Aquesta setmana he llegit dues notícies que feien referència a la Generalitat i a l’homosexualitat. La primera deia que el departament de Salut investigarà psiquiatres que “curen” l’homosexualitat. La segona, que la Generalitat prepara una norma única a Europa sobre drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transexuals per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. És una innovació que continua la línia de ser l’únic govern que pertany a la Internacional gai i lèsbica. També és l’únic lloc on existeix un fiscal per atendre només les denúncies sobre presumptes delictes contra els homosexuals, tot i que són escasses.
Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i,en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre .
La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la. Crec que és una contradicció radical que l’ideologia de gènere afirmi que els sexe és una opció mudable, ”transitòria fins i tot “ i que l’important és el gènere, i que aquest principi no s’apliqui quan qui demana fer el trànsit a l’heterosexualitat és un homosexual
Per acabar, no em pot deixar de sorprendre també la celeritat amb que la Generalitat vol investigar els professionals mèdics que tracten homosexuals en els termes que ja he esmentat i que, en canvi, no tinguessin com a objectiu investigar i vetllar perquè no es fessin les practiques d’avortametns que, en contra de la llei, es feien en centres clínics de Barcelona.
Jo crec que el Duran equivoca el plantejament. Si reconeix que la homosexualitat no és una malatia, ha de convindre que el homosexual no es sent malament per la seva opciò sexual, és més haviat per la pressiò del entorn que penalitza aquesta opciò especialment en ambients religiosos i de morals hipocrites.
El que vull dir, és que un psiquiatra no pot curar la homosexualitat perqué no és una malatia, el que si pot és ajudar a la persona que està patint un problema psiquic per que està rebutjat i discriminata per la seva opciò sexual. No s'han de confondre les coses.
2 comentarios:
Em sobta que en Duran i Lleida tingui les coses tan clares i -sobre tot- tan sòlidament immòbils. És evident que el problema de l'homosexualitat és, com bé dius, la intransigència dels que no en són, o almenys no es reconeixen públicament (com ara n'Edgar Hoover).
Així, doncs, és evident que determinats ambients familiars afavoreixen l'ocultació i la no acceptació d'aquest fet. És segur, també, que en molts casos, la lluita entre el que sents i el que penses que has de sentir només es resol amb la mort (natural o no) de la persona. En alguns casos, però, la persona triomfa i s'allibera dels prejudicis de l'entorn. És en aquests casos que la història es veu des de fora com un "canvi sorprenent", després d'anys de matrimoni i amb fills.
El tema dels fills, però, és una altra història, ja que una persona homosexual potser mare o pare com qualsevol altre.
Mira amic,
Pot ser soc un siboc, però estic segur que només hi ha una cosa que no es cura. Es la estupidesa d'aguns com els Duran i Lleida. Cal constatar que la estupidesa va esdevenint un patrimoni universal.
Publicar un comentario