Aquest blog personal, m’agradaria sigues eclèctic, una espècie de calaix de sastre per poder encabir-hi, comentaris, reflexions, sobre els temes que normalment ens interesen i comentem quan estem junts. Evidentment ha de ser un punt trobada d’amics actuals i futurs. Els suggeriments, critiques seran benvinguts i contestats. Josep
Translate
lunes, 16 de febrero de 2009
Parant el temps
3 comentarios:
Anónimo
dijo...
Avui et donaré una gran satisfacció, i als teus lectors una gran sorpresa, i el meu plaer vindrà derivat de la vostra ràbia al no pensar el mateix : Amb el temps i um envut,tots a dintre la jerra. Alguns potser no em creureu, però m'és igual,algún dia.... Nosaltres, la gent del Partit Socialista, tenim els plans tan avançats que em puc permetre personalment explicar-vos perquè la destrucció de Catalunya està assegurada, i com l'hem assegurada. Què és el Partit Socialista? Què som? Per gent com,tu i vosaltres una monstruositat, barreja d'espanyols miserables i catalans traïdors, però això és massa simple. Cert, el nucli de poder, des d'on ens organitzem, és el PSOE. El PSOE sóm gent de tota Espanya, ja sabeu com sóm, primer tenim una base que realment es creu la nostra propaganda, que es pensa que les nostres polítiques i la nostra ideologia estan fonamentades en el bé comú i el progrés. Pero no patiu,aquests no passen mai de la base. Els cínics, els aprofitats, els de tota la seva varietat, aquests són els que poden ascendir per l'estructura del partit, en un apunyalament mutu inacabable, accedint a càrrec públics i d'aparell cada cop més importants, i lògicament a la cúpula només hi arriben els més falsos, els més despietats: els psicòpates. Psicòpates individuals, com alguns barons, o grups de psicòpates que es donen suport mutu, com el guerrisme. Què volem els dirigents del Partit Socialista? Poder. En totes les seves manifestacions: arbitrarietat, lladronici, crim impune i descarat, mostrar-se com uns degenerats i seguir sent votats i escollits. La manera d'aconseguir això és dominar sobre els imbècils i que els llestos desapareguin. I per això recollint tècniques prèvies del franquisme i refinant-ne moltes de noves hem anat tornant als espanyols més imbècils a cada generació. Una televisió pèssima, totalment desregulada de continguts de forma conscient, productores lligades a nosaltres i a tot un submón de "creadors artístics" que no creen res de bo, alimentat generosament per les nostres institucions. Així hem estès els antivalors que més bé ens van: por, debilitat, nul•la confiança en un mateix, ganduleria, divisions de tot tipus, i moltes més coses que caldria massa estona per explicar-les. En tenim llibres blancs de partit, amb milers de pàgines, però no us calen saver. Amb la LOGSE vam destruir la cultura de l'esforç, això i una generació escarmentada de disciplina i que no va veure el mal que fa als fills no ser educats bé en unes quantes coses clau. Perquè ara a l'escola sempre hi ha segones oportunitats i a la família també, però a la vida adulta no, excepte si t'humilies perquè et perdonin, és a dir, davant el nostre control creixent de la societat i de nosaltres. Així l'oposició s'evapora, per exemple l'oposició sindical, ja que els treballadors ara són una generació amb molta més por, i això sense haver de fer anar la vella tàctica de la força bruta. Aquests sindicats més grocs que el pus, totalment nostres, que només els fem anar quan convé per fer mal als nostres enemics polítics o empresarials. I això us inclou a vosaltres, separatistes !. Perquè el PSOE és nodreix d'espanyols que se senten espanyols, gent de l'Espanya profunda, gent medieval, però això a mi me la pela perquè recompensen bé als que hi col•laborem. Hi ha diners de sobres. A base de xuclar riquesa de maneres legals i no tant legals hem pogut corrompre a jutges, empresaris, polítics, polítics nacionalistes, hem podrit la societat civil i més que ho farem. Com deia, per ells les altres cultures espanyoles sobreu. Els feu nosa. I a més sou en forma política un xantatge potencial, una ideologia que busca el bé comú i més important encara: un grup oposat i organitzat. Per tant cal desorganitzar-vos, dividir-vos, esclafar-vos i finalment desfer-vos com un terrós de sucre al cafè. Primer ens pensàvem que seria molt fàcil, sortíeu desfets del franquisme, amb una taxa d'immigració del 100% o més, arruïnats, desmoralitzats per quaranta anys de bota al coll. Però sorprenentment heu durat encara dues dècades i mitja. Ja que això és una pàgina catalana em centraré en aquesta província o si tu vols/voleu comunitat i deixaré estar als bascos. Ens anava tot de cara: lentament anàvem prenent el control delPSC gràcies a les xarxes de favoritisme ètnic que des del primer moment vam muntar, basades en el cognoms, tot i que ara ja no valgui tant aquest paràmetre per culpa de l'integració. Però al 82 va el collons den Pujol i guanya, i a més el Barrera i el Canyellas li donen la presidència. No ho podíem acceptar, una Catalunya totalment socialista és la clau de volta d'una majoria absoluta perpètua del PSOE. I vam decidir fer el cas Banca Catalana, empresonar-lo i desprestigiar el nacionalisme. Però aquella vegada van marcar una línia vermella, i van acumular armes. A nosaltres ens era igual perquè total què són dos-cents catalans morts? Hauríem guanyat. Però no se com s'ho van fer, parlant amb el pare del rei, i al final des d'Europa ens van avisar, i el camarada Felipe es va tirar enrere. Llàstima, perquè durant un quart de segle han controlat l'educació i la televisió, i des d'aquí una generació se'ns ha escapat. Amb tanta feina com podríem haver fet ¡. Però al final ha caigut, a nosaltres ens va fotre que el PP ens guanyés, però sabíem que tard o d'hora tornaríem al poder, ni que fos de forma forçada. Mentrestant teníem Andalusia, Extremadura, La Manxa... Més de deu milions per xuclar i resistir mentre seguíem modificant la societat des de la televisió i la nostra societat civil adulterada. I mentrestant van caure els malparits convergents, i el PSOE va veure la seva oportunitat. No us ho he comentat però és evident que jo soc del PSOE bé del psc, partit del socialistas que viuen a catalunya. Catalans que ens venem per diners, privilegis, càrrecs, poder i família ben col•locada, des del més humil funcionari d'ajuntament fins al fiscal general d'una comunitat autònoma, sempre amb oposicions fetes a mida, comprant voluntats, fent xantatges amb assumptes personals (això va molt bé, sobretot als pederastes i als gais a l'armari i amb fills). Nosaltres els del psc, ens hem venut al PSOE sense cap angúnia a canvi de tot això, perquè mentre els obeïm nosaltres manarem a set milions de persones, o més aviat de bestiar, que això és el votant catala per nosaltres. He de dir que jo, per tenir els dos cognoms catalans, he notat desconfiança a l'hora d'ascendir, però ho vaig solucionar sent sincer amb els de dalt: dient-los i perjuran amb castellà naturalmant que me la pela Catalunya, la seva història, la seva llengua, les il•lusions esclafades de milions de catalans en el futur, que el poder i els diners m'interessen més, i amb això ja més o menys ja se'n van convèncer.. Certament no podré per exemple mai estar a un càrrec realment important del PSOE, però en tot cas estic amb la panxa més plena que sent un català "com cal". O potser no heu notat forts canvis en la personalitat d'alguns polítics catalans que no cal ni dir? Carod, Duran, Puigcercós, Saura (bé, el Saura és un socialista com nosaltres però en un partit trampa per cobrir més espai electoral)... Alguns amb diners, d'altres amb un vídeo personal que es moririen si fos públic, d'altres amb una família ben col•locada. a dintre i a fora .. i mira, l'Imaz ens l'han fotut a fora, però ja hi tornarem, ja. Perquè cal recordar sempre que només interessen els vots. Exemple: l'art d'Aragó i Lleida. On hi han més vots que poden ballar, a Lleida o a Aragó? Doncs les obres cap a Barbastro, encara que siguin de l'Opus, que és un rival perillós... però petit. I així ens hem fet els putos amos de tota Espanya i també d'aquesta comunitat. Els bascos és cosa de temps, i ja tenim plans en marxa. Ara us explicaré com el PSOE destruirà el nacionalisme català. Fer-ho des de sempre és una pulsió dels polítics espanyols sense excepcions, recordem que tots són més psicòpates (però se senten igual d'espanyols) com més amunt estan. Ara tenim més eines que el simple genocidi físic que ja és impracticable. Perquè no ens cal matar físicament als nacionalistes per matar-los. Tal com sona. En tenim prou de fer dues coses: fer que siguin minoria i fer que no es perpetuï la seva ideologia. Per tant hem provocat la no integració sempre que hem pogut tant de l'anterior onada immigratòria com de l'actual, tot i que de vegades per pactes polítics hem hagut de claudicar en algunes coses, com l'educació en català. Però ara i plenament d'acord amb el PP hem provocat una onada immigratòria massiva, que en teoria no té perquè ser aturada. Es podria aturar, tenim policia i exèrcit, i mitjans per deportar-los. Però per què? Si són el millor material humà que podríem tenir a Espanya! .Dividits, sense formació, i a més minoritzen als nacionalismes, són carn de subvenció, de sectorial socialista i de ramat que vota per quatre cèntims. El PP hi competeix a guanyar-se'ls, però guanyarem nosaltres. I ara que gràcies a uns pactes que ens han sortit molt barats (a nivell polític, eh?) tenim els instruments de formació d'opinió i d'alienació cultural: la televisió i l'escola catalanes. La primera ja està arreglada quasi, i la segona en dues legislatures més ja serà irrecuperable. El conseller Maragall i abans el conseller Del Pozo hi han treballar esforçadament. Són un orgull pel Partit, i se'ls ha recompensat amb generositat. Ara podem generalitzar l'apatia, el nihilisme, el pessimisme, la cultura de queixar-se i prou, entre els catalans. I el dia que CiU i ERC tinguin cada un dos diputats entre tot els que hem anat fent, llavors tot estarà bé i governarem tota Espanya de forma indefinida. A part d'això els nostres infiltrats a La Caixa estan ascendint lentament. I em deixo moltíssims punts però ja estic més que satisfet. Reflexioneu-hi. Ara, nacionalistes de la punyeta, deixeu estar els vostres plans, ajudeu-nos i us premiarem. Amb el temps i um envut,tots a dintre la jerra
Era això Josep? Jô diria que ....no pero aquest text ha intentat capbussar-se en la ment d'algú com Miquel Iceta o el Joaquim Nadal, encara que el text per a José Montilla, Duran i Lleida, Josu Jon Imaz o Josep-Lluís Carod-Rovira no seria gaire diferent. Perdó per la ràbia inhumana que algú haurà sentit, al veure um rellotge, um envut i una jerra,però és així com funciona el cervell d'un espanyol o d'un venut a espanya, i n'hem de ser conscient que això és una lluita a mort, i que els hem d'anorrear.
Ets genial, collonut, ets un Sofista, has cambiat l'ordre i l'intenció dels elements del poema i ha sortit una obra mestra. Salutacions d'un independentista. Josep
Mestre Josep: Sovint donem massa voltes ideològiques per expressar planerament coses que sentim com a fets naturals. No hauria de parlar en plural, perquè només parlo per mi mateix, pel que jo penso. I és cert que massa coses apreses com a innegables, evidents, “certes”… potser me les hauria de replantejar des de la base, des dels fonaments. Què és per a mi sentir-me català ? Per què m’incomoda ser espanyol? Per què, fins ara, he apostat per la independència de Catalunya? Els sentiments surten de dins i entenc que si em sento català és més per proximitat lingüística, cultural, de tarannà social i de tracte i relació social que per cap altre consideració. M’incomoda ser espanyol perquè tinc una consciència apresa de ser-ho a desgrat meu i, sobre tot, dels mateixos espanyols. Estic cansat de la broma fàcil espanyola. Estic cansat que em considerin tant simpàtic que em diguin: “joer… no pareces catalán…” Estic cansat dels tòpics que s’allarguen perpètuament en el temps i que fan que fins i tot coneguts meus que han nascut a Madrid ens mirin quasi com a terrorista per tenir una ideologia política Nacional Catalana. Massa cansament acumulat. Però aquest cansament, tot i ser dur d’aguantar i de pair no em sembla raó suficient ni prou vàlida com per a justificar, raonar o “reforçar” la meva identitat catalana. He estat uns dies per escriure el primer comentari de -Parant el temps-amb clau de política-ficció?. I m´autocensurat el posarte el comentari de -Esbós de poema visual-perque amb els ous, periquito i uma gabia ma sortit tot um relat erotic- festiu pensan amb el derbi barça-espanyol ( millor dit amb les nenes de fora el camp),ja ho se, que no era això...pero la imaginació a vegades……Bé, perquè buscava la manera de poder explicar la meva individualitat col•lectiva, el meu sentiment nacional, sense basar-lo ni el cansament, ni en l’atac o el descrèdit cap a un altra sentiment nacional tan legítim com el meu. No em semblava seriós no poder explicar sentiments sense menystenir els dels altres. O fins i tot, criticant en els altres el que jo valorava per a mi. Si ho feia, anava a petar a un discurs que no té possibilitat d’entesa ni massa lògica. Per això, crec que és més fàcil i més entenedor explicar des del meu cas, des del meu sentiment, des de la meva persona. Perquè com a persona tinc sentiments i pensaments. I em puc aturar a pensar si sóc coherent o no ho sóc; si tracto els altres com voldria que em tractessin a mi o si no ho faig, tinc la capacitat de reconèixer el meu error i canviar la meva forma de fer. I per què? -em pregunto-, per què tinc aquesta capacitat? La resposta, ara, em sembla molt senzilla: perquè tinc la llibertat de decidir com vull actuar, com vull ser i on vull anar. Aquesta llibertat no me la ha de donar ningú, ni la he de demanar a ningú: és innata, la duc a dins. Així, encara que només tingui aquesta llibertat sé que em fa individual i independent i em dona la qualitat de persona lliure. Lliure per pensar i per decidir per mi mateix. Sense que fer ús d’aquesta llibertat coaccioni la llibertat dels altres. I alhora, puc reconèixer la llibertat dels qui m’envolten. I més lliure em puc sentir, com més conscients siguin els altres de la seva pròpia llibertat. Som individus diferents, amb diferents gustos, amb diferents objectius intel•lectuals, polítics i emocionals. I la nostra individualitat ens fa tant diferents com també les característiques, les ambicions, els gustos, els pensaments o els desitjos semblants ens uneixen i ens donen característica de grup i de col•lectivitat social. Aquesta reflexió que em faig, me la faig des del meu propi sentiment i pensament. No necessito cap “llei” externa ni cap norma que m’autoritzi. No em cal que cap “lider” ni que cap eslògan polític m’autoritzi. Ni vull cap autoritat que vingui de fora a imposar-me idees ni identitats. De la mateixa manera, penso que aquest sentiment i aquest pensament és extensible a la col•lectivitat que m’envolta, a la que em sento més propera. Podem tenir i sentir una identitat, un sentiment de llibertat, de capacitat de decidir per nosaltres mateixos en allò que ens afecta i que ens importa i que alhora ens uneix perquè ens fa semblants com a grup. Un sentiment natural, de forma de fer i de pensar que té a veure amb el moment actual, amb estimar la Terra on hem nascut i on vivim, i que té a veure també amb una història i unes tradicions que ens venen de lluny. Vull pensar que aquest sentiment és natural, humà i social. I que com a grup ens diferencia d’altres grups que tenen sentiments, pensaments, formes i costums de viure, llengües i història diferents. Ni millors ni pitjors: diferents. Crec que l’alimentació, les arts, la socialització de les relacions són molt diferents aquí i, per exemple, a la Patagònia, a Sudàfrica o a Corea. Potser pensar en exemples llunyans em fa més fàcil entendre les diferències amb grups, nacions i territoris veïns. I penso que precisament la diferència que ens separa i ens fa peculiars, ens fa atractius a nosaltres mateixos i ens fa cohesionats. Ens dona un sentiment de individualitat, de grup, de terrritori més enllà del barri, del poble de la comarca….. de Nació. Tot això pensat i sentit com a fet o característica “involuntària”: sóc així, som així… per una qüestió d’aprenentatge, de relació familiar, d’establiment social, històric, mestís i territorial. I precisament per ser com som, tenim dret a ser-ho com a fet natural. A ningú se li acudirà prohibir a un altre ser alt o baix, de cabells llisos o rinxolats… seria absurd, no? Són fets i característiques pròpies… Vull pensar també que com menys temps hem de dedicar a justificar davant dels altres les nostres diferències, més temps i ganes podem posar a pensar en el que ens fa propers, en principis bàsics humans. En sentir-nos solidaris amb altres persones que també han nascut de mare, que es mimen als que tenen a prop i que volen viure sense conflictes, problemes ni opressions. Seria bó un món sense nacionalismes? Penso que no seria ni bó ni dolent: penso que seria absurd. Seria bó un món sense enveges, sense guerres ni violència, sense ambició del que té l’altre? penso que seria ideal. I perquè doncs no poden conviure com a bons veins, nacionalismes diferents? Em temo que la resposta pugui ser totalment políticament incorrecta. Però només en trobo una. No podem ser bons veins per la manca de respecte a la llibertat de l’altra. Això em podria portar a buscar els orígens d’aquesta manca de respecte. Només vull apuntar que qui menysté un altre, preten que aquest altre estigui subordinat als propis desitjos, ambicions i creences. En conclusió… em sento català; em sento molt proper -vull dir que em sento com “a casa”- de les persones que parlen una llengua catalana una mica diferent de la meva, a la franja de ponent, al nord dels pirineus, e les terres de l’Ebre, a les Illes, a Alacant… I ara no sé si m’agradaria que Catalunya fos independent. Perquè si lluitem per això que en política és justificable, defensable i legítim… encara que altres nacionalismes polítics pensin que no hi tenim dret, no sé si m’agradaria viure en un País on em mancarien territoris emocionals que considero propers… I alhora, no crec que hi hagués cap justificació -des de la política o dels mapes polítics actuals- per a imposar la catalanitat a altres sensibilitats. Voldria no sentir-me maltractat com a ciutadà pel fet d’haver nascut aquí. Voldria que els ciutadans que no han nascut aquí però hi viuen, no es sentíssin maltractats per ser “catalans de segona” o “espanyols de tercera”… voldria ser respectat com a persona: totes les persones tenim dret a ser respectats, però sembla que hi ha qui no ho entén.Oi? Crec que tots plegats hem donat per bó que hi ha unes lleis, unes fronteres, uns sistemes d’explotació social, laboral i de consum i tots plegats donem per bó que només alguns -els polítics democràticament escollits- tinguin la responsabilitat de representar-nos i de guiar-nos dient-nos el que hem de fer. Potser hem donat per bones massa coses que no ho són. Potser, no hauríem de criticar tant a aquells que nosaltres hem posat a manar, com plantejar-nos si efectivament aquest sistema de poder i d’autoritat és capaç de resoldre més problemes que no pas de crear-ne. Ens calen tantes lleis que no s’apliquen amb la finalitat per les que van ser creades? Ens cal que ens governi qui no pot fer més que ser una peça d’un engranatge? Ens cal perpetuar els poders i els drets de conquesta legitimant-los en una transició continuada i inacable? Em sento català, nacionalista i independentista i una persona lliure. Ara, estic decebut amb les estructures polítiques, socials, religioses que no saben ni volen avançar cap a models de societat més justos, menys violents i menys consumistes. Més equilibrats donant solucions als problemes de la fam i la malaltia i la manca d’accés a la cultura arreu del món. Respectant a les persones sense imposar-los mètodes ni creences. Estic decebut de la manca d’idees i de capacitat de les estrucutres polítiques que s’han fet o tornat súbdites d’un sistema econòmic caduc que ha de reinventar-se (refundar-se, diuen) per mantenir unes estrucutres de guerra, malaltia i fam que els permetin seguir enriquint-se. El que jo sento,el que jo penso, no té gaire importància. Ja ho sé. Però crec que no ens cal cap Messies salvador, cap líder d’empenta, no crec que ens calgui ningú que ens digui el que hem de fer. Potser n’hi hauria prou que tots i cada un de nosaltres, poguéssim pensar per nosaltres mateixos i actuar amb coherència amb els que tenim més aprop. Jo, només espero poder ser coherent amb el que penso, sense que em limitin la llibertat pel fet d’usar la millor arma mai inventada: les paraules.
Tu com persona, si que ets un mestre. Uma forta abraçada.
3 comentarios:
Avui et donaré una gran satisfacció, i als teus lectors una gran sorpresa, i el meu plaer vindrà derivat de la vostra ràbia al no pensar el mateix :
Amb el temps i um envut,tots a dintre la jerra. Alguns potser no em creureu, però m'és igual,algún dia.... Nosaltres, la gent del Partit Socialista, tenim els plans tan avançats que em puc permetre personalment explicar-vos perquè la destrucció de Catalunya està assegurada, i com l'hem assegurada.
Què és el Partit Socialista? Què som? Per gent com,tu i vosaltres una monstruositat, barreja d'espanyols miserables i catalans traïdors, però això és massa simple.
Cert, el nucli de poder, des d'on ens organitzem, és el PSOE. El PSOE sóm gent de tota Espanya, ja sabeu com sóm, primer tenim una base que realment es creu la nostra propaganda, que es pensa que les nostres polítiques i la nostra ideologia estan fonamentades en el bé comú i el progrés. Pero no patiu,aquests no passen mai de la base.
Els cínics, els aprofitats, els de tota la seva varietat, aquests són els que poden ascendir per l'estructura del partit, en un apunyalament mutu inacabable, accedint a càrrec públics i d'aparell cada cop més importants, i lògicament a la cúpula només hi arriben els més falsos, els més despietats: els psicòpates.
Psicòpates individuals, com alguns barons, o grups de psicòpates que es donen suport mutu, com el guerrisme.
Què volem els dirigents del Partit Socialista? Poder.
En totes les seves manifestacions: arbitrarietat, lladronici, crim impune i descarat, mostrar-se com uns degenerats i seguir sent votats i escollits.
La manera d'aconseguir això és dominar sobre els imbècils i que els llestos desapareguin. I per això recollint tècniques prèvies del franquisme i refinant-ne moltes de noves hem anat tornant als espanyols més imbècils a cada generació.
Una televisió pèssima, totalment desregulada de continguts de forma conscient, productores lligades a nosaltres i a tot un submón de "creadors artístics" que no creen res de bo, alimentat generosament per les nostres institucions. Així hem estès els antivalors que més bé ens van: por, debilitat, nul•la confiança en un mateix, ganduleria, divisions de tot tipus, i moltes més coses que caldria massa estona per explicar-les.
En tenim llibres blancs de partit, amb milers de pàgines, però no us calen saver.
Amb la LOGSE vam destruir la cultura de l'esforç, això i una generació escarmentada de disciplina i que no va veure el mal que fa als fills no ser educats bé en unes quantes coses clau. Perquè ara a l'escola sempre hi ha segones oportunitats i a la família també, però a la vida adulta no, excepte si t'humilies perquè et perdonin, és a dir, davant el nostre control creixent de la societat i de nosaltres.
Així l'oposició s'evapora, per exemple l'oposició sindical, ja que els treballadors ara són una generació amb molta més por, i això sense haver de fer anar la vella tàctica de la força bruta. Aquests sindicats més grocs que el pus, totalment nostres, que només els fem anar quan convé per fer mal als nostres enemics polítics o empresarials.
I això us inclou a vosaltres, separatistes !.
Perquè el PSOE és nodreix d'espanyols que se senten espanyols, gent de l'Espanya profunda, gent medieval, però això a mi me la pela perquè recompensen bé als que hi col•laborem. Hi ha diners de sobres. A base de xuclar riquesa de maneres legals i no tant legals hem pogut corrompre a jutges, empresaris, polítics, polítics nacionalistes, hem podrit la societat civil i més que ho farem. Com deia, per ells les altres cultures espanyoles sobreu. Els feu nosa. I a més sou en forma política un xantatge potencial, una ideologia que busca el bé comú i més important encara: un grup oposat i organitzat.
Per tant cal desorganitzar-vos, dividir-vos, esclafar-vos i finalment desfer-vos com un terrós de sucre al cafè.
Primer ens pensàvem que seria molt fàcil, sortíeu desfets del franquisme, amb una taxa d'immigració del 100% o més, arruïnats, desmoralitzats per quaranta anys de bota al coll. Però sorprenentment heu durat encara dues dècades i mitja.
Ja que això és una pàgina catalana em centraré en aquesta província o si tu vols/voleu comunitat i deixaré estar als bascos.
Ens anava tot de cara: lentament anàvem prenent el control delPSC gràcies a les xarxes de favoritisme ètnic que des del primer moment vam muntar, basades en el cognoms, tot i que ara ja no valgui tant aquest paràmetre per culpa de l'integració. Però al 82 va el collons den Pujol i guanya, i a més el Barrera i el Canyellas li donen la presidència.
No ho podíem acceptar, una Catalunya totalment socialista és la clau de volta d'una majoria absoluta perpètua del PSOE.
I vam decidir fer el cas Banca Catalana, empresonar-lo i desprestigiar el nacionalisme. Però aquella vegada van marcar una línia vermella, i van acumular armes. A nosaltres ens era igual perquè total què són dos-cents catalans morts? Hauríem guanyat. Però no se com s'ho van fer, parlant amb el pare del rei, i al final des d'Europa ens van avisar, i el camarada Felipe es va tirar enrere.
Llàstima, perquè durant un quart de segle han controlat l'educació i la televisió, i des d'aquí una generació se'ns ha escapat.
Amb tanta feina com podríem haver fet ¡.
Però al final ha caigut, a nosaltres ens va fotre que el PP ens guanyés, però sabíem que tard o d'hora tornaríem al poder, ni que fos de forma forçada. Mentrestant teníem Andalusia, Extremadura, La Manxa... Més de deu milions per xuclar i resistir mentre seguíem modificant la societat des de la televisió i la nostra societat civil adulterada.
I mentrestant van caure els malparits convergents, i el PSOE va veure la seva oportunitat.
No us ho he comentat però és evident que jo soc del PSOE bé del psc, partit del socialistas que viuen a catalunya.
Catalans que ens venem per diners, privilegis, càrrecs, poder i família ben col•locada, des del més humil funcionari d'ajuntament fins al fiscal general d'una comunitat autònoma, sempre amb oposicions fetes a mida, comprant voluntats, fent xantatges amb assumptes personals (això va molt bé, sobretot als pederastes i als gais a l'armari i amb fills).
Nosaltres els del psc, ens hem venut al PSOE sense cap angúnia a canvi de tot això, perquè mentre els obeïm nosaltres manarem a set milions de persones, o més aviat de bestiar, que això és el votant catala per nosaltres.
He de dir que jo, per tenir els dos cognoms catalans, he notat desconfiança a l'hora d'ascendir, però ho vaig solucionar sent sincer amb els de dalt: dient-los i perjuran amb castellà naturalmant que me la pela Catalunya, la seva història, la seva llengua, les il•lusions esclafades de milions de catalans en el futur, que el poder i els diners m'interessen més, i amb això ja més o menys ja se'n van convèncer..
Certament no podré per exemple mai estar a un càrrec realment important del PSOE, però en tot cas estic amb la panxa més plena que sent un català "com cal".
O potser no heu notat forts canvis en la personalitat d'alguns polítics catalans que no cal ni dir? Carod, Duran, Puigcercós, Saura (bé, el Saura és un socialista com nosaltres però en un partit trampa per cobrir més espai electoral)... Alguns amb diners, d'altres amb un vídeo personal que es moririen si fos públic, d'altres amb una família ben col•locada. a dintre i a fora .. i mira, l'Imaz ens l'han fotut a fora, però ja hi tornarem, ja.
Perquè cal recordar sempre que només interessen els vots. Exemple: l'art d'Aragó i Lleida. On hi han més vots que poden ballar, a Lleida o a Aragó? Doncs les obres cap a Barbastro, encara que siguin de l'Opus, que és un rival perillós... però petit.
I així ens hem fet els putos amos de tota Espanya i també d'aquesta comunitat. Els bascos és cosa de temps, i ja tenim plans en marxa. Ara us explicaré com el PSOE destruirà el nacionalisme català. Fer-ho des de sempre és una pulsió dels polítics espanyols sense excepcions, recordem que tots són més psicòpates (però se senten igual d'espanyols) com més amunt estan. Ara tenim més eines que el simple genocidi físic que ja és impracticable.
Perquè no ens cal matar físicament als nacionalistes per matar-los. Tal com sona. En tenim prou de fer dues coses: fer que siguin minoria i fer que no es perpetuï la seva ideologia.
Per tant hem provocat la no integració sempre que hem pogut tant de l'anterior onada immigratòria com de l'actual, tot i que de vegades per pactes polítics hem hagut de claudicar en algunes coses, com l'educació en català.
Però ara i plenament d'acord amb el PP hem provocat una onada immigratòria massiva, que en teoria no té perquè ser aturada. Es podria aturar, tenim policia i exèrcit, i mitjans per deportar-los. Però per què? Si són el millor material humà que podríem tenir a Espanya! .Dividits, sense formació, i a més minoritzen als nacionalismes, són carn de subvenció, de sectorial socialista i de ramat que vota per quatre cèntims.
El PP hi competeix a guanyar-se'ls, però guanyarem nosaltres.
I ara que gràcies a uns pactes que ens han sortit molt barats (a nivell polític, eh?) tenim els instruments de formació d'opinió i d'alienació cultural: la televisió i l'escola catalanes. La primera ja està arreglada quasi, i la segona en dues legislatures més ja serà irrecuperable. El conseller Maragall i abans el conseller Del Pozo hi han treballar esforçadament. Són un orgull pel Partit, i se'ls ha recompensat amb generositat.
Ara podem generalitzar l'apatia, el nihilisme, el pessimisme, la cultura de queixar-se i prou, entre els catalans. I el dia que CiU i ERC tinguin cada un dos diputats entre tot els que hem anat fent, llavors tot estarà bé i governarem tota Espanya de forma indefinida.
A part d'això els nostres infiltrats a La Caixa estan ascendint lentament. I em deixo moltíssims punts però ja estic més que satisfet. Reflexioneu-hi.
Ara, nacionalistes de la punyeta, deixeu estar els vostres plans, ajudeu-nos i us premiarem. Amb el temps i um envut,tots a dintre la jerra
Era això Josep? Jô diria que ....no pero aquest text ha intentat capbussar-se en la ment d'algú com Miquel Iceta o el Joaquim Nadal, encara que el text per a José Montilla, Duran i Lleida, Josu Jon Imaz o Josep-Lluís Carod-Rovira no seria gaire diferent.
Perdó per la ràbia inhumana que algú haurà sentit, al veure um rellotge, um envut i una jerra,però és així com funciona el cervell d'un espanyol o d'un venut a espanya, i n'hem de ser conscient que això és una lluita a mort, i que els hem d'anorrear.
Bon carnestoltes.
Ets genial, collonut, ets un Sofista, has cambiat l'ordre i l'intenció dels elements del poema i ha sortit una obra mestra. Salutacions d'un independentista. Josep
Mestre Josep:
Sovint donem massa voltes ideològiques per expressar planerament coses que sentim com a fets naturals. No hauria de parlar en plural, perquè només parlo per mi mateix, pel que jo penso. I és cert que massa coses apreses com a innegables, evidents, “certes”… potser me les hauria de replantejar des de la base, des dels fonaments.
Què és per a mi sentir-me català ? Per què m’incomoda ser espanyol? Per què, fins ara, he apostat per la independència de Catalunya?
Els sentiments surten de dins i entenc que si em sento català és més per proximitat lingüística, cultural, de tarannà social i de tracte i relació social que per cap altre consideració. M’incomoda ser espanyol perquè tinc una consciència apresa de ser-ho a desgrat meu i, sobre tot, dels mateixos espanyols. Estic cansat de la broma fàcil espanyola. Estic cansat que em considerin tant simpàtic que em diguin: “joer… no pareces catalán…” Estic cansat dels tòpics que s’allarguen perpètuament en el temps i que fan que fins i tot coneguts meus que han nascut a Madrid ens mirin quasi com a terrorista per tenir una ideologia política Nacional Catalana.
Massa cansament acumulat. Però aquest cansament, tot i ser dur d’aguantar i de pair no em sembla raó suficient ni prou vàlida com per a justificar, raonar o “reforçar” la meva identitat catalana.
He estat uns dies per escriure el primer comentari de -Parant el temps-amb clau de política-ficció?. I m´autocensurat el posarte el comentari de -Esbós de poema visual-perque amb els ous, periquito i uma gabia ma sortit tot um relat erotic- festiu pensan amb el derbi barça-espanyol ( millor dit amb les nenes de fora el camp),ja ho se, que no era això...pero la imaginació a vegades……Bé, perquè buscava la manera de poder explicar la meva individualitat col•lectiva, el meu sentiment nacional, sense basar-lo ni el cansament, ni en l’atac o el descrèdit cap a un altra sentiment nacional tan legítim com el meu.
No em semblava seriós no poder explicar sentiments sense menystenir els dels altres.
O fins i tot, criticant en els altres el que jo valorava per a mi. Si ho feia, anava a petar a un discurs que no té possibilitat d’entesa ni massa lògica.
Per això, crec que és més fàcil i més entenedor explicar des del meu cas, des del meu sentiment, des de la meva persona. Perquè com a persona tinc sentiments i pensaments. I em puc aturar a pensar si sóc coherent o no ho sóc; si tracto els altres com voldria que em tractessin a mi o si no ho faig, tinc la capacitat de reconèixer el meu error i canviar la meva forma de fer.
I per què? -em pregunto-, per què tinc aquesta capacitat?
La resposta, ara, em sembla molt senzilla: perquè tinc la llibertat de decidir com vull actuar, com vull ser i on vull anar. Aquesta llibertat no me la ha de donar ningú, ni la he de demanar a ningú: és innata, la duc a dins. Així, encara que només tingui aquesta llibertat sé que em fa individual i independent i em dona la qualitat de persona lliure. Lliure per pensar i per decidir per mi mateix.
Sense que fer ús d’aquesta llibertat coaccioni la llibertat dels altres. I alhora, puc reconèixer la llibertat dels qui m’envolten. I més lliure em puc sentir, com més conscients siguin els altres de la seva pròpia llibertat.
Som individus diferents, amb diferents gustos, amb diferents objectius intel•lectuals, polítics i emocionals. I la nostra individualitat ens fa tant diferents com també les característiques, les ambicions, els gustos, els pensaments o els desitjos semblants ens uneixen i ens donen característica de grup i de col•lectivitat social.
Aquesta reflexió que em faig, me la faig des del meu propi sentiment i pensament. No necessito cap “llei” externa ni cap norma que m’autoritzi. No em cal que cap “lider” ni que cap eslògan polític m’autoritzi.
Ni vull cap autoritat que vingui de fora a imposar-me idees ni identitats. De la mateixa manera, penso que aquest sentiment i aquest pensament és extensible a la col•lectivitat que m’envolta, a la que em sento més propera. Podem tenir i sentir una identitat, un sentiment de llibertat, de capacitat de decidir per nosaltres mateixos en allò que ens afecta i que ens importa i que alhora ens uneix perquè ens fa semblants com a grup. Un sentiment natural, de forma de fer i de pensar que té a veure amb el moment actual, amb estimar la Terra on hem nascut i on vivim, i que té a veure també amb una història i unes tradicions que ens venen de lluny. Vull pensar que aquest sentiment és natural, humà i social. I que com a grup ens diferencia d’altres grups que tenen sentiments, pensaments, formes i costums de viure, llengües i història diferents.
Ni millors ni pitjors: diferents. Crec que l’alimentació, les arts, la socialització de les relacions són molt diferents aquí i, per exemple, a la Patagònia, a Sudàfrica o a Corea.
Potser pensar en exemples llunyans em fa més fàcil entendre les diferències amb grups, nacions i territoris veïns. I penso que precisament la diferència que ens separa i ens fa peculiars, ens fa atractius a nosaltres mateixos i ens fa cohesionats. Ens dona un sentiment de individualitat, de grup, de terrritori més enllà del barri, del poble de la comarca….. de Nació. Tot això pensat i sentit com a fet o característica “involuntària”: sóc així, som així… per una qüestió d’aprenentatge, de relació familiar, d’establiment social, històric, mestís i territorial. I precisament per ser com som, tenim dret a ser-ho com a fet natural.
A ningú se li acudirà prohibir a un altre ser alt o baix, de cabells llisos o rinxolats… seria absurd, no? Són fets i característiques pròpies… Vull pensar també que com menys temps hem de dedicar a justificar davant dels altres les nostres diferències, més temps i ganes podem posar a pensar en el que ens fa propers, en principis bàsics humans.
En sentir-nos solidaris amb altres persones que també han nascut de mare, que es mimen als que tenen a prop i que volen viure sense conflictes, problemes ni opressions.
Seria bó un món sense nacionalismes? Penso que no seria ni bó ni dolent: penso que seria absurd. Seria bó un món sense enveges, sense guerres ni violència, sense ambició del que té l’altre? penso que seria ideal.
I perquè doncs no poden conviure com a bons veins, nacionalismes diferents?
Em temo que la resposta pugui ser totalment políticament incorrecta. Però només en trobo una. No podem ser bons veins per la manca de respecte a la llibertat de l’altra.
Això em podria portar a buscar els orígens d’aquesta manca de respecte. Només vull apuntar que qui menysté un altre, preten que aquest altre estigui subordinat als propis desitjos, ambicions i creences.
En conclusió… em sento català; em sento molt proper -vull dir que em sento com “a casa”- de les persones que parlen una llengua catalana una mica diferent de la meva, a la franja de ponent, al nord dels pirineus, e les terres de l’Ebre, a les Illes, a Alacant…
I ara no sé si m’agradaria que Catalunya fos independent. Perquè si lluitem per això que en política és justificable, defensable i legítim… encara que altres nacionalismes polítics pensin que no hi tenim dret, no sé si m’agradaria viure en un País on em mancarien territoris emocionals que considero propers… I alhora, no crec que hi hagués cap justificació -des de la política o dels mapes polítics actuals- per a imposar la catalanitat a altres sensibilitats.
Voldria no sentir-me maltractat com a ciutadà pel fet d’haver nascut aquí. Voldria que els ciutadans que no han nascut aquí però hi viuen, no es sentíssin maltractats per ser “catalans de segona” o “espanyols de tercera”… voldria ser respectat com a persona: totes les persones tenim dret a ser respectats, però sembla que hi ha qui no ho entén.Oi?
Crec que tots plegats hem donat per bó que hi ha unes lleis, unes fronteres, uns sistemes d’explotació social, laboral i de consum i tots plegats donem per bó que només alguns -els polítics democràticament escollits- tinguin la responsabilitat de representar-nos i de guiar-nos dient-nos el que hem de fer. Potser hem donat per bones massa coses que no ho són. Potser, no hauríem de criticar tant a aquells que nosaltres hem posat a manar, com plantejar-nos si efectivament aquest sistema de poder i d’autoritat és capaç de resoldre més problemes que no pas de crear-ne.
Ens calen tantes lleis que no s’apliquen amb la finalitat per les que van ser creades?
Ens cal que ens governi qui no pot fer més que ser una peça d’un engranatge? Ens cal perpetuar els poders i els drets de conquesta legitimant-los en una transició continuada i inacable? Em sento català, nacionalista i independentista i una persona lliure. Ara, estic decebut amb les estructures polítiques, socials, religioses que no saben ni volen avançar cap a models de societat més justos, menys violents i menys consumistes.
Més equilibrats donant solucions als problemes de la fam i la malaltia i la manca d’accés a la cultura arreu del món. Respectant a les persones sense imposar-los mètodes ni creences.
Estic decebut de la manca d’idees i de capacitat de les estrucutres polítiques que s’han fet o tornat súbdites d’un sistema econòmic caduc que ha de reinventar-se (refundar-se, diuen) per mantenir unes estrucutres de guerra, malaltia i fam que els permetin seguir enriquint-se.
El que jo sento,el que jo penso, no té gaire importància. Ja ho sé. Però crec que no ens cal cap Messies salvador, cap líder d’empenta, no crec que ens calgui ningú que ens digui el que hem de fer. Potser n’hi hauria prou que tots i cada un de nosaltres, poguéssim pensar per nosaltres mateixos i actuar amb coherència amb els que tenim més aprop.
Jo, només espero poder ser coherent amb el que penso, sense que em limitin la llibertat pel fet d’usar la millor arma mai inventada: les paraules.
Tu com persona, si que ets un mestre. Uma forta abraçada.
Publicar un comentario