Translate

jueves, 9 de agosto de 2012

En paraules masoveres:



Al vermell li diuen roig,
a l’escombra, granera.
El llangardaix és un fardatxo
i el ramat és la rabera.
El cuc és una furga,
el be és un corder,
l’atuell és una engerra
i el xafarder un sorier.
Les patates són pataques,
les mongetes fesols,
el bacallà abadeixo.
La llum d’oli és un cressol.
L’arada és la xeruga,
la galleda, un poval,
el càntir, una marraixa,
la rama seca, un tarranc.
I si s’ha quedat dalt de l’abre,
aleshores un burxanc.
El blat de moro és panís,
el cotó fluix és cotó-amb-pèl,
i el que està en pilotes,
s’ha quedat de pèl a pèl.
El malalt està dolent,
el dolent és un ruïn .
Un globus és un bufa,
i el mirall és un espill.
Una persona gran és el tio,
al tio li diuen oncle.
Rentar el plats, és escurar,
i agafar olives del terra
allà en diuen plegar.
Les mitges són unes calces,
les calces són els calçons.
El rusc d’abelles és un baso,
i els escorpins són escurçons.
La guineu és la rabosa,
la pendent, una costera,
la poma, una massana,
i dir “almenys” es diu “sis-que-ra”.
Qui no presta atenció és un taboll.
Unitat de mida, varsella,
i vent de dalt amb arabogues,
és la bardissa o doron don.
Una bufetada és una tamborinada,
el que es fa pesat, un corromput,
la mentida, una parallofa,
i per dir doncs, en diuen pus.
Acabem aquest poema
que no ha de fer-se pesat.
En aquest hi ha les paraules
que em burxaven dintre el cap.
Poc a poc en cercarem altres
per anar omplint el sac.
Mira si era corromput
pus per dir una parallofa
una tamborinada ha rebut.
I així acabaria l’estrofa,
I aquest irregular poema.

Fifo – 29 Novembre 2006 (j-Lleixà)

La parla del meu Pais

Albert tens raò o no!, jo al principi d'estar a la Catalunya central deia quin abadejo més bó i em rfectificaven dient aixó es diu Bacallà i jo afegia i no va di res. A la granera escombra i a la llum d'oli cressol. Compte !!! i aixi molts de mots que he perdut hi ara em sap greu. Els Paissos Catalans tenim una cosa en comú la llengua en les seves variants, no ens barallem per això. Anem afegint barbarismes, anglisismes, Faceebok-ismes. poder en ecceés peró el que em de preserva es el sentiment de perteneça a una Pais. Visca la Terra.

miércoles, 8 de agosto de 2012

Lo burro de Menaca

Lo burro de Menaca

Eren temps de “arramalar”, de avesar-se a privacions, molta gana ningú agarrava cap “enfit”, per mes que ·vulgue-sim” no podíem ser goluts. Hi havia molt poc “fato per dinar. Moltes vegades amb un “primentò” que només tenia una “quixalada” de menut que era, tenies que fer-te passar la gana. Amb més sort algun dia es “minjaven gentilles” que abans de ”surtir” del foc “ensumaves” amb “deler” esperant “vore-les” al plat, Algun “atre” dia es feia un “bullit” de “baixoques” amb “pataca”, i quan es “minjava” “abadeijo” -no massa “assovint”- era com un dia de festa major. . Lo que era segur es que havia poca “faena de escurar” els plats Per postres, una llesca de pa amb oli i sucre es “minjaven” els mes afortunats i “llépols”, i un “escarroll” de raïm, o una mangrana o “massana o uns “nisprons” o be una “bresquilla” eren les postres del resto quan era el temps. Al hivern res de res,
Molta faena i mal pagada. però quan un es jove tot i aquets inconvenients, encara li queda la capacitat “d’encanar-se de riure d’un mateix i dels “atres”, i de fer de quan en quan “empudegar” a algú per fer que el temps passi mes divertit i ràpid. Això també es cert, algun cop comportava ser “maldat” i rebre alguna “clatellada” per no ser “acenciat”.
Treballàvem al camí del port al lloc anomenat “el cocó la gralla” als “dos barrancs”. El treball era dur, a cops de mall partíem les pedres menudes i a les més grosses els i fèiem un forat a cops de “barrina” – tic- tac- tic –tac – “hasta” que era prou fondo per posar-li un “cartuxo” de dinamita i fer-les volar. Les mans que segons la nostra edat havien de ser fines, estaven plenes de durícies i els dits algun “garrofi” que altre per la falta de punteria del “mallador” que no encertava el “pistolet” i si els dits del que l’aguantava.
Menaca “portava” uns bancals al port de Bel, i passava molts de dies de retorn a casa per on érem “natros” treballant. Tenia un burro en el que traginava les coses dins la “saria” que duia sobre “l’aubardò, ” ascles” de llenya, la destral, etc. El burro encara estava “sencer” o sigui no l’havien capat i presumia d’una “ouera” que feia goig, i d’un membre viril - evidentment de burro – descomunal quan el desplegava.
Una de les nostres distraccions quan passava el Menaca portant el burro agarrat del “ramal” ben cenyit amb la mà , era amagats rere una “romiguera” molt frondosa, imitar el bram de la burra. L’esparverament
que agarrava aquell animal imaginant que prop seu tenia a la femella desitjada era per “voreu” Se li posaven les orelles erectes – i algo més enteneu oi? - la majoria de les vegades s’escapava del control del Menaca;
osticana com corria. Una vegada va perdre” l’aubardó i la saria” amb el deler del encontre amb l’estimada.
El Menaca s’emprenyava, però com ja havia ultrapassat el lloc del nostre amagatall, o bé perquè havia de controlar l’animal o havia de sortir corrent a recuperar-lo quan s’havia escapat, mai va “puguer” saber quins eren aquells “empudegadors”. I esbombar l’historia al poble no donava cap solució al seu problema. El que era evident que havia que donar una solució al tema.
El que ens temíem es va produir. Una “bando” del pregoner va anunciar que “puijava” el “menescal” de Tortosa a capar els burros. El presagi de mals auguris ens va fer posar tristos.
Aquella tarda no varem anar a treballar, com era un fet que passava de tant en tant, s’ajuntava “devant” de la ferreria mig poble per poder veure l’esdeveniment. Com xalava la gent, sobre tot les dones.
Fins última hora varem confiar que el burro de Menaca no passaria per la vergonyosa experiència de ser capat en plaça pública i sen la riota de la canalla i algun altre ja “crescudet”. Va aparèixer amb el “morral” posat – poc podia dir - i portat pel “ramal” pel seu amo. Li varen posar unes argolles a les quatres potes amb una cadena que les unia, i l’ajudant del “menescal” agarrant la cadena i fen una tivada forta va fer caure a l’animal a terra amb tots els seus atributs a l’aire.
Li varen pintar “l’ouera” amb iodo i amb unes tenalles molt grosses.......... crac, crac, crac. Ai quina esgarrifança. El burro no es podia moure ni queixar, la gent reia. Els culpables varem ser “natros “ “pus” no, tard o d’hora li havia de passar no hi ha cap burro que arribi a vell sense haver-lo capat.
Al cap d’uns dies va tornar a passar “pel cocó la gralla” ens varem amagar, varem imitar el bram de la burra, i res de res. Va aixecar una sola orella i o crec que ens va mirar amb “despreci”.
Ara quan apareix a dalt de la costera ja no porta aquell trot segur alegre esperançat, està derrotat. Porta el cap moix, els ulls humits i mira cap a la “romiguera” buscant l’explicació al seu infortuni.

Fifo (J-Lleixà) 24-3-2010

L'amor

                                                                        L'amor
L'amor vetlla i ni dormint dorm.
Es fatiga però no s'esgota,
se l'agafa però no se'l subjecta,
se l'atemoreix mes no desapareix.

Com flama viva, com encesa torxa,
cap amunt s'escapa i sempre reneix.
Si algú estima, entén aquest clam d'angoixa.

Fifo 8-8-2012

domingo, 5 de agosto de 2012

Correllengua 2012 a la Torre



Sabors d'avans - Mas de Barberans -


Ahir vaig retrobar-me en antics sabors, gustos del paladar que oferien al la “parada” de les “dones masoveres” havia figues en paella, flors de carabassera, i altres menges típiques que tan havia assaborit en el meus anys d'infantessa.

Parèixer la flor de la carabassera, que de mirar-la se sema


Delicada, si, però deliciosa i amb un poder extraordinari: transportar-te anys enrere. Qui Bona!!!!

miércoles, 1 de agosto de 2012

Independencia


Independencia



A mitjans del anys seixanta amb un grup d'amics els diumenges anàvem a ballar als locals propers al nostre barri: El Mas Guinardó, La Formiga del Clot, Als Teixidors de Poble nou i on més ens agradava anar era al Casino d'Hortal (Casinet). Al Hivern la sala interior amb “palcos” al voltant, i a l'estiu la pista al aire lliure. Sobre tot i anàvem per les noies que les veiem especials (un amic va fer núvia i als anys es va cassar). N'havia una, la Independència, que em tenia el cor robat, però era molt difícil d'abordar doncs sempre anava acompanyada de la seva mare que per cert es deia España si, si amb Ñ

Anaves a traure-la a ballar, i el que feia la Independència era mirar a la seva mare buscant el seu consentiment, “que voldria ballar” mirada a la España i contesta NO, Giraves cua vermell com un tomàquet, fracassat, humiliat avergonyit no per la Independència, per la seva mare la España que volia controlar en tot a la seva filla.

Resumiré per que la cosa és molt llarga. Després de molt de intents fracassats, d'animar-me amb alguna copa de conyac (Els cubates no s'estilaven encara) Un bon dia vaig trobar baixa de defenses a la España i vaig poder traure a ballar a la Independencia. Tarde quasi rodona però no complerta, Varem quedar per un dia trobar-no a soles i així va ser.

Quan ho tenia “tot” al meu favor quan ja podia decidir, vaig fracassar d'una manera estrepitosa. Per l'edat només sabia teòrica i la Independència em demanava quelcom mes...., enteneu?.

Va marxar molt emprenyada amb les seves amigues Llibertat i Democràcia i mai mes l'has he tornat a veure.


Fifo 1-8-2012 (J-Lleixà)