El senyor bisbe

El senyor bisbe

Tarda plujosa desagradable, tots els elements s’havien posat d’acord per fer-la més desplaent. Com he dit plovia a bots i barrals, el cel s’enlluernava de tant en tant de llampecs seguits de trons, bufava un vent que aixecava sorolls esgarrifosos, com d’animals ululant. Era ja negra nit i vaig decidir tornar a casa, doncs no era gens agradable el passeig sota aquella pluja que poc a poc anava amarant el meu cos.

Volia arribar a casa, posar-me a la vora del foc, eixugar la meva roba molla i entrar en calor.

Vaig prémer l’interruptor de la llum, i aquesta no es va encendre. ! El que faltava!.

Em vaig apropar a la vora de la llar de foc – per cert sense brasa – i amb els llumins mullats intentà un cop i un altre encendre-la. Va ser en va, aquella tarda nit les coses no sortien gens bé.

Amb esgarrifances de fred i amb la roba xopa vaig decidir que el millor era ficar-me al llit ben abrigat per escalfar-me i recuperar el calor.

A palpentes em vaig apropar al llit, em vaig quedar completament nu. Vaig aixecar les flassades i vaig entrar en el que jo creia un món acollidor.

El llit es gran, em vaig quedar a un costat sense moure’m per entrar poc a poc en calor.

Una esgarrifança em va recórrer el cos de dalt a baix. Havent mogut una mà, aquesta es va trobar amb una cosa freda que compartia al llit amb mi. No hi havia llum com he dit. Em vaig armar de valor i vaig continuar l’exploració. Era un cos, fred, despullat com jo, però amb una fredor diferent. Vaig resseguir amb el dits tremolosos aquell cos que m’acompanyava. Era una dona, el pits turgents, com dos pedres fredes, el pubis mullat i fred com l’herba gebrada d’un matí d’hivern.... 
De sobte un llamp va il·luminar una part de l’estança i vaig veure tot sorprès damunt d’una cadira el que em va semblar una tiara, un birret, una casulla i un bàcul recolzat a la paret.

Espantat, - més encara si es que es podia estar - em vaig remoure dins el llit i les meves mans van anar a parar l’altre extrem del mateix, ultrapassant el cos de la dona freda que tenia al meu costat.

Vaig trobar-hi un cos nu, però calent, panxa rodona i al final de la mateixa vaig topar amb una cosa erecta però no pas pel fred. Ho confesso, vaig continuar l’exploració d’aquesta cosa calenta - fàcil de descriure tot i la foscor - amb l’única intenció d’escalfar les meves mans tremoloses. Aquesta cosa estava envoltada per un objecte metàl·lic, un anell, amb una pedra encastada, suposo, preciosa.

Que es el que havia passat, estava a casa meva o m’havia equivocat? D’una cosa no en tenia cap dubte, un dels tres que estàvem al llit era el senyor bisbe. O no?.

Dels tres cossos, un calent, l’altre fred i jo glaçat.

Fifo – Josep Lleixa