El desert particular
Cavalcant sobre el cavall negre de la incertesa,
he travessat deserts inhòspits de camins plens d’arena,
buscant l’oasi on trobar l’aigua que sadolli la meva set,
set de saber d’on vinc, qui sóc, on vaig i qui m’espera.
Desprès d’anys de transitar per roderes fixades en el sòl,
pel traçat que m’havia enlluernat, del que era presoner,
per roderes que altres havien fet però que a mi no em servien,
he decidit obrir una nova ruta i buscar tot sol un camí nou.
Al primer oasis que arribi, em pararé deixant descansar el cavall inquiet.
Seuré, creuant les cames com fan el savis beduïns esperant resposta,
les dunes d’arena, no em deixaran veure el meu futur poder desert.
Aprofitaré l’aigua del pou, l’ombra de les palmeres vivint en present.
Els dàtils dolços oferts per mans que saben del pas del temps
em portaran el record de quan vaig ser aigua i vaig regar la palmera.
Esperaré assegut saber d’on vinc, qui sóc, on vaig i qui m’espera.
Fifo – Josep Lleixà
2 comentarios:
El podia haver escrit jo però ho has fet tu, i molt bé a més. És ben cert que no hi ha camins sino caminants que fan camí, alguns trams ja fets et poden servir (tan diferents no som i saber prou com per aprofitar l'experiencia d'altri, va be, ni que sigui per saber que aquell tram no és per a tu). La meva part de buscadora del misteri sempre ha estat molt forta,intento apartar-me però sempre torna. I per avui colorin colorado...
Vaig a demostrar a aquesta maquina que no soc un robot, o potser sí? si res tingues un sentit, en realitat seriem com robots... et fot!!!
Estic fen-te la resposta però es musical i no la sentiràs, estas a prop però lluny. El so de la guitarra es fort, la meva veu també per si hi ha tramuntana no arribarà. Besets. Fifo
Publicar un comentario