Solstici d'estiu

Embogits, agafats de les mans fen rotllana,

 fem un ball encegats al voltant de la flama, 

d’aquella foguera que crema el passat,

 el nostre passat, al cap del temps retrobat.

 Esclafits de pedra foguera  no deixen sentir l’anhel 

de les paraules  adreçades a la bruixa que m’ha enamorat.

 Ballem, ens besem, posseïts fins ja tocar el cel.

 Espurnes de color il·luminen la fosca nit del passat.

 Flames bellugadisses em recorden el temps perdut.

  Bruixa que enamora fes un sortilegi,  dóna’m un beuratge 

fes que el haver-te trobat no sigui un somni , i em donaré per vençut.

 Irreverents amb la litúrgia del solstici d’estiu 

ens endinsem més i més a la foguera del desig

 i ens cremem, convertint-se la lava del volcà en riu.

 Fifo – Josep Lleixà