Escolteu.... els Àngels canten....

Això és el que van poder “sentir” i gaudir els que van anar a escoltar el concert de la Coral Santa Rosalia del dia vint-i-nou de Desembre.
Eren unes veus que no goso descriure pel boniques que eren, que portava el vent de xaloc que com sabeu no és gaire freqüent als Països Catalans.
Les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat però aquest cop ho va fer amb força ja que estava impulsat per la il•lusió dels joves integrants de la Coral que porta aquest mateix nom: Xaloc. Tot això També és el resultat del treball i esforç dels seus directors que es poden sentir orgullosos .
Al concert i van actuar solistes de molta qualitat, de veus precioses. L’orquestra perfecta, la Coral Santa Rosalia a un nivell altíssim, els directors tant de la Coral com el de l’orquestra i a la vegada director de totes les peces del Concert, van fer que aquestes encaixessin, però............... sense el saber estar en l’escenari dels joves, sense la frescor de les seves veus, no es estat el mateix.
Abans de sortir tots arrenglerats cap l’escenari, no paraven de jugar de riure de fer-se petites bromes, tot això degut als nervis i a la seva edat. Un cop van anar desfilant cap la tarima, anaven alegres però ja assumint la responsabilitat del moment.
El proper concert, jo que tinc el privilegi de poder compartir totes aquestes vivències des de La Coral Santa Rosalia posaré l’excusa que tinc afonia i em posaré en els seients dels espectadors, per poder gaudir d’una forma plena del Concert i especialment de les veus i actuació de la Coral Xaloc.
Com diu aquell personatge del programa Polònia “Algú ho havia de dir”.

Josep Lleixà.

Seguim com sempre, el poeta Maragall es queixava l'Espriu tambè.......

Benvolguts: Quan feu una convocatoria per demanar la Indpendencia de Catalunya podreu contar en mi.
Les sentencies del T, Suprem el que fan és donar per bó el que ja va dir el Constitucional o sigui que la llengua vehicular del ensenyament a Catalunya és el català i també el castellà. Aixó vol dir que ajustat a dret, qualsevol resident a Catalunya pot fer valer aquesta opciò. Això tambè significa que la Llei qui sempre la interpretarà a la seva conveniencia fins que no siguém Independents seràn els tribunals de l’Estat espanyols, ens agradi o no, com ara.
Van pasar el ribot l'Estatut i apartir d’ara -doncs aquesta és sols la primera – totes aquelles normes que “tots” els pólitics ens deien que serien capaços de fer-les reinterpretar -¿ Per qui? no solsament quedaràn com estàn a l’Estatut sino que els Poders Judicials de l’Estat poc a poc les aniràn retallan. Això vol dir que encara estem anmirallats per l’Estatut, jo no vaig anar a la manifestaciò del Juny ni a favor del Estatut ni contra del Constitucionasl, vaig anar per cridar a favor de la Independencia com milers de catalans.
Estem en ple debat de investidura, vull veure que ens diuen els parlamentaris enveres el tema. Em temo que tot acabarà com la canço, paraules, paraules i res més.
Estem actuan amb mentalitat autonomista i seguint el ball que ens marquen els espanyols. Mentre siguem espanyols, com ho són els gallegs, els valencians, els andalusos etc, ens hem regir per les regles de joc d'aquesta majoria, el que no es pot fer es ser espanyol i jugar el partit a una altra divisiò, -i no em refereixo a un partit de futbol- em refereixo que no tenim cap marge de maniobra mentre estem lligats a Espanya. Els espanyols fan el que creuen que es el millor pel seu pais i tenen la paella pel manec.
Els politics d’aqui, uns sortiràn tot emprenyats a despotricar del tema però no faràn res. Els altres diràn que no ens procupem que la sentencia aquesta es pot reconduir, però el cert es que a partir d’ara tothom te dret a rebre l’ensenyament i la informaciò en castallà o català, i aquest dret molta gent el voldrà ejercir. Saps perqùè? Per que en tenen dret. I això sols a començat. Al temps.
Podria fer-ho més llarg però la idea crec que ha quedat prou clara. Els gestos i accions han d’anar a proclamar d’una vegada la Independencia de Catalunya, tot lo altre és foc d’encenalls.

Josep Lleixá

Entranyable, gracies Ferràn

Amics, bon amics catalans:
S’apropen els dius de Nadal i any nou i aquesta nit em sento particularment emotiu, més del que habitualment em sento quan soc a Catalunya. Permeteu-me un esplai amb vosaltres amb els que sento empatia i penso que em podeu comprendre.
Ja soc prou gran. Potser aquest sigui el meu viatge de comiat. Tan de bo que hi tingui altres oportunitats. Molts familiars i amics han desaparegut però Catalunya encara existeix. Tota ma vida he senti l’enyorança d’aquesta pàtria que tan m’estimo, potser per viure lluny. Si hi haques viscut aquí qui sap si no em sentiria tan català. En aquesta ocasió he tingut l’oportunitat de gaudir del procés de les eleccions les quals, amb totes els defectes que puguin tenir, em donen esperança pel futur de Catalunya. Se que els polítics, sovint, s’interessen no més amb la seva cadira però dins d’aquesta limitació em permeten ser optimista. Penso que 50 anys enrere i, fins i tot abans, les oportunitats i forma de sentir dels catalans no hi eren com és avui. Hores d’ara, en mig de la influencia espanyolista i estrangeritzant de tota mena, hi ha un desenvolupament de la consciencia que no hi havia abans. Avui, hi ha canals de televisió, rètols, periòdics i tota mena de publicacions catalanes que palesen un tarannà estimulant. El fet diferencial s’entén més que mai. Apel·lo a un exemple personal. La meva mare que no tenia cap formació intel·lectual ni patriòtica, se’n adonava de manera espontània. Per a ella els asturians, gallecs i altres espanyols eren diferents. En mig de la seva ingenuïtat deia: fulano no es espanyol, és gallec, o és asturià, o el que sigui, espanyola en soc jo i volia dir catalana. El missatge és clar. Confonia el nom, però se’n adonava de que la seva cultura era diferent: era catalana. La nació i el sentiment de pertinença és un fet espontani i sobreviu.
Avui gaudeixo d’aquestes experiències. No importen els partits anticatalans. Abans hi havia un Llerroux i altres pitjors. No ho veuré però estic segur que algun dia Catalunya serà independent, com van somniar tants patriotes. Encara ni hi ha, i molts. Jo em considero hereu d’aquells que a Cuba van somniar amb una pàtria catalana.
De vegades no puc evitar els paral·lelismes històrics. Les situacions no son exactament les mateixes però tenen punts de comparació vàlids. Al segle XIX Cuba intentava el seu alliberament. Cal tenir en comptes que en mig d’una població de poc més de un milió d’habitants hi havia molts integristes. Alguns nombres poden palesar la situació. Espanya va aixecar sobre les armes a 300.000 soldats. D’ells, 200.000 procedien de la península, en la seva majoria quintos que no sentien res per allò pel que lluitaven. Els altres 100.000 havien estat reclutats a Cuba. Alguns espanyols nadius residents a l’illa, però no pocs cubans que lluitaven contra la seva pàtria i a favor del colonialisme. Els cubans no més van poder arreplegar 35.000 combatents armats i tanmateix van aconseguir estendre la lluita a tota l’illa. Entre ells, un sitgetà anomenat Josep Miró Cardona que va arribar a ser general i cap del Estat Major del general Antonio Maceo. Va ser un il·luminat que en mig de la confusió patriotera d’aquells moments se’n va adonar de quin costat era la raó. Un cop alliberada d’Espanya, tot hom era mambi, és a dir, pro cubà. El mateix passarà a Catalunya el dia de demà
La situació no és exactament igual però l’experiencia ens pot mostrar que a tot època hi ha hagut persones que no se’n adonen de quin costat està la raó, de vegades per motius personals però majorment per ignorància. Son els anomenats blavers.
Fineixo, no us vull cansar. Perdoneu-me el meu esplai. És una forma d’adreçar-me a vosaltres en aquesta ocasió de Cap d’any. Tant de bo que els propers temps millori la situació del catalanisme més sà.
Adjunto una traducció d’un poema antològic d’en Pere Quart. La vaig fer per que el nostre declamador del Casal Català l’oferís en les seves presentacions
Bon cap d’any i un bon 2011,
Visca Catalunya !
Joan M Ferran Oliva

Amb espardenyes de sola d’espart

Amb espardenyes de sola d’espart, i pantalons curts per sota del genoll, practicàvem un esport d’aventura molt agosarat.
Faig esment de l’indumentaria, perquè eren les dues peces que mes mal parades en sortien d’aquets jocs. Jocs que tan ens agradaven a nosaltres i tampoc a les mares o iaies que havien de recosir el pantalons i reforçar les espardenyes , després de cada “baixada”.
Era molt difícil d’explicar , després de la tarda de jocs, que havent sortit a jugar amb les espardenyes en bon estat, els pantalons apedaçats però sense cap estrep, al cap d’un parell d’hores, ja de tornada a casa , ho féssim tot suats per l’esforç i encara excitats per l’aventura viscuda ,- cosa normal - però també amb forats a la part del ratera dels pantalons, i amb les espardenyes foradades, cosa que podia ser explicada posant-li molta imaginació per part nostra, però com a casa ja coneixien el “panyo” no sempre era l’explicació acceptada , Compresa no ho va ser mai.
El joc consistia en apropar-nos a un dels arenals de qualsevol de les muntanyes al voltant del poble i pujant per la pendent i vorejant-lo, arribar on començava. Un cop ja situats a dalt de tot del arenal, assentats sobre el còdols, sols separats del terra per la fina tela dels pantalons curts, i utilitzant per direccionar i frenar les espardenyes d’espart, agafàvem embranzida i baixàvem costa avall, fins arribar a la seva fi. El que primer arribava era el guanyador.
Uns, els que tenien mes tècnica, arribàvem al fi de la cursa assentats, la majoria el final del trajecte el fèiem rodolant. Però tant els uns com el altres, amb el pantalons foradats i les espardenyes a trossos.
Era una practica semblant al esquí, però el medi no era tant amable. tant bucòlic. Les pedres rodones , mes o menys grosses , - això si, blanques o de color gris -, feien la funció de la neu, i a falta d’esquís, es suplia cul a terra. I sols protegits per els pantalons amb algun que altre pedaç , enfortíem els nostres glutis, de tant refregar-los per els còdols rodons.
Cert es que haguéssim de haver utilitzar com mitja de desplaçament per protegir la nostra anatomia i pantalons, d’algun sac dels que s’empraven per emmagatzemar les olives. Però els jocs eren improvisats, es decidia al moment, quin era el joc que teníem que practicar, i això venia molt condicionat per l’adolori’t que estes la part del nostre cos que havíem rebregat a l’ultima “Baixada” , o si ens havien refet de la falta de comprensió a la nostra gran aventura, dels grans de casa, que normalment o expressaven a cops de corretja.
Ara quan retorno a aquelles contrades, tot melangiós intento fer una petita baixada. De moment ja no puc pujar fins dalt de tot del arenal. Quan em canso em paro – cosa que succeeix molt aviat - Sec al terra, intento agafar velocitat culejant costa avall, però no hi ha manera. em quedo clavat. El problema es per aixecar-me. I quan ja ho faig el cul el tinc mes adolorit que quan jo feia la baixada total. Pot ser que siguin els anys, o la falta d’entrenament.? O es que l’equipatge no es el adient. Poder hauria de portar pantalons curts i espardenyes d’espart.

Josep Lleixà

Som espanyols perquè volem - Del Diaria Avui

29/10/10 02:00 - CARLES RIBERA
“Per més ràbia que ens faci el PP, si estem suportant tota aquesta situació és perquè nosaltres volem ”
Podem estar emprenyats, dolguts, decebuts, consternats, ofesos i indignats, perquè el cas de l'ofensiva contra la llengua catalana és tan greu que aquestes sensacions, i moltes altres, estan plenament justificades; podem blasmar el PP, criticar-lo, denunciar-ne la barra, l'atreviment, la radicalització totalitària, la fúria anticatalana, la fúria espanyolista; podem dir el nom del porc a Alícia Sánchez-Camacho (ho dic en masculí perquè en femení el nom del porc adopta unes connotacions que serien més apropiades en boca de l'alcalde de Valladolid i no és pas la meva intenció); podem sentir-nos com vulguem i escopir tot el fel que convingui, però donar la culpa al PP, al PSOE (i sucursals), als jutges que els fan la gara-gara, o a l'Estat espanyol en pes, arriba un punt que resulta inoperant, i aquest punt arriba justament aquí.
Passat el punt, cal admetre que no podem oblidar que si estem suportant tota aquesta situació és perquè volem. Cada cop que hi ha eleccions, votem obstinadament continuar sent espanyols, o, si més no, votem continuar presoners de l'Espanya singular. D'acord que marxar-ne pot ser més o menys complicat, menys que més conflictiu i que cal un procés que no serà curt. Però tot comença dient, majoritàriament, senyors, nosaltres marxem. Mentre no quedi clar això, Espanya ens tractarà com demanem: com a espanyols. Reflexionem-hi ara que vénen eleccions. D'ofertes per a la independència, siguin per obtenir-la al gener vinent o després del concert econòmic si cal, n'hi ha de sobres. Només cal posar un paper dins d'una urna. Amb seny, però també amb determinació.

I després de les eleccions al Parlament que?

Quant vaig començar a escriure en aquest blog em vaig proposar no fer-ho de temes de política municipal per diferents raons. La reflexió/pregunta que faig i em faig a continuació pot ser feta a qualsevol altre municipi del nostre País. Es la següent:
Sabut es que a les properes eleccions al Parlament Català, dues formacions polítiques, que no son partits al us, es volen presentar amb un programa semblant: Regeneració Política i Independència.
Sembla ser que ens els afers de la política diària, si prenen o recolzen alguna decisió ho faran a títol personal, doncs com els integrants poden tenir diferents sensibilitats i punts de vista, tindran llibertat de vot excepte , cosa evident. en el temes de Regeneració i Independència.
La meva reflexió és: Un futur votant d’alguna d’aquestes formacions, simpatitzant o adherit, es pot presentar en una llista per les eleccions locals?
Poc es pot fer des de el Municipi per la Independència, però si molt per la Regeneració i la forma de fer les coses. Per tant si un ciutadà vol estar present en alguna d’aquestes llistes, políticament parlant te tot el dret a fer-ho, i èticament?¨És ètic que un ciutadà que te inquietuds polítiques i que com horitzó tingui la Independència – cosa que s’ha de coure al Parlament – pugui baixar al terreny del dia a dia en el seu municipi a intentar fer aquesta política de proximitat?. En el Parlament els representants que ell a votat treballaran pels objectius esmentats. Ell ha de esperar segut a casa que es compleixi aquest objectiu – per cert llunya – o te el dret moral de fer o intentar fer política pragmàtica des de el municipi ?. Deixo la pregunta.

No te color –com l’aigua - , per això m’agrada’t.

És sorprenent la forma tan planera î didàctica que te el President Pujol per definir i explicar les coses, per que siguin comprensibles per tothom.
Es veritat que el seu verb moltes vegades és confús i repetitiu. Parlant clar, - ell s’entrebanca - no és un bon orador, però te la habilitat de utilitzar metàfores, analogies, histories, etc. que fan que transmeti i faci entenedor el seu missatge.
Programa de televisió: A pregunta d’un tertulià de quina opinió li mereix el desencís que tenen els ciutadans envers la política o dels politics, i que pot dir al respecte, fa la següent descripció de l’acció política:
Les fonts del riu Llobregat, brollen abundants, ufanoses, en un paisatge idíl•lic. Això és la Societat Civil, amb molta força que s’ha d’aprofitar.
Uns metres riu avall, hi ha una canonada que canalitza molta part de l’aigua que arriba en aquell punt. Un altra part, continua lliure el curs del riu i no es perd, és la creativitat de la gent, l’esperit emprenedor, la responsabilitat, les accions solidaries etc.
L’aigua de la canonada – no de tres canonades diu amb el seu posat murri – s’ha d’intentar aprofitar al màxim, procurant que no hi hagi fuites i que arribi amb tot el seu caudal i força al final.
Com s’ha aprofita al final de la canonada? Doncs amb una turbina que genera energia, que és utilitzada per una industria instal•lada als voltants que crea riquesa i llocs de treball.
Doncs tot això, des de la col•locació de la canonada, el seu manteniment, i definir quin és l’aprofitament que s’ha de fer de tota aquesta força canalitzada, és L’acció Política. Sense aquesta acció, l’aigua es perdria sense cap profit.
És una definició que no te color –com l’aigua - , per això m’agrada’t.