Al vermell
li diuen roig,
a
l’escombra, granera.
El
llangardaix és un fardatxo
i el ramat
és la rabera.
El cuc és
una furga,
el be és
un corder,
l’atuell
és una engerra
i el
xafarder un sorier.
Les
patates són pataques,
les
mongetes fesols,
el bacallà
abadeixo.
La llum
d’oli és un cressol.
L’arada
és la xeruga,
la
galleda, un poval,
el càntir,
una marraixa,
la rama
seca, un tarranc.
I si s’ha
quedat dalt de l’abre,
aleshores
un burxanc.
El blat de
moro és panís,
el cotó
fluix és cotó-amb-pèl,
i el que
està en pilotes,
s’ha
quedat de pèl a pèl.
El malalt
està dolent,
el dolent
és un ruïn .
Un globus
és un bufa,
i el
mirall és un espill.
Una
persona gran és el tio,
al tio li
diuen oncle.
Rentar el
plats, és escurar,
i agafar
olives del terra
allà en
diuen plegar.
Les mitges
són unes calces,
les calces
són els calçons.
El rusc
d’abelles és un baso,
i els
escorpins són escurçons.
La guineu
és la rabosa,
la
pendent, una costera,
la poma,
una massana,
i dir
“almenys” es diu “sis-que-ra”.
Qui no
presta atenció és un taboll.
Unitat de
mida, varsella,
i vent de
dalt amb arabogues,
és la
bardissa o doron don.
Una
bufetada és una tamborinada,
el que es
fa pesat, un corromput,
la
mentida, una parallofa,
i per dir
doncs, en diuen pus.
Acabem
aquest poema
que no ha
de fer-se pesat.
En aquest
hi ha les paraules
que em
burxaven dintre el cap.
Poc a poc
en cercarem altres
per anar
omplint el sac.
Mira si
era corromput
pus per
dir una parallofa
una
tamborinada ha rebut.
I així
acabaria l’estrofa,
I aquest
irregular poema.
Fifo – 29 Novembre 2006 (j-Lleixà)
No hay comentarios:
Publicar un comentario