Poemes i cançons del Duo Ad Libitum

Entre la Luz y la sombra

 Ojalá que no te encuentres

 en las brumas donde habitas

 cuando a mi mundo de cuitas

 a veces quiero que entres.

“Que en el olvido te adentres

 pide mi voz, si te nombra;

 mas, aunque tienda una alfombra 

de hilos de luz sobre ti, 

siempre regresas a mi

 tan leve como una sombra”,

 Enael Gonzalez - Leonel Perez

 Entre la Llum i l'ombra

 Tant de bo que no et trobis

 en les boires on estàs

 quan al meu món de penes

 de vegades vull que entris.

 "Que en l'oblit t'endinsis

 demana la meva veu, si t'anomena;

 més, encara que estengui una catifa

 de fils de llum sobre tu,

 sempre tornes a mi

 tan lleu com una ombra ",

 Enael Gonzalez - Leonel Perez

RECORDS D’INFANTESA

EL RELLOTGE DEL CAMPANAR
 Entre els records de la meva infantesa que més m’han quedat gravats, indubtablement són els relacionats amb l’església del meu petit poble. I es que la meva relació amb aquest edifici va tenir dos aspectes: un de tipus religiós ja que vaig ser durant bastant temps escolanet, i un altre mes prosaic mes materialista, doncs alguns cops era l’encarregat de donar corda al rellotge del campanar. La imatge externa de l’església ha canviat molt des d’antuvi, la teulada era tota de teules roges amb una part central rodona que sobresortia de la resta on i havien unes espitlleres que servien per la ventilació i que li donaven un aspecte com de bunker o niu d'a-metralladores. El campanar era dels anomenats d’espadanya,(quina pena quan veig alguna fotografia). Tot i això els canvis mes importants han estat en el seu interior i especialment a la seva part alta que per cert jo coneixia molt bé. Al entrar a l’esquerra del temple es troba l’escala que condueix al cor i des d’aquest indret, un altra escala petita i fosca que portava una cambra de pis irregular, ja que era la volta de l’església. S’entrava en aquesta cambra per una petita porta des de la que arrancaven uns esglaons fets sobre la volta que portaven a l’habitació del rellotge. Aquest et semblava fantàstic quan el veies les primeres vegades, era una maquinaria grandiosa, moltes rodes amb dents que s’ajuntaven les unes a les altres i que feien que allò tingues vida i utilitat. Si coincidia la teva estada amb el toc dels quarts o les hores, l’enrenou que s’originava era monumental, semblava que toc tingues que desmuntar-se, tot es posava en marxa, unes rodes empentaven les altres, tot grinyolava, era caòtic però el resultat final era deliciós tocaven les campanes que estaven mes amunt al aire lliure, al campanar. Els quarts els anunciava “la menuda” les hores “la grossa”. Bé, os preguntareu quina era la força que movia aquest grandiós aparell?. Doncs simplement tres pedres de mida diferent que lligades cada una a la seva corda, penjaven des d’aquesta habitació del rellotge fins al cor (un cop una corda es va trencar i per sort no va fer mal). Les cordes d’on penjaven les pedres estaven enrotllades a uns cilindres de fusta els quals pel pes, es posaven en moviment, que transmetien a la resta de maquinaria. Això volia dir que al desenrotllar-se les cordes les pedres anaven baixant cap al cor, i si arribaven al pis, al no tibar, al no fer força, el rellotge es parava. Aquí era on entrava en joc una activitat molt important, la de donar corda al rellotge. Donar corda al rellotge consistia en fer pujar les pedres, enrotllant les seves respectives cordes al cilindre de fusta, mitjança una maneta que havia al seu extrem frontal. Si això no s’efectuava cada dia el rellotge es parava . Aquesta tasca era obligació de l’agutzil del poble, i com el meu pare ho va ser durant un temps, quan ell pel motiu que sigues no podia fer-ho, ho tenia que fer jo (no tindria mes de nou o deu anys). Doncs ve quan el meu pare va deixar de ser agutzil, el seu substitut i encara no se perquè, quan tenia molta feina o havia de sortir del poble, en demanava si jo podia donar corda al rellotge, cosa que jo feia i per cert de no massa bon grat. El motiu d’aquesta reticència era la por, la veritat. Si podia demanar a algun company de joc la seva col·laboració ho feia. Quan tenia que pujar-hi sol ho passava molt malament. Com ja he esmentat, l’escala era petita i fosca i l’únic lloc on i havia llum elèctrica era a l’habitació del rellotge, la resta d’aquella gran estança estava il·luminada sols per els raigs de sol que entraven per les espitlleres verticals el que li donava un aspecte poc tranquil·litzador especialment el dies ennuvolats. Per arribar dons a l’habitació, un cop havies entrat en aquesta gran nau superior, tenies que pujar els esglaons adossats a la volta quasi palpant el terra ja que no hi veies res; el trajecte era curt però es feia mol llarg. Algun cop, quan i havíem pujat dos o tres companys, i sobretot si un d’ells era més gran (el que donava certa seguretat), ens havíem atrevit a fer un recorregut per aquesta cambra que era la part superior de l’església. Era tot una aventura caminar quasi en la foscor. Ens anàvem parlant per no tenir por, però el soroll que fèiem esvalotava la colònia de rates-pinyades que hi habitava ,el que ens va produir mes d’un ensurt. Acabada la tasca de donar corda al rellotge ja un cop a la plaça, quan sentia tocar les campanes hem sentia cofoi; em creia un descendent del deu Kronos que amb la meva petita aportació havia fet possible que el temps no s’aturés. Si el rellotge funcionava el temps seguia el seu camí. Des d’aleshores quan sento les campanes d’algun campanar, recordo amb melangia el meu petit poble i els temps de la meva infantesa. Fifo – Josep Lleixà

Versos sencillos

Ha Prado recitant en el Festival Internacional de Poesia de l'Havana

Vaig cap el cel o al infern?

 Vaig cap el cel o al infern? 

Tu m'has cridat. 

Vaig com un foll amb zel
 cremat per guspires d'anhel 
dels teus ulls, dels teus llavis, 

que m'inviten a gaudir
 a somniar o potser patir,

nits de bogeria de llums, de colors,

d'olors embriag-ants del teu cos.

 I al mati al deixar el llit

 Solatge de foscor i desencís. 

Val la pena emprendre el camí?

 Fifo - Josep Lleixà

Big Bang ????

Big Bang

 Esclafits de pedra foguera

 Espurnes viatjant a l'infinit.

 Qui va encendre la metxa?

I si la va encendre, aquesta on era?. 

Hi havia o no hi havia res?

Era finita o infinita la partícula lliure

 que es va rebel·lar?

 Si hi era, on era?  qui l'havia creat abans de la creació?

 I si ja estava creada? “Frau “, no va existir la Creació. 

 Einstein va dir 

que el Creador no jugava a daus. 

Com ho puc jo entendre, 

si no jugo ni a Domino?. 

 Finit, infinit, temps viscut o somniat , 

I la realitat? Qui som ? Res !!

Una mica la cendra de l'espurna que viatja. 

Qui sap fins on arribarà,

 fins que la nostra imaginació l'alimenti. 

Som Deus per tant creadors,

Cuita amb les espurnes que cremen.

Big Bang Gran Explosió. O no?

 Fifo Jose Lleixà Fernández 4-7-2014

Que bonic quan els amics et recorden

¡Hola una vez más a todos los amigos! Ya tenemos al cantío de un gallo el primer sábado de este caluroso y futbolístico julio: el próximo día 5, y como siempre, el dúo Ad Líbitum (Leonel y María de las Nieves) estamos convocando a nuestros cómplices y compinches y a los que quieran sumarse, a nuestro habitual y mágico encuentro en el sombreado Patio de los Poetas del CIDVI, es decir, a nuestra peña. Ese encuentro tan querido que durante más de dos años nos ha regalado tantos momentos realmente especiales. Y realmente especial queremos que sea este encuentro de julio, pues estaremos celebrando 16 años del nacimiento de este proyecto de amor, con el amor y para el amor, que es Ad Líbitum. Así que de cumpleaños estamos. No se les ocurra a los infaltables faltar, pues además tenemos una importante noticia que compartir con todos.

Pasando a los artistas que con todo el amor del mundo nos acompañan en cada encuentro, no podían ser más de lujo los invitados. Esas historias que tanto disfrutan y agradecen nuestros peñeros y que siempre nos dejan con la boca abierta y con ganas de más, vendrán este sábado en la voz y el gesto de Jesús Lozada, sin dudas uno de los grandes entre los grandes de la narración oral en Cuba y un poco más allá. Jesús ya ha estado en otras ocasiones en la peña y sabe que nuestro púbico lo adora, y nosotros sabemos que también viceversa. Así que lo disfrutaremos en grande.

Y qué decir del trovador que nos acompañará en esta ocasión. Es alguien a quien queremos y admiramos mucho más de lo que él pueda imaginarse, pues realmente nos vemos bastante poco, atareados cada cual con sus propios proyectos y sueños. Alguien que literamente nos vio nacer y de alguna manera alguna "culpa" tiene en nuestra manera de proponer el arte: Augusto Blanca, trovador absolutamente  imprescindible en la historia de la nueva trova cubana y al que tanta historia no le ha hecho perder un ápice de la bondad, la sencillez y la ternura que del alma le salen a los verdaderamente grandes. Como un tesoro guardamos las hermosas palabras que sobre nosotros escribió para la cubierta de nuestro disco "A través del espejo", así que este sábado estaremos de fiesta con sus canciones y sus ocurrencias.

Del poeta invitado sólo decir que es espectacular y una sorpresa, así que no adelanto más.

Bueno, queridos amigos, compinches y cómplices, recuerden que llueva, truene, relampaguee, caigan raíles de punta, o haya mundial de fútbol, la peña no se suspende. Reiteramos: este sábado 5 de julio, a las 3 de la tarde, o más cubanamente, a la hora en que mataron a Lola, sus amigos de Ad Líbitum los esperan. La cita (CON ENTRADA LIBRE) es en el patio del CIDVI, calle A # 608 e/ 25 y 27, Vedado. Entre con toda confianza por el pasillo a la izquierda de la vieja casona, y ábrase paso hacia el patio de los poetas, que allí lo estaremos esperando con los brazos abiertos. Y si es su primera vez, no lo dude, no tenga pena, no se sienta incómodo. Recuerde que en la peña de Ad Líbitum no hay extraños, sino amigos a los que aún no conoce. ¡No se los pierda!

Bona nit i tapat

Bona nit i tapat. 

 Agranaré la pols del teu menyspreu,

 bufaré el ble del cresol,

 per així apagat no voret. 

Has agarrat un enfit de mi, ho sé,

 jo t'he estimat i ara res i puc fer. 

He tingut durant molt de temps de tu deler,

 fent-me jo mateix garrama, 

he escrit al espill de la meua bogeria

 les lletres del teu nom amb el meu alè.

 Alego t'oblidaré

 i mai més t'emprenyaré,

 jo t'he estimat i ara res i puc fer.

.

 Adeu, soc un cabut. 

 Ja hi estic avesat ,

 un atra vegada perdré. 

 Bona nit i tapat.

 Fifo - Josep Lleixà 2-7-2014