Un bon venedor?

Viatjo dos dies per setmana des de un poble de la costa a Barcelona, el mitja utilitzat és el tren.

Desprès de repetir el trajecte durant bastant de temps i sempre en el mateix horari, certs rostres i fisonomies ja resulten familiars. Si a això s’afegeix que observes en un dels viatgers un comportament que surt un xic del normal - sense molta exageració -, fa que moltes vegades, encara sense voler, t’hi fixes amb més atenció.

Hi ha un company de viatge que té les característiques esmentades. Aquest viatger es veu que es guanya la vida venent aquells petits paquets de mocadors de paper. Fins aquí tot normal; el que em va cridar l’atenció va ser que els clients o possibles clients als que ell oferia el seu producte, sempre eren dones. Dones i a més joves, sempre eren noies joves, a les que es dirigia amb la intenció de fer la venda. I la venda dirigida a aquest segment de població, vistos eles resultats, funcionava. No totes compraven però el que era evident que totes l’escoltaven en molta atenció quan explicava les bondats del seu producte. Això es el que jo pensava, que els hi parlava de la bona qualitat del paper, de les seves excel·lències, etcètera.

Doncs no, no era això el tema de conversa i el motiu que les noies quedessin embadalides amb el que ell explicava.

Vaig saber per casualitat de que es tractava quan un dia que un grup d’amics i amigues estàvem fen un cafè i un xerrada, una noia jove, filla d’una de les presents, comentant diferents situacions que s’havia trobat amb gent que sortia de el que nosaltres diríem la normalitat, va fer esment de que coneixia al venedor de mocadors de paper i de com havien estat les converses que a ella l’havien colpit. Així començava la conversa i el apropament del venedor:

Hola, sóc una dona, em dic Carla, si, si, sé que no ho semblo, però no menteixo, estic atrapat en aquest cos d’home. I a continuació amb tota discreció, es descordava uns botons de la camisa i apareixien uns sostenidors , blanc bonics, que intentaven cobrir part del pit tot pelut d’aquell home/dona que es deia Carla. El seu cos era totalment d’home, musculat, amb bastant quantitat de pel per tot el seu tors. La seva indumentària tampoc feia presumir que abrigues a una dona atrapada en un cos d’home, com a molt, un mocador palestí que portava al coll, era el símbol poder mes “agosarat”.

La conversa continuava dient que ell/ella necessitava una amiga per poder-hi tindre confidències. Confidències de dona a dona. Ja que la seva situació no volguda, la feia ser incompresa i refusada.

I aquest discurs funcionava, si més no, amb la venda del seu producte. El que jo no sé si desprès alguna compradora li va donar l’oportunitat d’escoltar-la en privat. La meva jove amiga de segur que no.

Continuo viatjant i el veig sovint. Sempre educat, amb mig somriure als llavis, la bossa del seu producte penjada al coll i fent el recorregut d’un vagó al altre, intentant localitzar a la possible futura confident i, a la vegada, compradora quasi segura. Poques noies poden evitar ajudar a un altra tan desgraciada, que vol ser però no pot, que vol sortir d’aquell cos d’home pelut, que té aquell somriure tan trist. Totes comprenen i compren.

Com els homes no som els seus clients potencials, mai he tingut l’oportunitat de parlar-li, algun cop un moviment de cap de salutació i prou ha estat la nostra relació, però tinc ganes de conèixer l’historia de primera mà. La veritat, l’historia no la crec, crec que es un gran venedor, un home amb pels al pit amb enginy, que ha sabut trobar la forma d’apropar-se als possibles compradors, sense produir cap rebuig, i com a tal es mereix tot el meu respecte.

Si no tinc raó i és veritablement la Carla, el meu desig és que trobi la forma de fer compatible el que ella sent i el que vol projectar per sentir-se realitzada i feliç. Però evidentment tindrà que sofrir una gran transformació física.

 

    Fifo - Josep Lleixà