Translate

sábado, 15 de noviembre de 2008

El Follet fa música

No sé si havia comentat, que a casa tinc una guitarra, la què intento fer sonar de tant en tant.
Últimament cada cop que la volia tocar, la trobava desafinada. Era rar que havent passat tant poc temps des de l’ultima vegada que l’havia afinat, les cordes s’haguessin afluixat de tal manera, que havia d’estar una bona estona tensant-les, fins que per fi feien el so de sempre. El que resultava estrany, era que no estava fluixa ni una sola , sinó que eren les sis cordes de la guitarra les què havien perdut la rigidesa normal.

La cosa tampoc era tan greu, quan volia fer-la sonar, em posava mans
a l’obra, agafava el petit afinador, i prement les clavilles de la guitarra, feia que retornés el so adequat a cada corda. La situació ja es va convertir en una cosa normal i per tant, a poc a poc, vaig deixar de donar-li importància.
Però un tarda, vaig avançar la meva arribada a casa i tal com anava apropant-me a la porta per entra-hi, vaig quedar corprès, garrativat, ja que com més m’hi atansava més clarament es sentien uns forts sorolls que volien ser de música. La música diguem-ne sorollosa estava identificada, però jo era incapaç d’associar-la amb cap instrument per mi conegut.
Respirant profund i prenent-me la situació amb calma vaig estar una bona estona escoltant “el concert” i per sorpresa meva vaig arribar a la conclusió que els sons que sortien de l’habitació, no eren d’un sol instrument. Eren dos els instruments o estris que feien aquella música o soroll. S’identificava clarament una música feta a cops, no sé si ho sabré explicar: Era quelcom que tocava la guitarra però totes les cordes alhora, si és cert, que el ritme sempre era igual i els sons diferents. L’altra música que sonava, feta per un altre instrument, era més melodiosa, no sonava tant malament a l’orella com la primera esmentada.
Ja més refet de la sorpresa, a poc a poc vaig obrir la porta de l’habitació sense fer soroll, i no podeu imaginar-vos qui era l’artista, l’autor de tant d’enrenou, doncs el Follet Paco.
Vaig estar un temps observant, per esbrinar com ell sol, El Follet, era capaç de generar aquella varietat de sons i tots a la vegada.
Estava de peu sobre la meva guitarra, que tenia estesa al bell mig de l’habitació. Bé, ben bé de peu no estava, saltava sobre ella com un boig, tot recorrent el "mástil" ara des del claviller fins on estaven agafades les cordes, i desprès fent el recorregut al l’inrevés , així una i una altra vegada. Aquests eren el sons o sorolls difícil d’identificar.
Però la sorpresa no va acabar aquí. Vaig veure que tenia un braç estirat i amb la mà d’aquest braç s’agafava els quatre bigotis que com sabeu els té llargs i prims, i els tensava amb força. A l’altra mà, brandia un raspall de dents, que refregava una i una altra vegada pels seus quatre bris de bigoti, i sonava,! i tant que sonava !. Era més agradable a l’oïda, la música que sortia del seu bigoti, que no pas la de la guitarra, que els seus peus esbojarrats trepitjaven sense pietat.
Al final vaig estossegar per cridar-li l’atenció, i a l’adonar-se de la meva presència, el Follet Paco es va quedar blanc com un paper de fumar. Es va disculpar dient que quan em sentia a mi tocar la guitarra sentia enveja, i que intentava aprendre d’amagatotis per poder donar-me una agradable sorpresa un cop dominat l’instrument.
Jo tampoc vaig voler preguntar massa, ja que no encaixava prou bé la seva bona intenció, amb el mètode per ell emprat per arribar a ser un virtuós, i menys si en algun concert s’hagués de tocar el bigoti, instrument que ara per ara no he vist a cap formació musical.
Com és el meu amic, no vaig voler afegir més llenya al foc, - ja que tampoc he entès prou bé les seves explicacions - Per tant vaig proposar-li un tracte, d’ara en endavant tocaríem els instruments plegats, és ha dir, ell faria la melodia amb el seu bigoti-violí i jo l’acompanyaria amb la guitarra fent els acords adients, i a poc a poc – sempre estant jo present – li deixaria tocar la guitarra.
Varem quedar d’acord, i ara la tasca feixuga que tinc, és fer-li entendre, que la guitarra no és l’instrument apropiat per a ell, explicant-li, que la guitarra es toca normalment amb les mans, que els peus per petits que siguin no són els apropiats.... De moment sembla entendre-ho. Tot anirà bé, sempre que ell vegi progressos amb l’aprenentatge del seu bigoti-violí, però...... quan es cansi que passarà?. De moment quan surto de casa, tanco la guitarra amb clau.
Havia oblidat dir-vos que la cançó que estem assajant és “anys i anys per molts anys”, segur que la tindrem a punt per al dia que compleix anys l’Arnau.

Fifo 6 de Novembre de 2008

10 comentarios:

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
Anónimo dijo...

Hi ha dies que semblen normals... dels que t’aixeques a la mateixa hora que cada dia, i comences el mateix ritual, et prepares la roba, et dutxes, esmorzes, la mateixa ruta per anar al treball, i allà els mateixos problemes, dinar al mateix lloc de sempre, seguir treballant, arribar a casa, sopar i después de…… dormir.
Hi ha dies que semblen fotocopies del dia anterior, i després riem del dia de la “marmota”, si fem igual... o fem veure que tot és igual. Si ens ho plantegem cap dia és igual i tan sols ens adonarem d’aquesta diferència si vivim el dia apassionadament, si el sentim com a únic, ens adonem de lo important que és el dia i el nostre temps, i no solament el nostre dia sinó el dels demés. Cal viure i adonar-nos del preu del temps, del nostre i del nostres companys. Per què fem perdre temps? Que permetem fer perdre a la gent els diners? D’alguna persona que ha destinat part del seu temps (per tant vida) en pensar i escriure’m?.
Molt ens recordem del dia del nostre aniversari, molts el considerem com un dia especial i som conscients del que varem fer, per què oblidar el que va passar fa cinc dies, fins hi tot del que vaig fer ahir o fa una estona? Ens passa a tots, però això és degut a que no li donen valor, al que fem el que sentim, amb qui estem.
Però siguem conscients que hi ha dies que semblen normals, que comencem en el ritual de sempre, però.. fixa’t... quines converses tens? Potser és única.....i no et passa mai que el dia que sembla sense importància, comences a parlar i t’adones de moltes coses?.
Hi ha dies que semblen normals i de cop algú te’l fa especial... Gràcies per fer-me’l especial (me’l vols fer cada dia especial?.. em deixes que te’l faci especial?)
M’agrada parlar, molt, i escoltar, transmetre, sentir, i m’agrada adonar-me’n que una gran conversa trenca la rutina, i en crea una de nova on ella en forma part. M’agrada llegir i aprendre coses noves, els llibres no són rutinaris, aquella pàgina no es repeteix, i el que diu la gent tampoc, m’agrada escoltar-te, tenir converses amb tu, riure plegats, m’agrada que m’ensenyis coses, i mirar-te als ulls.
Avui no és igual que ahir, penso trobar-me amb gent, parlar, compartir, aprendre dels meus errors i créixer com a persona i ja tinc ganes de parlar amb tu, segur que tens moltes coses a dir-me, estic convençut que compartirem rialles, pensaments i tot allò que em vulguis donar, jo estic obert a tu... i tu a mi? Fem tots un camí i el fem plegats.... cadascú forma part del meu camí per tant.... si fem pinya res serà difícil i res ens podrà separar.
M’agrada fer una birra,amb els bons amics,que esperen, m’adono que el meu camí el formen moltes persones, hi ha gent que està més a prop i d’altres més lluny, però formen part d’alguna forma del meu camí, des dels que viuen a "LLeida" fins els que estan a les "fonts", dels que treballen en els llibres fins els que fan teatre passant per immobiliàries,paletes, mestres, estudiants, tots formeu part del meu camí i per tant no puc pensar que avui serà un dia com qualsevol altre, més sabent que en qualsevol moment ,puc parlar amb tu,sempre que tu vulgés i no tingués millor cosa que fer, i deixarme plantat a la barra del bar,com una marmota,amic Josep.
records a l´amic del Follet.

Josep Lleixà dijo...

Amic Salva: Si coincidim on sigi, aprofitarè per fer una bona xarrada amb tu, De ben segur que no et deixaré com una marmota a la barra del bar. Sempre es interesant fer-la petar amb gent interesant no creus?. Una abraçada. Josep

Anónimo dijo...

Molt bé, reflexionaré com una marmota,mentres tant,la vida és allò que passa mentre tu estàs fent altres coses.

Josep Lleixà dijo...

La vida es el que fas i el que t'adones que fas. no passa per el teu costat sense invitat-te a participar.Les coses que fas sense posar-hi cap interès no son vida. Una mirada d'uns ulls bonics (no pas els teus) una xarrada encara que sigi intrascendent pero que t'ompli això es vida. Fins el sommiar es vida. La questiò esta en viure les coses en present com si fosin les ultimes assaborin-les. Podria seguir perque estimo a la vida però aixì amb acciò i per que no amb una birra al cos i l'altra esperant entrar-hi . Una brazada. Josep

Josep Lleixà dijo...

Amic anònim: He refusat el teu escrit. NO perquè`no sigui un conte ben escrit però per el meu gusts es massa erotic, per no dir un altra cosa.. El Follet es un esser ingenu candorós, i de moment no està preparat per aquesta classe de literatura, i com pots suposar, llegeix el meu blog, per is hi ha algun comentari que parlí d’ell. Ja bastants coses li tinc que explicar que ell no entén , sols faltaria que tingues que parlar-li de sexe – cosa de la que jo no entenc- i mes sexe circulant en un tren . Es un ingenu ell dona per fet que el sexe sols es practica en el llit, i no te massa imaginació. Per tant que esperi a fer-se gran per assabentar-se de aquestes coses,que al fi es el que hem fet tots. Una Abraçada , Josep. -

Anónimo dijo...

Gracies Josep per obsequiar-nos amb el teu talent. Es nota que estimes la vida i les persones que ho mereixen. La teva sensibilitat ens arriba plenament a través dels teus escrits a qui hem descobert en un amic un excel•lent escriptor.

Vivian Segurana dijo...

Potser la guitarra no es el meu instrument... potser es més la ploma.
Tu tens el do de la guitarra i també el de la lletra.
Es una sort ser amiga d’un artista com tu.

Anónimo dijo...

Que passa amb el fullet,s´ampasat la flauta?

Josep Lleixà dijo...

El Follet i jo, hem estat viatjan uns dies per coneixer mon i a la vegada afinar la flauta. Hem tornat amb mes ganes que mai de fer-la sonar. - sempre en sentit metafòric - Josep