Copiant
a un ilustre marçalenc que aprofita per donar a conèixer indrets
del seu poble jo faré el mateix en aquest cas oferint alguna
informació de Mas de Barberans i dels nuclis propers que varen ser
l'inici del actual poble, avui continuem amb el Vilar de Santa Maria,
Més enllà d’un canvi de noms
En el moment d’efectuar-se la donació
comtal a la seu s’utilitza el topònim andalusí autòcton, i
vuitanta anys després l’indret ha adoptat el nom de la institució
que n’ostentava el domini. Tanmateix, no es pot limitar la qüestió
a un simple canvi de noms.
Un cop identificat i localitzat el
topònim inicial, i comprovada la seva evolució, l’examen del
context històric, determinat per la conquesta feudal, ens porta a
formular algunes reflexions. Que Favarium és un assentament andalusí
és inqüestionable.
Atesa la data del lliurament comtal,
l’indret devia ser conquerit al mateix temps que ho fou Tortosa,
com la major part de l’actual comarca del Montsià: l’any 1150
foren lliurats els districtes d’Amposta, a l’Hospital, i de la
Ràpita, a Sant Cugat; l’any 1153 Ramon Berenguer IV concedí
Godall a Guillem de Copons; l’any 1154, Favarium a la Seu de
Tortosa. En canvi, el districte d’Ulldecona no fou atorgat fins els
anys 1178 i 1180, a través de dos documents, per Alfons el Cast als
Hospitalers9.
En produir-se la concessió comtal de
Favara a la Seu (anys 1154 i 1155) encara s’empra, i sembla que de
manera exclusiva, el topònim andalusí (villarium quod sarraceni
vocant Favarium).
Ignorem si el col·lectiu andalusí de
l’assentament gaudia de les mateixes condicions expressades en el
document de capitulació de Tortosa10. També ignorem quin fou el seu
esdevenidor arran de la conquesta. Fos la conseqüència d’un
abandonament voluntari de l’assentament, fos la d’una deportació
posterior, el cas és que en el moment de redactar-se les cartes
pobla del segle XIII, vuitanta anys després de la concessió de
districte, no hi ha cap indici de presència de població andalusina
que hagi continuat ocupant l’indret.
No hi ha possibilitat, ara per ara,
d’esbrinar què ha passat en aquest dilatat interval, però és
significatiu que a diferència del sector septentrional del Baix
Ebre, que es caracteritza pel manteniment d’importants nuclis de
població andalusina11, ben visibles a la documentació, al sector
meridional no se’n detecten, almenys en les mateixes
circumstàncies.
La població musulmana de l’Aldea,
que va rebre carta de població l’any 1258 (CPFC: 303), és
conseqüència de la deportació de la comunitat valenciana de Silla
aquest mateix any12, per tant, el resultat d’una iniciativa feudal,
repressiva, posterior.
Tan sols un document referit a
Ulldecona fa referència a un eventual residu de població
andalusina1
