La Creu i
la Resurrecció són l'essència, el fonament, el com es pot explicar
la grandesa del Cristianisme. Van lligades íntimament, sense una,
l'altra no tindria raó d'existir, són complementàries,
necessàries. Per si soles no tenen cap significat.
La Creu
és l'hivern, la tristor, la melangia, temps de reflexió. El Armats
de la Torre en les seves desfilades pels carrers del poble, amb el
refrec del seus peus al terra empedrat i el so tan colpidor que
s'endinsa a l'interior i et remou l'esperit, van netejant el camí
cap a la Creu perquè els que anem darrere, ens sigui més fàcil
l'arribada.
La
Resurrecció és la Vida. Tot ha de morir per tornar a viure. Crist
va morir per donar-nos a entendre que sense mort no hi ha vida.
Aquesta
reflexió no ha de ser forçosament espiritual o religiosa, és pot
aplicar a tots els ordres de la vida.
La
Natura n'és un bon exemple. A l'hivern, el ceps sens cap fulla,
recargolats, color trist, sembla que estiguin patint. Han de passar
una etapa de preparació per la nova vida que vindrà.
La
primavera, esclat de vida, de colors, d'olors, tot renaix. Els ceps
s'engalanen de pàmpols verds per protegir del Sol el fruit, els
propers raïms. Els ocells surten dels nius, la vida somriu.
Quantes i
quantes vegades hem repetit en aquest curt escrit la paraula Vida?
Moltes, la vida porta a la mort, aquesta torna a la Vida. Pot ser que
tot sigui Vida?
Creu,
Resurreció, Hivern, Primavera............. Vida.
Josep Lleixà - Setmana Santa any 2013.
