Translate

domingo, 6 de julio de 2014

RECORDS D’INFANTESA


EL RELLOTGE DEL CAMPANAR
 Entre els records de la meva infantesa que més m’han quedat gravats, indubtablement són els relacionats amb l’església del meu petit poble. I es que la meva relació amb aquest edifici va tenir dos aspectes: un de tipus religiós ja que vaig ser durant bastant temps escolanet, i un altre mes prosaic mes materialista, doncs alguns cops era l’encarregat de donar corda al rellotge del campanar. La imatge externa de l’església ha canviat molt des d’antuvi, la teulada era tota de teules roges amb una part central rodona que sobresortia de la resta on i havien unes espitlleres que servien per la ventilació i que li donaven un aspecte com de bunker o niu d'a-metralladores. El campanar era dels anomenats d’espadanya,(quina pena quan veig alguna fotografia). Tot i això els canvis mes importants han estat en el seu interior i especialment a la seva part alta que per cert jo coneixia molt bé. Al entrar a l’esquerra del temple es troba l’escala que condueix al cor i des d’aquest indret, un altra escala petita i fosca que portava una cambra de pis irregular, ja que era la volta de l’església. S’entrava en aquesta cambra per una petita porta des de la que arrancaven uns esglaons fets sobre la volta que portaven a l’habitació del rellotge. Aquest et semblava fantàstic quan el veies les primeres vegades, era una maquinaria grandiosa, moltes rodes amb dents que s’ajuntaven les unes a les altres i que feien que allò tingues vida i utilitat. Si coincidia la teva estada amb el toc dels quarts o les hores, l’enrenou que s’originava era monumental, semblava que toc tingues que desmuntar-se, tot es posava en marxa, unes rodes empentaven les altres, tot grinyolava, era caòtic però el resultat final era deliciós tocaven les campanes que estaven mes amunt al aire lliure, al campanar. Els quarts els anunciava “la menuda” les hores “la grossa”. Bé, os preguntareu quina era la força que movia aquest grandiós aparell?. Doncs simplement tres pedres de mida diferent que lligades cada una a la seva corda, penjaven des d’aquesta habitació del rellotge fins al cor (un cop una corda es va trencar i per sort no va fer mal). Les cordes d’on penjaven les pedres estaven enrotllades a uns cilindres de fusta els quals pel pes, es posaven en moviment, que transmetien a la resta de maquinaria. Això volia dir que al desenrotllar-se les cordes les pedres anaven baixant cap al cor, i si arribaven al pis, al no tibar, al no fer força, el rellotge es parava. Aquí era on entrava en joc una activitat molt important, la de donar corda al rellotge. Donar corda al rellotge consistia en fer pujar les pedres, enrotllant les seves respectives cordes al cilindre de fusta, mitjança una maneta que havia al seu extrem frontal. Si això no s’efectuava cada dia el rellotge es parava . Aquesta tasca era obligació de l’agutzil del poble, i com el meu pare ho va ser durant un temps, quan ell pel motiu que sigues no podia fer-ho, ho tenia que fer jo (no tindria mes de nou o deu anys). Doncs ve quan el meu pare va deixar de ser agutzil, el seu substitut i encara no se perquè, quan tenia molta feina o havia de sortir del poble, en demanava si jo podia donar corda al rellotge, cosa que jo feia i per cert de no massa bon grat. El motiu d’aquesta reticència era la por, la veritat. Si podia demanar a algun company de joc la seva col·laboració ho feia. Quan tenia que pujar-hi sol ho passava molt malament. Com ja he esmentat, l’escala era petita i fosca i l’únic lloc on i havia llum elèctrica era a l’habitació del rellotge, la resta d’aquella gran estança estava il·luminada sols per els raigs de sol que entraven per les espitlleres verticals el que li donava un aspecte poc tranquil·litzador especialment el dies ennuvolats. Per arribar dons a l’habitació, un cop havies entrat en aquesta gran nau superior, tenies que pujar els esglaons adossats a la volta quasi palpant el terra ja que no hi veies res; el trajecte era curt però es feia mol llarg. Algun cop, quan i havíem pujat dos o tres companys, i sobretot si un d’ells era més gran (el que donava certa seguretat), ens havíem atrevit a fer un recorregut per aquesta cambra que era la part superior de l’església. Era tot una aventura caminar quasi en la foscor. Ens anàvem parlant per no tenir por, però el soroll que fèiem esvalotava la colònia de rates-pinyades que hi habitava ,el que ens va produir mes d’un ensurt. Acabada la tasca de donar corda al rellotge ja un cop a la plaça, quan sentia tocar les campanes hem sentia cofoi; em creia un descendent del deu Kronos que amb la meva petita aportació havia fet possible que el temps no s’aturés. Si el rellotge funcionava el temps seguia el seu camí. Des d’aleshores quan sento les campanes d’algun campanar, recordo amb melangia el meu petit poble i els temps de la meva infantesa. Fifo – Josep Lleixà

No hay comentarios: