El Trespol

EL POBLE VIST DES D’UN TRESPOL

Els carrers del poble estan enganxats a la muntanya a diferents nivells. Quan un hi arriba des de la plana, veu un seguit de finestres i balcons sense poder distingir a la casa que pertanyen, ja que les plantes baixes estan arrecerades al desnivell i els primers pisos entrant pel carrer de baix són a nivell del carrer de més amunt. Això fa que totes les cases gaudeixin d’unes vistes excepcionals de la plana fins la línia de mar.

Així doncs des del “trespol” de casa dels meus avis es podia gaudir d’un observatori privilegiat. En primer pla hi veies les teulades de les cases dels carrers de sota, amb les teules de diferents colors gastades pel pas del temps i algunes ja trencades. Era un món que tenia vida pròpia que des del carrer no es podia observar; Els gats prenent el sol arrecerats del vent, o en època de cel cercant parella, o molt quiets esperant caçar un pardal. Els moixons buscant-se la vida picant aquí i allà en busca d’un gra. A l’estiu les sargantanes sortint i entrant per les escletxes de les teules. El fum de les xemeneies anunciant que s’apropava l’hora de l’àpat. Quan plovia veure com l’aigua buscava nous camins ja que sovint trobava molsa o “lliscons” que l’impedien el pas. Quan feia vent (al meu poble en fa molt i fort) si estaves atent t’adonaves del diferents sons i sorolls que arrencava de les teules segons estaven més o menys enganxades; semblava un orgue grandiós.

De petit somiava o imaginava, tant és, que saltava per sobre les teulades de casa en casa fugint dels dolents del conte, on per descomptat ells no podien pujar. Era l’indret del meu imaginari on hi estava segur.

En segon pla es veia la plana que finalitza a la dreta amb el Montsià, a l’esquerra es veu Tortosa i al centre unes ondulacions del terreny que no es poden dir muntanyes ja que no tenen molta alçada, darrere d’on s’entreveu la ribera i un poc més endins el mar com una cinta estreta d’argent.

La plana per a mi, era i és, un espectacle visual que canvia segons l’oratge. Si el temps està tranquil, veus als teus peus una gran amplada del color verd de les oliveres, matisada per punts de verd més foscos dels garrofers i algun que altre blanc de les casetes de camp. Si el dia és de pluja, el color s’enfosqueix, es torna d’un gris fort, agressiu. Si el dia és ventós, aquí l’espectacle és total i canviant a cada cop de vent; com és sabut, la fulla de l’olivera té color verd a la part superior i d’un color gris a l’interior on no li toca el sol, doncs bé, quan el vent bufa, cada ratxa és el principi d’una onada de color que és seguida per altres i altres fins a l’infinit. Es podria dir l’art en moviment, a risc de ser pedants, no exagero, així ho veia i ho segueixo veient quan m’hi apropo.

Al final de la plana, a tocar de les ondulacions del terreny esmentades es veuen quatre o cinc pobles de la comarca. Però els meus records de l’observatori privilegiat, apunten al pas d’unes columnes de fum que es veien en aquests indrets i que tant m’havien fet somniar. Aquest fum prenia diferents formes, uns cops era una tira horitzontal de molta llargada que anava perden el gruix segons la distància del cap. Altres cops eren núvols petits, set o vuit, com pilotes de tennis, uns sobre els altres que anaven quedant penjats a intervals del cel. Era el tren que portava a noves contrades, a la gran ciutat, jo no l’havia vist mai de prop, m’il·lusionava poder-hi pujar i fer realitat els meus somnis.    

La ribera i el mar eren el final de l’observació, segons la situació del núvols, els raigs de sol esclataven com a focs d’artifici en les seves aigües, era com llampecs però en un dia de bonança.

Això i més, és el que vaig poder veure des del “trespol”. Horitzons que es podien engrandir fent volar la imaginació, i fer realitat tocant de peus a terra. (FiFo)