Translate

miércoles, 17 de diciembre de 2008

Pensar en un futur esperançador es gracies a la democracia

Algú en pot donar la definició de democràcia. I si es així em pot explicar com pot ser, que la voluntat democràtica d’un parlament, l’aprovació per part del parlament del Estat espanyol i desprès per si fora poc, la decisió del poble català mitjançant Referèndum envers l’Estatut de la Nostra Nació, pugui ser aquest escapçat, reinterpretant. Modificat aigualit per nou , NOU magistrats del Tribunal Constitucional, Tribunal desprestigiat, i mes polititzat que mai?.
Com encaixa això amb la democràcia?, i la voluntat del poble català? , i la voluntat dels dos Parlaments que representen les sobiranies del poble?.
Com pot ser que el destí d’un poble, que vol arribar a ser Independent per mitjans pacífics i democràtics, pugui ser decidit per nou ciutadans amb moltes punyetes?
No es això companys no es això, la democràcia no es això.
Jo n’estic fins el pebrots, i valtros?.

Josep

11 comentarios:

Anónimo dijo...

No ens hem d’estranyar de res si en relació a l’estatut assistim un nivell d’incompliment mai vist. Recorda allò mític de “la parte contratante de la primera parte”... dels Marx?
Doncs bé, això és el mateix.
Amb un incompliment legal de tanta alçada caldria denunciar-ho i demanar responsabilitats.
El problema és que, qui hauria de denunciar els incompliments d’entrada és “l’altre part” i aquesta “altre part” resulta que és una part de la primera part.
O dit amb noms i cognoms: EL Govern amic del PSOE incompleix l’estatut sistemàticament i l’altre part, el tripartit, en lloc de denunciar-ho dona pròrrogues in eternum.
Resulta doncs que” l’altre part” consenteix per que forma part de la part consentida.
O és que el PSc no forma part del PSOE?
Incomplir una llei pot quedar sense conseqüències legals?
Seria bo saber-ho. I en aquest cas, tant culpable seria el PSOE com el PSc per que aquest, en forma part.
Nota a lectors primirats: es cert que el tripi no només està format per el PSOE, que hi han dos partits més... però siguem realistes i diguem les coses clares, aquests no hi pinten res.
Salut.

Anónimo dijo...

Aquesta comedia tant trista durará fins que els catalans amb els nostres vots ho vulguem. tenim els polítics que hem votat, o es que algú es creu que els diputats del PSC han sortit de sota les pedres ?
Personalment em sap molt mes greu que hi hagin tants botiflers entre els catalans amb dret a vot. Tením el que ens mereixém.
I encara que a algú no li agradi, absolutament tot el que veiem actualment en política catalana ho motiva que ERC fes president de la Generalitat al VIRREY d'Espanya a Catalunya el senyor José Montilla que no ho oblidem va perdre les eleccions de forma sonada.

Anónimo dijo...

Els jutges populars aniran en contra de tot, i els progres contra algunes coses. Entre els dos segur que es carreguen les poques coses que valen la pena de l'estatutet, com ara el deure de saber català. L'article 139 de la consti espanyola diu clarament que tots els espanyols tenen els mateixos drets i deure allà on visquin de l'estat. Amb aquest sol article de pretext, es podrien carregar perfectament tot l'estatut de dalt a baix, fent una interpretació d'aquelles que ells saben fer tant bé, perquè és clar, la interpretació bona sempre és la seva, la dels de la Meseta, no la dels pesats perifèrics.

Anónimo dijo...

Viva España ! Viva Honduras !

Anónimo dijo...

L'estranya conjunció astral que va fer que tot d'una, tots els partits catalans - a excepció del PP -acudissin a les eleccions de 2003 amb la promesa electoral de reformar l'Estatut de Sau del 79, va ser una conjunció astral que, a la llum dels resultats, fou conseqüència, almenys per a alguns , de maniobres plenes de tactisme i d'estratègia electoral.
Sempre he pensat i ho intentare argumentar, que el tripartit que va sorgir d'aquelles eleccions del 2003 era fet, pensat i dissenyat per a un escenari on el govern d'Espanya fos presidit pel PP.
En aquest escenari, la reforma estatutària i la" reivindicació nacional" per part dels partits d'esquerra, era una façana perfecte, una "jugada magistral", per acabar per sempre amb la històrica reivindicació nacional de CiU, ara relegada a l'oposició i sense discurs propi , donat que el discurs "reivindicatiu" hagués estat fàcilment assumible pel tripartit davant d'un PP intransigent a Madrid .
La famosa frase de Zapatero "Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya", pronunciada quan encara no era President, és la prova fefaent que els socialistes no pensaven governar a espanya després d'aquelles eleccions generals...
Però fets malauradament històrics i de trist recordar, van portar inesperadament a mister Zapatero a la Moncloa i allà van començar els veritables problemes pel Tripartit i en especial pel PSC. A la vista dels esdeveniments i ara que es tanca amb gran frustració el darrer capítol de tota la reforma estatutària amb la negociació in extremis del sistema de finançament, queda ja ben clar, almenys per a mi, que el PSC mai s'hauria embrancat en una reforma estatutària si no hagués estat per aquesta maniobra tàctica que suposadament els convertia en "més nacionalistes" i que per tant ,podia suposar per a ells, acabar d'una vegada i per sempre amb la CiU desorientada i desubicada del post-pujolisme.
El PSC doncs, s'ha vist ara atrapat en la seva pròpia trampa i el seu doble discurs, prometent gran fermesa aquí però alhora ferma lleialtat allà, ha acabat per desacreditar-lo una vegada més. El PSC de la LOAPA, per entendre'ns , persisteix encara.
A cas mai ha deixar d'existir? Deixeu-me dir, que per part de CiU i molt mes, en concret per part de CDC, sempre s'ha estat més coherent i més honest en aquest tema de la reforma estatutària, es digui el que es digui.
Una de les mentides que més fortament han arrelat en la història recent de la política catalana és que Pujol , amb el seu pacte al Majestic, va renunciar explícitament a qualsevol reforma estatutària durant aquella legislatura.
Gran mentida. Després, diuen, als convergents ens van venir les presses.Em pregunto com es podia renunciar a quelcom que mai s'havia promès en aquella campanya?. A cas Pujol va prometre mai reformar l'Estatut? Com es pot renunciar a quelcom que mai has dit que faries?
Però la mentida, va calar i ha calat molt bé.
A diferència de Pujol, Artur Mas sí que posteriorment i en una acte solemne que va tenir lloc al Petit Palau -si no ho recordo malament- el 21 d'octubre de 2002, va anunciar clarament que CiU concorreria a les properes eleccions de 2003, en les quals ell era el presindeciable de CiU , amb la proposta ferma de reforma de l'Estatut d'Autonomia del 79.
És més, Mas va dir aquell dia: "No parlo tan sols de reformar l'Estatut actual, sinó de promoure'n un de nou. Parlo d'escriure avui l'Estatut de la Catalunya d'avui i del que volem que sigui la Catalunya del demà." En el mateix discurs, Mas ja apuntava quines havien de ser les principals fites del nou text estatutari que incloïen , per cert, el concert econòmic...
Em permeto recordar això per explicar que, a diferència del PSC, la proposta de CiU de reformar o de fet ,de fer un Nou Estatut, va ser posada sobre la taula molts mesos abans de les eleccions de 2003 i fins i tot, mesos abans que una Comissió Parlamentària creada per a aprofundir en l'autogovern de Catalunya parlés per primera vegada que calia una reforma de l'Estatut. Cal recordar a més, que els principals continguts de la reforma estatutària van ser exposats clarament molt abans per Mas que per Maragall i pels socialistes en general, els quals, insisteixo , es van veure involucrats en aquesta "pel•lícula" sense ells desitjar-ho ni voler-ho específicament, tot i que, hàbils com són, de seguida s'hi van posar bé quan en van veure les bondats des d'un punt de vista tàctic i electoralista.
El debat estatutàri estava servit,com deia ique el PSC es va veure involucrat i demanant a crits la reforma de l'Estatut de Sau per una raó bàsicament tàctica i estratègica, pensant en un escenari polític on el PP governés a Madrid i on el tripartit es pogués fàcilment apropiar de les reivindicacions nacionals fins aleshores sempre patrimonialitzades per CiU.
La inesperada victòria de Zapatero va fer grinyolar l'estratègia i la sorprenent fidelització d'una important massa d'electors de CiU, condemnada gairebé a desaparèixer segons els estrategs del tripartit, va anar tensant i posant en evidència uns plans que aleshores ja van començar a trontollar. Però el PSC es va agafar aleshores a la Constitució.
Amb un govern "amic" a Espanya i no amb el govern desitjat del PP, centralista e intransigent amb el que el tripartit s'hagués pogut carregar de sòlids arguments de reivindicació nacional amb evidents rèdits electorals, l'única solució passava aleshores per agafar-se ben fort a la Carta Magna.
Ara ja ningú recorda les renúncies d'ERC en aquell moment. Jo si! Ara ja ningú recorda que ERC, després de passar-se 23 anys reclamant una reforma de l'Estatut que inclogués el concert econòmic, va passar de cop i volta a defensar les tesis del tripartit, segons les quals el concert econòmic era inconstitucional.
L'estratègia tripartita començava a grinyolar de valent i els arguments i justificacions d'uns i altres començaven a ratllar el ridícul. CiU, al meu entendre, va fer a Catalunya el paper que li tocava fer. Davant les renúncies constants del tripartit enfront el govern"amic" d'Espanya al qual el PSC no podia posar en un compromís -la promesa de Zapatero de respectar l'Estatut del Parlament, queia com una llosa-, CiU va fer pagar car el seu suport al nou Estatut que havia de sortir del Parlament de Catalunya.
I aquí arriba l'episodi, mai prou emfatitzat, ones visualitza de forma claríssima la nul-la voluntat del PSC de fer un Estatut útil al país. L'Estatut del 30 de setembre de 2005 del Parlament de Catalunya, va ser una de les darreres grans maragallades.
Aquell fou un Estatut pactat entre CiU i Maragall. No entre CiU i el PSC.
I aquesta, que és per a mi una gran obvietat, és una realitat mai prou ben explicada que justifica que de fet el PSC mai no ha volgut el nou Estatut
Maragall, en acceptar l'Estatut potent que es plantejava des de CiU, va posar en un gran compromís al PSC, al PSOE i per suposat a Zapatero.
Com ha acabat Maragall la relació amb el seu partit, denota fins a quin punt el desencontre va ser majúscul. Inclos els ultranacionalistas del PSOE li diuen el gran traidor.
Montilla, l'endemà després del pacte del Parlament , va anunciar la presentació d'esmenes per part del propi PSC.
Com es pot esmenar l'endemà un acord que acabes de pactar?
Mai tampoc s'ha donat la importància política que té aquesta acció de Montilla i que demostra la nul.la voluntat del PSC-PSOE de fer res que pogués incomodar a Zapatero.
I aquell Estatut l'incomodava.
Mas i CiU van fer aleshores el que va fer. Per responsabilitat i per oportunitat política.
El PSC, que es va apuntar al pacte en qüestió d'hores, li hauria d'estar eternament agraït. Li va salvar els mobles.
Just el que ara no ha fet en el pacte del sistema de finançament i ja veiem tots com van les coses i amb quin grau de patètica subordinació negocia el PSC.
I precisament, és en aquesta negociació del finançament on es torna a visualitzar. Montilla i Castells diuen i fan el que poden atrapats com estan pel seu discurs contradictori. Però fixat que no parlen mai de respecte a l'Estatut. Es parla del millor finançament possible, es parla de paciència, es parla de negociació amb totes les comunitats autònomes... i el PSC no s'immuta. I això Josep,i demes senyors, això no és el que diu l' Estatut.
L'Estatut , que és una llei del Congrés espanyol, parla i fixa terminis. Estableix percentatges claríssims pel finançament i obliga també al govern d'Espanya a fer determinades accions i lleis. No les fan i Montilla no s'immuta. La història demostra que el PSC mai s'ha cregut aquesta pel.lícula, i el final serà trist i desolador.
ERC haurà de carregar amb la responsabilitat històrica d'haver donat suport a un partit que ha demostrat claríssimament que és un partit dependent d'espanya, que no té vida política pròpia i que amb el temps, s'ha anat demostrant que mai ha cregut de veritat amb una reforma estatutària que fes avançar l'autogovern del nostre País sinó que tot era tàctic i estratègic. La pel.lícula no podia acabar bé. Tan de bo la història posi a tothom al lloc on li correspon.

Més enllà de les paraules hi ha quelcom...
L'eterna recerca d'un mateix.
L'angoixa que envolta el sentiment melangiós.
La descoberta de la bellesa.
La pressura d'un somni.
La mar, l'oblit, el bes, la flor, la fe...
-Tot dins un gran silenci-
Un silenci que només cadascú,
nu amb ell mateix, pot percebre.


Cada llàgrima és una lliçó apresa.
Cada lliçó apresa, un pas endavant.
Cada pas endavant, una nova experiència.
Cada nova experiència, una llàgrima.

Bon Nadal i una forta abraçada.
Salva.

Anónimo dijo...

Igual que hi ha malalties congènites ( de naixement) la del PSC ho és d'aquesta mena. El PSC va néixer malalt. Quan fa 30 anys es van unir el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i el PSOE català van acceptar, per un simple càlcul electoral, sometrés a la tutela del PSOE espanyol.
Trenta anys després aquesta error (voluntari) de naixement segueix marcant totes les seves decisions.
Tan el PP i el PSOE farán tot el posible perque el TC retalli tan com pugui l´estatutet.
I els catalans a pagar i callar.

Tertulià dijo...

La bena als ulls de la imatge de la Justícia era l'alegoria de la imparcialitat.
Els fets que envolten el Tribunal Constitucional, la seva composició en bàndols ideològics, la lluita per la conquesta de majories condueix a no creure en la seva imparcialitat i a desconfiar de les seves decisions.
El Tribunal Constitucional és l'intèrpret suprem de la Constitució. Interpretar vol dir "concretitzar", convertir en concret i tancat allò que la Constitució deixà obert.
Davant de les vergonyants querelles del PSOE i del PP per a obtenir la majoria ideològica del TC, quina confiança?, quina seguretat? podem tenir en la seva interpretació que es desenvolupa en el context partidista?.
El Tribunal s'ha convertit en la representació de les dues Espanyes, socialista i popular, i en aquesta espanya dual la Nació Catalana no hi té cabuda.
Quan el TC informi i interpreti l'Estatut català no entendrà que és la seqüela pobre d'una gran ambició, que és una modesta eina del futur de Catalunya, que amb ella es podria enfortir la identitat qüestionada, la llengua amenaçada i l'economia estancada.
Aquells apunts tímids estatutaris de la possibilitat d'un altre futur seran o eliminats del text o interpretats en un context espanyol.
Allò que no té en comú l'Estatut català amb els Estatuts de València, les Illes Balears, Andalusia, Aragó o Galícia desapareixerà. La decisió del TC serà la coartada, la guia per a l'harmonització , la uniformització que ha de tancar espanya per voluntat del Govern socialista, materialitzada en una llei on PP i PSOE trobaran, per un moment, la reconciliació.
La història del procès de gestació de l'Estatut ha estat la de la il•lusió de molts dissolta en el desencant .
Si el Tribunal Constitucional elimina del text aprovat el deure de tots els ciutadans de Catalunya de conèixer la llengua catalana , les negociacions i acords bilaterals entre el Govern català i l'espanyol en els àmbits econòmics i d'infrastructures i l'adaptació de les lleis espanyoles al contingut estatutari, res no hi romandrà de la nostra singularitat.
Caldrà reconèixer errors, desavinences i en el moment oportú començar de nou.I recordar que la il•lusió no és només esperança sinó també un engany dels sentits que fa creure que l'aparença és la realitat.
No confio en el Tribunal Constitucional, tant de bo m'equivoqui !. Potser el sarcasme del Govern espanyol farà que reaccionem.
Si volem que “mori el mal govern” s’ha d’estendre la mà a qui assimila els mateixos horitzons. Si volem tornar a caminar amb el cap alt hem de començar a establir els vincles polítics necessaris per a tirar endavant, junts, agafats de la mà i corrent cap a l’estat propi.Una coalició de partits catalanistes o de nacionalistes de l’Estat serviria, en primer lloc, per obrir la porta a un projecte de treball Nacional on CiU i ERC avancessin junts establint confiances i aprenent diferents formes de treball, en segon lloc serviria per a defensar el dret de Catalunya a ser una Nació normal a Europa. Però el més important és que aquesta coalició podria obrir la porta a un pacte Nacional a la Generalitat.
És necessària la unitat Nacional per a fer-nos sentir al sí d'europa, però sobretot per afer-nos sentir arreu de l'estat espanyol.
Salut i Soberania.

Anónimo dijo...

Aquets del PP i del PSOE semblen democrates de tota la vida com els del movimiento i la falange española. No ha canviat res, les espanyes en segueixen fent la punyeta i naltros a tragar, si és que som masocas i ames a mes ens agrada, amb la dictadura de Franco només manava ell, ara ens manen tots,
Penso que ja fa temps que hem tocat fons, caldria, però, guardar l’aire que encara ens queda per exigir d’una vegada l’autodeterminació, sinó acabaran per ofegar-nos.
Tot esperant la famosa sentència contra l´Estatut de l´ignominiós TC: MILIONS DE GRÀCIES PSOE PER SEGUIR-NOS PUTEJANT!!
La única cosa coherent que podem defensar els que ens creguen els sistemes democràtics és la independència. Sense independència mai no tindrem llibertat. No és questió de partidismes polítics, ni de classes socials, ni de confesions religioses, ni de res, és una simple questió de dignitat i coherència, la resta són temes menors, secundaris, la independència és l'objectiu primordial, inexcusable. Que ho fiquen com vulguen, que ho manipulen com els vingui en gana, els catalans no som espanyols!.
Un Parlament de fireta, un Govern de pixarrelles, una classe política mediocre i mesella, una societat esgotada i farta de tot, els problemes que hi ha, i els que vindran, arran d'una crisi econòmica i de confiança en el sistema financer que deien que no era tal crisis però que sembla que sí que ho és...: aquest és el capital amb què compta el país per encarar els reptes que se'ns presenten. Ben poc capital, la veritat. I el més trist, és que ningú sembla saber què cal fer o quina direcció cal prendre per a solventar-ho. Jo, ho reconec, no en tinc idea, però és que tampoc ningú me n'ofereix cap de nova. Ara que s'acosta el dia de Nadal, començo a pensar que el país és escatològicament semblant a un grandíssim tió!
salutacions

Jordi Molinera i Poblet dijo...

Quina alegria trobar-te per aqui company! Ens veiem!

Josep Lleixà dijo...

Jordi, una abraçada molt forta. Estic content de saber de tu. Josep

tafaner dijo...

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca...
US DESITJO UNES BONES FESTES.Que passeu uns dies estupendus de la manera que us sembli millor i que agafeu embranzida per començar l'any 2009 amb força i amb bon peu.