Dia históric

Dia històric. Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat aquest matí al registre del Parlament la proposició de llei que inicia el procés per a declarar la independència en aquesta legislatura. En la compareixença hi han assistit els quatre diputats de SI: Joan Laporta, Toni Strubell, Alfons López Tena i Uriel Bertran, acompanyats de companys de la coalició i persones de la societat civil que han volgut donar suport a la iniciativa: Patricia Gabancho, periodista i escriptora, Agustí Soler, Partit Republicà Català, Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional, Santiago Vilanova, Alternativa Verda-Els Verds i Josep Maria Vilajosana, degà de dret de la UPF.


Joan Laporta ha llegit la proposició de llei (adjuntada en aquest correu) i ha destacat que “només la independència és assolible perquè depèn de la voluntat de la majoria del poble de Catalunya”. Laporta ha insistit que aquesta és l’única via per sortir de la crisi en la qual ens trobem immersos atès que “podríem donar més i millors serveis perquè no hauríem de mantenir Espanya”.
Uriel Bertran ha remarcat que Solidaritat Catalana demanarà llibertat de vot a tots els diputats i diputades del Parlament de Catalunya de la mateixa manera que es va donar llibertat de de vot amb les curses de braus. Segons Bertran, “la independència també és un tema de consciència i és cabdal per les llibertats democràtiques d’aquest país, (...) els catalans mereixen tenir la mateixa consideració que els braus”.
Santi Vilanova d’Alternativa Verda-Els Verds, ha dit que “sense la independència no podrem tenir mai una Catalunya ecològica. És per això que avui és una fita històrica”.
Per altra banda, el líder del Partit Republicà Català, Agustí Soler, ha fet seves unes paraules dites per Lluís Companys per aclarir que “allà on hi ha llibertat i justícia ha d’haver-hi dignitat, i aquesta dignitat és la que ha de recuperar Catalunya per recuperar part de la seva llibertat”.
Patricia Gabancho ha manifestat la seva satisfacció que aquesta llei es discuteixi en el Parlament de Catalunya perquè “és la casa del poble per excel·lència, per tant aquesta llei ha de passar forçosament per aquesta cambra. I amb aquesta llei tant senzilla es veurà quins líders polítics hi estan d’acord”.
Hèctor López Bofill s’ha referit a la Mesa del Parlament i ha advertit que “si aquesta llei es rebutja per raons tècniques serà un atac a la democràcia (...) per raons democràtiques s’ha de permetre que sigui discutida i presa, o no, en consideració”.
Moltes gràcies a tothom per fer possible aquest moment.
Fem possible la independència!

Metafísica

Noticia llegida no se on, o somniada: Els alts directius d’una fabrica de preservatius dits també condons, confessen en la intimitat que no els utilitzen, que ells practiquen en les seves relacions sexuals el “coitus interruptus”.
Estava pensant amb aquesta noticia mentre traspassava de la tetera a la tassa el contingut de la meva infusió de te roig, quan he tingut la idea de que per més que la meva intenció era traspassar tot el contingut d’un lloc a l’altre, no totes les gotes tenen el mateix destí, algunes queden a la tassa. Unes passaran al meu sistema digestiu i s’integraran a mi, les altres on aniran a parar?. Com o qui decideix el futur de les coses?. I perquè unes són les escollides a fer un determinat viatge i les altres no?.
M’he fotut en un embolic, doncs el tema dona per reflexionar molt oi?. Tot per culpa dels condons!.

Un viatge accidentat

Faig a sovint el viatge de Barcelona a Milà amb tren, és un viatge llarg, lent, avorrit. Surts de Barcelona al vespre, tota la nit viatjant i la veritat fins l’últim viatge poques cares ni coses m’havien cridat l’atenció.
Després de tants viatges, les cares del companys de compartiment no et queden en el record. Però les dels últims, no les oblidaré mai i això es degut als esdeveniments que van ocorre aquella nit.
El compartiment era per a sis persones, vaig ser el primer en arribar i acomodar-me i continuació, un rere l`’altre ho van fer la resta de viatgers que varen anant ocupant els seus seients.
El seient del mig dels tres de la meva filera, el va ocupar una monja no massa gran i per cert de bon veure, que vestia un hàbit podríem dir bastant clàssic i cobria el seu cap amb una toca del mateix color que l’hàbit. Era italiana.
A la seva esquerra va viatjar un personatge que cridava l’atenció, era manco del braç dret i de segur que era molt miop, doncs els vidres de les ulleres que portava eren gruixuts com culs de got. Lluïa una corbata amb els colors del Barça amb un nus perfecte, cosa que em va estranyar doncs per fer-lo amb una sola ma era molt difícil.
Al seient de davant i enfront meu seia una noieta d’uns vint i tants anys que era una preciositat, morena cara bonica, dolça, un pel tímida, que vestia una brusa que semblava que estes a punt d’obrir-se, d’esclatar; és cert em vaig fixar.
Al seu costat. A la seva dreta o sigui al mig dels tres seients d’enfront, l’ocupava un capellà – també italià – d’uns seixanta anys, vestint sotana negra fins els peus i evidentment cordada fins el coll, on sobresortia l’alça coll blanc. Portava un breviari a la mà, negre amb els ribets dels fulls de color vermell , que fullejava de quan en quan.
I per últim a la dreta del capella, seia una dona d’uns cinquanta anys, amb l’aspecte d’antiga cabaretera. Uns quilos demés, cara rodona amb un excés de maquillatge, el contorn del ulls de color violeta, els llavis carnosos pintats de vermell llampant, una brusa de colors amb un escot generós, i molts de collarets penjats al coll.
El principi del viatge va ser tranquil. Poques paraules i tothom a la seva. Els uns llegien, els altres dormien, la joveneta de davant meu escoltant música amb uns auriculars, la senyora grassona pintant-se i repintant-se, i jo pendent de la brusa de la noia, doncs temia que d’un moment a l’altre saltes un botó, i quedés al descobert al menys un dels seus pits.
De sobte d’una forma intencionada o no, es va apagar la llum del compartiment, varem quedar a fosques. Van haver uns segons d’un silenci total. Però de cop i tot a la vegada, es van sentir crits espantats, el soroll d’unes bufetades – dos o tres, Unes rialletes histèriques però felices, Unes invocacions en italià a la verge – OH mia madona – i va tornar la llum.
Tots estaven drets i barrejats , l’únic que va romandre assegut vaig ser jo. L’espectacle era surrealista: El manco amb la corbata posada al cap com quan es fan aquelles celebracions als casaments tant grolleres. Les ulleres a punt de caure-li doncs sols s’aguantaven en una orella. Vermell com un tomàquet i amb el llavis bruts de carmí vermell.
La senyora grassoneta amb els ulls fora d’òrbita, com si es vist un fantasma o es tingut una experiència meravellosa – o religiosa - . Els llavis completament despintats i el carmí escampat per tot el seu rostre cosa que li donava un aspecte com si fos un clown de circ. Estava en un altra mon, en un altra dimensió.
El capellà amb la sotana descordada i l’alça coll fora de lloc, la tira blanca erecta com explicant el gran tumult viscut. Feia cara de espantat.
La monja amb la toca maganyada, fora de lloc a punt de caure-li i la cara també pintada de carmí vermell, allisant-se els cabells i posant en ordre el seu hàbit que portava a mitja cama.
I la noieta amb la brusa descordada més ben dit sense botons, mirant-me somrient, amb cara de complicitat i picardia. Jo la mirava tot confós i ella feia aquella rialleta i aquell gest de voler-me renyar del que mes agradat fer però que em vaig quedar amb les ganes.
Que es el que havia passat en aquell breu espai de temps, que havia desencadenat aquell desori?
Mai se sabrà. D’aquella obscuritat lluminosa, algú se’n va aprofitar i la majoria en van gaudir. Tots menys jo.
I la noieta amb la brusa descordada.....................

Josep Lleixà

Silenci culpable

Silenci ens deia, escolteu el que us dic, escolteu la bufada.
Però havia tant de silenci espantat, covard, reprimit,
que ni el que ell deia malgrat dir-ho en un fort crit
tot i sent un cop i un altre repetit, el silenci ho ofegava.

Silenci, ens deia el vent, he viatjat per tot l’univers
i sols he trobat silenci, silenci davant la por,
plors ofegats pel silenci davant del dolor,
tot sense veu , tot esmorteït per un silenci pervers.

He vist als quatre cavalls negres trepitjar als desvalguts
però havia tant de silenci culpable, timid, poruc
que cap veu ha cridat més que el silenci i a dit: ja n'hi ha prou !

Per més que el vent bufant fort ens faci arribar el seu missatge de dol,
si la veu cridant amb força, fent un càntic a la llibertat a rés i ningú commou,
tindrem que estar en silenci per sempre, en silenci vergonyós, vençuts.

Josep Lleixà 11-01-2011

Anguita parla clar

http://www.youtube.com/watch?v=BT3h6Z2jeus

Escolteu.... els Àngels canten....

Això és el que van poder “sentir” i gaudir els que van anar a escoltar el concert de la Coral Santa Rosalia del dia vint-i-nou de Desembre.
Eren unes veus que no goso descriure pel boniques que eren, que portava el vent de xaloc que com sabeu no és gaire freqüent als Països Catalans.
Les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat però aquest cop ho va fer amb força ja que estava impulsat per la il•lusió dels joves integrants de la Coral que porta aquest mateix nom: Xaloc. Tot això També és el resultat del treball i esforç dels seus directors que es poden sentir orgullosos .
Al concert i van actuar solistes de molta qualitat, de veus precioses. L’orquestra perfecta, la Coral Santa Rosalia a un nivell altíssim, els directors tant de la Coral com el de l’orquestra i a la vegada director de totes les peces del Concert, van fer que aquestes encaixessin, però............... sense el saber estar en l’escenari dels joves, sense la frescor de les seves veus, no es estat el mateix.
Abans de sortir tots arrenglerats cap l’escenari, no paraven de jugar de riure de fer-se petites bromes, tot això degut als nervis i a la seva edat. Un cop van anar desfilant cap la tarima, anaven alegres però ja assumint la responsabilitat del moment.
El proper concert, jo que tinc el privilegi de poder compartir totes aquestes vivències des de La Coral Santa Rosalia posaré l’excusa que tinc afonia i em posaré en els seients dels espectadors, per poder gaudir d’una forma plena del Concert i especialment de les veus i actuació de la Coral Xaloc.
Com diu aquell personatge del programa Polònia “Algú ho havia de dir”.

Josep Lleixà.

Seguim com sempre, el poeta Maragall es queixava l'Espriu tambè.......

Benvolguts: Quan feu una convocatoria per demanar la Indpendencia de Catalunya podreu contar en mi.
Les sentencies del T, Suprem el que fan és donar per bó el que ja va dir el Constitucional o sigui que la llengua vehicular del ensenyament a Catalunya és el català i també el castellà. Aixó vol dir que ajustat a dret, qualsevol resident a Catalunya pot fer valer aquesta opciò. Això tambè significa que la Llei qui sempre la interpretarà a la seva conveniencia fins que no siguém Independents seràn els tribunals de l’Estat espanyols, ens agradi o no, com ara.
Van pasar el ribot l'Estatut i apartir d’ara -doncs aquesta és sols la primera – totes aquelles normes que “tots” els pólitics ens deien que serien capaços de fer-les reinterpretar -¿ Per qui? no solsament quedaràn com estàn a l’Estatut sino que els Poders Judicials de l’Estat poc a poc les aniràn retallan. Això vol dir que encara estem anmirallats per l’Estatut, jo no vaig anar a la manifestaciò del Juny ni a favor del Estatut ni contra del Constitucionasl, vaig anar per cridar a favor de la Independencia com milers de catalans.
Estem en ple debat de investidura, vull veure que ens diuen els parlamentaris enveres el tema. Em temo que tot acabarà com la canço, paraules, paraules i res més.
Estem actuan amb mentalitat autonomista i seguint el ball que ens marquen els espanyols. Mentre siguem espanyols, com ho són els gallegs, els valencians, els andalusos etc, ens hem regir per les regles de joc d'aquesta majoria, el que no es pot fer es ser espanyol i jugar el partit a una altra divisiò, -i no em refereixo a un partit de futbol- em refereixo que no tenim cap marge de maniobra mentre estem lligats a Espanya. Els espanyols fan el que creuen que es el millor pel seu pais i tenen la paella pel manec.
Els politics d’aqui, uns sortiràn tot emprenyats a despotricar del tema però no faràn res. Els altres diràn que no ens procupem que la sentencia aquesta es pot reconduir, però el cert es que a partir d’ara tothom te dret a rebre l’ensenyament i la informaciò en castallà o català, i aquest dret molta gent el voldrà ejercir. Saps perqùè? Per que en tenen dret. I això sols a començat. Al temps.
Podria fer-ho més llarg però la idea crec que ha quedat prou clara. Els gestos i accions han d’anar a proclamar d’una vegada la Independencia de Catalunya, tot lo altre és foc d’encenalls.

Josep Lleixá