Poema
irregular
En
paraules masoveres:
Al vermell li diuen roig,
a l’escombra, granera.
El llangardaix un fardatx
o
i el ramat és la rabera.
El cuc és una furga,
el be és un corder,
l’atuell és una engerra
i el xafarder un sorier.
Les patates són pataques,
les mongetes fesols,
el bacallà abadejo
La
llum d’oli cresol.
L’arada és la xaruga,
la galleda, un poval,
el càntir, una marraixa,
la rama seca, un tarranc.
I si s’ha quedat dalt de l’abre,
aleshores un burxanc.
Al blat de moro panís,
al cotó fluix cotó-amb-pèl,
i el que està en pilotes,
s’ha quedat de pèl a pèl
.
El malalt està dolent,
el dolent és un ruïn .
Un globus és un bufa,
i el mirall és un espill.
Una persona gran és el tio,
al tio li diuen oncle.
Rentar el plats, és escurar,
i agafar olives del terra
Aquí en diuen plegar.
Les mitges són unes calces,
les calces són els calçons.
El rusc d’abelles és un baso,
i els escorpins són escurçons.
La guineu és la rabosa,
la pendent, una costera,
la poma, una massana,
i dir “almenys” es diu “sis-que-ra”.
Qui no presta atenció és un taboll.
unitat de
mida, barcella ,
i vent de dalt amb arabogues,
és la bardissa o doron don.
Una bufetada és una tamborinada,
el que es fa pesat, un corromput,
la mentida, una parallofa,
i per dir doncs, en diuen pus.
Acabem aquest poema
que no ha de fer-se pesat.
En aquest hi ha les paraules
que em burxaven dintre el cap.
Poc a poc en cercarem altres
per anar omplint el sac.
Mira si era corromput
pus per dir una parallofa
una tamborinada ha rebut.
I així acabaria l’estrofa,
I aquest irregular poema.
Fifo - Josep Lleixà
No hay comentarios:
Publicar un comentario