La meva maleta

L’armari dels records, de Josep Lleixà

L’altre dia vaig fer neteja d’armari, vaig treure tota la roba i la vaig deixar sobre el llit. La meva sorpresa va ser que al fons del mateix, va aparèixer un maleta de cartró de les que s’utilitzaven als anys seixanta,- especialment pels emigrants – cenyida per un cordill de cànem. Va ser una sorpresa, doncs ja no recordava la seva existència i menys, per suposat, haver-la guardat. En trobar-la , em va vindre a la ment un allau de records de l’únic viatge que varem fer junts; ella tenia pocs mesos jo sols catorze anys . Vaig obrir-la i els records van retrocedir situant-se en el temps, segons eren les peces de roba que anava remenant encuriosit i també, perquè no dir-ho, un xic emocionat. Aparegueren uns mitjons gruixuts de llana, d’aquells fets amb agulla de mitja, – per cert foradats per la pressió dels dits grossos que volien més espai per ventilar-se – i vaig pensar en les nits de fred que m’havia posat al llit amb ells; per una banda per evitar el fred i per l’altra, encara que sembli un contrasentit, per l’excessiva calor. Si, l’excessiva calor que produïa un totxo, una rajola recalentada a la vora del foc a terra, que quan ja estava roenta la meva iaia posava entre els abrigalls del llit per calentar-lo en aquelles nits de cru hivern. El fred i potser una alimentació no massa adequada feien que tingués penellons als peus, que amb el calor de la rajola em produïen un desfici insuportable tot i la protecció dels mitjons. També aparegué un jersei vermell que es corda amb cremallera, peça donada per un cusi d’una edat més gran que la meva, del que jo heretava part de la roba per ell utilitzada. Que cofoi lluïa jo aquestes peces quan les estrenava per segona vegada! I la joia de la corona, un àlbum de cromos – Gallina blanca - de jugadors de futbol dels equips d’aquella època. Equips alguns dels quals han canviat de nom i jugadors la majoria ja traspassats, però no d’equip, ja enteneu. Cesar, Martin, Kubala. Campanal, Puchades, Gainza i tants i tants, que sols han quedat al record dels que tenim uns quants anys. Tots aquests records i altres els he deixat dins la maleta, que m’ha acompanyat, tot i estar amagada, part de la meva vida . L’he tancada i l’he posat a reposar al mateix lloc del armari on havia estat tant de temps amb silenci.
Aquest silenci potser passat uns anys es trencarà, quan jo mateix o algun familiar trobin la maleta de cartró lligada amb cordill de cànem, i fent repàs del seu contingut, algunes peces de roba aportin i ajudin a explicar una mica millor les vicissituds i part de l’historia del jove que va viatjar amb la maleta plena de records i d’il•lusions. M’he desfet de molta roba però he guardat algunes peces que em porten bons records. Se que no els utilitzaré, però a lo millor dintre d’uns anys faré un fardell amb tota ella i anirà a completar l’espai buit que queda a la maleta de cartró.

Fifo – Josep Lleixà

El senyor bisbe

El senyor bisbe

Tarda plujosa desagradable, tots els elements s’havien posat d’acord per fer-la més desplaent. Com he dit plovia a bots i barrals, el cel s’enlluernava de tant en tant de llampecs seguits de trons, bufava un vent que aixecava sorolls esgarrifosos, com d’animals ululant. Era ja negra nit i vaig decidir tornar a casa, doncs no era gens agradable el passeig sota aquella pluja que poc a poc anava amarant el meu cos.

Volia arribar a casa, posar-me a la vora del foc, eixugar la meva roba molla i entrar en calor.

Vaig prémer l’interruptor de la llum, i aquesta no es va encendre. ! El que faltava!.

Em vaig apropar a la vora de la llar de foc – per cert sense brasa – i amb els llumins mullats intentà un cop i un altre encendre-la. Va ser en va, aquella tarda nit les coses no sortien gens bé.

Amb esgarrifances de fred i amb la roba xopa vaig decidir que el millor era ficar-me al llit ben abrigat per escalfar-me i recuperar el calor.

A palpentes em vaig apropar al llit, em vaig quedar completament nu. Vaig aixecar les flassades i vaig entrar en el que jo creia un món acollidor.

El llit es gran, em vaig quedar a un costat sense moure’m per entrar poc a poc en calor.

Una esgarrifança em va recórrer el cos de dalt a baix. Havent mogut una mà, aquesta es va trobar amb una cosa freda que compartia al llit amb mi. No hi havia llum com he dit. Em vaig armar de valor i vaig continuar l’exploració. Era un cos, fred, despullat com jo, però amb una fredor diferent. Vaig resseguir amb el dits tremolosos aquell cos que m’acompanyava. Era una dona, el pits turgents, com dos pedres fredes, el pubis mullat i fred com l’herba gebrada d’un matí d’hivern.... 
De sobte un llamp va il·luminar una part de l’estança i vaig veure tot sorprès damunt d’una cadira el que em va semblar una tiara, un birret, una casulla i un bàcul recolzat a la paret.

Espantat, - més encara si es que es podia estar - em vaig remoure dins el llit i les meves mans van anar a parar l’altre extrem del mateix, ultrapassant el cos de la dona freda que tenia al meu costat.

Vaig trobar-hi un cos nu, però calent, panxa rodona i al final de la mateixa vaig topar amb una cosa erecta però no pas pel fred. Ho confesso, vaig continuar l’exploració d’aquesta cosa calenta - fàcil de descriure tot i la foscor - amb l’única intenció d’escalfar les meves mans tremoloses. Aquesta cosa estava envoltada per un objecte metàl·lic, un anell, amb una pedra encastada, suposo, preciosa.

Que es el que havia passat, estava a casa meva o m’havia equivocat? D’una cosa no en tenia cap dubte, un dels tres que estàvem al llit era el senyor bisbe. O no?.

Dels tres cossos, un calent, l’altre fred i jo glaçat.

Fifo – Josep Lleixa

Carta a la que va poder ser una amiga,

Un amic que no te practica epistolar, m'ha demanat que li ajudes a escriure una carta a una senyora que puguen ser la seva amiga va barrejar "peras i manzanas" i aqui està el desenllaç. No critiqueu al missatger.

Hola Isabel: A ver si soy capaz de contestarte sin herir su susceptibilidad..

Vives en un mundo que tu te has creado, al que no dejas entrar a nadie que no lo entienda como tu. No entiendes que de mundos hay muchos, de personas también y de formas de vivir y enfocar la vida muchas más. Y no concibes que estas otras forma de “vivir” son tan correctas como la tuya.

Dices que tienes más derecho que yo a vivir. Y yo te digo que yo tengo derecho a ser feliz y a buscar la felicidad según yo la entiendo. Respecto al primer punto te confundes, tu tienes el mismo derecho que los demás, o sea NINGUNO.

El derecho lo estamos creando cada día según nuestra forma de ser., y tu estás convencida que los demás se deben a ti, que tu estás por encima de la media y por esto los demás tienen que aceptar tus consejos. Estos consejos valen para ti y tu forma de pensar pero cada uno tenemos un nivel no - me refiero al cultural – que hace que vivamos nuestra experiencias en otro plano ni mejor ni peor.

. Yo no doy consejos pero si comparto vivencias. Puede que me confunda pero a pesar de tu discurso elevado, ilustrado etc, eres una mujer que tiene carencias y temores. Y yo creo que mayormente están en que no has vivido el sexo con plenitud. Como se dice vulgarmente “no te han amado bien”, (quina finura) a lo mejor por que no te has dejado.

Las cosas las complicas haciendo y haciéndote preguntas.

Mi forma de entender la vida te la resumiré brevemente.

El pasado me sirve para extraer aprovechar las experiencias, tanto positivas como negativas pero sin nostalgia, es pasado y ya está vivido. El futuro está tan mezclado con el presente que no me interesa. Futuro a que, a unas horas, a unos días, a unos meses a unos años.. Seguro que se cumplirán mis proyectos?. Por lo tanto vivo el PRESENTE

Has leido del Antiguo Testamento el Eclesiastés, en uno sus capítulos habla de la dualidad existencial. – Tiempo de reir y tiempo de llorar, tiempo de sembrar y tiempo de recoger – etc. Pues ahora mi tiempo aunque a ti te resulte extraño comprenderlo es tiempo -de amistad y tiempo amar” (quina finura)-

Evidentemente con una mujer inteligente, y de estas las hay de todas las edades que saben escoger el grano de la paja,

Yo a Zaragoza no iré, tu en Torredembarra tienes tu casa. Si vienes hablaremos de filosofía, psicología, sociología , espiritualidad, teología, teosofía de todo menos de política. Si te gusta beberemos un buen vino y al final “nos amaremos como locos” (quina finura) y verás como todos estos perjuicios hechos a priori desaparecerán. Besos Petons del que pudo ser tu amigo

Dia de pluja a Sant Andreu

Dia de Pluja A Sant Andreu

(Acrostic )

Dia de pluja

incert despertar

A la tarde boira.?

De gotes brillants,

el cel ens regala

Paraigues obert

la pluja ens apropa a

un lloc a aixopluc.

Jo i tu, i ta mirada.

Amistat consolidada. !!!

16-11-2013

Fifo – Josep Lleixà

Septeto Santiaguero-. Cnadela

http://youtu.be/VeKheSMuc4g

Kamasutra en versos

Hi han fets que al cap dels anys et retornen amb tota claredat, els pots reviure per que et van impactar, perquè els vas ·VIURE”.

La presentació a la casa de Cultura de Girona, del llibre de la gran poeta cubana Amparo Parra C,”Kamasutra en versos” Ha sigut un d'aquests esdeveniments. Ha quedat gravat a la meva retina i al meu cor i retornarà quan em faci falta recordar quelcom plaent.

Necessitaria pagines senceres per poder explicar les sensacions que ahir a la nit 13-11 a partir de les 21.30 vaig poder gaudir vaig poder VIURE.

Non m'atreveixo definir a l'Amparo, uns petits apunts. Cubana (això per si sol ja comporta una certa forma de ser) . Elegant, Una Dona..............que no s'acaba, Culta , intel·ligent, amb una simpatia i una manera de ser que enamora i poeta. Si si si, rapsoda llegeix amb una calidesa i amb una naturalitat els seus poemes, que fe que tu el visquis quan ella ho explica.

Kamasutra en versos, ? Si !!. llibre eròtic No NO No, sensual, descrivint certes situacions d'una manera elegant sugestiva. Amb el seu punt de picardia és cert . Aquella que et fa somriure i somniar.

I alguns/algunes recordar reviure situacions màgiques,

Molts d'amics, els que ja ho érem i els que van assistir a la presentació que van acabar sent amics. Això és la màgia de la poesia, compartim espais comuns que ens lliguen i ens fan propers.

L'escenari el podia omplir ella sola amb la seva personalitat i bellesa , vestit blau preciós i un fulard també blau que ama-gaba de mirades no massa poètiques els seves espatlles, que de tant li queia, si si, jo estava al aguait i en dono fe. AI AI !!!! no va passar res.

Els amics del escenari tots, tots en un gran nivell. Les muses (quin goig que feien) van recitar els poemes amb les seves veus sensuals, càlides, especialment una, si, s,i si ja sabeu la que vull dir, la que va recitar aquell poema dit. .... Ara no el recordo però vosaltres si..

I la música? Els boleros de la Carmela amb aquella veu amb matisos que et cantava la cançó amb diferents registres “Quiereme , quiereme mucho... “ I o pensava estas molt lluny viu a Narbona. I com mou la ma dreta, amb l'altra aga el micro !!!! (jo em fixo en tot).

Els músics tots molt bons, llastima que no el nom d'ells perquè van ser d'una categoria cubana excepcional.

El trobador que la acompanya amb les seves actuacions fantàstic, bones lletres, bona guitarra i millor veu. Molt bo.

Van haver dos solistes mes cantant i tocant la guitarra de molt nivell que ara no recordo el nom.

Un músic i cantant Havanero amb el seu grup que va donar el toc que en va fer recordar l'illa.

l'Havia oblidat d'anomenar a un poeta i rapsoda Pep el Jardiner de Sentiments que va llegir pomes de l'Amparo posant-li l'adob e la seva paraula i bon fer.

Jo sabia que em deixava algú. El Smit un gran ballarí va fer d'esenllaç i complement a diferents peses especialment els boleros invitant a la Carmela o a l'Amparo a seguir el seu ritme cubà, sensual. El Smit és el gendre perfecte.

Estaria hores i hores parlants d'aquesta nit , compreu i fullegeu el Kamasutra en vers i podreu reviu-re algues d'aquestes sensacions. Gracies Amparo .Fifo.

l'Escut dls Lleixà

Els que portem en cognom Lleixà sigui de primer o de segon, estem presents a tot el mon. Es cert que es un cognom no massa conegut perquè tampoc som tants els que el portem. Però si que tenim representants dins de totes les activitats econòmiques, docents, culturals i artístiques que fan que aquest cognom tingui ja un cert reconeixement.

Segur que em deixaré alguna activitat per anomenar perdoneu. Lleixa's en hi han en el mon de la Universitat i de cert prestigii, En mon de la pintura un Lleixa fincat a l'Ampordà te molt de renom el seu Espai Lleixà , així com el fill en els seus treballs fotogràfics-

Tenim un Lleixà gram músic i millor director, hem tingut actrius (ja traspassades) que han portat el cognom per escenaris i Televisions.

Això be a conte perquè alguns no tots i totes porten el cognom com una obligació, jo el porto amb molt d'orgull.

També el que passa a sovint que moltes i molts “s'obliden” dels seus orígens com si el fet de que aquest cognom hagi sortit d'un poble petit on els seus avantpassats , la majoria d'origen humil havien de treballar la terra i ens molts cassos patiments, no donen “categoria”. Allà elles i ells

Els avantpassats uns es van dedicar al estraperlo, els altres ha espigolar, els altres a la època de la verema desplaçar-se al Camp de Tarragona, cosa que ha permès a les actuals generacions sense memòria hagin tingut una vida millor. Peró s'han oblidat dels seus orígens i sense voler, han renegat d'una forma inconscient dels pares, avis o iaios, i besavis que tant varen lluitar i patir.

Ho deia el poeta qui perd els orígens perd la identitat. Ja s'ho trobaran

On va viure el primer Lleixà a Favara? Al Villar de Santa Maria, al Carrascal o al ja anomenat Mas de Barberans?.

Sigui com sigui hi eren, van acompanyar al rei Jaume I el Conqueridor en el seu viatge cap a València i es de suposar que alguns es van quedar i els altres van ser castellanitzats.

L'Armand de Fluvià reconegut heraldista, diu que el nostre blasó és un impostura. Pot ser, però és nostre perquè l'hem pagat. Que vull dir amb això? Quin autoritat podia donar-nos aquest honor el bisbe de Tortosa? els Templers de Miravet? Vivien massa arrelats a la muntanya dels Ports i aquella terra no era massa agraïda per tant poc de suc en podien traure els aprofitats.

Per tant jo reivindico com nostre el present escut, el que vulgui que l'adopti , estem mes aviat en temps de camvi cap la República però podem ser uns republicans amb títol que nosaltres mateixos ens hem atorgat i pagat.