Brumes negres

Brumes negres

Brumes negres com agulles fines de cosir

martiritzant el meu cap, com estilets de fulla afilada,

tenen el meu enteniment bloqujat , sense esma per pensar,

Potser ha sigut l'alcohol, sempre benvingut i anyorat

qui a desafinat més si cap, les cordes de ma guitarra

Aixó avui no funciona.. potser demà ,m'alliberi l'albada

de les agulles del meu cap i del que ho ha provocat.

Si Si, ratafia, cigaló tot mesclat dintre el prorró.

Amb unes gotes de d'amargura i despit mal controlat.

Colçe amunt, Mira al Cel poeta ,no t'arrastris pel terra,

a tot cas fins demà,

quan li tornis a demanar que et vulgui estimar.

Porrò, porro guitarra sense cordes

veu enrrogallada per l'alcohol, que canta “Going Hom”,

una altra vegada, sol cap a casa..

Josep Lleixà 28-6-2017