques vegades podem veure materialitzat.
Però el destí juga males passades als que estan endinsats en el seu mon creatiu. El Miquel un company de faena, tafaner de mena, mirant per sobre les espatlles de la Vivian va poder llegir aquesta estrofa, i altres que ella estava corretegin.
Ell va cucar-li el ull amb un gest de complicitat. Ella agafada en una situaciò incomoda, perquè aquest fet passava en hores de treball, va contestar-li amb un mig somriure atabalat. Aquí va començar el principi de l’historia, el Miquel, es va confondre. I tant que es va confondre, i va marxar content.
.
Imagino que et despertes
i que sent els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor.
Tanco els ulls i puc escoltar
com vibra el meu cos,
nu sobre el teu tors.

Quan un fet es desencadena o fa sense seguir una lògica, o Si.
Es va fer l’hora de deixar la faena. La Vivian encara atabalada es va descuidar el poema, va perdre el papers com vulgarment es diu, sobre la taula del seu despatx. Poema que va ser trobat i llegit per la Roser l’altra companya, que es delia per un somriure del Miquel i quelcom mes. Com el poema li va agradar i no estava signat, va pensar aprofitar-lo i fer-lo arribar amb discreció, al abast del Miquel ,junt un a nota en que el citava aquella mateixa nit, a un dels despatxos buits de l’empresa.
.
I a continuació escrit com un poema el desenllaç d’aquest embolic que encara no acabat:

A palpentes sense llum
acaricien els seus cossos .
Ai Miquel, quin tros d’home
Quin tros de cosa que tens.

Vivian que est passa aquesta nit
et noto ronca la veu,
te un to molt diferent.

Vivian, dius Vivian?
Miquel que soc la Roser.

El Miquel d’una revolada
obre el llum tot esverat
tement que allò que ella ha esmentat
havent-li vist el rostre, sigues certa.

La temença es confirma
I tant que era veritat
Doncs si que era la Roser
que es el que havia passat?

M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat
Diuen tots dos a una.

Ell sense pantalons, amb la cua entres cames.
Ella sense calces i amb els sostenidors a la ma.
Corrent com bogos per aquells llargs passadissos.
I de cop i volta es van parar.

M’has enganyat, m’has enganyat, m’has enganyat.

Criden tots dos, no tant dolguts per l’equivoc,
Mes aviat emprenyats per no haver finit
aquell joc d’amor que començà en un poema,
i havia de tindre un final feliç aquella nit.

Vivian, Vivian, Vivian.
Calla Miquel, pixa freda,
que m’has deixat a mitges i delirant.
Roser, Roser, que jo estic igual.
Que et sembla, apaguem la llum i continuem el ritual?.

Escolto de nou els teus batecs
que s’ajunten amb els del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor.

Bagassa, mal home,
Mal home, bagassa,
Va, va , va... i tornaren a començar

I la Vivian que?
La Vivian qe es foti,
que no es perdut els papers.

Josep

No hay comentarios: