El temps passa

El temps passa

Segles enrere,

instrument de corda en ma,

viatjava des de terres tristes i fredes,

cap el sud, al Mediterrani,

cercant el sol, la llum de noves terres                                                 i també noves comtesses..

Ja molt avançat el viatge, 

amb moltes hores de camí 

a la vora d’un carruatge,

just al llindar d’un bell paratge, 

vaig veure aquell miratge

que va canviar-me el destí.

Encerclada pels carros guarnits,

vora una foguera lluenta 

un cercle de gent asseguda 

amb la mirada atenta 

a la gitana admirava.

Vora la foguera lluenta 

als acords de música excitant,                                                           la zíngara posseïda per la flama  i el desig

ballava provocativa amb mirada luxuriosa

movent el seu cos zinbrejant.

em va fer embadalir

amb foc a l'ànima i al cos 

i no pas del de la foguera.

Enamorat, si, foll. embogit.

De sobte un tro , un tro traïdor

una llum encegadora 

una veu esgarrifosa

com de mascle amb plena brama,

gelós es van emportar la gitana. 

després tot va ser foscor.

Han passat més de mil d'anys

 i com en un peregrinat-ge  

 torno al fred buscant caliu,

 una foguera, a la zíngara,

 els seus balls i sa llum

 de la que estic pres, en soc hostatge.

Tornaràs?

Fifo – Josep Lleixà 14-2-2016