Hotel Fantasia

Hotel Fantasia

Tarda gris molta foscor, mes de Novembre,

(dies curts, poca llum, així es la tardor),

ja he pres la decisió:

Obrir l’Hotel Fantasia , ara ja per sempre.

Hi haurà molts més salons

per fer petar la xerrada.

Amb vells amics que ja no hi són

ja que estaven de passada.

Qui vingui és convidat,

tots units per l’amistat.

Vosaltres els nous amics

i els antics hostes retrobats.

 

Sempre amb molta Fantasia

i alguna o altra orgia ...........

(Això no ho creu ni el menys sensat).

Que, per cert, sóc jo.

Fifo – Josep Lleixà.

Un bon venedor?

Viatjo dos dies per setmana des de un poble de la costa a Barcelona, el mitja utilitzat és el tren.

Desprès de repetir el trajecte durant bastant de temps i sempre en el mateix horari, certs rostres i fisonomies ja resulten familiars. Si a això s’afegeix que observes en un dels viatgers un comportament que surt un xic del normal - sense molta exageració -, fa que moltes vegades, encara sense voler, t’hi fixes amb més atenció.

Hi ha un company de viatge que té les característiques esmentades. Aquest viatger es veu que es guanya la vida venent aquells petits paquets de mocadors de paper. Fins aquí tot normal; el que em va cridar l’atenció va ser que els clients o possibles clients als que ell oferia el seu producte, sempre eren dones. Dones i a més joves, sempre eren noies joves, a les que es dirigia amb la intenció de fer la venda. I la venda dirigida a aquest segment de població, vistos eles resultats, funcionava. No totes compraven però el que era evident que totes l’escoltaven en molta atenció quan explicava les bondats del seu producte. Això es el que jo pensava, que els hi parlava de la bona qualitat del paper, de les seves excel·lències, etcètera.

Doncs no, no era això el tema de conversa i el motiu que les noies quedessin embadalides amb el que ell explicava.

Vaig saber per casualitat de que es tractava quan un dia que un grup d’amics i amigues estàvem fen un cafè i un xerrada, una noia jove, filla d’una de les presents, comentant diferents situacions que s’havia trobat amb gent que sortia de el que nosaltres diríem la normalitat, va fer esment de que coneixia al venedor de mocadors de paper i de com havien estat les converses que a ella l’havien colpit. Així començava la conversa i el apropament del venedor:

Hola, sóc una dona, em dic Carla, si, si, sé que no ho semblo, però no menteixo, estic atrapat en aquest cos d’home. I a continuació amb tota discreció, es descordava uns botons de la camisa i apareixien uns sostenidors , blanc bonics, que intentaven cobrir part del pit tot pelut d’aquell home/dona que es deia Carla. El seu cos era totalment d’home, musculat, amb bastant quantitat de pel per tot el seu tors. La seva indumentària tampoc feia presumir que abrigues a una dona atrapada en un cos d’home, com a molt, un mocador palestí que portava al coll, era el símbol poder mes “agosarat”.

La conversa continuava dient que ell/ella necessitava una amiga per poder-hi tindre confidències. Confidències de dona a dona. Ja que la seva situació no volguda, la feia ser incompresa i refusada.

I aquest discurs funcionava, si més no, amb la venda del seu producte. El que jo no sé si desprès alguna compradora li va donar l’oportunitat d’escoltar-la en privat. La meva jove amiga de segur que no.

Continuo viatjant i el veig sovint. Sempre educat, amb mig somriure als llavis, la bossa del seu producte penjada al coll i fent el recorregut d’un vagó al altre, intentant localitzar a la possible futura confident i, a la vegada, compradora quasi segura. Poques noies poden evitar ajudar a un altra tan desgraciada, que vol ser però no pot, que vol sortir d’aquell cos d’home pelut, que té aquell somriure tan trist. Totes comprenen i compren.

Com els homes no som els seus clients potencials, mai he tingut l’oportunitat de parlar-li, algun cop un moviment de cap de salutació i prou ha estat la nostra relació, però tinc ganes de conèixer l’historia de primera mà. La veritat, l’historia no la crec, crec que es un gran venedor, un home amb pels al pit amb enginy, que ha sabut trobar la forma d’apropar-se als possibles compradors, sense produir cap rebuig, i com a tal es mereix tot el meu respecte.

Si no tinc raó i és veritablement la Carla, el meu desig és que trobi la forma de fer compatible el que ella sent i el que vol projectar per sentir-se realitzada i feliç. Però evidentment tindrà que sofrir una gran transformació física.

 

    Fifo - Josep Lleixà

El Trespol

EL POBLE VIST DES D’UN TRESPOL

Els carrers del poble estan enganxats a la muntanya a diferents nivells. Quan un hi arriba des de la plana, veu un seguit de finestres i balcons sense poder distingir a la casa que pertanyen, ja que les plantes baixes estan arrecerades al desnivell i els primers pisos entrant pel carrer de baix són a nivell del carrer de més amunt. Això fa que totes les cases gaudeixin d’unes vistes excepcionals de la plana fins la línia de mar.

Així doncs des del “trespol” de casa dels meus avis es podia gaudir d’un observatori privilegiat. En primer pla hi veies les teulades de les cases dels carrers de sota, amb les teules de diferents colors gastades pel pas del temps i algunes ja trencades. Era un món que tenia vida pròpia que des del carrer no es podia observar; Els gats prenent el sol arrecerats del vent, o en època de cel cercant parella, o molt quiets esperant caçar un pardal. Els moixons buscant-se la vida picant aquí i allà en busca d’un gra. A l’estiu les sargantanes sortint i entrant per les escletxes de les teules. El fum de les xemeneies anunciant que s’apropava l’hora de l’àpat. Quan plovia veure com l’aigua buscava nous camins ja que sovint trobava molsa o “lliscons” que l’impedien el pas. Quan feia vent (al meu poble en fa molt i fort) si estaves atent t’adonaves del diferents sons i sorolls que arrencava de les teules segons estaven més o menys enganxades; semblava un orgue grandiós.

De petit somiava o imaginava, tant és, que saltava per sobre les teulades de casa en casa fugint dels dolents del conte, on per descomptat ells no podien pujar. Era l’indret del meu imaginari on hi estava segur.

En segon pla es veia la plana que finalitza a la dreta amb el Montsià, a l’esquerra es veu Tortosa i al centre unes ondulacions del terreny que no es poden dir muntanyes ja que no tenen molta alçada, darrere d’on s’entreveu la ribera i un poc més endins el mar com una cinta estreta d’argent.

La plana per a mi, era i és, un espectacle visual que canvia segons l’oratge. Si el temps està tranquil, veus als teus peus una gran amplada del color verd de les oliveres, matisada per punts de verd més foscos dels garrofers i algun que altre blanc de les casetes de camp. Si el dia és de pluja, el color s’enfosqueix, es torna d’un gris fort, agressiu. Si el dia és ventós, aquí l’espectacle és total i canviant a cada cop de vent; com és sabut, la fulla de l’olivera té color verd a la part superior i d’un color gris a l’interior on no li toca el sol, doncs bé, quan el vent bufa, cada ratxa és el principi d’una onada de color que és seguida per altres i altres fins a l’infinit. Es podria dir l’art en moviment, a risc de ser pedants, no exagero, així ho veia i ho segueixo veient quan m’hi apropo.

Al final de la plana, a tocar de les ondulacions del terreny esmentades es veuen quatre o cinc pobles de la comarca. Però els meus records de l’observatori privilegiat, apunten al pas d’unes columnes de fum que es veien en aquests indrets i que tant m’havien fet somniar. Aquest fum prenia diferents formes, uns cops era una tira horitzontal de molta llargada que anava perden el gruix segons la distància del cap. Altres cops eren núvols petits, set o vuit, com pilotes de tennis, uns sobre els altres que anaven quedant penjats a intervals del cel. Era el tren que portava a noves contrades, a la gran ciutat, jo no l’havia vist mai de prop, m’il·lusionava poder-hi pujar i fer realitat els meus somnis.    

La ribera i el mar eren el final de l’observació, segons la situació del núvols, els raigs de sol esclataven com a focs d’artifici en les seves aigües, era com llampecs però en un dia de bonança.

Això i més, és el que vaig poder veure des del “trespol”. Horitzons que es podien engrandir fent volar la imaginació, i fer realitat tocant de peus a terra. (FiFo)

                      

PIltrafilla

Piltrafilla

Hoy la he visto y me ha mirado

me ha llamado “piltrafilla”

mas bien era un reproche.

Pero todo y siendo noche,

la noche se ha vuelto dia.

El decir lo que uno siente

con repeto y sin temor

hace al amigo mejor.

Y siempre estando atento

al consejo del que entiende

algo queda, uno aprende.

Soy muy joven todavia

veintisiete he cumplido

puedo seguir aprendiendo.

Y aunque soy un piltrafilla

y me ponga mala cara

en el fondo me corrige,

porque que ve en mi inocencia

un rasgo de coherencia.

Verdad futura amiga?.

Fifo (J-Lleixà) 5-5-2013 (Dia de gloria excelsa)

La nit dels lletjos

                                                             La nit dels lletjos

                                               Ella i jo som lletjos, poc agraciats.

Ella té mitja cara bonica i un pòmul xafat,

Jo tinc una escabrosa marca sobre la boca

que m’impedeix riure amb llibertat.

Tant els ulls d’ella com els meus,

no reflecteixen cap resignació. Odi, odi.

Això és el que ens ha unit, l’odi a tot el bonic,

L’odi cap el nostre propi cos, lleig i atemorit.

Ens vàrem veure per primera vegada

fent cua al cinema, per veure protegits per la foscor,

cossos perfectes, rostres bonics, fent-se l’amor.

Allí va ser, on de reüll sense aixecar massa el cap,

ens vàrem examinar sense simpatia,

però amb fosca solidaritat, que era el que calia.

Allí és on varem copsar la necessitat

de reconèixer la nostra solitud i compartir-la.

A la sortida ens varem trobar.

Jo la vaig invitar a un cafè, a una xerrada,

ella sorpresa al principi, va acceptar.

Tu voldries ser estimada, encara que fos a la fosca,

voldries ser acariciada, tot i que fos per una má tosca,

jo desitjo tenir a prop un cos, per poder abraçar

i sense llum, tocant-lo, veure’l i poder somniar.

Això es possible, des que els dos ho trobem.

Com ? sense veure’ns, estimant-nos simplement .

Endinsant-nos junts a la nit, a la foscor

Sí, sí , a la nit, a la foscor total. M’he entens?

on tu no em vegis i jo a tu tampoc, sense por.

Els teu cos es bonic ho saps?

Anem, va dir.

Vaig tancar la cortina i apagar el llum,

al meu costat ella respirava lentament,

vaig estirar una mà, fins trobar el seu pit turgent.

Acariciant el seu cos amb els dits

passejant la mà des del ventre als pits

Vaig veure’l i conèixer en la foscor de la nit.

 

Les seves mans també es van arriscar,

a resseguir el meu cos amb una mica de por.

de sobte com un llampec vaig decidir,

que havíem de sortir d’aquella mentida,

que això no era el que volíem ni ella ni jo.

Em vaig encoratjar, sí, em vaig encoratjar

la meva mà va pujar lentament al seu rostre

cercant el solc del horror, fins que el va trobar

I va començar una lenta i convincent carícia

regada amb les llàgrimes que ella va vessar.

Els seus dits van acariciar els meus llavis.

De sobte fent un crit els hi vaig mossegar

Es va sorprendre, va ser un instant, vàrem riure.

com dos nens feliços, entremaliats.

Vàrem plorar i riure fins la matinada

Ara sentint-nos feliços, ara desgraciats.

Després em vaig aixecar i vaig obrir el llum.

Fifo - Josep Lleixà

Poema amb destinacio

Poema amb destinació

Vaig fregar els meus llavis amb els teus.
Si va ser un petó va ser fugaç,
si va ser un somni
vull tornar a somiar.

Que oferien els teus llavis
mel o fel?
Són llavis que ofrenen amors
Infern o cel?.

Vull tenir el teu alè a prop,
i la teva boca entreoberta
que em tempta,

que els sentis m'emboira.

Vull tancar-la amb els meus petons
per deixar de somiar
i afrontar el repte d'estimar.

Fifo - Josep Lleixà 24-11-13

Duna i vent

Sonet - Dunes d'arena

S'han convertit els meus somnis en dunes d'arena,

fent-los i refent-los inventant pits tugents,

formes de records de nits de lluna plena

que durant el dia com suau brisa m'ajuda a fer el vent.

Grapat a grapat moldejava els records.

El vent ara gelos bufa fort,

cares que s'allunyen,

pits que s'esmunyen.

 

Ets vent i duna

Sol i lluna

Record i dol.

Duna i lluna

dol i Sol.

I jo tot sol.

Fifo – Josep Lleixà.