Dolgut no decebut si

D'aquí en endavant m'he fet el propòsit de no participar, ni assistir a cap acte de caire reivindicatiu que no sigui per assolir la Independència. Que voleu canviar el nom d'una plaça? Feu-ho, algun dia proposaré canviar el nom de l'estació de França – Estat que oprimeix a Catalunya del Nord – i segur que estaré jo sol. Sembla que escrigui dolgut? Dolgut no, decebut si i m'explico. Ens agrada - la majoria - participar de grans concentracions perquè allí som anònims, en el moment que hem de fer visible el nostre descontent i que sens pugui senyalar en el dit pel carrer ja ens costa mes. Si tenim que posar l'estelada al balcó alguns diuen que això es una provocació que no toca. Si en un recital patriòtic de poesia recitem aquell poema del Brossa que acaba dient “Gloria al bunyol ha mort el dictador mes vell d'Europa. Una abraçada mor i alcem la copa” sens diu i si hi ha algun franquista no creus que es pot molestar? I jo li dic i que ha de fer aquí un franquista?. Sempre acollonits.

Dic això perquè ahir després d'uns mesos vaig tornar a pagar l'euro de la recepta i a mes la taxa o com es digui estatal. Es veu que érem uns quants ingenus – pocs – que creiem que la gent, aquest tema se'l faria seu. No ha sigut així, Accions que fetes en forma massiva poden donar fruit no les portem a terme peque amb l'excusa de que "no servira per res" no les secunden. Que la prudència no ens faci covards. Tants catalans, tants analistes polítics. Fer grans proclames patriòtiques es el nostre taranna. Si després del 11 sens demana algun sacrifici el farem?. A la Mani hi estarem tots, al dia següent donarem la cara?. Evidentment encara queden patriotes que el seu compromís es ferm. Visca la Terra.

Fifo 23-8-2012 (J-Lleixà)

Contesta a un del PP

Sempre tenim que recorrer a les comparacions i això ja m'enprenya. Quan la roja juga, que fan els nacionalistes espanyols, doncs trauen la rojogualda i fan ven fet, faltaria mes, es la seva. Que fem els Nacionalistes Catatans que volen la Independencia? doncs com no ens deixen tenir seleccións propies i les que tenim no poden participar en torneigos internacionals, quan juga el Barça que es el mes semblant a la nostra Selecció - i a la d'espanya - manifestem qui volem ser i no ens deixen, traient estelades al camp. Es que mes clar ja no pot ser. Respecto el que facin els altres amb la condiciò que em rspectin a mi.

·

Un malentés

Un amic m'ha telefonat tot esverat dient-me compte aquí obres la porta. I ha continuat: Estava a casa esperant un operari que havia de fer unes reparacions i com trigava m'he he posat a la dutxa per refrescar-me, doncs be, sento que truquen a la porta i jo em cobreixo amb una tovallola i surto ràpidament a obrir. Sorpresa no era l'operari era una noia preciosa, de color, exuberant, amb un somriure de orella a orella i em diu o jo crec o vull entendre que em diu: “Quiero ver tu mariposa” m'ha deixat fora de joc – em deia - . Astorat, corprès , acollonit – només tapat per la tovallola he intentat aclarir quina “Mariposa” volia veure – Igual al país d'aquesta noia la “mariposa” es.... va no siguis tanoca, deu ser un altra cosa.

La conversa ha estat breu i aleshores he entens que el que em demanava era la factura del gas, si, si, aquella que porta un anagrama d'una papallona a la capçalera. Quina decepció amic. Et prevenc no li obris si truca a casa teva.

Li he dit : Amic com ara ja estic previngut, si ve li demanaré que entri a casa i aleshores li ensenyaré la papallona, no la de la factura, la que tu t'imaginaves i no t'has atrevit a ensenyar, a lo millor a la seva terra pren aquest nom.

El que riu últim riu més fort

Apropant-se l'Onze de Setembre va aprofitar un amic espanyol per dir-me amb certa conya: Els catalans no hi ha qui us entengui, celebreu les derrotes. Es així es cert. Poder encara no ens hem decidit a guanyar cap confrontació.

Jo li vaig contestar, vosaltres poques victòries podeu celebrar, La de la guerra civil va ser contra el poble i ajudats per els Regulars del Marroc - la guàrdia mora de Franco – els italians que per cert molts d'ells van fugir amb la cua entre cames i l'aviació alemanya, que aquesta si va fer mal i va ser decisiva – Guernica, Barcelona, Granollers...... i mes) .

En quan a derrotes o pèrdues de territoris, sense aprofundir massa en la memòria, recordo les mes recents i sonades: Portugal, el Rosselló, Gibraltar – es una fruta madura que....- Cuba, Filipines els desastres de la guerra del Marroc, El Sahara, Sidi Ifni i d'altres que no recordo. Ah Si !! vareu reconquerir Perejil gran gesta que podeu celebrar. Pobres cabres encara corren esglaiades. Seguim sent amics.

Un tertulia molt interesant a Ona la Torre

El programa de radio, Bressol de Lletraferits que conduïm La Sonia Ferrer i jo El Josep Lleixà , m'ha havia donat la possibilitat de poder expressar en paraules, sentiments, emocions pròpies o d'autors consagrats, qüestions que evidentment havia valorat prèviament, però que en el moment de l'emissió posava al servei dels oients i que jo no assaboria amb plenitud. Al programa d'avui 21-8-2012 tot i participant del programa, he volgut ser un oient més i gaudir del mestratge del convidats als que la meva companya Sonia, a sabut fer-los-hi les preguntes adients perquè en un espai de temps tant reduït pugéssim saber mes de les seves trajectòries professional i també personal. A la Carme Canyelles, El Carles Marques i molt especialment el Carles Martinez que ha estat molt generós al participar al nostre programa, els hi donem les gracies per l'estona tant agradable i enriquidora que ens han permès viure junts a Ona La Torre. Gracies a tots tres. Gracies Sonia.

Aprofito per recordar-vos que aquesta ni a la una de la matinada es fa la repetició del programa en diferit, i que a www.ona-latorre.cat Programació- Bressol de Lletraferits troba-reu tots els programa s penjats que podreu escoltar o baixar.

L'aigua de la séquia

Hi han records de sabors antics que els tens tant ficats al cap, que tancant el ulls i cercant una imatge, l'associes amb un gust que en aquell moment tornes assaborir,

De menut acompanyava al meu cossi Antonio a una finca propera al poble anomenada la Parenova que estava a un tret de pedra, era a les afores del poble. Els motius, eren diversos, anar a parar rateres, a collir figues de l'hort, a tancar l'aigua del rec, quan havia plogut a buscar caragols , sempre hi havia una bona excusa per anar-hi.

Normalment ens arribàvem al llindar de la finca per on passava la sèquia on tenia un tros de terra i una caseta de pagès el tio Margato, un home que sempre ens donava conversa i ens oferia un pot de llauna.- d'aquells de les conserves de tomata -, per poder veure l'aigua fresca i abundosa de la sèquia que baixava del port.

El pot estava sempre net, però rovellat tant per fora com per dins, cosa que afegia al gust natural de l'aigua un sabor a ferro, metàl·lic......especial que tant ens agradava. Ara a lo millor tindria una mica de recança – molta - de veure en un pot així, però aleshores sabíem que el tio Margato era curos, net i polit, si ell i bevia i gaudia d'una salut de ferro – mai mes ben dit – a natros no ens podia fer mal, al contrari mai vam patir d'anèmia tot gracies a l'aigua que bevíem en aquell pot tant especial. Quan recordo la Parenova, i el tio Margato sem fa salivera a la boca i sembla que estic tastant l'aigua de la sèquia.

FiFo 19-8-2012 (J-Lleixà).

Baldenes, pastisets i altres menjars autòctons

Hi han sabors que van lligats amb records d'altres temps - no pitjors - les baldanes, els pastissets de cabell d'angel, el mostillo, la carbassa en mel, les borranyes, les flors de la carabassera, el pa amb sucre unes vegades amb oli altres amb vi negre. les figues en paella, el coc rapid, los suspiros, les figues seques amb un amela dins - Com es deia això? - i mes, que em fan la boca aigua només de redordar-ho i em posen un somriure a la cara de pensar l'afortunat que vaig ser i continuo sen de poder tornar-ho assaborir.