El misteri de La Gornal

- Josep Lleixà -

Tinc necessitat d’explicar un cas que em passa molt sovint i al que no he pogut trobar cap explicació lògica.

Viatjo un cop o dos al mes des de Torredembarra a un poble de l’Anoia. Agafo la N-340 fins a Vilafranca del Panades on em desvio per una carretera comarcal que va a Igualada.. Abans arribo al meu destí.

Doncs el cas es que passo per l’interior de varis pobles, però a l’anada, mai m’adono de haver passat per l’Arboç, en canvi a la tornada ja des de lluny veig l’inconfusible silueta de la Giraldilla i d’altres edificis singulars que té aquest poble.

Que més puc explicar? Doncs que el misteri comença quan arribo a La Gornal. Allí hi ha un semàfor regulant el transit que en passar jo en el meu vehicle, em deixa enlluernat. Una llum difícil de poder definir, blanca, brillant, tal com dic, encegadora.

Quan recobro, podríem dir, la consciencia, estic a la vista de Vilafranca , no recordo haver passat per l’Arboç. El compta quilometres del cotxe no ha variat, les busques del rellotge no s’han mogut, que m’ha passat?. Ha coincidit el meu pas amb la conjunció de les coordenades de temps i espai i he estat transportat? He estat abduït per alguna nau no identificada que s’ha aprofitat d’alguna substancia del meu pobre cos per fer experiments?.

Jo crec que aquesta és la resposta més versemblant, doncs quan torno a l’estat, diríem, normal, em trobo xafat, cansat, però a l’hora relaxat, feliç, amb una sensació de benestar que em recorda el temps immediatament després d’haver gaudit d’un orgasme. No se si m’explico..

  A la tornada com deia tot es normal. Bé normal, normal, tampoc. Hi ha una cosa estranya.. Quan passo per La Gornal a peu de carretera, sempre hi ha una noia rossa, per cert molt bonica, amb un bolso penjat de la espatlla, faldilla curta i botes fins quasi el genoll, que em saluda amb la mà i em pica l’ull amb complicitat, com si em conegués de tota la vida.

De segur que us preguntareu si el viatge el faig sempre sol. Doncs quasi sempre, excepte dues vegades, una que vaig estar acompanyat per un amic i l’altra per una amiga, en el dos cassos varem fer el viatge junts tant d’anada com de tornada. Que va succeir de diferent de quan he viatjat sol?. Doncs també unes coses que em fan que pensar. A l’anada tot igual, arribada a la Gornal, semàfor enlluernador, adonar-me de la proximitat de Vilafranca..... però no. no, en el cas del viatge amb l`amiga, al recobrar la consciencia, a part de totes les sensacions ja esmentades, me’n vaig adonar que tenia el ulls humits, que havia plorat de tanta felicitat.

El més sorprenent va ser a la tornada dels dos viatges En arribar a la Gornal el dia que vaig viatjar amb l’amic, al costat de la noia rossa desconeguda que sempre em saluda, havia un altra noia molt semblant i vestimenta pareguda que va saludar al meu amic. El dia del viatge amb l’amiga, ¡oh sorpresa ! ningú es va adonar del meu pas per la Gornal, la meva amiga desconeguda no va sortir a saludar-me.

Fifo Josep Lleixà