Translate

viernes, 22 de agosto de 2008

Balzac i la petita modista xinesa

Aquest mes d’Agost, el dimecres 27 el Club de Lectura farà la seva tertúlia mensual a la Biblioteca, i el llibre a comentar es “Balzac i la petita modista xinesa”.
Com no podré acompanyar a la resta de tertulians (ja quasi amics) ha participar d’aquesta xerrada, he cregut adient fer un petit i modest resum, de les impressions que m’ha produït la lectura d’aquest llibre.
En tots els aspectes, però sobre tot, en quan a la seva formulació literària, llenguatge, estil, traducció etc, qualsevol de les tertulianes/ tertulians ho farà molt millor que jo i em sabrà greu no estar present, perquè sempre aprenc de totes/tots.
Jo voldria fer un esment envers dos o tres coses que m’han cridat l’atenció. Primer dir que el capítol anomenat “el relat del vell moliner” m’agrada’t molt.
Segon, en la pagina 100 a partir d’un punt i seguit l’autor li fa dir al protagonista “ Però Jean-cristophe amb el seu individualisme aferrissat..........., Sense ell no hauria arribat a entendre mai l’esplendor i la grandesa de d’individualisme........ ....... senzillament no sabia que es pogués lluitar sol contra el mon sencer”.
Evidentment l’autor a patit l’opressió d’un regim totalitari, mancat de llibertats, i en que el col·lectiu esteva per sobre l’individu. Però d’això a fer un cant tan exagerat (per mi) del individualisme i afirmar que es pot lluitar sol contra el mon sencer..... .
Totes, o quasi totes les grans empreses fetes des de segles per l’home han estat col·lectives. Haurà sobresortit un individu i les seves idees, però a necessitat d’un equip per materialitzar els seus projectes, siguin, descobriments i colonització de noves terres (no entrarem en el seus resultats) d’investigació, avenç de la tècnica, les tecnologies, etc. Les institucions que han perdurat en el temps (algunes d’elles malauradament) exercits, esglésies de tota mena, es mantenen per una ideologia però sustentada per un col·lectiu. I així podria seguir en la meva visió del tema, poder equivocada.
El meu Mestre em deia, no vulguis canviar el mon, canvia tu i poder ho fagui el teu entorn.
Tercer, en la pagina 110. “Cap regim polític, cap restricció econòmica no podia privar-les de les ganes d’anar ben vestides, unes ganes tan antigues com el mon, tan antigues cm el desig de ser mare”. Que bonic, de veritat.
Quart i acabo. El llibre finalitza explicant el Luo l’ultima conversa amb la Petita Modista i diu “ M’ha dit que Balzac li havia fet entendre una cosa: la bellesa d’una dona es un tresor que no te preu”. Amigues tertulianes, sense ànims de provocar, que es refereix sols a la bellesa física? Jo de vosaltres protestaria, ja que apart d’atractives teniu altres tresors que no tenen preu. Per això aquestos no estan al abast de tothom. Josep.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Amic Josep , primer que tot dir-te que jo no he llegit el llibre. Noto al teu comentari una crítica del individualisme com a contraposició dels valors colectius. Però jo em pregunto,¿ no son els valors colectius la suma de valors individuals que coincideixen tots en una mateixa direcció? Posem per exemple un valor com la independència de catalunya , no és si no a partir de la creencia personal de cada individuu en que és el millor per catalunya i tot aixó sumant esforços de manera individual i posada al servei colectiu com podra fer-se efectiva. En resum el individualisme de molts pot convertir-se encanimat cap a una mateixa direcció en un fet colectiu.

Ana Merino Mir dijo...

Josep, rei, molt interessants els teus punt crítics sobre el llibre del Club. Els posarem sobre la taula en la tertúlia i així hi podràs ser, ja que no en cos, en ànima (punyent com sovintejes i engrescador) en la conversa.

Benvolgut anònim,
crec que, en el fons, coincidiu en el plantejament: l'individu és part del col·lectiu.
Ana

Josep Lleixà dijo...

Amic anònim, gracies per el teu comentari. Tens raó, ho has explicat tal com ho penso, la meva intenció era fer una modesta aportació envers el tema, i a partir d’això promoure, incitar a que des de aquest blog, i també el dimecres a la Tertúlia, es fes una reflexió.
Tinc un amic senegalès, (en algun lloc ho he explicat) que ha tingut molt d’interès`s per tot el que te que veure amb Catalunya, el nostre País, llegua, cultura etc.
Doncs, per intentar explicar-li els trets que crec ens donen personalitat diferenciada, posava per exemple, les sardanes, i el mon casteller. Posant èmfasi en dir-li que tan una cosa com l’altra eren el resultat d’aportacions individuals. Son fets culturals que no discriminen per raó de raça, edat , sexe, o nivell cultural. A la rotllana tothom i pot entrar (sempre hi han elitistes) , la construcció dels castells es fa, sempre partint de l’aportació i el esforç de individus, però amb un objectiu comù que no es pas el individual. Es la consecució d’una fita que corona el aixeneta i que tothom celebra i fa seva, fa seva fins i tot quan el castell fa llenya.
Evidentment es un tema prou interessant per dedicar-li mes temps i espai.
Gracies. Josep

Marta (Sabadell) dijo...

M'ha agradat molt el comentari que fas al llibre. Enguany el proposo per llegir voluntàriament a alumnes de 2n de batxillerat. Potser faré servir alguna de les teves remarques per esperonar-los a fer un comentari.
Marta