Regeneraciò - Independencia. S'ha de remoure el solatge

Capítol XV del Contracte Social. J.J.Rousseau Dels Diputats o Representants.
"Des de l’instant en que el servei públic deixa de ser el principal interès dels ciutadans i que aquets prefereixen servir amb la seva bossa abans que amb la seva persona, l’Estat es troba ja a prop de la seva ruïna. Que s’ha d’anar a la guerra?. Doncs es paguen tropes i ens quedem a casa, . Que hi ha que anar al Consell - Parlament - ? Doncs es nombren diputats i ens seguim quedant a casa. A força de peresa i de diners, s’acaba per tenir soldats per sotmetre la Pàtria i representants per vendre-la."

Que va ser abans l’ou o la gallina?. Que ha de ser abans la Independència o la Regeneració Política del nostres País?.
Sense ànim d’entrar en cap controvèrsia amb els teòrics de l’evolució, sense gallina no hi ha ou, i sense l’ou no hi ha pollet. Amb la Independència tenim garantit de que hi haurà regeneració política?. No ho tinc prou clar. Sense regeneració política la Independència a mi no em serveix.
Amb la Regeneració política podrem aconseguir més fàcilment la Independència?. Jo crec que si.
Dit això, no crec que els politics actuals siguin de l’administració que siguin, local, comarcal, nacional, ens poden conduir a la Regeneració Política i per tant a la Independència. Per exemple. politics que no s’han posat d’acord en fer una llei electoral que es pot aprovar al nostre Parlament no al de Madrid, no mereixen la meva confiança – sempre tirant pilotes fora -, Si conservessin els seus escons durant el procés de negociació de la Independència que ha de ser llarg i complicat, discussions, traspassos, negociacions, etc. serien capaços de anteposar l’interés del País al seu particular sigui de partit o de casta econòmica?.
El País necessita una nova classe política a tots els nivells, en tots, també en el locals, s’ha de remoure el solatge. Sense una nova forma de entendre l’interès General, les reformes politiques socials i culturals per regenerar el nostres País no es portaran a terme, i per tant jo crec que no assolirem la Independencia.

Des de l'Havana - Joan Ferràn Oliva

UNA ESTELADA A L'HAVANA
Durant la meva estada a Catalunya els passats mesos de maig i juny, l’amic Josep Andreu, alcalde de Montblanc, em va demanar ajut per a restaurar el sepulcre d’en Josep Conangla Fontanilles al cementiri de L'Havana. L’Andreu ho va intentar en dues ocasions que va visitar Cuba, però no ho va poder fer degut a que el temps no li va abastar. Jo vaig acollir la petició com una iniciativa pròpia.
Conangla és un veritable exemple de patriota. L’admiro i respecto com es pot apreciar en les mencions sobre la seva destacada personalitat als meus llibres La Constitució Catalana de L'Havana i La Saga dels catalans a Cuba. No son les úniques. Això no obstant no coneixia de l’existència del seu panteó i em vaig assabentar-hi fa tres anys en ocasió de la visita a Cuba dels amics Mireia Planas i Oriol Falgueras, els quals el van localitzar. Fins i tot hi van fer una foto amb la estelada sobre la tapa. Ells resideixen a Tona i son activistes de la Comissió del Centenari de l’Estelada.
Un cop retornat a Cuba vaig començar les gestions per donar compliment al honrós compromís assolit. A l’illa no resten familiars d’en Conangla i el sepulcre mostrava signes de mancança de cura. Per afegitó, en no disposar de documents de propietat complicava l’operació restauradora.
Finalment tot es va resoldre: es va fondre una tapa nova per a substituir l’anterior aclivellada; es va polir, netejar i pintar el que calia, i hores d’ara el panteó llueix com acabat de construir. A la capçalera diu Conangla - Albertí, aquest darrer el cognom del seu gendre, però no hi havia cap altre inscripció. El més important ha estat la làpida incorporada amb el següent epitafi:

JOSEP CONANGLA FONTANILLES
MONTBLANC, CATALUNYA 1875 - LA HABANA 1965
PATRIOTA CATALÁN
INTELECTUAL, PERIODISTA, ENSAYISTA, VIVIÓ EN CUBA 60 AÑOS Y LA AMÓ TANTO COMO A SU SUELO NATAL
FUE PRESIDENTE DEL CENTRE CATALÀ Y DIRECTOR DE LA REVISTA LA NOVA CATALUNYA
POR ENCARGO DEL LÍDER CATALANISTA FRACESC MACIÀ, REDACTÓ LA PONENCIA DE LA CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA, APROBADA EN LA HABANA EN 1928
LA CATALUNYA IRREDENTA Y MONTBLANC, SU PUEBLO, NO LO OLVIDAN
Està redactat en castellà car te la intenció de donar a conèixer a tot el que passi qui és la personalitat allí enterrada.
L’adreça del panteó CONANGLA – ALBERTÍ, és
Calle 15 entre K y L, Zona 44 CC. Cementerio de Colón. Ciudad de la Habana
S’arriba entrant per la portada principal del Cementiri, seguint pel Carrer Central fins a l’església i desprès, continuant pel mateix Carrer Central fins al Panteón de las Fuerzas Armadas, com a referent. Allí cal prendre un carreró a mà esquerra que porta fins al Crematorio. A la propera cantonada es troba el panteó.

Bona pregunta

Avui he escoltat una frase que és contundent, per això la reprodueixo:

Si no parlem el català a Catalunya on pebrots el parlarem?

Clar que sempre queda la possibilitat d’anar a Andorra.

Es mereixen un reconeixement

El temps passa la gent s’oblida. Aquestos masovers suposo varen ser els que van fundar la banda de música. Banda que segur ha passat per diferents vicissituds, però que al cap dels anys te continuïtat a Mas de Barberans i alguns dels músics que han sortit de la mateixa, avui dia son musics professionals. A la banda segur que i toquen nets i besnéts d’aquells homes que han tanta il-lusiò van aprendre a llegir música a lo millor a la llum d’un cresol , la majoria de les vegades ensenyada pel seu Director Pepito el Ferrè..
No visc al poble, no puc demanar res, però si suggerir que no s’oblidin aquests veïns que van iniciar una practica que també a servit pe fer caliu. Jo recordo amb tristesa al seu fundador Pepito el Ferre. Era el meu iaio. Josep

Temps eren temps

Pantalons Llargs

Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.

Historia homenatge a la parla del meu poble

Lo burro de Menaca

Eren temps de “arramalar”, de avesar-se a privacions, molta gana ningú agarrava cap “enfit”, per mes que •vulgue-sim” no podíem ser goluts. Hi havia molt poc “fato” per dinar. Moltes vegades amb un “primentò” que només tenia una “quixalada” de menut que era, tenies que fer-te passar la gana. Amb més sort algun dia es “minjaven gentilles” que abans de ”surtir” del foc “ensumaves” amb “deler” esperant “vore-les” al plat, Algun “atre” dia es feia un “bullit” de “baixoques” amb “pataca”, i quan es “minjava” “abadeijo” -no massa “assovint”- era com un dia de festa major. . Lo que era segur es que havia poca “faena de escurar” els plats Per postres, una llesca de pa amb oli i sucre es “minjaven” els mes afortunats i “llépols”, i un “escarroll” de raïm, o una mangrana o “massana o uns “nisprons” o be una “bresquilla” eren les postres del resto quan era el temps. Al hivern res de res,
Molta faena i mal pagada. però quan un es jove tot i aquets inconvenients, encara li queda la capacitat “d’encanar-se” de riure d’un mateix i dels “atres”, i de fer de quan en quan “empudegar” a algú per fer que el temps passi mes divertit i ràpid. Això també es cert, algun cop comportava ser “maldat” i rebre alguna “clatellada” per no ser “acenciat”.
Treballàvem al camí del port al lloc anomenat “el cocó la gralla” als “dos barrancs”. El treball era dur, a cops de mall partíem les pedres menudes i a les més grosses els i fèiem un forat a cops de “barrina” – tic- tac- tic –tac – “hasta” que era prou fondo per posar-li un “cartuxo” de dinamita i fer-les volar. Les mans que segons la nostra edat havien de ser fines, estaven plenes de durícies i els dits algun “garrofi” que altre per la falta de punteria del “mallador” que no encertava el “pistolet” i si els dits del que l’aguantava.
Menaca “portava” uns bancals al port de Bel, i passava molts de dies de retorn a casa per on érem “natros” treballant. Tenia un burro en el que traginava les coses dins la “saria” que duia sobre “l’aubardò, ” ascles” de llenya, la destral, etc. El burro encara estava “sencer” o sigui no l’havien capat i presumia d’una “ouera” que feia goig, i d’un membre viril - evidentment de burro – descomunal quan el desplegava.
Una de les nostres distraccions quan passava el Menaca portant el burro agarrat del “ramal” ben cenyit amb la mà , era amagats rere una “romiguera” molt frondosa, imitar el bram de la burra. L’esparverament
que agarrava aquell animal imaginant que prop seu tenia a la femella desitjada era per “voreu” Se li posaven les orelles erectes – i algo més enteneu oi? - la majoria de les vegades s’escapava del control del Menaca;
“osticana com corria. Una vegada va perdre” l’aubardó i la saria” amb el deler del encontre amb l’estimada.
El Menaca s’emprenyava, però com ja havia ultrapassat el lloc del nostre amagatall, o bé perquè havia de controlar l’animal o havia de sortir corrent a recuperar-lo quan s’havia escapat, mai va “puguer” saber quins eren aquells “empudegadors”. I esbombar l’historia al poble no donava cap solució al seu problema. El que era evident que havia que donar una solució al tema.
El que ens temíem es va produir. Una “bando” del pregoner va anunciar que “puijava” el “menescal” de Tortosa a capar els burros. El presagi de mals auguris ens va fer posar tristos.
Aquella tarda no varem anar a treballar, com era un fet que passava de tant en tant, s’ajuntava “devant” de la ferreria mig poble per poder veure l’esdeveniment. Com xalava la gent, sobre tot les dones.
Fins última hora varem confiar que el burro de Menaca no passaria per la vergonyosa experiència de ser capat en plaça pública i sen la riota de la canalla i algun altre ja “crescudet”. Va aparèixer amb el “morral” posat – poc podia dir - i portat pel “ramal” pel seu amo. Li varen posar unes argolles a les quatres potes amb una cadena que les unia, i l’ajudant del “menescal” agarrant la cadena i fen una tivada forta va fer caure a l’animal a terra amb tots els seus atributs a l’aire.
Li varen pintar “l’ouera” amb iodo i amb unes tenalles molt grosses.......... crac, crac, crac. Ai quina esgarrifança. El burro no es podia moure ni queixar, la gent reia. Els culpables varem ser “natros “ “pus” no, tard o d’hora li havia de passar no hi ha cap burro que arribi a vell sense haver-lo capat.
Al cap d’uns dies va tornar a passar “pel cocó la gralla” ens varem amagar, varem imitar el bram de la burra, i res de res. Va aixecar una sola orella i o crec que ens va mirar amb “despreci”.
Ara quan apareix a dalt de la costera ja no porta aquell trot segur alegre esperançat, està derrotat. Porta el cap moix, els ulls humits i mira cap a la “romiguera” buscant l’explicació al seu infortuni.

Josep Lleixà

Divendres a Baix a Mar