Translate

miércoles, 6 de agosto de 2008

La Puri, la Loles i el plàtan

Ens anomenàvem l’esquerra del Clot, vivíem tots propers a la Meridiana, i com sentíem parlar de la moguda de Tuset allò de la “Gauche Divine”, varem decidir agafar una identitat. Ni érem d’esquerres ni molt menys divins (amb els anys algú se hi ha tornat, naturalment d’esquerres) ni evidentment intel·lectuals. Érem un grup de joves amb ganes de xalar, de passar-ho be, sobretot procurant traure-li suc a les nostres malmeses economies.
I havia un grup podríem dir permanent, i altres membres que anaven i venien segons bufes el vent.
Teníem les nostres Muses, que poc tenien que envejar a les de dalt de la Diagonal. No eren la Gimpera, ni la Colita, ni la Bergano (es diu així?) , però eren les nostres. Entranyables, bones amigues, amb personalitats diferents. Jo recordo especialment a dues , La Puri i la Loles.
La Puri per sort dels components masculins del grup no ho era tant. O era amb essència, es cert, però ella, la amistat la professava d’una forma total. Deia molt a sovint, els amics estan per les ocasions, i aquestes sorgien per necessites evidents de l’edat, cada dia. Nosaltres li agafàvem la paraula i ella normalment també agafava quelcom (aleshores no dèiem quelcom dèiem algo) .
Era una noia de sentiments, sense conya. Tan era així que al caps dels anys en vaig assabentar que havia professat en un convent de monges de clausura. A lo millor es que s’ha havia adonat que no portava el camí adequat. Per a mi va ser una Santa ja abans de entrar al Convent per motius obvis. Ai Puri!
L’altra amiga entranyable era la Loles. Si volíem fer-la emprenyar sols teníem que cantar-li una estrofa d’aquella cançó “La Loles la Loles el conejo de la Loles......”
Per ella en part vaig descobrir, el frau que mes m’ha indignat en tota la meva vida.
El Toni, anomenat així al principi, i ja poc de temps desprès Toni el ben dotat, era un amic d’aspecte agradable, simpàtic però res del altre mon. Però les noies del grup sel rifaven a l’hora de ballar especialment els lents.
Doncs be un dia la Loles em diu tota estranyada, al Toni algo li ha passat avui, quan ballàvem m’agafa’t fort (era una mica innocent, diferent a la Puri) , normalment, noto com un objecte dur que deu portar a la butxaca o un xic mes centrat que el fa estar neguitós. però avui al ballar el “mirando el mar soñe” no he notat un bulto, no, ne notat dos. Molt estrany oi?.
I tant. Jo sospitava que el Toni portava algo entre cames, (volia dir entre mans) evidentment en sentit metafòric i vaig començar la investigaciò, preguntes fetes amb discreció, insinuacions ... i a la fi va cantar.
Segons la seva explicació, els primers dies de d’entrar al grup tenia por de que en el seu nerviosisme (era natural) l’ocell no estes a la altura de la circumstancia , diguem de la balladora. Les tardes de diumenge es comprava un plàtan que feia durant un temps la funció del moixonet. Que passava? Doncs que tal com un s’anava endurint, l’altre el plàtan s’anava encongint. Era una situació ben estudiada i ben resolta fins que la vida que dona resposta a tots els problemes va donar-li una nova vitalitat en forma de trempera, siguem clars. i va ser precisament quan ballava amb la Loles.
No va haver coordinació en el cambi de grossor entre la fruita, i el pensament que regia el mon de la seva libido. Però ja per sempre va continuar amb la seva dualitat (a la fi el mon es dual) I es va guanyar-se el sobrenom del ben Dotat, en detriment de la resta de la penya que per solidaritat mai varem explicar res, així com mai per el menys jo vaig gosar fer la proba del plàtan. A lo millor ara estaria mes content. Qui sap. Josep

9 comentarios:

Anónimo dijo...

El villanito
Esta vez fue una mirada. Hubo una mirada, y el cazador de historias creyó que allí había una historia, porque en aquella mirada estaba concentrado todo el odio del mundo. Se trataba de una mirada afilada, taladrante, pavorosa, que parecía estar a punto de matar, devastar, fulminar. Al descubrir esa mirada, al cazador de historias por poco se le escapa una sonrisa. Una mirada así solo la podía tener un asesino o un adolescente. En efecto, el propietario de la mirada era un adolescente —¿dieciséis, diecisiete?— y el objetivo de la mirada era una chica —¿diecinueve, veinte?— que estaba sentada en la terraza de un bar, acompañada de su amiga. La mirada disparó la historia, pero la historia había empezado momentos antes, cuando la chica, tras colgar el teléfono móvil, le había dicho a su amiga que fulanito no vendría. “¿Por qué no viene?”, le preguntó su amiga. “No sé, no me lo ha dicho”, dijo la chica.
Pero, ahí lo teníamos, al dueño de la mirada, que había aparecido por la terraza montado en una bicicleta pequeña, de esas de hacer malabarismos. El chico había frenado y, sin decir nada, se había quedado mirando a la chica con aquella mirada terrible. La chica se había levantado y había intentado dialogar con el chico, pero, éste la había dejado con la palabra en la boca.
Lo único que el cazador de historias pudo captar de ese diálogo es que el chico decía: “Ya está, se acabó, para siempre.” Luego, impulsó la bicicleta, de la que no se había desmontado en ningún momento, y desapareció. “Pero, ¿qué explicación te ha dado?”, preguntó la amiga a la chica, una vez que ésta se hubo sentado de nuevo. “Ninguna, que se acabó”, dijo, mientras se enjugaba una lágrima.
Las dos chicas siguieron hablando en voz baja sobre las sinrazones del chico, y al cabo de un rato, el chico, el que había dicho que “nunca más”, volvió a aparecer con su bicicleta en el otro extremo de la terraza y volvió a lanzar esa mirada feroz a la chica. Ésta fue a su encuentro y continuaron hablando durante un rato. En ese momento, el cazador de historias estuvo tentado de decirle a la amiga de la chica: “Dile a tu amiga que ese chico es un inmaduro y un gilipollas, que lo mande a paseo.”
Sin embargo, no lo hizo. Lo que hizo fue levantarse y pagar su consumición. Al marchar, pasó cerca de los dos chicos, a tiempo de oír que ella le preguntaba: “Pero, ¿por qué?” “Porque no me sale de la polla”, contestó él. Ahí, el cazador de historias decidió que no había historia que contar. Ningún contador de historias puede incluir una frase así. No le queda bien ni al protagonista, ni al antagonista; ni al héroe ni al villano. Y aquel chico, por no llegar, no llegaba ni a villanito. No era nada. Lo único que hubiera merecido era que el cazador de historias le hubiese dado un par de soplamocos y le hubiese dicho: “Anda, niñato, vete a tu casa, que estás molestando a esta chica y me estás jodiendo mi historia”. Si eso hubiese ocurrido, podríamos estar hablando de una historia con final feliz. Desafortunadamente, no fue así. Qué historia más tonta,no?

Josep Lleixà dijo...

Gracies per l teva aportació. Volen a no, (jo crec que volen, faltaria mes) has inclòs en el relat la paraula prohibida que en capa cas, jo he utilit-zat. A casa meva, en teníem una que menjava blat de moro. ¡ Dolent que ests un dolent! Josep

tafaner dijo...

Amor telefònic
Tinc una amiga nova, és super atenta i disciplent, la meva nova amiga em truca cada dos dies, no falla mai, encara que sigui cap de setmana, no falla mai. A més no sé com s’ho fa, però sempre aconsegueix trucar-me just quan sec a taula per sopar, és igual a l’hora que sopi, que ella puntualment, just quan ja tinc el sopar fet i la taula parada, em truca immediatament, començo a pensar que ha posat una camera al meu pis, o bé s’ha fet amb un artilugi super modern i poderós fabricat directament per la NASA, que detecta la meva salivera just abans de que la primera cullerada o “forquillada” entri a la meva boca.
La meva nova amiga és molt misteriosa doncs no la he vist mai ni li he donat mai el telèfon, però evidentment el sap, doncs em truca cada dos dies com us he dit, però és que a més, sap el meu nom i els dos cognoms, crec que fins i tot sap el meu número de DNI.
A la meva nova amiga li costa força dir-me el seu nom, li he de preguntar varies vegades, s’ha convertit en un joc entre els dos, ja que evidentment, jo ja sé qui és, però li ho pregunto una vegada i una altra. Com us deia, ella sap el meu mòbil, el meu telèfon fix, el meu nom complet, el meu DNI, quina companyia faig servir d’operadora de mòbil i quina d’internet, jo només sé d’ella que es diu Tele 2, i que es resisteix constantment a explicar-me com és que ho sap tot de la meva vida.
Al principi em molestaven molt les seves trucades, ara quan fa dies que no truca, la trobo a faltar, em costa dormir, algun dia ni he sopat esperant la seva trucada. Insisteix molt que vol ser la meva operadora, jo li he dit moltes vegades que no, que estic content amb la que ja tinc, i que mai li faria banyes, tot preguntant-li si a ella li agradaria que li ho fessin, però ella com si sentís ploure, crec que s’està enamorant de mi bojament.
Ja vaig tenir, fa temps, una relació semblant amb una altra noia, es deia Ono, però després de dir-li varies vegades que no volia que em fes d’operadora, que jo només volia sexe, no em va trucar mai més. Amb la Tele 2 això no passarà, penso portar la relació molt més tranquil·lament, però no vull ni donar-li esperances ni tampoc fer-li mal, crec que li faré creure que he mort sobtadament, serà dur per ella, molt dur, però el temps ho cura tot i suposo que un dia o altre ho superarà. No?

Una abraçada,Josep.

Josep Lleixà dijo...

Tafaner: El meu problema es mes greu, a mi el que em truca es un "tio" es diu Vodafon (no se si acaba ambe -e- o no)i la veritat desprès de haver resistit les embestides sexuals d'un legionari amb exit (vaig fer la mili al Sahara)ara m'emprenyaria despres del tant de temps de resistencia, perdre el cap i un altra cosa i tot per els avenços de la tecnica. Amic, tenim que resistir, com va dir una regidora al ple de ahir "tornarem a sufrir tornarem a lluitar i tornarem a vençer". Josep.

Josep Lleixà dijo...

Els nervis quan redactava la contestació (em recordava del legionari) han fet que utilitzes erròniament una paraula ( a lo millor hi han errors en altres). Un amable lector m’avisa’t i faig la correcció oportuna. Envestides o escomeses. Josep

Anónimo dijo...

Ho hauré de fer.
Aturar aquesta processó de pensaments encadenats que mantenen permanentment ocupat el meu cervell.
I mentro penso la vida va passant sens que la vegi. Hi passo per sobre sense sentir el que he de sentir, descobrir el que he de descobrir i ser on he de ser.
Pel·lícula mental que enfosqueix la vida. Ficció que esborra els moments reals.
Baixaré d'aquesta fortalesa mental i quan arribi al nas em concentraré en les olors i quan passi per les orelles amplificaré i em recrearé en les remors i quan sigui a la boca em tornaré sensible a les glopades d'aigua i tot aliment es passejarà llargament per la boca per a ser escrutat i assaborit.
I la felicitat és a prop quan gaudeixo de cada instant i el deixo passar sense recança esperant el següent gaudi.
M'he de curar d'aquesta hipertròfia de la raó que m'està matant i només hi ha una medecina: baixar de la parra!
Jo vaig fer la mili a Villa Cisneros,ja ham parlarem.
Farem batalletes de adolescen.

Josep Lleixà dijo...

Els records son això, records. Per sort hi ha algun mecanisme a la nostra ment que normalment sols deixen aflorar els plaents. Com tu dius s’ha de viure en present, assaborir totes les coses que estan al nostre abast que si han estat viscudes quedaran ben guardades en el calaixets de la memòria o mes lluny (com diuen alguns en el registres Acasics).
Mabbes, La Guera, Argub, Aiun, Chera, Daora, Villa Cisneros, Birnazaran, i mes.... i les Jaimas, el te, la carn de camell, els guaietes, La Saquia el Hamra, La Lala, La Birzna, la……
Son records, si, però com els vaig viure, costa molt poc rememorar-los. Josep.
Em deixava la cabra de la legió. Recordes?.

Anónimo dijo...

U. Mauritània. Un colp d’estat encapçalat per membres de l’exèrcit destituïts recentment desbanca el govern legítim i el substitueix per un Consell d’Estat militar amb l’objectiu de “redireccionar el procés democràtic” iniciat fa poc més d’un any. Les potències mundials s’han limitat a condemnar el colp, sense imposar, però, cap sanció important als revoltats (llevat dels EUA que els han cancel·lat l’ajuda no humanitària). Marroc, fins i tot, ha fet públic el seu suport al general colpista. Ressò mediàtic? Mes bé poc.
Dos. Ossètia. Els governs georgià i rus han iniciat un conflicte pel control del territori d’Ossètia del Sud, el qual, a pesar de ser un estat independent de facto, és de iure part de Geòrgia, de la qual vol escindir-se per unir-se a Ossètia del Nord, que forma part de la Federació Russa. Tant els EUA com la Unió Europea han demanat que es busque una solució pacífica al conflicte. Però només això, paraules que s’endú el vent.
Tres. República Popular de la Xina. Comencen els jocs olímpics a Pequín, la capital d’un estat no democràtic que viola sistemàticament i amb la connivència internacional els drets humans. Tot un exemple d’esperit olímpic.
A tot això hem d’afegir un bon grapat de conflictes més escampats arreu del món (Pròxim Orient, Darfur, Iraq, Colòmbia…) la fi dels quals no sembla pròxima.
Vols dir que anem pel bon camí?Josep,jo pentinaba la cabra,ja,ja,ja..

Josep Lleixà dijo...

Amic quins pebrots. Quan jo vaig estar per aquelles terres es deien Sahara Occidental Español (quin cinisme) . En aquell moment, si t’és passat per el cap, dir que allò no era “España” tenies assegurada la garjola, anaves en contra de l’unitat de España, ja ja, et recorda quelcom la cosa?,. O sigui jo vaig estar defensant territori espayol
i ciudatans espanyols, que avui en dia, ells i els seus fills romanen en caps de refugiats angelins. No saben el seus orígens i per tant estan perden la seva identitat. Que han fet els diferents govern del Estat uns i els altres? RES . Fos Bucra, el ministres franquistes que allí tenien interessos, la marxa verda....., quina poca vergonya, Passen els anys i tot continua igual o pitjor. Ara s’urgeixen els casos que tu has esmentat, i embolica que fa fort. Doncs no, no anem per bon camí, i la cabra disfressada continua al cap de la formació (jo se qui es, no ho puc dir) Josep